El Programa Cervantes

la senyora Montserrat jurant obediència als amos

Diu la ministra d’afers socials, Dolors Montserrat, que s’ha d’oferir al jovent patri la possibilitat de conèixer la diversitat cultural i lingüística d’Espanya, la qual cosa, de passada, ajudarà a cohesionar el país. L’eina per assolir aquests lloables objectius serà un programa de mobilitat per a estudiants de secundària (semblant a l’actual Erasmus europeu) que s’anomenarà Cervantes.

Amb tot el respecte que es mereix aquest gran autor, la tria del seu nom per a les futures beques d’intercanvi suposa una veritable declaració d’intencions, no en va coincideix amb el de l'organisme de difusió internacional del seu idioma, l'instituto Cervantes. Justament per aquest motiu, jo no proposaria pas mai que les anomenin “Llull” (a més, entenc que molts s’hi podrien deixar la glotis intentant pronunciar-lo), però agrairia un nom que no fos tan clarament connotat lingüísticament. Tenint en compte que l’educació abasta molts altres camps més enllà de la llengua, potser un nom relacionat amb la pedagogia, com ara Ferrer Guàrdia, seria més encertat.

Però el Partit Popular no mou mai fitxa innocentment. Per a ells Cervantes, a diferència de Llull, és patrimoni de tots perquè escrivia en castellà -o en espanyol com els agrada dir a ells- i aquest és l’idioma de tots, l’idioma que ens cohesiona. La resta d’idiomes que es parlen al territori de l’estat són anomalies, singularitats que toleren amb el nas tapat, però que en cap cas els serveixen per definir la “nación más antigua del mundo”. Si fessin massa concessions a les altres cultures, pensen, aquestes acabarien disgregant-la.

I Déu nos en guard que això passés! Hem de cohesionar-nos, homogeneïtzar-nos o, dit d’una altra manera, assimilar-nos, diluir-nos, desaparèixer... deixar de tocar els collons, parlant en plata. I una bona estratègia és enviar centenars de nois i noies catalanoparlants a aprendre castellà per les espanyes –que a Catalunya, igual com passa amb l’anglès, s’ensenya fatal-; i enviar també centenars de nois i noies castellanoparlants a Catalunya, perquè així augmenti el número de famílies que presenten demandes als tribunals exigint que se’ls facin les classes en el seu idioma –es veu que aquí, tot i els esforços de Ciudadanos, encara no hi ha prou denúncies.

Malgrat que l’ensenyament és competència de les comunitats autònomes, diferents governs espanyols han impugnat i retallat lleis catalanes; han imposat modificacions curriculars; han modificat la distribució horària; gairebé han aconseguit introduir una revàlida unificadora; han atiat un conflicte lingüístic inexistent i, ara, ens envien els Regulars. Res, doncs, senyora Dolors, “fent amics”, oi?

Sortim mica a mica de la mediocritat educativa

Premis Pisa. A l'edició d'enguany, el sistema educatiu català ha registrat una millora global que el situa en la franja mitja-alta del rànquing europeu, per sobre de l'estat espanyol, l'OCDE i la unió europea. Malgrat que els resultats en comprensió lectora han baixat dels 501 punts de 2015 als 500, la irrupció de les competències en ciències i matemàtiques ha compensat amb escreix els del conjunt de les disciplines del saber.

La consellera d'ensenyament, Meritxell Ruiz, es mostra  moderadament satisfeta per aquests resultats i els atribueix al model educatiu implantat a Catalunya fa nou anys, el qual hauria donat estabilitat al sistema i hauria impulsat projectes de millora als centres. Voldria felicitar la consellera pel mèrit que els polítics com ella deuen tenir en aquest canvi de tendència. Al Cèsar el que és del Cèsar.

També li voldria demanar que no s'oblidés de tenir unes paraules de reconeixement per la tasca de milers de docents que, durant aquests anys, hem entrat cada dia a l'aula i que, potser, també hi tenim alguna cosa a veure. Ja sé que li costa però, ara que anem forts en matemàtiques, em sembla que seria de justícia aplicar la propietat commutativa, segons la qual els docents hauríem de ser tan responsables dels èxits d'ara como ho érem dels fracassos d'abans.

La "República Independent de Casa Meva" aboleix els deures

menys deures, més sopars en família

Darrerament s'ha obert al país un altre debat relatiu a l'escola: "La mainada ha de fer deures a casa?"

No es tracta de res nou. Fa dècades que molts docents ens mostrem partidaris de deslliurar l'alumnat d'aquesta càrrega extra, que els obliga a perllongar la seva jornada una o dues hores. Els meus fills van anar a una escola de primària pública on no van fer pràcticament mai deures, i van obtenir uns bons resultats a les proves de competències bàsiques de sisè. Així doncs, si, com sembla, fer deures no suposa cap benefici acadèmic, com és que encara se'n posen?

D'una banda podríem suposar que el professorat, en una demostració de sadisme i mala fe sense parangó, gaudim importunant els nois i noies amb aquesta tortura gratuïta. Possible, però poc probable. De l'altra banda, curiosament, hi ha moltes famílies que quan els seus fills els diuen que no tenen deures, els pregunten sorpreses: "I què diantre hi feu vosaltres, a l'escola?" De fet, he conegut moltes famílies que porten els seus fills a determinats centres concertats i privats precisament perquè els posen deures. Treballar molt s'associa a rigor acadèmic.

La percepció que serem millors en qualsevol feina en funció del nombre d'hores que hi dediquem està molt arrelada al nostre país. Som un país de "presencialistes", de personatges que es passen dotze o tretze hores fora de casa, i que tornen amb la tranquil·litat d'haver treballat molt, sense plantejar-se si han estat productius o si ho podrien haver enllestit tot plegat en menys temps. I aquest és el model que s'ha estat aplicant a l'escola: quantes més hores a classe, quants més deures, millor.

Per això em sorprèn gratament el sobtat interès, importat de l'Europa productiva, per la reducció o l'abolició d'aquesta forma d'esclavatge infantil que suposen els deures. Els nostres fills es passen entre set i nou hores a l'escola. Estudien, esmorzen, dinen i berenen amb els seus companys i mestres. Molts docents pensem que, quan arriben a casa, el que han de fer és gaudir del temps lliure, jugar, reposar, relacionar-se, sopar amb els seus pares... En definitiva, ser nens.

La campanya engegada per IKEA suposo que pretenia defensar aquest postulat però, com passa sempre que deixem les qüestions pedagògiques en mans de gent sense coneixements en la matèria, per exemple publicistes o polítics, els ha sortit una aberració. L'anunci d'IKEA que il·lustra l'article aborda dues qüestions:

1. La mainada té dret a no fer deures.
2. La mainada té dret a sopar amb els seus pares.

No puc estar més d'acord, com he dit abans, amb ambdós. La fal·làcia, però, rau en la forma com es relacionen un i altre a l'anunci, el qual acaba enviant un missatge totalment equivocat: "Les famílies no sopen juntes perquè els nens tenen deures". La mare que em va parir!

De veritat ningú no s'adona que la causa per la qual les famílies no sopen juntes és una altra? ¿Ningú no veu que els enemics de l'harmonia familiar són les jornades laborals extensives i el consumisme desenfrenat? ¿Ningú no està disposat a fer un anunci per denunciar que els adults, quan arriben a casa, estan tan baldats que l'última cosa que els interessa és asseure's a parlar amb els seus fills i que, en comptes, només els queda esma per engegar la tele, i empassar-se qualsevol merda que emetin, i quedar-se catatònics fins a les dues de la matinada?

menys cues, més passejades pel bosc en família

L'anunci no només es fonamenta en una falsedat, sinó que em temo que es tracta d'una malintencionada estratègia de distracció empresarial. IKEA es fa un tip de recordar-nos que hem de "redecorar" la nostra vida, que hem de llençar les coses velles per comprar-ne de noves als seus magatzems, per fer-nos una cuina on puguem gaudir de sopars en família. I per això ens cal treballar, guanyar cèntims per poder-los anar a gastar els dissabtes en multinacionals com la seva, després de fer cua com idiotes davant les seves caixes registradores... Això sí, que la nostra vida s'hagi convertit en una trista cadena de producció és culpa, només faltaria, de l'escola i dels fotuts deures.

Igualtat de gènere

Aquest matí escoltava a Catalunya Ràdio una entrevista a l’entorn de la violència de gènere. Per acabar la conversa, se li ha demanat a la convidada que proposés solucions i, com  era d’esperar, ha aparegut el paper de l’escola on, segons ella, caldria fomentar valors i actituds d’igualtat. Possiblement tinc la pell massa fina, però quan algú diu que caldria que fessis quelcom està afirmant que no ho fas. I això és mentida. O almenys en una part important dels centres educatius.

Però deixem l’escola per al final, i fixem-nos en altres àmbits igualment importants,  que gaudeixen d’un prestigi i una repercussió que se li neguen a aquesta.

Els equips federats de futbol poden ser mixtes
fins a la categoria Aleví.

L’Esport. Llevat dels primers estadis (això és, precisament en l’etapa de les lligues escolars), la pràctica esportiva de competició es realitza en dues línies, una per a dones i l’altra per a homes. Argumentar que uns i altres tenen capacitats que impossibiliten l’enfrontament en igualtat de condicions em sembla d’un sexisme que tomba d’esquena.

El cinema. Els darrers anys, la comunitat afroamericana dels Estats Units s’ha queixat de la magre presència d’artistes d'aquesta raça entre els premiats a la gala dels Oscar de Hollywood. Tenen tota la raó del món, però suposo que a cap ximple se li acudirà ara crear un guardó només per a negres. Seria una bajanada. Com ho és distingir entre el millor actor i la millor actriu. 

No poden competir amb ells

No poden competir amb elles

Moda. Quan anem a comprar roba hi ha botigues per a homes, dones, nens i nenes. A cada sexe se li atribueix un patró estètic diferenciat, que seguim sense protestar i que perpetua els rols de seducció sexual, en el cas del femení, i de dominància viril, en el masculí. Ens hauríem de plantejar exigir a la indústria tèxtil una revisió dels seus dissenys que tendís a la igualtat.

La d'home es diu "Le male" (el mascle)

Aroma i color. No només se suposa que hem de vestir-nos d'una forma, determinada segons sigui el nostre sexe sinó que, a més, ens corresponen una determinada olor i un determinat color. I ningú no s'exclama.

Publicacions. Les relacionades amb la moda, òbviament, però no només aquestes. Les editorials, responent -cal suposar- a la demanda del mercat, publiquen revistes que estan destinades bé a lectors o bé a lectores. Les considerades masculines es centren en quatre eixos tradicionals -esport, motor, política i sexe- mentre que les femenines ho fan en altres quatre –safareig, feines de la llar, decoració i relacions humanes. És cert que ningú no està obligat a comprar-ne unes o altres, però el vocatiu que s’empra està clarament marcat, per a homes unes i per a dones les altres.  

Sense comentaris

Serveis. Pot semblar un tema trivial, però no ho és. Només els nostres prejudicis justifiquen que als espais públics s’habilitin lavabos per a homes i per a dones. Per no parlar de la variada iconografia emprada per designar-los, on trobem tota mena d’artificis més o menys sofisticats, més o menys eufemístics, per marcar-ne la diferència.

La llar. Les famílies són les principals transmissores dels rols sexuals. Ens agradi o no, fills i filles tindran una percepció sexista o igualitària de les relacions en funció del model que hagin viscut a casa. De res no serviran totes les lliçons del món si les nenes han de d'assumir les feines domèstiques mentre els nens s'asseuen al sofà a veure el futbol; si elles les apuntem a dansa i ells a taekwondo, etc.  

Vist el panorama, l'escola és la institució més paritària que existeix. El professorat és majoritàriament femení, el repartiment de tasques és equitatiu, es fan tallers per combatre el sexisme, s'encoratja el treball cooperatiu, les classes d'educació física són mixtes, els lavabos són unisex i, el més important, les classes són un espai de convivència per a nens o nenes.

És un món perfecte? No, és clar. De fet, i gràcies als vots de polítics que es consideren a sí mateixos progressistes, es subvencionen molts centres educatius que fan de la segregació sexual la seva senya d'identitat. Aquestes escoles sí que caldria que fessin alguna cosa per millorar. O això, o retirar els concerts. Em sembla el més just i igualitari. 

Si, a més dels missatges constants que arriben dels altres àmbits, ens dediquem a fomentar una educació de postguerra, no hi ha res a fer. És a les nostres mans decidir què volem per als nostres fills i filles.

  

Aules obertes. Per fi! (... i quan diuen que les posen?)

Aquesta cosa tan innovadora, tecnologies a banda, és del més elemental sentit comú i ja l'havien inventada en temps de la República!!! - Per cert, quantes persones hi compten? Jo, si la resta no són molt amagats, hi he vist la mestra i 6 alumnes.  Suposo que, cas d'haver-hi posat els 24 alumnes i les 16 cadires que falten, no hauria quedat espai per als textos explicatius...

"Així són les noves aules obertes..." comença el breu article del Periódico de Catalunya d'ahir 6 de juny de 2016. Ja es poden imaginar quin esglai, quin tomb m'ha fet el cor, en veure el dibuix que acompanya la nota. He estudiat com estan configurades i m'he adonat que responen a la immensa majoria de millores que el professorat venim demanant des de fa dècades: un espai diàfan, lluminós, connectat, amb aïllament tèrmic i acústic, aire condicionat, racons de reflexió, espais per treballar en equip i fer projectes innovadors, amb una ràtio raonable d'alumnes... De veritat, m'ho mirava i notava com les llàgrimes m'humitejaven els ulls com a preludi de l'esclat de felicitat completa... "Així són les noves aules obertes...", anava repetint en veu baixa, com si temés desfer l'encanteri.

I aleshores ha passat. M'he aturat un moment, i no he pogut estar-me'n de preguntar-me: "Són així?On? Com és que no n'he vista mai cap?"

Una miniatura inclosa al mateix gràfic mostra com són les aules on treballem els professors i professores de carn i os: una capsa de 45 metres quadrats per a 30 alumnes (1,5 per persona, sense comptar el professor que, s'ho creguin o no, és persona), moblada amb taules i cadires de fòrmica, sense aïllament de cap tipus, amb pissarres de guix, sense una adequada connexió a internet, sense aire condicionat ni calefacció... I aleshores les llàgrimes m'han saltat de veritat. Però de puta pena (i perdonin la paraulota).

La següent pregunta que m'he fet, mentre plorava com una Magdalena, és: ¿algun dia el meu país proporcionarà als seus nens, nenes, nois i noies, espais dignes com aquest, els quals, a més, garantirien, segons diuen els experts, una millora d'un 25% en el seu rendiment? Si això arribés a succeir, qui en serien els beneficiaris: els de la pública o els de la concertada? Algun dia, abans no em jubili, podré treballar en un entorn així? Tot plegat són preguntes retòriques, és clar, amb respostes tan previsibles que em fa mandra escriure-les, però som-hi: No, ni jo les gaudiré abans no em jubili, ni el país les pagarà per al seu jovent. No hi ha ni diners ni ganes. I en qualsevol cas, si algú algun dia en té, tinc molt clar que no seran els fills de la classe treballadora.

Entre tant, el que fa el diari és pur sensacionalisme, ciència ficció, brandar una pastanaga de 90 metres quadrats davant dels nassos del sofert contribuent. La versemblança d'aquestes aules és equiparable a la dels documentals sobre viatges interestelars: explicat queda "xulo", però els ciutadans ja fa temps que no ens mamem el dit... O potser sí, que ens el mamem? Si a base de publicar utopies com aquesta, algú s'acaba creient que les escoles públiques del país s'hi assemblen, ja tindrem un argument més per collar el sistema educatiu i els seus professionals... Però no, senyores i senyors, permetin que els desencisi: no només l'escola pública s'assembla a això com un ou a una castanya, sinó que qui hauria de vetllar per fer-ho possible es limita a retallar recursos, desviar-los a centres concertats, entaforar mainada en petites gàbies i exigir excel·lència.

Es riuen de nosaltres mentre ens refreguen pels nassos la imatge d'allò que mai no ens donaran. Des que vaig entrar com a alumne en una escola, fa gairebé cinc dècades, amb governs de tots signes i colors, les aules han estat com les mostra la fotografia següent (i, no es deixin enganyar, per molts dibuixos que ens mostrin als diaris, així seguiran in secula seculorum... amén)

El desconcert educatiu

Hi ha moments en la vida de les persones en què, de manera inesperada, s'alça el vel que mig amagava una realitat amb prou feines intuïda, temuda en alguns casos. Quan descobrim, per exemple, que els reis són els pares o, molts anys més tard, que aquests no només no són màgics, sinó que resulta que són mortals. Són aprenentatges que ens fan madurar -si no vols per força-, però comporten un desencís profund, un desconcert absolut i unes ganes d'engegar-ho tot a rodar.

Aquest matí, quan he sabut el resultat d'una votació al Parlament de Catalunya, on es discutia la retirada del concert econòmic a les escoles que segreguen el seu alumnat per raó de sexe, he tingut una decepció molt gran i, com a pare, com a docent i com a contribuent, m'han entrat aquestes ganes de fotre-ho tot en orris. La moció s'ha desestimat, la qual cosa ja és de per sí una patacada al sentit comú i la decència, però a això cal afegir-hi que la decisió ha estat possible gràcies a l'abstenció del grup parlamentari d'ERC i al vot negatiu del seu cap, Oriol Junqueras, juntament amb el del diputat Lluís Llach! 
 

El problema de tenir referents, d'emmirallar-se en models, és que, tot d'una, l'espill et torna una imatge inesperada, en la qual ja no et pots reconèixer. I és molt dur haver de renunciar a quelcom que creies immutable, quan es revela fal·lible, imperfecte, humà en tota la seva grandesa i misèria. Tantes vegades he escoltat embadalit els discursos de l'Oriol, el seu argumentari reposat però decidit alhora, la magnitud dels seus coneixements; com també m'he emocionat amb l'assenyada sensibilitat d'en Lluís, el valor amb què denuncia i actua contra les injustícies o la segregació racial... 
 

I, ves per on, avui me'ls trobo donant suport a un "statu quo" que permet privilegiar, amb els diners de tothom, centres educatius que discriminen les persones segons si són nens o nenes. En nom de què? ¿En nom de quina moralitat, de quina decència, de quin projecte de societat? ¿Com podem avançar cap a la igualtat real d'homes i dones, si des de la infantesa els separem: pantalons curts per a ells i faldilla de quadres escocesos per a elles?

Repasso mentalment els seus discursos, on tenen cura d'adreçar-se a "catalans i catalanes", "treballadors i treballadores", i penso si tot plegat no era una mentida més, o és que potser no els havia entès i ja m'estaven avisant que eren segregacionistes. I em pregunto què diantre he estat votant, els darrers trenta anys de la meva vida. Un partit d'Esquerra? Un partit Republicà? Un partit Catalanista? 
 

Els seus votants ens hem menjat més d'un gripau pensant en l'objectiu de la independència, i entenc que calgui fer concessions per arribar a pactes i sumar majories. Però no vull perdre de vista que la independència no és un fi en si mateix, que importa molt més quin model de país pretenem construir. I, la veritat, si hem de seguir cedint l'educació dels nostres fills (i filles) a una teocràcia rància, de sotanes arnades, mà fluixa i silencis culpables, no comptin amb el meu vot. Ni amb la meva, fins ara cega, admiració.  

Ordenar resultats, o com es defineix l’èxit.

Els termes “excel·lència” i “valors” s’han incorporat al nostre llenguatge quotidià, sovint usats com si representessin conceptes indestriables l’un de l’altre... No hi ha club esportiu d’elit que no es vanti de defensar-los, ni cap escola que no se n’ompli la boca a l’hora de vendre el seu projecte educatiu als potencials clients. Qui se’n pot sorprendre? A tots ens agrada que ens considerin els millors i si, a més, ens podem revestir d’una pàtina d’idees tan abstractes com ara l’esforç, el respecte o la companyonia per dignificar la nostra ambició, l’equació és perfecta. 

O no tant? De fet, si ens fixem en el món de l’esport, on les autoritats porten anys escarrassant-se per fer bandera del “fair play”, del “respect” i del “say no to racism”, les actituds que serven els aficionats i els propis protagonistes dels esdeveniments solen allunyar-se molt de l’objectiu que es persegueix. Cada cop hi ha més fatxendes vestits de curt i més curts cridant com fatxendes a les grades. En què s’equivoquen, doncs?  Fa de mal dir, però sospito que la causa té molt a veure amb la contradicció intrínseca que existeix entre els pretesos valors solidaris i la fixació per l’excel·lència.

L’aspiració a ser el millor és una declaració d’intencions en sí mateixa; una cerca del benefici propi, sigui en efectiu, en espècie o en autoestima, que porta implícita la superació i la derrota dels altres, els quals esdevenen una nosa que cal espolsar-se. Un cop dirimida la jerarquia, la glòria és per al guanyador, mentre que als perdedors els resta poc més que l’oblit.

Fa molts anys, quan jo era un marrec, aquest paradigma competitiu ja s’emprava com a motivació a l’escola. Recordo perfectament com els nois de la meva classe se’ls ubicava en funció de les notes que obtenien als exàmens, de manera que el millor dels quaranta-cinc, el que menys necessitat tenia de les seves atencions, s'asseia al pupitre que hi havia just davant la taula del mestre, i la resta se’n anaven allunyant a mesura que aquestes augmentaven de forma inversament proporcional. Així, hi havia una filera lateral de privilegiats que gaudien de la claror de les finestres i del reconeixement de la institució; dues fileres centrals on la classe mitjana adotzenava discretament la seva mediocritat, i per fi una fila arrambada a la paret, on els rucs de la classe purgaven el pecat de la seva ignorància.

Imagineu-vos com es devia sentir el darrer d’aquests alumnes, el que ocupava el vèrtex de l’aula oposat al del millor, cada cop que alçava el cap per contemplar avergonyit l’insalvable abisme que els separava. Més o menys el mateix que deu sentir el cuer de la lliga cada cop que es compara amb els grans equips, els dels grans resultats, grans premis, grans valors...

L’ordre és una temptació comú en molts ordres de la vida. Allà on hi hagi una col·lectivitat, apareixerà al cap de poc temps una aritmètica que busqui ordenar el risc de desgavell. L’ordre unificador ens aporta seguretat, dóna sentit al caos que amenaça les nostres vides. Saber qui és el primer i qui és l’últim clarifica molt les coses. Perquè al capdavall, llevades les caretes, llimat el pa d’or que decora l’èpica competitiva, només està en joc saber qui mana.