 |
premi la tecla i li enviarem el diagnòstic via e-mail |
No sóc psicòleg infantil però, per circumstàncies familiars, he tingut un intens i dilatat contacte amb aquesta professió. Durant anys, la meva
dona i jo vam estar recorrent un via-crucis d’especialistes i consultes de tot
Catalunya a la recerca de respostes que mai no van arribar, almenys no amb
major precisió que la d’un document ple de vaguetats en el qual es parlava de
“desordres” dins d’un determinat “espectre” patològic. Al cap dels anys, va
arribar un moment en què ja no esperàvem trobar una “cura” per al nostre fill,
sinó que estàvem disposats a acontentar-nos amb escatir la naturalesa del
problema, saber a què ens enfrontàvem, però cap dels professionals als quals
vam acudir es va atrevir a comprometre’s amb un diagnòstic en ferm.
Aquest breu prefaci no està
concebut com una acusació contra el col·lectiu dels professionals de la
psicologia; entre altres coses perquè sóc dels que pensa que els humans no ho
sabem tot, que hi ha moltes ombres encara en el nostre coneixement científic; i
que fóra bo admetre-ho. La meva intenció és una altra: donar un toc d’atenció a
aquells –siguin del ram que siguin- que tendeixen a oblidar-ho.
Ahir a
la tarda es va produir un fet dramàtic a l’institut Joan Fuster, de Barcelona,
on un adolescent de tretze anys va agredir quatre persones i en va assassinar
una cinquena, armat amb una ballesta, un punyal i un còctel Molòtov amb els
quals pretenia perpetrar una matança de grans dimensions. Les primeres dades de
la investigació ens diuen que el noi havia estat preparant l’atac durant temps,
havia elaborat una llista amb vint-i-cinc objectius que pretenia eliminar i
s’havia procurat l’armament necessari per dur-lo a terme. Al final, de totes
les possibles víctimes, va prendre la vida a una que probablement no devia ni
tan sols conèixer, un professor substitut que, així de fill de puta és el
destí, acabava el seu magnífic contracte temporal aquell mateix dia.
La
comunitat educativa, per motius evidents, està commocionada; i la societat en
general contempla en estat de xoc allò que, fins ara, succeïa només als pèrfids
Estats Units d’Amèrica, tan lluny de nosaltres, on són violents de mena, o en
algun país del Nord d’Europa, on a la gent, de tant civilitzada, se li acaba
girant el cervell. Davant la basarda que causa el desconcert, el pas natural és
buscar respostes. I, com ens va passar a la meva dona i a mi, s’escau preguntar
als psicòlegs. Així, els mitjans de comunicació han tirat de beta de l’agenda i
s’han posat en contacte amb els seus especialistes de capçalera, a fi d’aclarir
dubtes, de calmar neguits.
La
primera hipòtesi, semblen coincidir els psicòlegs i psiquiatres, és que
l’alumne del Joan Fuster hauria patit un brot psicòtic que hauria alterat la seva
percepció de realitat. Així, doncs, en el moment de l’atac, el noi no hauria
tingut cap control racional conscient sobre els seus actes. Segur que va ser
així. No tinc ni els coneixements, ni cap indici que em puguin portar a creure
el contrari. En una d’aquestes consultes radiofòniques “express”, una eminent
psicòloga afegia, però, un missatge corporativista que m’ha grinyolat
enormement. Segons ella, la detecció dels problemes psicològics, com els que ha
patit aquest noi, farien possible actuar-hi preventivament i, així, evitar
tragèdies. Pim-pam! Tan senzill com això! Vostè porti-me’l, que jo l’hi arreglo
en un tres i no res!
I qui
els ha de detectar, aquests problemes? L’escola, és clar. No els pares, els
familiars o els amics del noi, o l’entrenador del club de futbol. Els mestres,
a més d’ensenyar les seves matèries a dos-cents alumnes cada setmana (història,
era l’especialitat del professor assassinat), d’imbuir-los d’uns valors que
sovint són menystinguts a la societat que els envolta, d’orientar-los en el seu
futur acadèmic i laboral, i tot un llarguíssim llistat de tasques sobrevingudes
els darrers anys, també haurien de tenir ull clínic per detectar patologies
psicològiques. I per diagnosticar-les, no cal dir, amb una precisió que els
millors psicòlegs de Barcelona van ser incapaços d’oferir, en el nostre cas, al
cap de deu anys de visites individualitzades, a cent euros l’hora.