dimarts, 27 d’octubre del 2015

Traduccions o versions originals

El meu fill petit i jo venim de la llibreria, de comprar els dos llibres de lectura d'aquest trimestre: "Històries Inesperades" i "Asesinatos SL"

Res a dir pel que fa a la tria, ja que es tracta de dos autors reconeguts. Tant Roald Dahl, d'origen gal·lès, com Jack London, nascut a San Francisco, als Estats Units, són signatures destacades de la literatura en llengua anglesa. El que no entenc, però, és perquè es demana als alumnes que els llegeixin per a les assignatures de llengua i literatura catalana i lengua y literatura castellana.


És un costum ben curiós, aquest de posar com a lectures en català i castellà traduccions d'obres d'altres literatures. Curiós i estès, ja que s'ha anat repetint al llarg de tota l'etapa de l'eso, fos quin fos el professor/a. El meu dubte és: no hi ha literatura catalana i castellana de qualitat? Tenen suficient qualitat literària, les traduccions que es tria?

L'any passat els van fer comprar una traducció de "La clau de Vidre", una novel·la policíaca del Nord Americà Dashiell Hammet. Com que en aquell moment no tenia cap llibre entre mans i, a l'espera que el meu fill el comencés, vaig decidir llegir-me'l.  No n'esmentaré l'editorial a fi de no posar en evidència la persona que va perpetrar la traducció, però si em posés a enumerar les errades de lèxic i sintaxi no acabaria mai. Al cap de vint pàgines, ja estava completament perdut i avorrit! Imaginin-se amb quina il·lusió se'l devia llegir el meu fill de tretze anys.

Si us plau, companys i companyes de llengua catalana i castellana. Deixeu-vos estar de traduccions, i aprofiteu la riquesa de les literatures pròpies! Tothom parla de la pèrdua de matisos idiomàtics que suposa veure les pel·lícules en versió doblada, però sembla que ningú no es preocupa per la pèrdua que també suposen les traduccions dels llibres, fins i tot les que estan ben fetes.

dijous, 27 d’agost del 2015

Canvis al currículum de secundària

Pel que fa als canvis curriculars anunciats avui a la premsa i que caldrà aplicar d'aquí a quinze dies (amb tots l'enrenou d'horaris i plantilles que això implica), només fer, de pressa i corrents, igual com ho fan ells, una aclariment breu: potser portaven temps discutint-los al Consell Escolar de Catalunya -jo no en sóc membre, i per tant no ho sé-, però als consells escolars dels centres -jo en sóc membre d'un i sí que sé perfectament el que s'hi parla- no se n'ha dit res de res en tot l'any.

Ja n'hi ha prou d'improvisar i fer passar els altres per burros! 


L'Albert i el "MIR" dels mestres

L'Albert explica a un grup d'alumnes d'eso la mida mitjana
que tenen els ous dels polítics nacionals.
Fa uns anys que tinc la sensació de llegir cada dia el mateix article sobre l'ensenyament. De fet és així, perquè els gestors de la cosa pública (tant els que exerceixen com els que aspiren a fer-ho algun dia) no es cansen de repetir un missatge únic en relació a aquest món: el problema som els mestres. Aquest dimarts, per exemple, em topava al diari amb una proposta de millora a càrrec del candidat de Ciudadanos, Albert Ribera, que amb anterioritat havia estat apuntada també per polítics d'altres partits. Segons ell, convindria aplicar un sistema d'examen d'ingrés a la carrera docent equivalent al que han de superar els metges de la sanitat pública, allò que es coneix popularment com a MIR.

Per si la seva vida tan atrafegada amb assumptes d'importància nacional no li ha permès assabentar-se'n, li diré que, des de fa dècades, l'accés a una plaça en propietat a l'ensenyament públic ja implica la superació d'una prova eliminatòria, allò que també es coneix popularment com “oposicions”. El que pot discutir l'estimable candidat, i en això segurament ens posarem d'acord, és l'adequació de l'estructura d'aquesta prova la qual, penso, hauria d'incloure uns exàmens psicotècnics exhaustius dels candidats, i uns períodes de pràctiques llargs i rigorosos. De fet, en una època en què cal formar en competències i propiciar l'autonomia de l'alumnat per a la recerca i la interpretació de la informació,  jo obviaria l'apartat on s'avalua la capacitat de memorització enciclopèdica dels futurs mestres, i em centraria en els aspectes instrumentals de la seva feina.

En realitat, aniria encara més enllà, senyor candidat. Si em permet una modesta opinió, fonamentada en trenta anys d'experiència en l'ensenyament privat i públic, penso que s'escauria un gir copernicà en el paradigma dels estudis universitaris que menen a la carrera docent. D'ara endavant, qui estudiï biologia, que treballi de biòleg; qui faci la carrera de enginyeria, que exerceixi com a tal... I qui tingui molt clar que es vol dedicar professionalment a l'ensenyament, que estudiï un magisteri de cinc anys, més dos o tres cursos d'especialització i un curs sencer  de pràctiques en un centre, adequadament assessorades per un inspector. Al final del procés, és clar, l'esperarien les esmentades proves que vostè proposa.

A què respon aquest aparent afany meu de posar més obstacles, de reblar el clau? L'hi explico. El professorat constituïm un cos professional complex, que dóna cabuda a perfils humans i acadèmics molt diversos, així com a interessos i motivacions dispars. He conegut professors bons, dolents  i regulars, i d'aquests n'hi ha que són vocacionals i altres que han trobat en la docència el refugi a una situació laboral precària (la darrera crisi, per exemple, ha empès gernacions d'especialistes a una feina que, en el millor dels casos, ni els escalfa ni els refreda i que, en circumstàncies normals, no haurien escollit mai de fer). Amb el sistema que li proposo, benvolgut candidat, destriaríem d'entrada el gra de la palla, ja que es matricularien en aquesta carrera només les persones interessades en la pedagogia aplicada, en el tracte diari amb nens i adolescents, i disposades a acceptar un salari modest, sense possibilitat de promoció. 

D'igual manera com hem parlat dels docents, i amb això acabo, penso que seria de justícia aplicar un sistema semblant de selecció en altres àmbits públics, com ara la carrera política. La seva és una feina de molta responsabilitat que exerceixen, no se m'ofengui, persones la vàlua de les quals no ha quedat certificada per cap MIR. Pensi, senyor candidat, que per gestionar un país, igual com per gestionar una aula, no n'hi ha prou amb haver fet una carrera i un màster, ni amb tenir una bona dicció i ser ocurrent en l'argumentari, o haver-se forjat un lloc en l'organigrama d'un partit; ni tan sols basta amb què un nombre de ciutadans dipositi el seu vot en una urna.

Potser amb sedassos més fins, com els que estem proposant tant vostè com jo, més de la meitat de ses senyories diputats i diputades no seurien durant anys als escons que ara ocupen –quan els ocupen- i el país en general seria millor. Jo, mentrestant, seguiré esforçant-me per no defraudar ni als meus alumnes, ni a vostès. I si algun dia, per una vegada, se'ls passa pel magí dir quelcom de bo dels mestres del país, que aguantem un sistema pensat amb els peus de ses senyories diputats i diputades, no se n'estiguin: anirem a la feina encara amb més il·lusió.

dimarts, 7 de juliol del 2015

cursos d'estiu i congressos

mestre fent el típic curset d'estiu
Trobo que fa molt que no parlo de vacances.
Bé, a 7 de juliol, no sóc a la platja parant el sol, sinó a Barcelona, per assistir a un curs de creació i publicació d’APPS per a Android. Es tracta d’allò que, en la majoria de feines, s’ha anomenat sempre “formació” o, més recentment, “recerca en el camp de la innovació i el desenvolupament”. Una activitat laboral que, en el cas de la docència, es coneix popularment com “allò que feu els profes a l’estiu, perquè us donin punts”.
Res més allunyat de la realitat: el meu objectiu a l’hora de fer el curs no és guanyar punts. A la meva edat els punts, com els pèls, ja em surten per les orelles. El que els meus col·legues i jo pretenem és adquirir noves destreses, posar-nos al dia en tecnologies, aprendre nous enfocaments didàctics; tot plegat per millorar la nostra pràctica professional i oferir als alumnes un millor servei.
Contrari al què se sòl pensar, el docent és un professional inquiet, que es qüestiona la seva praxi, que cerca eines, reptes, viaranys... En els més de vint anys que treballo al sistema públic, no hi ha hagut cap estiu en què no hagi dedicat una o dues setmanes a la formació. Anys enrere podíem demanar beques a l’administració (beques finançades, en part, amb els nostres propis impostos), però d’ençà de la crisi ens hem de gratar (i força) la butxaca. I tanmateix seguim fent-ne. Per responsabilitat. Per deontologia.
Les editorials s’han posat les piles i ens organitzen jornades metodològiques, durant les quals, lògicament, aprofiten per fer publicitat dels seus productes. Aquest és un sistema que podria recordar, en certa mesura, als congressos mèdics si no fos per algunes subtils diferències:



És evident que els medicaments poden ser un gran negoci. L'educació, almenys la pública, no.




dissabte, 20 de juny del 2015

Fitxatges: "el futbol és així"

El decret de plantilles aprovat per la generalitat va obrir la porta a la possibilitat que els equips directius de centre les configuressin segons els seus propis criteris (en alguns casos fins al 100%), sense haver de respectar l’antiguitat al cos, l'ordre a les llistes d’interins, etc. Des que es va plantejar, l’autonomia de centres ha estat un tema que ha generat grans polèmiques en els claustres docents.

Els directors hi veien un gran avantatge: per fi podrien definir el perfil professional òptim per al centre i, de passada, “desfer-se” fàcilment del clàssic professor díscol, conflictiu o informal que no combregava amb el projecte educatiu (o que no els queia particularment bé).

Els professors hi vèiem un risc: qui vigilaria el vigilant; qui garantiria que, a l’empara d’aquesta llei els claustres no esdevindrien un “club d’amics” que s’anirien reclamant i col·locant sense que ningú ho controlés? Es podria evitar una privatització de facto de la gestió educativa?

Penso que uns i altres ens vam deixar fer un gol:

D’una banda, els professors hem esdevingut jugadors al servei d’una direcció esportiva que té la potestat de robar-nos quan vulgui la llibertat de càtedra (el dret a exercir la docència, en l’àmbit de l’educació superior, amb absoluta llibertat, és a dir, "la llibertat d’ensenyar i debatre sense veure’ns limitat per doctrines instituïdes") i prescindir dels nostres serveis si "no veiem porta".

De l’altra, als directors els pot sortir el tret per la culata perquè, de la mateixa manera com ells poden decidir que un determinat jugador no els interessa, nosaltres també podem decidir que un determinat estil de joc no ens interessa a nosaltres, i buscar-nos les garrofes en un altre club.

Jo mateix, que no sóc cap “crack” de talla mundial com el de la portada, he rebut dues ofertes al mercat post-trasllats del mes de juny, i acabo de “fitxar” per un centre de primera divisió que em millora molt les condicions laborals i em garanteix minuts de joc.



"El futbol és així!", que diuen els clàssics.    

Trasllats

En el nostre cos professional existeix la figura del “concurs de trasllats”, un procés de sol·licitud i adjudicació de places basat en l’antiguitat al cos, els mèrits professionals, acadèmics, formatius  i fins i tot artístics, que permet una certa mobilitat dels docents. Cada dos anys, pels volts de setembre, es publica la convocatòria, i el personal es posa immediatament nerviós: és l’hora de fer balanç dels “punts” acumulats, de revisar la llista de codis de centre, de valorar pros i contres, de fer trucades a col·legues per saber si en un determinat institut ja s’ha jubilat el titular, o si pensa concursar, o si s’ha mort...

El procediment és simple en la forma: agafes una instància de sol·licitud de participació, hi adjuntes les dades de l’expedient que consta a la plataforma Atri de la pròpia Generalitat, omples una llista amb els centres desitjats i ho entres per registre. Pim-pam!

Hi ha, però, una part menys transparent: a menys que t’entretinguis a trucar un per un tots els centres candidats per demanar-los la situació dels professionals de la teva especialitat, que els centres et responguin i que, a més, et donin una informació veraç, no hi ha forma de saber quines són les vacants per a les quals concurses. Dit ras i curt: fas una llista de preferències a cegues, ja que les vacants es publiquen al mateix temps que les adjudicacions provisionals.

L’adjudicació provisional és un altre estadi curiós del concurs de trasllats. Cap al mes d’abril es publica una llista on, si tenies prous punts, se t’adjudica una plaça. En aquest moment, com a candidat, el més habitual és que et personis al centre en qüestió, parlis amb l’equip directiu, ho valoris, i te’n tornis cap a casa amb una decisió presa, a l’espera de les resolucions definitives que es publicaran a finals de maig. Poden ser tres:

1.    Pel motiu que sigui, renuncies a la plaça provisional i et quedes on eres. En aquest cas, no hi ha sorpreses i ja saps què t’espera els dos cursos següents.

2.    Pel motiu que sigui, acceptes la plaça provisional i renuncies de forma definitiva i irreversible a la que tenies, juntament amb una gran part dels punts que hi havies acumulat. D’aquest supòsit se’n poden derivar dues altres situacions:

2.1. La plaça provisional es confirma i esdevens propietari de la nova destinació.

2.2. S’han produït moviments a la llista (renúncies, al·legacions, etc) i t’acaben adjudicant una plaça diferent a aquella per la qual havies renunciat a la teva.

Aquesta indefinició biennal fa que molts docents ens posem histèrics (més del que ja ho estem d’habitud) i que les sales de professors esdevinguin una mena de pont de comandament durant una crisi nuclear. Jo he participat tres cops. El primer vaig llençar-me a cegues perquè, per motius de responsabilitat paterna, necessitava atansar-me com fos a casa. Els dos següents vaig renunciar davant del dubte.


Amb la segona renúncia vaig aprendre una cosa: actualment el concurs de trasllats ja és un mitjà obsolet de mobilitat. He descobert la comissió de serveis!!!

dimarts, 21 d’abril del 2015

Diagnòstics a la carta

premi la tecla i li enviarem el diagnòstic via e-mail
No sóc psicòleg infantil però, per circumstàncies familiars, he tingut un intens i dilatat contacte amb aquesta professió. Durant anys, la meva dona i jo vam estar recorrent un via-crucis d’especialistes i consultes de tot Catalunya a la recerca de respostes que mai no van arribar, almenys no amb major precisió que la d’un document ple de vaguetats en el qual es parlava de “desordres” dins d’un determinat “espectre” patològic. Al cap dels anys, va arribar un moment en què ja no esperàvem trobar una “cura” per al nostre fill, sinó que estàvem disposats a acontentar-nos amb escatir la naturalesa del problema, saber a què ens enfrontàvem, però cap dels professionals als quals vam acudir es va atrevir a comprometre’s amb un diagnòstic en ferm.

Aquest breu prefaci no està concebut com una acusació contra el col·lectiu dels professionals de la psicologia; entre altres coses perquè sóc dels que pensa que els humans no ho sabem tot, que hi ha moltes ombres encara en el nostre coneixement científic; i que fóra bo admetre-ho. La meva intenció és una altra: donar un toc d’atenció a aquells –siguin del ram que siguin- que tendeixen a oblidar-ho.
           
Ahir a la tarda es va produir un fet dramàtic a l’institut Joan Fuster, de Barcelona, on un adolescent de tretze anys va agredir quatre persones i en va assassinar una cinquena, armat amb una ballesta, un punyal i un còctel Molòtov amb els quals pretenia perpetrar una matança de grans dimensions. Les primeres dades de la investigació ens diuen que el noi havia estat preparant l’atac durant temps, havia elaborat una llista amb vint-i-cinc objectius que pretenia eliminar i s’havia procurat l’armament necessari per dur-lo a terme. Al final, de totes les possibles víctimes, va prendre la vida a una que probablement no devia ni tan sols conèixer, un professor substitut que, així de fill de puta és el destí, acabava el seu magnífic contracte temporal aquell mateix dia.
           
La comunitat educativa, per motius evidents, està commocionada; i la societat en general contempla en estat de xoc allò que, fins ara, succeïa només als pèrfids Estats Units d’Amèrica, tan lluny de nosaltres, on són violents de mena, o en algun país del Nord d’Europa, on a la gent, de tant civilitzada, se li acaba girant el cervell. Davant la basarda que causa el desconcert, el pas natural és buscar respostes. I, com ens va passar a la meva dona i a mi, s’escau preguntar als psicòlegs. Així, els mitjans de comunicació han tirat de beta de l’agenda i s’han posat en contacte amb els seus especialistes de capçalera, a fi d’aclarir dubtes, de calmar neguits.
            
La primera hipòtesi, semblen coincidir els psicòlegs i psiquiatres, és que l’alumne del Joan Fuster hauria patit un brot psicòtic que hauria alterat la seva percepció de realitat. Així, doncs, en el moment de l’atac, el noi no hauria tingut cap control racional conscient sobre els seus actes. Segur que va ser així. No tinc ni els coneixements, ni cap indici que em puguin portar a creure el contrari. En una d’aquestes consultes radiofòniques “express”, una eminent psicòloga afegia, però, un missatge corporativista que m’ha grinyolat enormement. Segons ella, la detecció dels problemes psicològics, com els que ha patit aquest noi, farien possible actuar-hi preventivament i, així, evitar tragèdies. Pim-pam! Tan senzill com això! Vostè porti-me’l, que jo l’hi arreglo en un tres i no res!

I qui els ha de detectar, aquests problemes? L’escola, és clar. No els pares, els familiars o els amics del noi, o l’entrenador del club de futbol. Els mestres, a més d’ensenyar les seves matèries a dos-cents alumnes cada setmana (història, era l’especialitat del professor assassinat), d’imbuir-los d’uns valors que sovint són menystinguts a la societat que els envolta, d’orientar-los en el seu futur acadèmic i laboral, i tot un llarguíssim llistat de tasques sobrevingudes els darrers anys, també haurien de tenir ull clínic per detectar patologies psicològiques. I per diagnosticar-les, no cal dir, amb una precisió que els millors psicòlegs de Barcelona van ser incapaços d’oferir, en el nostre cas, al cap de deu anys de visites individualitzades, a cent euros l’hora.  

dimarts, 17 de març del 2015

Classes patrocinades

Cada cop que encén el televisor, la ràdio, fins i tot l’Internet, l’usuari es veu obligat a entomar un autèntic ruixat d’anuncis publicitaris que apareixen sobtadament, sense previ avís, moltes vegades dissimulats com a part del propi contingut al qual es pretén accedir.

“GAES us ofereix la secció de Listening
En el cas de la televisió, fa uns anys es va intentar regularitzar-ne per llei tant la durada com la naturalesa, a fi d’evitar l’emissió de missatges sexistes o incitadors a la violència en horaris protegits. No cal dir que va ser en debades, ja que la cosificació de la dona i la violència segueixen essent presents a les nostres pantalles; de la mateixa manera com el temps d’exposició a anuncis s’ha mantingut, si no augmentat, mercès a trampes legals com ara fragmentar els programes en seccions, la qual cosa permet incloure franges d’anuncis (cas dels telenotícies, amb els esports i el temps) o concentrant tota la publicitat abans i durant els programes de màxima audiència. Esment a part mereixerien els anomenats “emplaçaments”, mitjançant els quals els productes apareixen anunciats durant els programes, com si es tractés d’un consell personal dels presentadors, o en les pròpies trames de les obres de ficció.

Un cas semblant es produeix a la ràdio, especialment però no només, en la de titularitat privada. Hi ha programes de màxima audiència, com ara els informatius del matí, en els quals s’hi intercala, entre notícia i notícia, una falca comercial, arribant-se a donar casos tan extravagants com que una companyia petroliera ens ofereixi la del darrer vessament de cru, o que una mútua de salut privada patrocini les protestes per les retallades a la sanitat pública. Tot plegat, això sí, amb el rerefons d’una música dinàmica i el deix de versemblança suficient amb què parla el locutor estrella de la cadena.
“La Caixa patrocina Speaking... Parlem?”

Què dir d’Internet? La finestra per on els badocs del segle XXI fem safareig global? Es pot accedir a ben poques pàgines sense veure’s assaltat per un exèrcit de “pop-ups” que s’obren vertiginosament als racons més inesperats de la pantalla, confonent-se sovint amb el disseny de la pàgina, jugant a desorientar l’usuari, dificultant la seva eliminació mitjançant paranys de tota mena, apareixent en una finestra nova que s’activa sigil·losament en un segon pla... 

I l’única forma d’escapar a aquesta tirania és, com no, pagar. Pagar un abonament “premium” que et permeti sentir les cançons senceres; pagar un canal privat de televisió en el qual t’ofereixen pel·lícules que no s'allarguen quatre hores... Al nostre món, resa la dita, “pagant Sant Pere canta” –i sense publicitat. Però què diantre té a veure això, amb l’escola. Doncs molt, penso jo. Les cadenes de telecomunicacions addueixen que, sense els anuncis d’empreses privades, els seria impossible oferir el seu servei públic. I diguin-me vostès si l’educació pública no està mancada de finançament... (la privada, que és un servei premium, ja compta amb els seus abonats)


Problemes amb el Reading? Prova les ulleres MO
Mont Blanc - The Art of Writing
La meva proposta per pal·liar aquest dèficit és patrocinar les classes. Partim de la premissa que els alumnes són el nostre públic, i que els professors som els presentadors o els locutors del programa. La meva genial idea és incorporar anunciants que facin viable l’educació dels nostres fills, alhora que amenitzin les hores de classe i ofereixin als docents pauses, cada deu minuts, per veure un glop d’aigua o anar a fer un riu. No sé què li semblarà al departament d’ensenyament. De fet, encara no he gosat enviar-los-en els detalls però, per anar fent via, jo ja m'he plantejant aquestes possibles marques per a les meves classes de llengua anglesa. Ja em diran què els sembla.

I, en el cas que no quedin satisfets dels meus serveis, sempre els puc anunciar el mètode Vaughan, que es veu que està molt bé.



dijous, 5 de març del 2015

Ús dels mòbils a l'aula

rere la porta del director: "Què diu, res de mòbils a l'aula? Em moriré!"
dins l'oficina: "Renoi, com odio que els pares facin rebequeries"

El consell escolar de Catalunya ha proposat a l'administració que els centres introdueixin l'ús dels mòbils a l'aula com a eina de consulta de l'alumnat. Quan la senyora Rigau ha fet pública la notícia en el context del "Barcelona Mobile Congress", ha ressaltat que no seria coherent obviar l'ús d'aquests estris tecnològics, atesa la capitalitat mundial de la ciutat en l'àmbit de les telecomunicacions. Vaja, que quedarem "com uns pagesos" si no fem ostentació dels darrers models d'i-phone que els reis els han portat als nostres fillets.

En principi, diu, la proposta arribarà als centres com un suggeriment, però ja es poden imaginar que aviat començaran les curses per veure qui omple les aules de mòbils abans (amb fal·lera de nous rics, com ja va passar amb el famós projecte 1x1). Fins ara s'acceptava com a raonables un seguit de prevencions que desaconsellaven fer allò que, de sobte, ens aconsellen fer. N'esmentaré deu. Com en podria esmentar trenta, tant se val, perquè ben aviat seran declarades obsoletes (o anti constitucionals, jo què sé)
  1. La contaminació per radiacions. Haurem de seguir inculcant la consciència ecològica als joves, mentre 35 mòbils funcionant 6 hores seguides en un espai de 40 metres quadrats deixaran Hiroshima a l'alçada d'una llufa de Sant Joan.
  2. Assetjament. Es facilitarà l'enregistrament d'imatges vexatòries no consentides d'alumnat i professorat, que circularan per la xarxa a velocitat prodigiosa, molt abans d'acabar la jornada lectiva.
  3. Joc brut. Aquells o aquelles poc inclinats a guanyar-se les notes estudiant ja ballen per un peu davant el ventall d'oportunitats de copiar que se'ls oferirà a partir d'ara.
  4. Indolència i peresa. Qui es molestarà en prendre apunts, amb l'esforç de síntesi que això comporta, si n'hi haurà prou amb fer una fotografia de la pissarra o, millor, amb demanar-li al professor que ens els enviï amb un whatsapp?
  5. Distracció. Els psicòlegs alerten que no es dictaminen prou els casos de TDA a les aules, i la solució és posar a les mans dels nostres fills la possibilitat de fer-se una partida de "Candy Crush" a l'hora de Filosofia, com si fossin l'honorable Celia Villalobos!
  6. Discriminació de base econòmica. Igual com passa en el món dels seus pares, els joves alumnes ben aviat competiran  per veure qui té el model més car, i més gran!
  7. Conflictivitat. Molts centres educatius han d'esmerçar hores de tasca tutorial per solucionar conflictes relacionats amb els mòbils (i això que estan prohibits!), hores que es podrien dedicar a... a... a allò... ara no me'n recordo, coi! Ah, sí! A ensenyar! 
  8. Consumisme. D'una banda, el departament ens imposa la inclusió de treballs comunitaris i de voluntariat al currículum d'eso per tal de fomentar la caritat envers els pobrets mentre, de l'altra, fomentarem el consum irresponsable d'una tecnologia basada en l'explotació dels negrets per a l'extracció del seu Coltan. Les multinacionals de la telefonia els estaran eternament agraïts per proporcionar-los un mercat captiu de centenars de milers de terminals. Ole!
  9. Conectivitat de tercer món. Com funcionaran tots aquests mòbils? Cada família pagarà la connexió 4G al seu fill, amb més o menys velocitat segons els permetin els seus ingressos? O l'alumnat es connectarà via WI-FI a la xarxa del centre? Permetin-me que m'agafi la panxa ben fort, perquè estic a punt de pixar-me de riure! 
  10. I la ignorància. Perquè, siguem seriosos, ¿quantes vegades no hem vist, en un sopar de ments preclares, com la gent recorre al seu smartphone a fi d'accedir a una aplicació que li permeti dividir l'import de la factura entre els 10 comensals?! Per molt hàbils que esdevinguem en la manipulació de les tecnologies, seguirem essent igual de burros! 
Dit això, si els pares i mares s'han de quedar més tranquils perquè, per fi, el nen o la nena tenen el mòbil connectat, qui sóc jo per rondinar?

     

dimarts, 3 de març del 2015

Un model educatiu d'èxit

Pere Ribera Ferran, 1915 - 2009,
fundador d'Aula Escola Europea
El diumenge passat vaig escoltar un reportatge radiofònic que glossava la figura d’un mestre. No cal dir que, com a mestre que sóc jo mateix, la temàtica em va semblar tan interessant com sorprenent, car no és gens habitual que els mitjans parlin dels docents i, menys encara, que ho facin en un to, no ja respectuós, sinó amable.    

En el reportatge s’entrevistava un seguit de personalitats, més o menys públiques, que havien gaudit del magisteri del senyor Pere Ribera, fundador d'Aula l'any 1968.  Segons el retrat que en feien els testimonis (alguns d’ells espontanis, per via telefònica) el senyor Ribera era una autèntica “bèstia pedagògica”, un home que vivia per la seva feina, un mestre i gestor rigorós, que sabia treure el millor dels seus alumnes i d’aquells que treballaven a la seva institució.

Moltes de les persones que van parlar en destacaven dues virtuts per damunt de les altres: l’exigència i el respecte. El senyor Ribera mai no estava del tot satisfet amb les feines dels seus alumnes, i els les feia repetir una i altra vegada abans de donar-les per acabades. Un dels entrevistats, que havia estat treballant en la redacció d'una biografia del gran mestre, explicava a tall d'anècdota com l'havia fet gruar, exigint constants reedicions d'un document que, al capdavall, no el va acabar de deixar satisfet.

D’altra banda, es veu que insistia molt en les formes, de manera que tractava de “vostè” als alumnes, tractament que, no cal dir, esperava d’ells. El senyor Ribera traspuava i inspirava respecte, es mantenia allunyat emocionalment dels nois i noies amb qui treballava (almenys en la continença, ja que sospito que algú capaç de dedicar la vida al jovent se l'ha d'estimar per força). Per mantenir la seva imatge hieràtica es veu que els deia "Vostè i jo no hem pas de ser amics". Tampoc no creia en les relacions d'amistat entre pares i fills perquè debilitaven l'autoritat necessària per fer funcionar les coses.

Quin va ser el resultat del seu magisteri? Excel·lent. Els entrevistats eren tots professionals d'èxit, amb les idees clares, emprenedors, cultes, exigents... També és cert que es va fer referència a gent que va acabar havent d'abandonar la seva escola perquè no responia a les seves rigoroses expectatives acadèmiques, però el to general del reportatge venia a justificar aquests abandonaments com a quelcom inherent al procés de selecció natural que hauria de regir una societat liberal d'arrels judeocristianes com la nostra.  

Avui he visitat la pàgina web de Aula Escola Europea, on he pogut comprovar amb insana enveja els resultats acadèmics que s'hi mostren (és el centre amb millor mitjana a les proves de les PAU de tot Catalunya); els personatges influents que hi apareixen (com ara el recentment traspassat don José Manuel Lara Bosh, que va ser alumne del senyor Pere Ribera), els projectes internacionals, el material escolar que es necessita, els uniformes... No he vist enlloc la quota que cal pagar per accedir-hi, però m'imagino que seria poc elegant publicar-la.

Quin és el secret de tant d'èxit? L'èxit, com el fracàs, ja se sap, són fruit de processos multi factorials. En aquesta escola conflueixen molts condicionants: un treball rigorós i professional, uns professors ben formats i ideològicament afins a la missió del centre, un suport econòmic per part de les famílies les quals (per fortuna seva) disposen de mitjans, i un element decisiu: la potestat per seleccionar. Qui vulgui entrar a l'Olimp del saber haurà de passar pel sedàs intel·lectual, ideològic i econòmic que són bandera d'aquesta institució. Un sedàs que, si es tractés d'una escola concertada (és a dir, finançada amb els diners de les classes treballadores), criticaria durament. En tractar-se d'una fundació privada, no tinc res a dir. Per mi com si, a més, els fan resar el Parenostre a classe.

Ai, no... ara m'he confós. Això es veu que ho farem a la pública!    

dissabte, 7 de febrer del 2015

Un problema de física elemental

quin treballador suporta més càrrega?
solució al final de l'article *

Ha passat l'aturada de Nadal, i he de reconèixer que em trobo més justet de forces del que recordo haver estat mai en meva la vida professional, i això que els alumnes del meu centre, pobres, són uns autèntics àngels en comparació amb el que corre avui dia. L'esgotament, doncs, no es deu al repte d'ensenyar a un grup d'adolescents fortament hormonats, amb poc interès per l'estudi acadèmic i amb unes expectatives de futur molt primes. No, el meu cansament té una arrel més prosaica, que em fa sentir per primer cop legitimat per considerar-me un "treballador" (fins ara, m'havia arribat a creure allò que em deien a casa: "tu no treballes, fill, tu ets funcionari").

Sí, ja ho sé que no estic en una empresa privada, a expenses dels capricis del maligne propietari, o de les fluctuacions de l'oferta i la demanda... O sí? Potser sí que, amb sigil·lo, les circumstàncies i les polítiques de dretes ens han fet baixar del nostre núvol de prebendes laborals i ens han fotut de morros enmig d'aquell magma indefinit conegut com a proletariat.

Els mestres, per fi, hem esdevingut obrers qualificats al servei d'una empresa; de titularitat pública, sí, però de gestió privatitzada. Així, hem de respondre de la nostra productivitat com qualsevol altre obrer i, com en tota empresa, ens hem d'afanyar per progressar i passar de treballador ras a coordinador de línia, o a capatàs de planta, o a quadre intermedi, o a director de fàbrica... Amb tot el que això implica de renúncies a principis, lluites d'egos, ambicions i intercanvis de favors.

I dic jo: si hem de funcionar com una fàbrica, potser convindria que comencéssim a facturar en funció de les hores i del volum de feina, no? Aleshores, em pregunto: ¿com és que una gran part de companys i companyes del meu centre "produeixen" 15 alumnes l'hora i a mi, i a quatre desgraciats més, ens en toquen 30?  Els bons amics de FP, per exemple, desdoblen pràcticament tots els grups; com també ho fan els col·legues de català, castellà i matemàtiques, i els professors de TOTES  les matèries de 1r d'eso; per no parlar de les de modalitat de batxillerat...

¿Com pot ser que un obrer acabat de contractar (interí, i que ningú no s'ofengui si us plau) doni 17 hores de classe setmanals amb grups homogenis amb entre 8 i 15 alumnes i jo mateix, catedràtic (que ningú s'ofengui) amb més de vint anys a l'empresa,  doni 19 hores de classe, 13 de les quals amb grups sencers i heterogenis de fins a 36 alumnes? La veritat, no sé com pot ser. Per molt que m'ho penso i repenso, del dret i del revés, no hi veig la coherència. La càrrega laboral no és equiparable (és molt diferent corregir 160 exàmens que 80!), ni tampoc el grau d'estrès que porta associada (els grups sencers estan literalment enxubats a l'aula). Tanmateix, ai las, el sou que percebem és el mateix.



* Solució a la pregunta plantejada al problema inicial: El del davant (que és on sempre va el burro)


 

estripar el llençol

Aquesta setmana hem conegut que el departament d'ensenyament de la generalitat es proposa reordenar el 4t d'eso a fi d'escapolir-se dels canvis imposats per la llei Wert, que pretén segregar aquest curs en funció de l'itinerari acadèmic que vulguin seguir els alumnes -és a dir, en funció de les seves capacitats, parlem clar.

Davant d'aquest envit, i en defensa de les competències que té transferides, el nostre govern ha dissenyat un 4t d'eso que doni cabuda a les dues línies que imposa el ministeri espanyol, sense per això haver de separar físicament els alumnes. Aconseguir-ho suposa una feina de puntaire: posarem aquí una horeta més de matemàtiques, unes hores d'anglès no lingüístic allà, a canvi de no se sap encara què (o un augment de les hores lectives de l'alumnat o una disminució de les hores d'algunes matèries...) En suma, farem un vestit a mida, però no que satisfaci les necessitats dels estudiants, sinó que permeti incomplir una llei que ve de Madrid, sense que se'ns pugui acusar d'incomplir-la.

Francament, a mi també em sembla aberrant el camí que ens marquen des del govern central. Tot plegat fa anys que tendeix descaradament a la privatització de l'accés a l'ensenyament i, per tant, a impedir la promoció social i econòmica de les classes populars (la introducció de les successives fórmules de grau com les que imposava el Pla Bolonya i, ara, el famós 3+2 en són també exemples sagnants). 

Ara bé, cal recordar que molts d'aquest canvis de tendència conservadora s'han produït amb el vist i plau del govern català i que, aquest, sembla indignar-se i reaccionar només quan li toquen la seva legítima quota de poder de decisió política. Al capdavall, aquesta és la qüestió: com legislem un àmbit que tothom sembla considerar cabdal, prioritari: en funció de criteris pedagògics o a base de tripijocs polítics? 

Sé que sóc molt pesat en aquest tema i que, a més, el que pensi un simple mestre com jo no té cap transcendència, però fa anys que aviso: de tant estirar, cadascú per la seva banda, acabaran estripant el llençol. I ens quedarem, tots, amb el cul en l'aire.