"Canviar pets per merda"?

O, si preferiu ser més refinats, "sortir del foc per caure a les brases"? En qualsevol cas, aquestes dites populars reflecteixen els dubtes que ens han provocat a molts docents les primeres declaracions de la flamant consellera d'educació, l'honorable Irene Rigau. Les dates d'inici de legislatura són les que són, i res no s'hi podia fer per canviar-les, però les seves paraules, pronunciades la vigília del nou any, tenen quelcom de mal averany i un cert aire intimidador.

És cert, i els docents ens en vam fer un tip de denunciar-ho, que el seu predecessor al càrrec, el també honorable Ernest Maragall, va fer mans i mànigues per desllorigar el sistema educatiu del país, i per acabar de passada amb la moral dels professionals. La llista de ximpleries que ell i els seus assessors van perpetrar és tan coneguda com extensa: el decret de direccions, la retallada salarial, l'amputació dels drets dels treballadors interins, el faraònic programa de digitialització, l'erràtic i arbritari calendari escolar on apareixien i desapareixien setmanes senceres com per art d'encanteri, els canvis en el currículum de batxillerat, l'escàndol de l'accés a la universitat prioritari per a graduats en cicles formatius, etc. etc. Però sembla que no n'hi va haver prou. Tot just ens acaben de treure del damunt el jou de la prepotència tripartida, que ja ens l'han substituït pel fuet de dotze punxes d'una Convergència i Unió que s'han passat dues legislatures sense "tocar cuixa", la qual cosa, per a gent acostumada a manar, ha de ser molt fotuda.

La primera proposta en matèria educativa del govern dels millors és eliminar la polèmica setmana blanca del segon trimestre. COMPLETAMENT D'ACORD. Però sempre i quan aquesta mesura tingui efecte el curs vinent. Ara, a dos mesos vista, aquesta decisió fa un tuf a populisme de república bananera que tomba d'esquena.

L'honorable consellera, que no té ni un pèl de tonta a la permanent, anuncia que negociarà amb aquelles escoles que encara no haguessin previst activitats alternatives la possibilitat de beneficiar-se de la mesura. Primer de tot, donar a entendre que vuit setmanes abans de la data hi ha escoles que encara no s'han organitzat és poc menys que menystenir la intel·ligència dels seus equips directius però segon, i més important, hauria de quedar molt clar que l'escola no té ni ha tingut res a veure amb la reconsagrada setmaneta, i que, per tant, no és responsabilitat dels docents negociar res respecte a una absurda mesura de govern.

A què venen aquestes sobtades ganes de negociar? Ja fa uns anys que no ens mamem el dit, senyora Rigau. S'equivoca intentant que ens fem copartíceps de la seva maniobra precipitada i barroera. Si pretén eliminar la setmana blanca a correcuita per demostrar que va per feina i té dots de comandament, endavant, no se'n privi, però faci-ho amb valentia, a cop de decret, que és com actuarà durant els propers quatre anys.

¿O és que potser té previst cridar-nos per negociar les polítiques discriminatòries de matriculació, allò que en el seu programa s'anomena llibertat d'elecció de centres? ¿O tindrà en compte el nostre parer quan calgui definir com es controla uns equips directius dotats d'atribucions com ara sancionar el professorat o dissenyar el claustres segons el seu gust, com sempre han fet les escoles de monges i capellans? ¿O ens cridarà per parlar del risc i el malbaratament que suposa digitalitzar l'aula de qualsevol manera? ¿O pensa negociar amb nosaltres les imminents retallades de plantilles, o els canvis en els dissenys curriculars i en els marcs horaris de professorat i alumnes? O té intenció de parlar de la conveniència de concertar i subvencionar amb diners públics escoles que practiquen la segregació per rao de sexe?

Honorable consellera, espero amb delit (però ben assegut) la seva invitació per negociar el que a vostè li plagui. Ara bé, "no ens vulgui vendre bou per bèstia grossa", que a vostès ja ens els coneixem d'anys (van ser 23, oi?).

Resquiescat in Pace

Gràcies, benvolguts membres del Tribunal Supremo, gràcies admirats membres del Tribunal Constitucional, gràcies en general als torracollons obsessionats en impedir que els altres, els que no som com ells o com ells voldrien que fossim, puguem viure en pau i expressar-nos en la llengua que ens dóna la gana.

Poc més de trenta anys ha durat la treva: aquest és el límit que té la tolerància dels intolerants de sempre. Tres dècades en que alguns càndids ens vam creure que potser havien canviat, que fins i tot ells s'havien afartat de dictadura, de repressió, d'assassinats i de genocidi cultural... Però els càndids estem condemnats a què ens inflin els morros amb mastegots de realitat.

La política lingüistica que s'ha seguit a Catalunya des dels inicis de la darrera etapa d'autogovern, avalada i sovint posada com a model de convivència per part de les autoritats europees, ha aconseguit cohesionar una societat culturalment molt diversa, en la qual tenen cabuda desenes de llengües, sensibilitats i religions. Tothom hi ha estat benvingut, tothom hi ha estat acollit, ningú exclòs.

Ara, els intolerants de sempre s'han despertat de la letàrgia o el desconcert en què els havia sumit la mort del seu líder, allà pel novembre de 1975, i s'han despertat amb gana, amb rancúnia, amb la mateixa mala llet atàvica que tantes misèries ha portat en aquest rodal de món.

Les escoles, els instituts, hem participat d'una tasca d'integració social i cultural no sempre prou reconeguda. Però ara s'acosten temps difícils, temps en què alguns diran que perseguim el castellà, que sancionem els nens i nenes que el parlen, que hem d'acatar la llei (la seva, és clar). Davant la seva agressió caldrà fermesa, davant la seva violència dialèctica, educació. Com s'ha fet sempre.

Que tinguem sort!

Protocol per a l'atenció de l'alumnat diabètic

Mesos enrere escribia sobre la problemàtica que pateixen les famílies amb fills diabètics en edat escolar i la seva reivindicació que els mestres es fessin càrrec de dur-ne el control i administrar-los la insulina, ja que molts docents, es queixaven ells, es negaven a assumir la responsabilitat.

Alertava en aquell article del perill de deixar aquesta mena de pràctiques a la bona voluntat / valentia d'uns professionals que ho són de la docència però no de la salut, sense establir abans un marc legal que en regulés procediments, responsabilitats i cobertures (penseu que la pròpia llei prohibeix l'administració d'una simple aspirina sense l'autorització expressa de la família, quan aquí parlem de tractaments que podrien causar lesions irreversibles en cas d'accident). Quan una activitat que implica mainada, per trivial que sigui, s'enllesteix amb un "ja ho anirem fent entre tots", la cosa sòl acabar en tragèdia.

Per això vull felicitar l'administració educativa per haver establert per fi un protocol d'actuació davant casos d'alumnes diabètics, que contempla la formació de part del personal docent a fi que es pugui responsabilitzar de fer els mesuraments de sucre en sang i administrar les dosis corresponents abans dels àpats. No he llegit el detall d'aquest document, però vull imaginar-me que proporciona a la persona/es escollides la corresponent cobertura legal davant les hipotètiques responsabilitats civils o penals que es puguessin derivar d'un error. Ja se sap que "errare humanum est" i, en el nostre cas, que no som personal sanitari, ni qualificat ni contractat com a tal, encara més.

Festius i jocs de mans

"setembre, juliol, març, febrer... on és el festiu?"

Fa temps que no escrivia sobre les vacances i això, en un mestre, es fa estrany. De manera que em permetré aquest breu comentari a fi de no desmentir el tòpic que no tenim altra cosa al cap (jo, per no tenir, amb prou feina hi tinc cabells).

Recordeu la famosa "setmana festiva" del segon trimestre? aquella que encara no se sap ben bé si és a compte d'haver avançat l'inici de les classes el setembre o d'haver endarrerit el de les vacances de juliol? aquella durant la qual encara no se sap del cert si els centres romandran oberts, si hi haurà professors o bé monitors, si es farà classe o, com la resta del curs, allò que bonament es pugui? Més o menys, oi?

Recordeu ara la famosa segona Pasqua -festiva a algunes poblacions de Catalunya com ara Barcelona- i que enguany, en caure tan tard, es va proposar de traslladar-la al dilluns 14-F, diada de Sant Valentí (amb el consegüent esglai dels campions del romanticisme patri)?

Doncs bé. Un dels tafurs del departament (ho dic sense un àpex d'ironia) ha trobat la solució a dos problemes d'una tacada. La proposta és que aquest festiu endenyós caigui el dia 7/03, evitant d'una banda americanitzar les efusions afectives dels catalans i, de l'altra, escurçar el calvari que per les famílies suposa aquella setmana tràgica.

No sé si aquest dia festiu que ens afaiten amb habilitat "trilera" l'arribarem a recuperar mai. Jo més aviat el dono per perdut... però, de què caram em queixo, si encara em queden quatre o cinc mesos de vacances més?

La comèdia de situació de temàtica professional a Catalunya - 1

A més d’una potència en culebrots, Catalunya es caracteritza per una peculiar tendència a la comèdia de situació, a enfotre’s sanament del mort i del que el vetlla. Aquestes produccions, d’una qualitat notable, caricaturitzen la realitat social del país i ho fan a partir dels microcosmos professionals com els que definíem a l’inici d’aquest tercer capítol. Si fem una mica de memòria, evocarem sèries sobre:

hostesses de vol – Jet lag
metges – Doctor Caparròs
agents de la propietat – De professió, API
psicòlegs – Psico express
teatre i ràdio – Plats bruts

“L’un per l’altre” – el més proper a una sèrie de mestres.

A rebuf de l’èxit aclaparador de Plats Bruts, Jordi Sánchez protagonitza una nova comèdia titulada “L’un per l’altre”, que es desenvolupa al barri d’Horta de Barcelona, a cavall entre una pensió en hores baixes (Lisboa), un Sex-shop en hores baixes, i un IES en hores baixes (IES Chapí).

Les instal·lacions de l’IES Chapí comprenen: una sala de professors en la qual com a molt se n’hi reuneixen tres alhora, i una aula on mai no hi ha cap alumne. No hi ha constància de l’existència de més aules, ni de passadissos, laboratoris, lavabos o pistes esportives. Pel que fa al claustre de professors, el mostrari de caràcters és variat i, com correspon a una sèrie d’humor, caricaturitzat. Un exercici d’anàlisi i divertiment notable, el que fa Sánchez: afuat, irònic, certer... L’únic inconvenient de tot plegat és que, a diferència dels creadors de la sèrie, molts espectadors es pensen que els instituts, i sobretot els professors, som així en realitat!

Dos dels personatges principals d’aquesta sèrie són professors del malfadat institut, però ocasionalment apareixen les impagables figures dels seus companys de feina. Començaré avui pel protagonista, l'Histrió Nacional: Jordi Sánchez.
TONI (Jordi Sánchez)

nom: Toni (Jordi Sánchez)
edat: vorejant els quaranta
sexe: justet, justet
càrrec: professor d’història
trets físics: baix i refet, amb grans entrades al front que s’expliquen per un accident domèstic d’infàcia (se li va cremar el tupè)
trets psicològics: histriònic, simple, frustrat, apocat, insegur
altres dades: volia ser arqueòleg però, ailàs, es va quedar en professor.



En Toni, a la seva edat, és interí. No queda clar al llarg de la sèrie quin és el motiu d’aquesta situació laboral precària, però en un dels capítols en què el claustre és avaluat, ell és l’únic que suspèn la prova (els altres no és que siguin més llestos, sinó que a diferència d’ell que és inútil fins i tot per a això, aconsegueixen copiar). La interinitat no l’ajuda a tranquil·litzar-se, i exacerba els seus trets psicològics. Però per algun motiu que tampoc no queda clar, s’ha acabat consolidant i és un dels professors més veterans de l’institut –potser perquè la plaça que ocupa no surt a concurs o potser perquè l’IES Chapí és tan dolent que ningú no la demana.

Com tants altres professors de ficció, en Toni ho és sense tenir-ne cap ganes, només com una alternativa fàcil a la jungla que suposa el món laboral de veritat. Inepte i poc treballador de mena, aquest és l’únic ofici on pot més o menys sobreviure. A més, com tants altres professors de ficció (i de veritat també), ell ha de viure amb l’amargor de no haver acomplert mai el seu somni, en el seu cas ser arqueòleg. Aquesta frustració aflora ara i adès, com en el capítol on és a punt de marxar a complir el seu somni però en el darrer instant, just quan acaba de fer les maletes, se sent incapaç i renuncia a una excavació a Egipte a canvi d’unes insípides vacances. La seva manca de coratge neix, en part, en la presència expansiva i dominant dels seus pares, que regenten un sex-shop i que el tracten com un tixtxarel·lo.

Professionalment, en Toni és d’aquells mestres que es queixen de tot, s’atabalen amb facilitat, corren amunt i avall carregats de papers com si tinguessin entre mans una feina importantíssima però que, al capdavall, acaben engolits pel seu propi desfici. Volen fer tantes coses alhora que a la fi no en fan cap. I aleshores es neguitegen, es deprimeixen o xisclen i gemeguen la seva pena pels racons. No es pot comptar amb ells per a res, no perquè hi estiguin en contra o tinguin esperit boicotejador, sinó perquè la vida en general els atabala. Imagineu-vos si, a sobre, s’ha de treballar!

la televisió: font d'antieducació

I d'això qui ens salvarà?

Culparem a la tele de tots els mals de la nostra societat? No, és clar; i de fet cal reconeixer-li un important paper de divulgació cultural. Sense el seu concurs, potser seguiriem ignorant les realitats polítiques i socials de països llunyans, o no hauríem vist mai paisatges exòtics i animals que per als nostres avis eren quasi tan mitològics com els unicorns. Però, com passa amb tots els avanços tecnològics de la humanitat, hi ha un "però", aquell malaït caos que es produeix quan la tecnologia cau en mans de gent que és o ignorant, o ambiciosa, o perversa, o les tres coses alhora. Em temo que aquest moment ja fa uns quants anys que ha arribat. I ens hauríem d'amoïnar més del que ho fem.

En una època en què es debat constantment el paper de l'escola en l'educació de les noves generacions, ens trobem amb una paradoxa inexplicable: aquells que s'omplen la boca de la degradació cultural i la pèrdua de valors com ara el respecte, la responsabilitat i l'esforç, són els mateixos que obliden posar el crit al cel davant la proliferació de programes televisius que, de forma sistemàtica i amb un gran èxit d'audiència, es dediquen a enaltir la ignorància, la intolerància, la irresponsabilitat i la vagància.

No em tinc per cap purità, ni molt menys, però la televisió -sobretot privada- del país em provoca absoluta repugnància. Com em repugnen també aquells que hi participen i la permeten. Potser ha arribat el moment de dir que ja n'hi ha prou de permetre-ho tot, amb l'única i miserable excusa del lliure mercat o el dret a la informació. El lliure mercat se'l poden confitar! I la informació que aquestes cadenes venen no em facin dir on se la podrien guardar.

Hem d'exigir a les autoritats que prohibeixin de manera urgent i taxativa l'emissió de:

• concursos on es degrada la condició humana, tot escampant-ne les misèries i les passions més baixes
• tertúlies on s'insulta de forma gratuïta i impune, sense respectar la paraula ni les opinions contràries
• documentals que només busquen la morbositat malatissa i l'alarmisme o l'exaltació del luxe
• pel·lícules i sèries violentes que perpetuen rols sexistes que "cosifiquen" els éssers humans
• programes d'humor fàcil i entrevistes ridícules
• late shows que lluiten per l'audiència oferint bromes dignes d'un adolescent borratxo.
• programes on s'enalteix el divisme i l'egocentrisme d'uns xavals que guanyen milions fent coses socialment tan útils com marcar un gol, córrer molt o bellugar el cul en una piscina
• i tants d'altres que ara no em vénen al cap
  

Que la tele ben feta avorreix? Que això és el que demana la gent? Que hi tenen tot el dret? Com vulguin, després no es queixin si els surt un país d'imbècils incívics, hedonistes, egoistes, indignes i porcs. L'escola no pot lluitar contra això. No li podem dir a un alumne que ha de treballar molt per fer-se un futur i després enviar-lo a casa, on trobarà el seu pare repanxegat en calçotets davant la tele mirant el "Sálvame".

I a la criatura qui la salvarà?

Mona Lisa Smile

pel·lícula: Mona Lisa Smile (2003)
nom : Katherine A. Watson (Julia Roberts)
lloc: Wellesley college, Massachussets. USA –anys 50
edat: trenta?
sexe: angelical
càrrec: professora d’història de l’art en una escola privada de nenes pijes
trets físics: és una “pretty woman”.
trets psicològics: insegura però decidida i orgullosa
altres dades: feminista i desafortunada en amors



"They had everything, she showed them more”
“Ho tenien tot, ella els va mostrar més”


Un altre model de docent amb personalitat rebel i trencadora. Educada en la moderna i oberta costa oest nordamericana, i empesa per una misteriosa voluntat massoquisto-prosselitista, Katherine aconsegueix un contracte en una conservadora escola femenina de la costa est, deixant enrere uns lligams sentimentals que acabaran, lògicament, petant.

Quan arriba al Wellesey College descobreix que allà les coses són molt diferents. Les seves alumnes són filles de famílies benestants a qui mai no ha faltat res i creuen saber-ho tot. La seva consciència de classe fa que la rebin amb hostilitat i que la mirin per damunt de l’espatlla. “Qui és aquesta moderneta de classe mitja que ve a parlar-nos d’art?” Però ella, lluny d’arronsar-se, pot veure més enllà d’aquestes cuirasses d’autoprotecció i albira unes ànimes presoneres dels estereotips propis d’una societat masclista i endogàmica. No són més que tristes nines de porcellana que les seves famílies han confiat a Wellesey perquè en facin unes perfectes esposes: boniques, obsequioses i amb els coneixements justos per no avorrir als seus marits. Més enllà d’aquest paper de submissió, res no s’espera d’elles. En cap moment ningú no es planteja incentivar la seva capacitat crítica, la seva creativitat o la seva autoestima.

Katherine Watson és la versió amable de la professora militant del feminisme extrem que tots hem conegut, aquella que mai no es cansa de repetir a les juntes d’avaluació que les noies de la classe són més atentes, madures, aplicades, curoses... millors, en suma. Segons la teoria dels vasos comunicants, aquesta apologia del seu propi gènere redunda en una visió catastrofista del masculí, del qual se suposa que encarna la dispersió, la immaduresa, l’agressivitat, la inconstància, la deixadesa... l’estupidesa supina, en suma. Katherine, però, no està enfrontada amb els homes, malgrat que la sort no l’assisteix en les dues relacions que manté durant el curs que retrata la pel·lícula (un perquè no ha tolerat l’abandonament i l’altre perquè l’ha enganyada).

Abans que ningú se’m llenci a la jugular -per la qual sento una gran estima- aclariré que no em defineixo ni com a feminista ni com a masclista, sinó que defenso amb el màxim convenciment i contundència l’existència d’un sol gènere i raça en la nostra espècie: l’humà. Més enllà d’això, obsedir-se en voler furgar en les diferències em sembla fer un flac favor a un lent procés de justa equiparació que pot trigar encara unes dècades a completar-se, però que potser fotrem en orris si, portats pel ressentiment, estirem el pèndul fins a l’altre extrem. Nois i noies haurien de ser capaços de contemplar-se com a iguals que són, amb total normalitat, no perquè algú llenci soflames incendiàries en un o altre sentit, intentant arreglar en quatre dies les injustícies atàviques del món. A occident, el missatge ja es va transmetre en el seu moment, no fa falta cridar més fort. Ara no cal vèncer els homes, sinó convèncer-los.

El feminisme de Katherine cau com una bomba enmig del plàcid món de Wellesey. Les membres del consell de direcció, unes dones conservadores, retrògrades, masclistes i lletges, es posen les mans al cap quan s’adonen que la jove i atractiva professora d’art –que, a sobre, es lliga el professor d’italià- utilitza les classes com a plataforma de difusió de la seva ideologia. Però quan això passa, és massa tard i ella ja s’ha guanyat el cor i les ments de les noies, que mai més tornaran a ser nines submisses. A la fi de la pel·lícula, la directora, que malgrat tot és capaç d’apreciar el seu valor, li ofereix prorrogar el contracte un any més, a condició que renuncii a propagar el seu ideari i se cenyeixi al programa. Ella, fidel a sí mateixa, refusa l’oferta i marxa.

L’ESCENA:
Dins de l’aula-amfiteatre, la professora Watson ofereix un passi de diapositives i mostra una quadre titulat “carcass” (cadàver), en la qual es recrea en efecte unes restes humanes passades pel sedàs d’un expressionisme rabiós. Les seves alumnes, agafades per sorpresa, no saben què contestar quan ella els en demana l’opinió: “Això és art?”. D’aquesta pregunta es deriva un ric debat que portarà les submisses noies a plantejar-se qüestions com ara: “qui decideix què és art i per què?” o “qui estableix els cànons?” que, en realitat, són mortífers torpedes que apunten directament a la línia de flotació del buc on navega el seu món preordenat, preconcebut, predeterminat. El món que Katherine Watson vol enfonsar.