Com tanta gent al país, tinc el defecte de tenir algunes (poques) bones idees que, en general, algú acaba desenvolupant abans i millor. Quan això passa se't queda una cara de pallús que no marxa ni a bufetades. Fa cosa d'un parell de mesos em va arribar que un espabilat havia escrit un llibre sobre mestres i que el molt barrut hi havia inclòs algunes referències cinematogràfiques. No me l'he llegit per no agafar un atac de feridura, perquè l'hivern passat jo havia estat preparant una sèrie d'articles justament sobre això. Suposo que es pot ser més burro, però no gaire.
Tot i així, no els llençaré a l'aigüera digital, sinó que els aniré publicant en successives entrades. Al cap i la fi, és gratis i tampoc no hi faré ni un ral de calaix, amb la qual cosa si hi hagués alguna coincidència amb el que ha fet aquest altre company no crec que em denuncii per rebentar-li el copyright. Sense més preàmbuls, comencem:
EL PROFESSORAT AL CINEMA
L’anomenat setè art ha retratat la condició humana des de gairebé totes les òptiques, des de la tragèdia a la comèdia passant pel romanticisme, la passió, les guerres, el crim... i, com no podia ser d’altra manera, ha dedicat també milers de quilòmetres de pel·lícula al món de l’educació.
No és el meu objectiu fer un repàs exhaustiu de la figura dels mestres al llarg de la història de la cinematografia. Això suposaria un esforç titànic de documentació que no em veig amb cor de fer i que, d’altra banda, tampoc no respon a les meves intencions. L’únic que pretenc és fer una ullada als estereotips més recurrents en aquelles èpoques que a mi i la majoria dels hipotètics lectors els pugui resultar significativa i els permeti sentir-s’hi fins a cert punt identificats o retratats. No hi haurà aquí, doncs, referències a pel·lícules en blanc i negre, sinó a cinema de gran audiència de les darreres quatre dècades. I a més, com veuran, gairebé totes les pel·lícules són de factura anglosaxona. Suposo que m’hauria d’avergonyir de la meva escassa cultura cinematogràfica però, com deia en el meu patètic intent per justificar-me, això no és cap tractat sobre cine, sinó sobre mestres, i no un estudi erudit sobre cinema d’autor sinó sobre allò que el comú dels mortals veiem a les pantalles .
Fins fa poc, el cinema tenia dues limitacions discursives. Una, la manca d’una dimensió volumètrica que, no sé si per sort o per desgràcia, acaba de rebentar la tecnologia tridimensional digitalitzada. El segon límit no el va aconseguir véncer ni tan sols Albert Einstein, de manera que no crec que haguem de patir perquè ho faci una major de Hollywood: la quarta dimensió, la temporal. Les pel·lícules tenen un metratge limitat, que segons els directors i els productors pot oscil·lar entre l’hora escassa i les sis o set hores (ja saben aquell vell acudit de “Lo que el viento se llevó... y el culo aguantó”).Però hi ha un límit que no es pot depassar, i que defineix molt el seu discurs i la seva construcció. La pel·lícula, a diferència de la sèrie televisiva, ha de solucionar d’una sola tirada el repte de plantejar, desenvolupar i resoldre històries i personatges d’una sola tacada. Aquests han de patir per força un procés d’esquematització que, en un periode curt de temps, aporti el màxim de dades possibles per resultar versemblants.
Els mestres de pel·lícula que veurem tot seguit són, per tant, esboços finits encaixats dins d’una categoria reconeixible, sense racons ocults ni replecs mentals, sense evolució ni projecció. Són, en suma, només personatges. Segur que n’hi ha molts més, però jo em referiré als següents:
1.1. Això ho arreglo jo a pantoflades
1.2. Això ho arreglo jo amb mà esquerra, carinyo i bona voluntat
1.3. Redemptors a la pèrfida escola privada
Tot i així, no els llençaré a l'aigüera digital, sinó que els aniré publicant en successives entrades. Al cap i la fi, és gratis i tampoc no hi faré ni un ral de calaix, amb la qual cosa si hi hagués alguna coincidència amb el que ha fet aquest altre company no crec que em denuncii per rebentar-li el copyright. Sense més preàmbuls, comencem:
EL PROFESSORAT AL CINEMA
L’anomenat setè art ha retratat la condició humana des de gairebé totes les òptiques, des de la tragèdia a la comèdia passant pel romanticisme, la passió, les guerres, el crim... i, com no podia ser d’altra manera, ha dedicat també milers de quilòmetres de pel·lícula al món de l’educació.
No és el meu objectiu fer un repàs exhaustiu de la figura dels mestres al llarg de la història de la cinematografia. Això suposaria un esforç titànic de documentació que no em veig amb cor de fer i que, d’altra banda, tampoc no respon a les meves intencions. L’únic que pretenc és fer una ullada als estereotips més recurrents en aquelles èpoques que a mi i la majoria dels hipotètics lectors els pugui resultar significativa i els permeti sentir-s’hi fins a cert punt identificats o retratats. No hi haurà aquí, doncs, referències a pel·lícules en blanc i negre, sinó a cinema de gran audiència de les darreres quatre dècades. I a més, com veuran, gairebé totes les pel·lícules són de factura anglosaxona. Suposo que m’hauria d’avergonyir de la meva escassa cultura cinematogràfica però, com deia en el meu patètic intent per justificar-me, això no és cap tractat sobre cine, sinó sobre mestres, i no un estudi erudit sobre cinema d’autor sinó sobre allò que el comú dels mortals veiem a les pantalles .
Fins fa poc, el cinema tenia dues limitacions discursives. Una, la manca d’una dimensió volumètrica que, no sé si per sort o per desgràcia, acaba de rebentar la tecnologia tridimensional digitalitzada. El segon límit no el va aconseguir véncer ni tan sols Albert Einstein, de manera que no crec que haguem de patir perquè ho faci una major de Hollywood: la quarta dimensió, la temporal. Les pel·lícules tenen un metratge limitat, que segons els directors i els productors pot oscil·lar entre l’hora escassa i les sis o set hores (ja saben aquell vell acudit de “Lo que el viento se llevó... y el culo aguantó”).Però hi ha un límit que no es pot depassar, i que defineix molt el seu discurs i la seva construcció. La pel·lícula, a diferència de la sèrie televisiva, ha de solucionar d’una sola tirada el repte de plantejar, desenvolupar i resoldre històries i personatges d’una sola tacada. Aquests han de patir per força un procés d’esquematització que, en un periode curt de temps, aporti el màxim de dades possibles per resultar versemblants.
Els mestres de pel·lícula que veurem tot seguit són, per tant, esboços finits encaixats dins d’una categoria reconeixible, sense racons ocults ni replecs mentals, sense evolució ni projecció. Són, en suma, només personatges. Segur que n’hi ha molts més, però jo em referiré als següents:
1.1. Això ho arreglo jo a pantoflades
1.2. Això ho arreglo jo amb mà esquerra, carinyo i bona voluntat
1.3. Redemptors a la pèrfida escola privada
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada