Equiparació pública-concertada

Aquesta setmana els sindicats que representen els interessos dels docents de l'escola concertada catalana han sortit al carrer. De fet, per dissort seva, són al carrer força sovint. Els darrers anys van estar sortint per demanar l'equiparació salarial amb el professorat de l'escola pública, malgrat que el seu conveni laboral fos diferent. A força de lluitar, al final ho van aconseguir. Per fi cobraven el mateix que els funcionaris!

Ja he dit en altres ocasions què pensava del fet de pagar el mateix a professionals que, bo i fer la mateixa tasca, treballen en condicions diferents, i no m'hi extendré gaire: no han d'opositar, poden buscar feina en centres que els són propers i, per més que ho neguin, reben un alumnat que ha passat per un sedàs pecuniari (són legió els alumnes que han arribat a la pública procedents de la concertada a causa de la crisi econòmica). Però bé, qui governa mana, i si el meu govern va decidir pagar-los exactament el mateix, muts i a la gàbia.

Tanmateix, el que ja em comença a inflar una mica els nassos és que ara es manifestin per protestar davant la retallada salarial. Ara no volen ser equiparats amb nosaltres, que hem perdut gairebé un 10% de sou anual. En què quedem? Hi som a les verdes i a les madures, o només quan ens interessa?

Exàmens de setembre

Les noves autoritats educatives semblen haver arribat disposades desfer ràpidament tot allò que haguessin impulsat les precedents (la setmana festiva del març, l'aplicació universal del programa 1x1 o els criteris de matriculació, per exemple). No m'estiraré pas els cabells, entre altres coses perquè me'n queden molt pocs, tot i que en algunes mesures l'entusiasme ratlli la precipitació, el depressa-i-correntisme d'aquells que sembla que la vida se'ls escapa per les costures.

A força de recular en el temps, vet ací que ara desfarem també un dels principis bàsics d'una llei que es va engegar estant ells al govern. No sé si és que no recorden que ells van participar en el seu desplegament, però en qualsevol cas celebro que per fi es recuperin alguns usos i costums anteriors a la implantació de la ESO.

Tornen els exàmens de setembre! IUPI!

Fa uns anys, veient el colador en què s'havia convertit el sistema educatiu, ja es va recuperar la figura del suspès -amb matisos i atenuants-, fet que suposà un autèntic trauma per a generacions d'alumnes que havien accedit a un sistema on la promoció era automàtica i veieren com, d'un dia per l'altre, se'ls tancava la porta als nassos. Ara es recuperen els exàmens de setembre i hi ha rumors de nous itineraris al segon cicle de l'ESO. Volta al món i torna al born.

Els exàmens de setembre són -i això no ho ha descobert pas la senyora Rigau-, una mesura efectiva per reconèixer l'afany de superació d'aquells que han tingut dificultats, i al mateix temps posen en valor l'assoliment dels objectius per part d'aquells que no n'han tingudes. És a dir: premien i amonesten per igual.

Passar de curs no pot ser gratis. Però no passar no ha de significar forçosament un fracàs, sinó una nova oportunitat o, simplement, un ajustament en els ritmes de maduració i aprenentatge. No oblidem que no totes les persones fem el mateix camí, ni a la mateixa velocitat, per arribar allà mateix. El mateix Artur Mas va haver de repetir dues vegades abans de ser elegit president, no?

Tens un e-mail

Fa unes quantes setmanes, els treballadors del servei públic rebíem un correu electrònic de comiat del fins aleshores president de la Generalitat el senyor José Montilla. Avui, apareix a les nostres bústies professionals una carta del nou president, el senyor Artur Mas.

És bo que les autoritats del país es comuniquin amb els treballadors de l'administració que governen, i que els expliquin el perquè d'aquelles decisions que els poden afectar directament. Fet i fet, tots som al mateix vaixell (uns elegits per sufragi universal, altres mitjançant un concurs d'oposició).

En aquesta darrera carta, el nou president ens agraeix el servei, i aprofita per anunciar-nos que s'atansen temps de vaques magres i que, amb menys, caldrà fer més i millor. Em sembla raonable. Els ciutadans ens hem de fer corresponsables del funcionament del país, i en especial els funcionaris. Però no pas, com alguns diuen, perquè som uns privilegiats que vivim massa bé, sinó perquè del nostre esforç depèn el funcionament diari d'una maquinària invisible de la qual tothom es beneficia sense donar-li cap valor, però de la qual molts es recorden així que en grinyola el més mínim engranatge.

Com a funcionari de carrera assumeixo la part de renúncia que el país m'exigeix. Sé que em tocarà treballar més hores, i que probablement em tornaran a retallar el sou, per molt que jurin i perjurin que no ho faran; tampoc ignoro que reduiran les plantilles i les dotacions pressupostàries, que deixaran de nomenar substituts quan algú estigui de baixa, que convocaran moltes menys places a concurs. Ho assumeixo. Em toca els nassos, és clar, però entenc que s'ha de fer.

És bo que el president doni la cara en nom dels ciutadans que l'han votat, i que ens ho notifiqui per ecrit. Com també fóra bo que el president donés la cara per tots aquells que, com ell, també treballem pel país. Seria un bon moment per sortir davant les càmeres i micròfons per defensar, amb valentia i contundència, la tasca que fem, i desmentir d'una vegada les calumnies que dia sí, dia també, regurgiten els creadors d'opinió dels mitjans que li són ideològicament afins. Com diria el seu mentor, en Jordi Pujol: "ja n'hi ha prou de conyetes..."

Si té el coratge de fer-ho potser no guanyi gaires vots, però sens dubte enriquirà un patrimoni que, almenys abans, era molt més preuat: el respecte d'aquells que no l'hauran votat.

"Canviar pets per merda"?

O, si preferiu ser més refinats, "sortir del foc per caure a les brases"? En qualsevol cas, aquestes dites populars reflecteixen els dubtes que ens han provocat a molts docents les primeres declaracions de la flamant consellera d'educació, l'honorable Irene Rigau. Les dates d'inici de legislatura són les que són, i res no s'hi podia fer per canviar-les, però les seves paraules, pronunciades la vigília del nou any, tenen quelcom de mal averany i un cert aire intimidador.

És cert, i els docents ens en vam fer un tip de denunciar-ho, que el seu predecessor al càrrec, el també honorable Ernest Maragall, va fer mans i mànigues per desllorigar el sistema educatiu del país, i per acabar de passada amb la moral dels professionals. La llista de ximpleries que ell i els seus assessors van perpetrar és tan coneguda com extensa: el decret de direccions, la retallada salarial, l'amputació dels drets dels treballadors interins, el faraònic programa de digitialització, l'erràtic i arbritari calendari escolar on apareixien i desapareixien setmanes senceres com per art d'encanteri, els canvis en el currículum de batxillerat, l'escàndol de l'accés a la universitat prioritari per a graduats en cicles formatius, etc. etc. Però sembla que no n'hi va haver prou. Tot just ens acaben de treure del damunt el jou de la prepotència tripartida, que ja ens l'han substituït pel fuet de dotze punxes d'una Convergència i Unió que s'han passat dues legislatures sense "tocar cuixa", la qual cosa, per a gent acostumada a manar, ha de ser molt fotuda.

La primera proposta en matèria educativa del govern dels millors és eliminar la polèmica setmana blanca del segon trimestre. COMPLETAMENT D'ACORD. Però sempre i quan aquesta mesura tingui efecte el curs vinent. Ara, a dos mesos vista, aquesta decisió fa un tuf a populisme de república bananera que tomba d'esquena.

L'honorable consellera, que no té ni un pèl de tonta a la permanent, anuncia que negociarà amb aquelles escoles que encara no haguessin previst activitats alternatives la possibilitat de beneficiar-se de la mesura. Primer de tot, donar a entendre que vuit setmanes abans de la data hi ha escoles que encara no s'han organitzat és poc menys que menystenir la intel·ligència dels seus equips directius però segon, i més important, hauria de quedar molt clar que l'escola no té ni ha tingut res a veure amb la reconsagrada setmaneta, i que, per tant, no és responsabilitat dels docents negociar res respecte a una absurda mesura de govern.

A què venen aquestes sobtades ganes de negociar? Ja fa uns anys que no ens mamem el dit, senyora Rigau. S'equivoca intentant que ens fem copartíceps de la seva maniobra precipitada i barroera. Si pretén eliminar la setmana blanca a correcuita per demostrar que va per feina i té dots de comandament, endavant, no se'n privi, però faci-ho amb valentia, a cop de decret, que és com actuarà durant els propers quatre anys.

¿O és que potser té previst cridar-nos per negociar les polítiques discriminatòries de matriculació, allò que en el seu programa s'anomena llibertat d'elecció de centres? ¿O tindrà en compte el nostre parer quan calgui definir com es controla uns equips directius dotats d'atribucions com ara sancionar el professorat o dissenyar el claustres segons el seu gust, com sempre han fet les escoles de monges i capellans? ¿O ens cridarà per parlar del risc i el malbaratament que suposa digitalitzar l'aula de qualsevol manera? ¿O pensa negociar amb nosaltres les imminents retallades de plantilles, o els canvis en els dissenys curriculars i en els marcs horaris de professorat i alumnes? O té intenció de parlar de la conveniència de concertar i subvencionar amb diners públics escoles que practiquen la segregació per rao de sexe?

Honorable consellera, espero amb delit (però ben assegut) la seva invitació per negociar el que a vostè li plagui. Ara bé, "no ens vulgui vendre bou per bèstia grossa", que a vostès ja ens els coneixem d'anys (van ser 23, oi?).

Resquiescat in Pace

Gràcies, benvolguts membres del Tribunal Supremo, gràcies admirats membres del Tribunal Constitucional, gràcies en general als torracollons obsessionats en impedir que els altres, els que no som com ells o com ells voldrien que fossim, puguem viure en pau i expressar-nos en la llengua que ens dóna la gana.

Poc més de trenta anys ha durat la treva: aquest és el límit que té la tolerància dels intolerants de sempre. Tres dècades en que alguns càndids ens vam creure que potser havien canviat, que fins i tot ells s'havien afartat de dictadura, de repressió, d'assassinats i de genocidi cultural... Però els càndids estem condemnats a què ens inflin els morros amb mastegots de realitat.

La política lingüistica que s'ha seguit a Catalunya des dels inicis de la darrera etapa d'autogovern, avalada i sovint posada com a model de convivència per part de les autoritats europees, ha aconseguit cohesionar una societat culturalment molt diversa, en la qual tenen cabuda desenes de llengües, sensibilitats i religions. Tothom hi ha estat benvingut, tothom hi ha estat acollit, ningú exclòs.

Ara, els intolerants de sempre s'han despertat de la letàrgia o el desconcert en què els havia sumit la mort del seu líder, allà pel novembre de 1975, i s'han despertat amb gana, amb rancúnia, amb la mateixa mala llet atàvica que tantes misèries ha portat en aquest rodal de món.

Les escoles, els instituts, hem participat d'una tasca d'integració social i cultural no sempre prou reconeguda. Però ara s'acosten temps difícils, temps en què alguns diran que perseguim el castellà, que sancionem els nens i nenes que el parlen, que hem d'acatar la llei (la seva, és clar). Davant la seva agressió caldrà fermesa, davant la seva violència dialèctica, educació. Com s'ha fet sempre.

Que tinguem sort!

Protocol per a l'atenció de l'alumnat diabètic

Mesos enrere escribia sobre la problemàtica que pateixen les famílies amb fills diabètics en edat escolar i la seva reivindicació que els mestres es fessin càrrec de dur-ne el control i administrar-los la insulina, ja que molts docents, es queixaven ells, es negaven a assumir la responsabilitat.

Alertava en aquell article del perill de deixar aquesta mena de pràctiques a la bona voluntat / valentia d'uns professionals que ho són de la docència però no de la salut, sense establir abans un marc legal que en regulés procediments, responsabilitats i cobertures (penseu que la pròpia llei prohibeix l'administració d'una simple aspirina sense l'autorització expressa de la família, quan aquí parlem de tractaments que podrien causar lesions irreversibles en cas d'accident). Quan una activitat que implica mainada, per trivial que sigui, s'enllesteix amb un "ja ho anirem fent entre tots", la cosa sòl acabar en tragèdia.

Per això vull felicitar l'administració educativa per haver establert per fi un protocol d'actuació davant casos d'alumnes diabètics, que contempla la formació de part del personal docent a fi que es pugui responsabilitzar de fer els mesuraments de sucre en sang i administrar les dosis corresponents abans dels àpats. No he llegit el detall d'aquest document, però vull imaginar-me que proporciona a la persona/es escollides la corresponent cobertura legal davant les hipotètiques responsabilitats civils o penals que es puguessin derivar d'un error. Ja se sap que "errare humanum est" i, en el nostre cas, que no som personal sanitari, ni qualificat ni contractat com a tal, encara més.

Festius i jocs de mans

"setembre, juliol, març, febrer... on és el festiu?"

Fa temps que no escrivia sobre les vacances i això, en un mestre, es fa estrany. De manera que em permetré aquest breu comentari a fi de no desmentir el tòpic que no tenim altra cosa al cap (jo, per no tenir, amb prou feina hi tinc cabells).

Recordeu la famosa "setmana festiva" del segon trimestre? aquella que encara no se sap ben bé si és a compte d'haver avançat l'inici de les classes el setembre o d'haver endarrerit el de les vacances de juliol? aquella durant la qual encara no se sap del cert si els centres romandran oberts, si hi haurà professors o bé monitors, si es farà classe o, com la resta del curs, allò que bonament es pugui? Més o menys, oi?

Recordeu ara la famosa segona Pasqua -festiva a algunes poblacions de Catalunya com ara Barcelona- i que enguany, en caure tan tard, es va proposar de traslladar-la al dilluns 14-F, diada de Sant Valentí (amb el consegüent esglai dels campions del romanticisme patri)?

Doncs bé. Un dels tafurs del departament (ho dic sense un àpex d'ironia) ha trobat la solució a dos problemes d'una tacada. La proposta és que aquest festiu endenyós caigui el dia 7/03, evitant d'una banda americanitzar les efusions afectives dels catalans i, de l'altra, escurçar el calvari que per les famílies suposa aquella setmana tràgica.

No sé si aquest dia festiu que ens afaiten amb habilitat "trilera" l'arribarem a recuperar mai. Jo més aviat el dono per perdut... però, de què caram em queixo, si encara em queden quatre o cinc mesos de vacances més?