Freedom writers

ERIN GRUWELL (Hillary Swank)

pel·lícula : Freedom Writers (2007)
lloc: Long Beach. L.A. EEUU
edat: vint-i-pocs
sexe: femení
càrrec: professora de literatura a l’institut Wilson, un conflictiu centre amb un programa d’integració racial
trets físics: jove atractiva acabada de llicenciar. Vestimenta elegant i sofisticada.
trets psicològics: Idealista, valerosa, tossuda, sensible, solidària
altres dades: filla de família benestant, està casada amb un arquitecte frustrat i masclista que se n’acaba separant quan ella se submergeix en la seva nova feina i deixa de fer-li cas i moxaines.


“Their story, their words, their future”
“La seva història, les seves paraules, el seu futur”


“Freedom Writers” (“Els escriptors de la llibertat”) ens presenta el cas real i extraordinari d’una professora acabada de llicenciar que sol·licita expressament treballar en un centre conflictiu. Cap espectador pot quedar indiferent davant del coratge i implicació d’Erin Gruwell, una esplèndida Hillary Swank, i els comentaris en sortir de la projecció són de genuïna admiració.

Com cal esperar de la filla d’un prestigiós –i ric- polític progressista nordamericà, activista pels drets civils i les minories, la jove mestra té el cap ple de projectes i il·lusions de canviar el món, i per això demana treballar al centre Wilson, on es duu a terme un programa d’integració racial. Quan hi arriba, tanmateix, vestida elegantment i amb un valuós collaret de perles record de la seva difunta mare (cal ser càndid, la veritat) es topa de morros amb la realitat: la dita integració no existeix i professors i alumnes ja en fan prou d’anar sobrevisquent en aquella jungla de bandes mortalment enfrontades.

Però gràcies al suport del seu marit, del seu poderós pare, i a la seva pròpia força de voluntat, Erin va mica a mica adaptant-se a la classe, formada per una babel de delinqüents juvenils desenganyats de la vida i sense cap mena de respecte per a res ni per a si mateixos. Ella els ofereix respecte i estimació, els escolta, els encoratja a relacionar-se, a obrir-se al món i oblidar les seves pors tot utilitzant un dels més vells recursos magistrals: el diari personal. A través de les pàgines que escriuen, els joves intenten entendre’s i explicar-se, aprenen a estimar-se i respectar-se, i en el camí es crea un vincle afectiu molt fort entre tots.

Però això té un preu, és clar. La direcció del centre, que és absolutament maligna, no aprova els seus mètodes i li posa pals a les rodes. Ella, immersa en una lluita èpica, acaba perdent el marit -cansat que no li faci cas- i gairebé la feina. Finalment, movent els fils adequats, aconsegueix els seus objectius i la seva classe, que al principi era un desastre, acaba essent la millor de l’escola i tots els alumnes brillants hi volen anar.

Abans d’acabar l’anàlisi d’aquesta història i la seva protagonista, no em puc estar de afirmar: instituts com el Wilson existeixen a casa nostra, i de professores i professors com Erin Gruwell n’he vistos a cabassos. Però cap dels espectadors que surten de la sala amb els ulls envidriats no els mostren ni la mil·lèsima part, no ja d’admiració sinó de respecte, que els inspira aquest personatge de cel·luloide. Obrin els ulls, si us plau: a l’ensenyament hi ha, s’ho creguin o no, professionals molt implicats, i s’hi produeixen, mentre les autoritats no ho acabin de fotre tot en orris, petits miracles com el de la pel·lícula. Això sí, a nosaltres ens falla el màrqueting -i així ens va - a l’escola pública almenys.

L’ESCENA:
Amb l'objectiu d'apropar emocionalment entre ells els seus alumnes, pertanyents a ètnies i bandes enfrontades, Erin dissenya una curiosa activitat de TPR (total physical response) mitjançant la qual s'adonen que hi ha més coses que els uneixen que no pas coses que els separen.