1.3. Redemptors a la "pèrfida" escola privada

al meu institut enguany hem arreglat el pati

i ha quedat més o menys així

No tots els reptes docents tenen necessàriament el mateix escenari desestructurat i econòmicament deprimit. Els joves i les joves de família benestant pateixen també els seus problemes, tot i que d’una índole diferent. En el seu cas tenen més a veure amb l’enuig provocat per una vida opulent i sense sentit, reclosa en sí mateixa, plena de normes i expectatives que l’encotillen, amb manca d’afecte per part d’unes famílies massa preocupades per la seva pròpia projecció financera i social.

El subgènere que abordarem en els propers capítols és el del mestre d’internat de classe alta, un personatge que sòl ser, per buscar un contrast suficientment xocant i expressiu, de classe humil, la tasca del qual serà inspirar els seus alumnes (nois o noies, segons, ja que els internats no són, òbviament, mixtos), despertar-los de la letàrgia en la qual els ha sumits una existència on tot els és donat a canvi de res, fer-los obrir els ulls davant del món i del seus sofriments, ajudar-los a entendre que hi ha vida enllà de les seves mansions i clubs de paddle, que poden rebelar-se i esdevenir allò que ells vulguin i no allò que els seus poderosos pares i mares esperen d’ells.

Aquestes pel·lícules retraten també la dramàtica situació de sometiment intel·lectual, ideològic i moral que pateixen alguns docents en algunes escoles privades. El consell de direcció, constituit per institucions privades, empreses i famílies que inverteixen els seus diners per procurar una formació d’élit als fills que han de perpetuar la seva nissaga, té el suficient poder per violar la “llibertat de càtedra”, un dret que, almenys fins a la darrera reforma promulgada pel govern progressista del nostre país, assistia els professionals de la docència en els centres públics.

De jove, abans de treballar a l’ensenyament públic, ho vaig fer en una acadèmia d’idiomes i, a través d’aquesta, en una escola privada confessional de reconegut renom a la ciutat de Barcelona. Per tant, he viscut, mal que sigui a molt petita escala, l’experiència de ser un assalariat dels propis alumnes, un mer instrument de transmissió de dades a qui es pot exigir un determinat rendiment –segons els seus propis estàndards d’allò que significa rendir, és clar- i una inquebrantable adhesió al seu ideari religiós i sòcio-econòmic (se m’han posat els pèls del clatell de punxa, i no sé per què).

No, no us alarmeu. No vaig ser sotmès a mobbing, ni es va forçar la meva dimissió, ni els alumnes es van acomiadar de mi com d’un heroi alliberador –més aviat amb el posat de pensar: i què farà a l’estiu aquest poca-pena mentre nosaltres esquiem a Bariloche? Però sí que vaig viure una junta avaluadora final de COU, en la qual se’m va obligar a inflar en gairebé dos punts el promig d’un alumne que, segons va informar el representant de direcció que supervisava la reunió, “ha de fer carrera diplomàtica. Com son pare”.

Un món de llaminadures (i altres porqueries amb sucres i greixos saturats)

De tothom és sabut que si els nens i nenes del nostre país pateixen sobrepès, quan no obesitat mòrbida, és culpa de la mala educació nutricional que reben dels seus mestres, que no els ensenyen la piràmide d'aliments ni els alerten dels perills de la ingesta excessiva de greixos, sucres, sal, alcohol, etc.

No ens ha d'estranyar, doncs, que quan surten d'aquests antres de perdició que són les escoles, els nostres fills i filles ens demanin amb desesperació la seva dosi de menjar-brossa. Ja ens podem esforçar, els pobres pares i mares, a fer-los menjar verdura i peix encara que no vulguin o a portar-los una peça de fruita per berenar, que ells s'entesten a exigir dònuts, bollicaos, nubes i lliponeries de tota mena!

Famílies del país: ha arribat l'hora d'actuar! ¿No us heu adonat que, en el súmmum de la irresponsabilitat, fa un temps que les pròpies escoles han anat muntant, al costat mateix de la seva porta, botiguetes de llaminadures per seguir fent malbé la dieta dels nostres fills? I què podem fer-hi nosaltres? us preguntareu sens dubte.

De moment, proposo una primera mesura de xoc: així que els nens surtin en estampida del col·legi els regirarem les butxaques i els incautarem els diners que les pèrfides mestres els han donat per anar a la botiga de llaminadures. Què s'han pensat que som rucs, o què?

To Sir with Love

MARK TACKERAY (Sidney Poitier)

pel·lícula: To sir, with love (1967)
nom: Tackeray (Sidney Potier)
lloc: Londres - Gran Bretanya
edat: quaranta i escaig
sexe: masculí, però tanmateix com de bona persona
càrrec: professor en un institut d’alumnes difícils.
trets físics: Alçada i constitució normals. Raça negra. Vestimenta clàssica: jaqueta i pantaló, amb corbata.
trets psicològics: Mentalitat forta i adaptativa. Imaginació, perseverança i valor.
altres dades: amb aquestes qualitats no podia pas ser mestre, sinó enginyer (a l’atur).
Té una seqüela americana el 1996, protagonitzada pel mateix personatge, encarnat pel mateix actor.

A la Gran Bretanya dels anys seixanta, en ple esclat de la música pop i rock, dels enfrontaments entre mods i les bandes de carrer, el senyor Tackeray, un respectable enginyer de raça negra, encarnat pel respectable actor de raça negra Sidney Poitier, veu com una gens agradable situació, l’atur, l’abocarà a haver de fer una gens agradable feina: de mestre en un institut on tots els alumnes són irrespectuosos i blancs!. Tenim aquí un cas de personatge que, per les circumstàncies de la vida, es veu obligat a rebaixar expectatives tan salarials com professionals i acceptar veure’s arrossegat al submón de les aules de secundària. Pot semblar un cas aïllat, fruit de la imaginació dels guionistes, però en realitat avui dia es tracta d’un cas ben freqüent.

La implantació de la LOGSE, i la creació de noves especialitats com ara la tecnologia de l’ESO, o la tecnologia industrial, l’economia i l’economia i organització d’empresa als batxillerats va provocar una forta demanda de llicenciats en aquestes matèries, ments preclares com la de Tackeray que fins aleshores ni se’ls havia passat pel magí fer una cosa tan denigrada com de mestre. Però vet ací que l’ocasió fa el lladre i, coincidint amb una certa recessió econòmica, hi va haver una allau de sobtades vocacions pedagògiques. Les oposicions van obrir de bat a bat les portes a centenars sinó milers d’enginyers de totes les branques, atrets pels cants de sirena del diner fàcil i les vacances descomunals.

Formats en una mentalitat d’empresa, la seva arribada va provocar un petit –de vegades gran- trasbals en la plàcida comunitat educativa tradicional, on la major part de mestres ho eren de formació i vocació. Aquest enrenou va tenir, és clar, un impacte positiu, ja que va aportar noves formes de fer més dirigides a l’eficiència productiva, però alhora va contaminar l’àmbit educatiu amb tics de dubtós rigor pedagògic, com ara donar per entès que un vailet de quinze anys ha d’estar interessat perquè sí en els circuits elèctrics o en els balanços fiscals, sense que calgui cap mena d’habilitat didàctica. Portats per l’entussiasme reformador, es va deixar de banda els mestres de tota la vida en benefici del nouvingut tecnificat que es plantejava l’educació tan sols com un impàs que li pagaria les garrofes mentre no li sortís una feina decent.

He de dir que Tackeray afronta la seva degradació amb dignitat i el suficient respecte, i que no menysprea l’estatu quo de l’escola, però sí que aviat s’adona que allà no s’estan fent les coses bé perquè falta aplicar una gran dosi de sentit comú que només es pot trobar entre gent de la seva alçada intel·lectual. Dolents de mena, l’equip de gestió del centre li encomana un dels pitjors grups, la clàssica patuleia d’indocumentats analfabets, violents i descreguts, i la veritat és que al començament li fan veure com se sòl dir, la padrina. Però la seva mentalitat cartesiana i l’experiència de qui sap què vol dir treballar de debó l’ajuden a trobar la forma de guanyar-se’ls: els obra les portes per sortir de l’institut. Portant-los fora d’aquells murs que els empresonen aconsegueix guanyar els seus cors i més tard les seves ments fims aconseguir que li dediquin aquesta obra elegètica titulada “To sir, with love” ("al senyor –professor- amb afecte"), que aquí es va tenir el desencert de titular “Rebelión en las aulas”


L’ESCENA:
Al final de la pel·lícula, un cop ha convertit els seus pre-delinqüents alumnes en nois nets i respectuosos que s’adrecen a ell com a “Sir” (senyor) i a les companyes com a “Miss” (senyoreta), tots plegats li organitzen una festa de comiat, ja que ha corregut la notícia que Tackeray ha rebut una oferta de feina d’acord amb les seves capacitats i abandonarà l’escola a final de curs. Els adolescents, endiumenjats, li dediquen una cançó (To sir, with love) i li fan un obsequi. Ell, commogut per les mostres d’afecte, no sap què dir-los i es retira a la seva aula per ocultar les llàgrimes mentre desembolica el regal: una modesta jerra metàl·lica. Mentre és allà, intentant païr tantes emocions, l’interromp una maleducada parella que no és del seu curs, es miren el modest regal i, enfotent-se’n, li diuen que l’any vinent seran a la seva classe. En aquest moment, l’enginyer es treu l’oferta de treball de la butxaca i l’estripa. S’ha converit, per fi, en mestre.

Els comiats, els tancaments de cicle, són sempre moments emotius perquè suposen deixar enrere un bocí de les nostres vides. Tots n’hem viscut i jo també, salvant les distàncies, algun de semblant al de Tackeray. Els adolescents són (hem estat) uns éssers capaços del màxim menyspreu i crueltat, però alhora posseeixen la virtut d’estimar amb una candidesa i passió que els adults ens hem deixat pel camí. És el record d’aquests instants, sublims en la seva senzillesa, que et reconcilia amb la teva professió i fa que et sentis útil.

Matèries comuns de batxillerat: les noves "maries"

La darrera modificació curricular del batxillerat i els canvis en l'estructura de les PAU han deixat les matèries comuns o troncals en una situació de franca inferioritat respecte de les matèries de modalitat. L'afany d'especialització, causat en part per les demandes de pragmatisme a ultrança dels sectors productius, segons els quals no serveix de res "saber de lletra" per aixecar el país, ha suposat una reducció significativa de tots aquells aprenentatges considerats improductius, és a dir els humanístics. Mentre cada matèria de modalitat creix fins a les 4 hores setmanals, les comuns passen a 2 hores (amb l'excepció de la llengua anglesa, que es queda amb les 3 que tenia).

Però aquests aprenentatges no es veuen només perjudicats per la reducció d'horari, sinó que a aquesta dificultat cal afegir-n'hi una altra de gens menyspreable com és la massificació. Les matèries comuns es fan en gran grup, és a dir: literalment anxovats. Jo, com ja he explicat en anteriors missatges, faig mans i mànigues per ensenyar llengua anglesa a dos grups de batxillerat de més de trenta alumnes, amb totes les incongruències metodològiques que això m'obliga a perpetrar. I en igual mal pas es troben les meves companyes de llengua catalana, llengua castellana, filosofia, educació física i ciències per al món contemporani.

Fa uns anys -en època de vaques grasses- existien les hores de desdoblament (sí, en batxillerat es podia desdoblar una de les tres hores d'anglès!, tot i que pocs centres feien efectiva aquesta potestat en considerar la matèria una de les principals maries), però ara això ja no és possible. No hi ha diners per finançar grups reduits! Qui vulgui aprendre anglès que es pagui una acadèmia.

I mentrestant, quan recorro els passadissos del meu centre en hores de guàrdia observo amb una indissimulada enveja com els meus apreciats companys de Tecnologia Industrial, Física, Dibuix Tècnic, Economia, i tantes altres matèries de modalitat, no només disposen de més hores, sinó que s'asseuen envoltats per 10, 6, o fins i tot 2 alumnes, amb els quals assoleixen, és clar, un grau de complicitat i motivació espectaculars.

el de física s'adreça a la seva classe

No els culpo, és clar. Penso que aquestes condicions serien les òptimes -per bé que utòpiques- per a tots. Ni els retrec que guanyin exactament el mateix que jo, que al cap del dia he "tocat" el triple o el quàdruple d'alumnes. Només desitjo que quedi clar quines són les prioritats de les nostres autoritats educatives (i m'atreveixo a dir que de la societat en general): fer tot el possible perquè els joves s'especialitzin per ser útils al mercat i que es deixin de bajanades que no serveixen per a res.

Suposo que al final els hauré d'estar agraïts que, almenys, em deixin treballar. Si és amb trenta, o quaranta, o cinquanta alumnes tant li fot! Total, pel que serveix...

Freedom writers

ERIN GRUWELL (Hillary Swank)

pel·lícula : Freedom Writers (2007)
lloc: Long Beach. L.A. EEUU
edat: vint-i-pocs
sexe: femení
càrrec: professora de literatura a l’institut Wilson, un conflictiu centre amb un programa d’integració racial
trets físics: jove atractiva acabada de llicenciar. Vestimenta elegant i sofisticada.
trets psicològics: Idealista, valerosa, tossuda, sensible, solidària
altres dades: filla de família benestant, està casada amb un arquitecte frustrat i masclista que se n’acaba separant quan ella se submergeix en la seva nova feina i deixa de fer-li cas i moxaines.


“Their story, their words, their future”
“La seva història, les seves paraules, el seu futur”


“Freedom Writers” (“Els escriptors de la llibertat”) ens presenta el cas real i extraordinari d’una professora acabada de llicenciar que sol·licita expressament treballar en un centre conflictiu. Cap espectador pot quedar indiferent davant del coratge i implicació d’Erin Gruwell, una esplèndida Hillary Swank, i els comentaris en sortir de la projecció són de genuïna admiració.

Com cal esperar de la filla d’un prestigiós –i ric- polític progressista nordamericà, activista pels drets civils i les minories, la jove mestra té el cap ple de projectes i il·lusions de canviar el món, i per això demana treballar al centre Wilson, on es duu a terme un programa d’integració racial. Quan hi arriba, tanmateix, vestida elegantment i amb un valuós collaret de perles record de la seva difunta mare (cal ser càndid, la veritat) es topa de morros amb la realitat: la dita integració no existeix i professors i alumnes ja en fan prou d’anar sobrevisquent en aquella jungla de bandes mortalment enfrontades.

Però gràcies al suport del seu marit, del seu poderós pare, i a la seva pròpia força de voluntat, Erin va mica a mica adaptant-se a la classe, formada per una babel de delinqüents juvenils desenganyats de la vida i sense cap mena de respecte per a res ni per a si mateixos. Ella els ofereix respecte i estimació, els escolta, els encoratja a relacionar-se, a obrir-se al món i oblidar les seves pors tot utilitzant un dels més vells recursos magistrals: el diari personal. A través de les pàgines que escriuen, els joves intenten entendre’s i explicar-se, aprenen a estimar-se i respectar-se, i en el camí es crea un vincle afectiu molt fort entre tots.

Però això té un preu, és clar. La direcció del centre, que és absolutament maligna, no aprova els seus mètodes i li posa pals a les rodes. Ella, immersa en una lluita èpica, acaba perdent el marit -cansat que no li faci cas- i gairebé la feina. Finalment, movent els fils adequats, aconsegueix els seus objectius i la seva classe, que al principi era un desastre, acaba essent la millor de l’escola i tots els alumnes brillants hi volen anar.

Abans d’acabar l’anàlisi d’aquesta història i la seva protagonista, no em puc estar de afirmar: instituts com el Wilson existeixen a casa nostra, i de professores i professors com Erin Gruwell n’he vistos a cabassos. Però cap dels espectadors que surten de la sala amb els ulls envidriats no els mostren ni la mil·lèsima part, no ja d’admiració sinó de respecte, que els inspira aquest personatge de cel·luloide. Obrin els ulls, si us plau: a l’ensenyament hi ha, s’ho creguin o no, professionals molt implicats, i s’hi produeixen, mentre les autoritats no ho acabin de fotre tot en orris, petits miracles com el de la pel·lícula. Això sí, a nosaltres ens falla el màrqueting -i així ens va - a l’escola pública almenys.

L’ESCENA:
Amb l'objectiu d'apropar emocionalment entre ells els seus alumnes, pertanyents a ètnies i bandes enfrontades, Erin dissenya una curiosa activitat de TPR (total physical response) mitjançant la qual s'adonen que hi ha més coses que els uneixen que no pas coses que els separen.

1.2. Això ho arreglo jo amb mà esquerra, carinyo i bona voluntat

Si l’anterior tipologia de professor l’hem comparada amb l’heroi de western, aquesta correspondria més aviat a la figura beatífica d’un missioner o d’un cooperant internacional. El repte és el mateix, iguals són també els entrebancs que cal superar per assolir-lo, però molt diferents les armes amb què emprenen la seva lluita, ja que els personatges que ara ens ocupen branden la bandera de la no-violència, de l’empatia, de la compassió.

Aquests valors han protagonitzat moltes pel·lícules dels més diversos gèneres, referides a grans personalitats històriques, com ara Ghandi o Nelson Mandela, i el gènere escolar no podia ser menys. Hi ha diversos llargmetratges que retraten els esforços titànics i solitaris d’autèntics herois i heroïnes de les tarimes, persones concienciades, implicades, incansables i posseïdores d’un cor ple d’amor, però als quals, per diversos motius els toca haver de solucionar situacions extremes, causades per la degradació social, familiar, econòmica i emotiva que envolta la vida dels seus alumnes en alguns casos, o per la incompetència, la indiferència i la mala llet de les autoritats educatives i d’uns claustres de professors cremats davant la perspectiva d’un futur sense esperança ni reconeixement social.

Alguns de vosaltres, benvolguts companys de professió, enteneu bé de què us parlo, molt en especial aquells que heu treballat o treballeu en centres públics de determinats barris i ciutats del nostre país, capdavanter en justícia social. L’any 2010, per exemple, un govern d’esquerres (tremolem quan arribi la dreta!) ha aprovat a corre-cuita el tancament dels batxillerats en una vintena d’instituts públics del país, generant una desantenció escandalosa envers milers d’alumnes que, en altres instituts, estan condemnats al fracàs acadèmic i l’exclusió social.

Faran falta molts professors del perfil que tot seguit analtzarem per poder tirar endavant una tasca que, gràcies al fariseisme de tots plegats, està deixant de ser educativa i formativa per adquirir tints dramàtics d’assistència social, altraben dita “caritat”. Faran falta moltes Erin Gruwells, molts Tackerays perquè tot plegat no se’ns escapi de les mans i poguem mantenir una xarxa pública que impedeixi almenys la fractura social i ens permeti anar a dormir, a tots plegats, amb la consciència una mica menys intranquil·la. És curiós que, després de visionar les dues pel·lícules que tractaré en la propera entrada, el comentari del públic fos: “quina llàstima que no hi hagi més professors així... altrament ens aniria” quan el lament hauria de ser: “què cony estem fent tan malament entre tots, quan en comptes de mestres el que trobem a faltar són herois”

Com reconeixerem el professor “missioner-cooperant”, i com convindria relacionar-s’hi? Pot respondre al patró següent:

1.Bonhomia extrema. Aquest professor levita per les dependències de l’institut envoltat d’una aura d’espiritualitat i pau, tot repartint somriures amables i confidències a cau d’orella entre els alumnes. No oblidem que es tracta d’una persona que ha estat cridada a una tasca quasi divina de redemció.

2.Hiperactivitat. No se li escapa cap convocatòria ni cap programa que fomenti la integració i la convivència dels alumnes. Organitza sortides, visites, conferències, jornades gastronòmiques multiculturals. Quan aquestes propostes provenen de direcció o d’altres companys, però, la resposta no és sempre tan entussiàstica.

3.Lloques. Tant si són homes com dones actuen com la gallina amb els seus pollets (els alumnes), pels quals donarien la vida i als quals defensen a ultrança davant dels ultratges comesos per altres despiatats professors, que gosen amonestar-los o, fins i tot, suspendre’ls un examen.

4.Soletat. Les divinitats –llevat de les gregues, que eren unes catxondes- han hagut de patir sempre l’estigma de la incomprensió i es veuen, per tant, condemnats a l’ostracisme per part de les direccions, que temen que els desmuntin el xiringuito, i dels altres professors, que els contemplen com uns il·luminats somniatruites.

5.Bipolaritat. Els seus valors de tolerància i compassió sovint col·lisionen amb el seu modus operandi eminentment individualista i narcissista, generant unes acusades fluctuacions anímiques. Un dia et convidaran a un cafè i et regalaran somriures i afalags i, l’endemà, et giraran la cara com si els haguessis ofès mortalment.

Com a consell: prudència. Gaudiu dels bons moments que aquestes ànimes sensibles us puguin proporcionar però no caigueu en el parany de deixar-vos arrossegar pels seus sobtats remolins de pessimisme. Quant als alumnes, aneu molt amb cura de què en digueu en presència seva, ja que de seguida correrà a explicar-los-ho –al cap i la fi, és la lloca de tots, no?- i, en cas de conflicte no dubtarà a posar-se en contra vostra.

"El director"

RICK LATIMER (James Belushi)

pel·lícula : The Principal (el director) - 1987
lloc: New York- USA
edat: uns 40
sexe: masculí, testosteronitzat
càrrec: director en un institut conflictiu : Brandel
trets físics: Alt, amb constitució forta tendent al sobrepès. Vesteix de manera formal. Té uns bons punys, però també es defensa amb el bat de bèisbol.
trets psicològics: Conflictiu, rebel amb les autoritats, va sempre a la seva i no té inconvenient en emprar la força per defensar allò que creu just.
altres dades: Expedientat i castigat per les autoritats educatives. És motero fora d’hores lectives.

"En un institut on els alumnes es graduen en piromania, extorsió i agressió, el nou director i el cap de seguretat potser estiguin prou bojos com per capgirar les coses” , anuncia el subtítol del póster.

Rick Latimer, l’adust nou director de l’institut Brandel, encarna l’estereotip del professor antisistema (nostàlgic potser de sistemes passats), sempre enfrontat amb les autoritats i busca-bregues per naturalesa. Els seus punts de vista són incompresos per una administració encarcarada i excessivament tolerant amb la creixent manca de disciplina, la qual cosa acaba causant el seu desterrament en un centre molt conflictiu de barri perifèric, on les bandes de brètols fan i desfan al seu gust, sense cap mena de respecte pels companys o pel professorat i sembrant el pànic i el caos arreu. És un institut condemnat, amb alumnes condemnats i professorat condemnat, com alguns del nostre país que tots coneixem però que ningú no gosa anomenar perquè fa lleig.

L’institut Brandel és el producte típic d’una administració educativa miop i covarda que, amb les seves polítiques de busca de l’excel·lència, afavoreix descaradament determinats centres, ubicats en determinats entorns sòcio-econòmics, tot deixant de banda els que ofereixen els seus serveis en barris o poblacions marginals. El Ghetto, no ens enganyem, no és patrimoni exclusiu de les grans urbs nordamericanes, sinó que existeix aquí i avui, entre nosaltres.

Latimer, represaliat ideològic del sistema, és enviat a controlar un centre on, com resa el rètol de la pel·lícula, “els alumnes es graduen en piromania, extorsió i agressió”. Per a aconseguir-ho, disposarà només de l’ajuda del cap de seguretat, un desencantat però íntegre i valerós escuder (un sempre correcte Louis Gosset), i la comprensió i afecte d’una jove professora amb qui, ja s’ho poden imaginar, finalment sorgirà l’amor.

L’ESCENA CLAU:

Després de rebre una pallissa per part del capitost de la banda de brètols, Rick Latimer es retira per preparar el contracop definitiu. Com un autèntic cowboy, el director reapareix, bat de bèisbol en mà i muntant una espectacular Harley Davidson. El nou director entra a l’institut i en qüestió d’una hora i mitja s’hi baralla i els atonyina de valent. Latimer és aclamat com un heroi i l’escola, d’ençà d’aquests fets, esdevé una bassa d’oli d’on queda erradicada la violència, l’absentisme i, en general, el fracàs escolar. Hem de suposar que, a més, en cosa d’un o dos cursos, els resultats acadèmics passen a igualar-se amb la mitjana del país, i els llatins, afroamericans, xinesos i altres minories que hi estudien, participen entussiàsticament en programes d’innovació educativa i de cooperació internacional.

"Some people think Rick Latimer shouldn't be a teacher" (Alguna gent pensa que Rick Latimer no hauria de ser professor). El "lonesome rider" ha arribat a Brandel High.

"El substitut"

JOHN SHALE (Tom Berenger)
pel·lícula: The substitute - 1990
lloc: Miami - EEUU
edat: uns quaranta
sexe: musculí
càrrec: professor substitut en un institut conflictiu a la Florida
trets físics: Alt,amb constitució forta. Vestimenta formal.
trets psicològics: Dur, agressiu, inquisitiu, intuitiu, valent, violent
altres dades: Quan no perpetra la docència, treballa per a la CIA.




“El més perillós de l’escola solien ser els alumnes”

“El substitut” suposa una prescindible volta de clau en el subgènere cinematogràfic “professor dur es fa càrrec d’alumnat conflictiu”. A diferència del seu antecedent de 1987, John Shale no té res a veure amb la carrera docent, tot i que també prové d’un servei d’intel·ligència, concretament de la CIA! Quan les coses es posen veritablement magres no n’hi ha prou amb un mestre, per dur que sigui, sinó que cal recórrer a la violència professional i especialitzada. La fantàstica metralleta amb silenciador que presideix la taula i la llegenda que acompanya l’estampa són una veritable declaració d’intencions.

Shale no arriba al seu institut per casualitat, ni com a conseqüència de cap represàlia, sinó per voluntat pròpia i amb l’objectiu d’investigar l’agressió patida per la seva fràgil i molt femenina xicota, que sí és professora. Format i curtit en el món real, el substitut, lluny de ser blanc de les bromes típiques que tot professor en la seva situació d’interinitat ha de patir, es fa amb el comandament de la classe amb quatre mastegots ben donats i, així les coses, es posa a investigar.
Hi ha escenes d’autèntica pel·lícula d’espionatge, persecucions en cotxe, baralles, bandes d’extorsionadors i traficants de drogues... i l’heroi les va enllestint sense despentinar-se massa. Aquest enrenou destrossaria els nervis i les lumbars del més ferm dels professors, condemnant-lo segurament a demanar-se dues baixes mèdiques simultànies -una per depressió i una altra per les sessions de rehabilitació- però el bo de John no és un mitja nena, i li queden encara energies i savoir faire per fer, millor que ningú, les seves classes de matemàtiques.

L’ESCENA:
No us podeu perdre l’escena en què Shale és a l’aula i, malgrat els seus educats esforços per mantenir l’ordre, els alumnes se’l rifen. Joves d’aspecte agressiu parlen, criden, s’aixequen dels seus llocs, es barallen, es llencen objectes. I ell ho contempla impertèrrit fins que un d’aquells ximples, que no té ni idea que el nou substitut és Tom Berenger i que fa de “prota” de la pel·lícula, no se li acudeix altra cosa que llençar-li una llauna de beguda al cap. L’agent de la CIA, fent honor a la seva formació militar d’élit, ni parpalleja tan sols quan alça la mà per interceptar el projectil, atrapar-lo i aixafar-lo amb la contundència d’una premsa d’abocador industrial.

Lliçons pràctiques sobre com mantenir la disciplina a l'aula. Rapidesa de reflexos per empaitar les llaunes al vòl i algunes nocions de jujitsu apreses al Vietnam. Si no et foten un expedient i et quedes sense feina, l'èxit està garantit.

1.1. Això ho arreglo jo a pantoflades

La figura del “lonesome rider” (nosaltres la vam conèixer en castellà com el “llanero solitario”) és un estereotip molt present en la cinematografia nordamericana des dels primers westerns. Entroncada amb les arrels d’una nació de pioners, suposa la sublimació del somni americà: el “self-made man”, l’home fet a si mateix sense l’ajuda de ningú, l’heroi que s’enfronta tot sol amb el perill quan tothom li gira l’esquena. El gènere “escolar” també ha begut de la inegotable deu d’inspiració que suposen les pel·lícules de l’oest, i ha incorporat l’heroi solitari en les seves trames, a vegades d’una forma subtil i d’altres, com veurem, molt més barroera.

Com sòl passar amb tot allò que ve dels Estats Units, contemplem amb la condescendència característica de la nostra europeitat l’espectacle d’un docent que actua com si fos un xèrif o fins i tot un bandoler. “Quines bestieses”, diem, tot reprimint amb prou feina un somriure foteta sota el nas. Però faríem bé d’admetre que aquestes pel·lícules tenen el seu públic –que no és en absolut minoritari- i que en el fons, malgrat la nostra pretesa superioritat cultural, moltes persones del nostre país aplaudeixen els mètodes que s’hi mostren: pares i mares d’alumnes molts d’ells, però també els seus propis fills i professors que, quan acaba la pel·lícula o el curs es posen dempeus per aplaudir.

Així que: atenció, companys i companyes! En coneixeu d’aquells que arriben a l’institut i diuen: “això ho arreglo jo solet/a?” ¿Treballeu amb l’encarnació del “llanero solitario”, aquell heroi que tantes vegades ha intentat col·laborar amb altres companys o amb la direcció o les autoritats i els han girat l’esquena? Què n’hem de saber i com convé tractar-hi?

Reconeixereu el “llanero solitari” per alguns dels atributs distintius següents:

1.Mal humor. Enfrontar-se tot sol contra el mal és una tasca feixuga que provoca, a banda de desgast físic i psicològic, una notable pèrdua de frescor vital. Si detecteu un rictus de fastigeig, interesseu-vos per la salut del seu propietari. Si no us explica el seu historial mèdic o emocional, pot ser que ens trobem davant d’un especímen de “llanero solitario”.

2.Soletat. És obvi: les croades individuals en pos d’una quimera aboquen per definició a l’allunyament dels altres. El mal humor també hi contribueix. El llanero solitario, doncs, pot ser aquell que les hores d’esbarjo s’asseu en una cadira per fullejar el diari mentre la resta de mestres xerroteja sobre trivialitats mentre endrapa l’esmorzar.

3.Actituds anàrquiques. Quin sentit té atendre’s a les normes? Per què passar llista, per què assistir a les reunions de coordinació, per què presentar les programacions didàctiques? Ell o ella saben què es fan, no cal que ningú els doni lliçons ni els en demani explicacions.

4.Menyspreu. Com és natural, algú que se sent abandonat acaba desenvolupant un sentiment de rancúnia. Així, la resta de la comunitat educativa és per a ells un ramat de borregos sense personalitat ni aptituds professionals de cap mena. Semblantment, els alumnes són uns analfabets indignes de la seva categoria docent.

5.Temor. Allò que aquests personatges entenen per inspirar respecte es tradueix sovint en autèntic pànic per part dels adolescents (i d’alguns adults també). Les seves classes són un autèntic funeral, de les quals ells/elles en surten orgullosos com si acabessin de lliurar –i véncer- el seu particular duel al “OK corral”.

A tall de consell, manteniu-vos-en allunyats però sense mostrar-los animadversió ni condescendència, ignoreu-los però sigueu educats quan se us adrecin i, sobretot, no els porteu mai la contrària a menys que tingueu molt clar que esteu disposats a mantenir amb ells una lluita sense quarter –penseu que, com que estan sols i enfrontats amb el món, disposen de tot el temps del món, i una breu pica-baralla pot esdevenir com si res la guerra dels cent anys.

Ara bé, si un dia obriu per accident el seu armariet de la sala de professors i, entremig dels papers i llibres, trobeu amagats uns nunxakus, un bat de bèisbol o una metralleta, jo de vosaltres no m’aturaria pas a donar-ne notícia a direcció, sinó que sortiria corrents i no m’aturaria fins arribar a casa. Pel que pugués ser.

Professors de cinema

Com tanta gent al país, tinc el defecte de tenir algunes (poques) bones idees que, en general, algú acaba desenvolupant abans i millor. Quan això passa se't queda una cara de pallús que no marxa ni a bufetades. Fa cosa d'un parell de mesos em va arribar que un espabilat havia escrit un llibre sobre mestres i que el molt barrut hi havia inclòs algunes referències cinematogràfiques. No me l'he llegit per no agafar un atac de feridura, perquè l'hivern passat jo havia estat preparant una sèrie d'articles justament sobre això. Suposo que es pot ser més burro, però no gaire.

Tot i així, no els llençaré a l'aigüera digital, sinó que els aniré publicant en successives entrades. Al cap i la fi, és gratis i tampoc no hi faré ni un ral de calaix, amb la qual cosa si hi hagués alguna coincidència amb el que ha fet aquest altre company no crec que em denuncii per rebentar-li el copyright. Sense més preàmbuls, comencem:


EL PROFESSORAT AL CINEMA

L’anomenat setè art ha retratat la condició humana des de gairebé totes les òptiques, des de la tragèdia a la comèdia passant pel romanticisme, la passió, les guerres, el crim... i, com no podia ser d’altra manera, ha dedicat també milers de quilòmetres de pel·lícula al món de l’educació.
No és el meu objectiu fer un repàs exhaustiu de la figura dels mestres al llarg de la història de la cinematografia. Això suposaria un esforç titànic de documentació que no em veig amb cor de fer i que, d’altra banda, tampoc no respon a les meves intencions. L’únic que pretenc és fer una ullada als estereotips més recurrents en aquelles èpoques que a mi i la majoria dels hipotètics lectors els pugui resultar significativa i els permeti sentir-s’hi fins a cert punt identificats o retratats. No hi haurà aquí, doncs, referències a pel·lícules en blanc i negre, sinó a cinema de gran audiència de les darreres quatre dècades. I a més, com veuran, gairebé totes les pel·lícules són de factura anglosaxona. Suposo que m’hauria d’avergonyir de la meva escassa cultura cinematogràfica però, com deia en el meu patètic intent per justificar-me, això no és cap tractat sobre cine, sinó sobre mestres, i no un estudi erudit sobre cinema d’autor sinó sobre allò que el comú dels mortals veiem a les pantalles .
Fins fa poc, el cinema tenia dues limitacions discursives. Una, la manca d’una dimensió volumètrica que, no sé si per sort o per desgràcia, acaba de rebentar la tecnologia tridimensional digitalitzada. El segon límit no el va aconseguir véncer ni tan sols Albert Einstein, de manera que no crec que haguem de patir perquè ho faci una major de Hollywood: la quarta dimensió, la temporal. Les pel·lícules tenen un metratge limitat, que segons els directors i els productors pot oscil·lar entre l’hora escassa i les sis o set hores (ja saben aquell vell acudit de “Lo que el viento se llevó... y el culo aguantó”).Però hi ha un límit que no es pot depassar, i que defineix molt el seu discurs i la seva construcció. La pel·lícula, a diferència de la sèrie televisiva, ha de solucionar d’una sola tirada el repte de plantejar, desenvolupar i resoldre històries i personatges d’una sola tacada. Aquests han de patir per força un procés d’esquematització que, en un periode curt de temps, aporti el màxim de dades possibles per resultar versemblants.
Els mestres de pel·lícula que veurem tot seguit són, per tant, esboços finits encaixats dins d’una categoria reconeixible, sense racons ocults ni replecs mentals, sense evolució ni projecció. Són, en suma, només personatges. Segur que n’hi ha molts més, però jo em referiré als següents:

1.1. Això ho arreglo jo a pantoflades
1.2. Això ho arreglo jo amb mà esquerra, carinyo i bona voluntat
1.3. Redemptors a la pèrfida escola privada