La figura del “lonesome rider” (nosaltres la vam conèixer en castellà com el “llanero solitario”) és un estereotip molt present en la cinematografia nordamericana des dels primers westerns. Entroncada amb les arrels d’una nació de pioners, suposa la sublimació del somni americà: el “self-made man”, l’home fet a si mateix sense l’ajuda de ningú, l’heroi que s’enfronta tot sol amb el perill quan tothom li gira l’esquena. El gènere “escolar” també ha begut de la inegotable deu d’inspiració que suposen les pel·lícules de l’oest, i ha incorporat l’heroi solitari en les seves trames, a vegades d’una forma subtil i d’altres, com veurem, molt més barroera.
Com sòl passar amb tot allò que ve dels Estats Units, contemplem amb la condescendència característica de la nostra europeitat l’espectacle d’un docent que actua com si fos un xèrif o fins i tot un bandoler. “Quines bestieses”, diem, tot reprimint amb prou feina un somriure foteta sota el nas. Però faríem bé d’admetre que aquestes pel·lícules tenen el seu públic –que no és en absolut minoritari- i que en el fons, malgrat la nostra pretesa superioritat cultural, moltes persones del nostre país aplaudeixen els mètodes que s’hi mostren: pares i mares d’alumnes molts d’ells, però també els seus propis fills i professors que, quan acaba la pel·lícula o el curs es posen dempeus per aplaudir.
Així que: atenció, companys i companyes! En coneixeu d’aquells que arriben a l’institut i diuen: “això ho arreglo jo solet/a?” ¿Treballeu amb l’encarnació del “llanero solitario”, aquell heroi que tantes vegades ha intentat col·laborar amb altres companys o amb la direcció o les autoritats i els han girat l’esquena? Què n’hem de saber i com convé tractar-hi?
Reconeixereu el “llanero solitari” per alguns dels atributs distintius següents:
1.Mal humor. Enfrontar-se tot sol contra el mal és una tasca feixuga que provoca, a banda de desgast físic i psicològic, una notable pèrdua de frescor vital. Si detecteu un rictus de fastigeig, interesseu-vos per la salut del seu propietari. Si no us explica el seu historial mèdic o emocional, pot ser que ens trobem davant d’un especímen de “llanero solitario”.
2.Soletat. És obvi: les croades individuals en pos d’una quimera aboquen per definició a l’allunyament dels altres. El mal humor també hi contribueix. El llanero solitario, doncs, pot ser aquell que les hores d’esbarjo s’asseu en una cadira per fullejar el diari mentre la resta de mestres xerroteja sobre trivialitats mentre endrapa l’esmorzar.
3.Actituds anàrquiques. Quin sentit té atendre’s a les normes? Per què passar llista, per què assistir a les reunions de coordinació, per què presentar les programacions didàctiques? Ell o ella saben què es fan, no cal que ningú els doni lliçons ni els en demani explicacions.
4.Menyspreu. Com és natural, algú que se sent abandonat acaba desenvolupant un sentiment de rancúnia. Així, la resta de la comunitat educativa és per a ells un ramat de borregos sense personalitat ni aptituds professionals de cap mena. Semblantment, els alumnes són uns analfabets indignes de la seva categoria docent.
5.Temor. Allò que aquests personatges entenen per inspirar respecte es tradueix sovint en autèntic pànic per part dels adolescents (i d’alguns adults també). Les seves classes són un autèntic funeral, de les quals ells/elles en surten orgullosos com si acabessin de lliurar –i véncer- el seu particular duel al “OK corral”.
A tall de consell, manteniu-vos-en allunyats però sense mostrar-los animadversió ni condescendència, ignoreu-los però sigueu educats quan se us adrecin i, sobretot, no els porteu mai la contrària a menys que tingueu molt clar que esteu disposats a mantenir amb ells una lluita sense quarter –penseu que, com que estan sols i enfrontats amb el món, disposen de tot el temps del món, i una breu pica-baralla pot esdevenir com si res la guerra dels cent anys.
A tall de consell, manteniu-vos-en allunyats però sense mostrar-los animadversió ni condescendència, ignoreu-los però sigueu educats quan se us adrecin i, sobretot, no els porteu mai la contrària a menys que tingueu molt clar que esteu disposats a mantenir amb ells una lluita sense quarter –penseu que, com que estan sols i enfrontats amb el món, disposen de tot el temps del món, i una breu pica-baralla pot esdevenir com si res la guerra dels cent anys.
Ara bé, si un dia obriu per accident el seu armariet de la sala de professors i, entremig dels papers i llibres, trobeu amagats uns nunxakus, un bat de bèisbol o una metralleta, jo de vosaltres no m’aturaria pas a donar-ne notícia a direcció, sinó que sortiria corrents i no m’aturaria fins arribar a casa. Pel que pugués ser.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada