Els incentius laborals

"Millor que ens afanyem a aspirar a ser classe mitja, mentre encara n'hi ha".

Un cop hem comès l’error d’acceptar com a vàlida la premisa que l’escola s’ha de regir per criteris empresarials i en funció dels comptes de resultats, se’n segueix el pas lògic d’articular uns escalats salarials en consonància. Les autoritats educatives, imbuïdes d’aquesta passió estadístico-resultadista que tan sembla excitar les institucions europees cada cop que es publica l’informe PISA, en base a la qual la inefable fundació Bofill fa la corresponent pastoral esbiaixada, posen fil a l’agulla per tal de fomentar la productivitat.

El seu pla és simple: els salaris s’han d’anar complementant en funció de resultats objectivables. De la mateixa manera com es premia l’augment de la productivitat en una fàbrica de calçotets, o es prenen decisions en funció del grau de satisfacció dels usuaris d’un servei de càtering, valorarem i per tant pagarem els mestres segons els resultats i les impressions dels seus “clients”. La proposta, doncs, no pot ser més diàfana ni més democràtica, ni respectar de manera més escrupulosa la llei del lliure mercat i de la competència: a millors resultats i major satisfacció, millor remuneració. O el que és el mateix: a pitjors resultats i pitjor satisfacció, pitjor remuneració.

Espero que, a aquestes alçades del capítol, l’estimat lector haurà començat a sentir, com jo, un neguit inarticulat, una sospita que, rere aquesta impecable elegia del capitalisme a ultrança, hi ha quelcom que no rutlla. Intentaré explicar-m’ho i explicar-l’hi mitjançant una paràbola simple, d’aquestes que tant de predicament tenen en l’extensa i exitosa literatura del creixement personal.


UN CONTE BREU, EVIDENT i PREVISIBLE

Temps era temps, en un regne molt llunyà, hi havia dues famílies enfrontades des de feia anys per l’explotació d’unes terres que no quedava clar a qui pertanyien. Es feien la vida impossible i tenien per costum culpar-se l’una a l’altra de tot allò que els anava malament. Fart de tanta disputa, el rei va reunir un representant de cadascuna i els va fer saber el que havia ressolt. “No vull més enfrontaments, i com que sou incapaços de conviure en armonia, em veuré obligat a triar. En el termini d’un any –els va dir- m’haureu de demostrar qui és mereixedor de cultivar aquestes terres. Qui em porti la millor collita se les podrà quedar, mentre que l’altra família haurà de marxar i anar-se a guanyar la vida on pugui. Quan sortiu, l’algutzil us lliurarà la plica amb les condicions”. A continuació, el rei es va retirar arrossegant amb indolència la seva llarga capa vermella.

L’algutzil, un home rabassut amb cara d’avorrit, els va allargar una saca de llavors i un plànol on s’especificava quin tros els correspondria a cadascun. Mirant-se amb malfiança, els dos homes es van acomiadar i van marxar a casa. Un cop allà, en comprobar què els havien donat, un d’ells va veure que li havia correspost el vessant assoleiat, que era planer i vorejat per un riu d’aigües cristal·lines; la terra era rica, i les llavors grosses i abundoses. L’altre es va trobar que el seu sac contenia una barreja de diferents llavors resseques i esquifides, i que el plànol mostrava la banda d’obaga del turó que, costaruda i plena de rocs, es trobava allunyada del riu i sense cap pou.

Als contes infantils, i als llibres de creixement personal, l’home de les llavors resseques resulta ser molt llest, audaç i emprenedor, i se les empesca per muntar un multicultiu tot desviant els rajos de sol amb unes pantalles gegants, regar amb un sistema de recollida d’aigües pluvials, i adobar els terrossos erms mitjançant el compostatge dels residus forestals. Al final de la història, ens trobem que totes dues famílies obtenen idèntiques collites i que el rei, adonant-se que havia comès una injustícia, decideix repartir la terra entre elles, que conviuran a partir d’aleshores en perfecta harmonia. Però, estimat lector, vostè i jo ja tenim una edat i suposo que no serem tan imbècils com per creure que això pugui ser veritat, oi?

L’avaluació objectiva de centres

"La meva mestra és tímida i reservada, però estic segur que millorarà amb el temps"

Aquesta és la darrera de les panacees descobertes per curar els mals de l’ensenyament nacional: l’auditoria de resultats. Ahir a la nit sentia a la ràdio un personatge que propugnava l’aplicació d’uns barems objectius a l’hora d’avaluar els centres educatius de primària i secundària. “Les universitats ja anys que ho fem!”, exclamava ultratjat.

Des de la modèstia que exigeix la meva inferioritat acadèmica (jo em vaig quedar amb les meves dues carreretes d'humanitats, i no vaig tenir acúmen per cursar cap doctorat), vull fer algunes apreciacions probablement insignificants, que desaconsellarien l’equiparació entre la seva realitat docent i la nostra, la de l'ensenyament obligatori:

L’alumnat universitari passa un procés de selecció prèvia, dissenyat i gestionat per la pròpia universitat (selectivitat - PAU), que no es dóna ni a primària ni a secundària (gràcies a la LOGSE).

L’alumnat universitari és adult (té edat de votar i d’anar a la jarjola, si s’escau) i es trova en una etapa post-obligatòria, la qual cosa implica en principi una voluntat i una motivació intrínseques que, per raons òbvies, no es donen en l’ESO, que té caràcter obligatori i està adreçada a adolescents.

L’alumnat universitari és molt més homogeni pel que fa a les seves capacitats i a les seves circumstàncies socio-econòmiques. Els casos de malnutrició, maltractaments, abandonament patern o penúries econòmiques hi són, afortunadament, minoritaris quan no anecdòtics.

L’alumnat estranger a les facultats hi arriba mitjançant els programes Erasmus de mobilitat europea. Als instituts públics - perdonin la crueltat de la broma- els estrangers arriben en pastera.

Si a les aules magnes universitàries es prodeuiexen aldarulls lingüísitics del tipus: “un alumne suec despistat ha demanat que es fés la classe en castellà“, als instituts es poden imaginar com de divertit resulta quan alcen la mà els xinesos, els paquistanesos, els magribins, els sudamericans i els ucrainesos i et diuen, tots alhora, que no entenen ni un borrall de català. I que facis el favor de no discriminar-los per ser immigrants.

I que facis el favor d’oferir-los una educació de qualitat, collons!


Arribats a aquest punt de legítima indignació estudiantil, passarem a plantejar sistemes d’avaluació objectiva dels centres:

Enquestes entre l’alumnat: adolescents d’entre 12 i 17 anys. No se’ls considera madurs per votar (de moment, almenys) però sí que haurien de poder jutjar la tasca d’un conjunt de professionals experimentats que els hauran aprovats o suspesos a ells abans, i que potser els hauran fets callar un dia a classe, o els hauran expulsat per fer el burro o tirar-se pets o rots davant dels seus companys.

Resultats acadèmics: que compararan les notes obtingudes pels alumnes del barri de la Mina i els de Pedralbes

Enquestes entre les famílies: que només es fixaran en els resultats obtinguts pels seus fills, siguin de la Mina o de Pedralbes.

Participació en projectes d’innovació educativa: a comparar entre els centres esmentats abans.

Participació en projectes internacionals: es poden imaginar els alumnes de la Mina pagant-se un estiu a Gran Bretanya o fent un intercanvi amb Suècia.

I no em vinguin amb allò de “when there’s a will there’s a way”, és a dir: que hi ha maneres imaginatives d’aconseguir superar les dificultats amb força de voluntat. No em diguin això que se m’inflen els cordons de les sabates! Els nens de Pedralbes ja han vist mig món abans d’acabar la primària, van a esquiar els caps de setmana i tenen una babysitter anglesa (i me n’alegro per ells). Alguns dels de Nou Barris no han estat a Montjuic.

Mites sobre els propis estudis

"En el moment culminant del lliurament del Nobel, en Bernie es veu humiliat per la seva professora de cal·ligrafia de tercer"

A mesura que envellim, els humans accentuem la tendència innata a evocar temps passats. Aquest fenomen, causat pel progressiu aprimament de les pròpies expectatives de futur, no se circumscriu a l’àmbit privat sinó que busca extendre’s a la gent que ens envolta. Ens cal una audiència amb qui compartir els nostres records, algú que escolti les nostres grans veritats trascendentals. Tots, haguem tingut o no contacte regular amb la lletra, haguem viscut una vida excitant o bé anodina, tots al capdavall portem a dins una autobiografia esperant ser narrada.
El relat de la nostra vida adquireix un tint èpic que acabem amanint de detalls moltes vegades inexactes, quan no falsos. Però no es tracta pas de mentides, sinó més aviat d’errades causades per un desig inconscient de refer tot allò que hem fet i d’afegir-hi tot allò que, per un motiu o altre, hem deixat de fer. Seguint amb el símil literari, això vindria a ser l’equivalent al procés de revisió d’una novel·la abans de sotmetre-la al judici implacable de l’editorial. Amb l’única diferència, és clar, que en aquest cas l’autor no manipula una trama fictícia si no la vida que, li agradi o no, ha viscut.

D’entre la multitud d’històries que ens entossudim a explicar, hi ha una etapa que, per la distància temporal, és particularment susceptible de revisió: la infantesa i l’escola. Recordar els temps del col·legi és un assumpte delicat, ja que ens retrotrau a un període de la nostra vida en què no érem més que éssers humans en procés de formació, amb personalitats inacabades, uns marrecs fràgils i indocumentats que depenien del sustent patern per subsistir. Costa entomar que havies estat tan poca cosa, sobretot en les acaballes de la vida, quan tantes coses has aconseguit (o no). Els adults d’avui tendim a avergonyir-nos de l’infant o l’adolescent d’aleshores: ens contemplem en el mirall màgic de la memòria i la visió d’aquell poca pena esprimatxat, desgarbat, amb pèl moixí sobre el llavi i el front ple de grans d’acné, ens provoca una inevitable sensació de vertigen. ¿Com pot ser que jo, el gran professor, la magnífica científica, l’astut comerciant o el fiable operari hagués estat mai així?

Per això, quan en una conversa sorgeixen els records d’escola, posem en marxa de forma instintiva tots els mecanismes defensius al nostre abast, i sovint acabem tirant de beta de la vella mitologia estudiantil. Així per exemple, l’humanista s’afanya a matisar que va fer el batxillerat de ciències, donant a entendre que no és filòleg, filòsof o historiador per imbecilitat, sinó per vocació. La de ciències, al seu torn, remarca que era la millor de la classe en llengües, però que es va decantar per una enginyeria perquè, segons els seus tutors, tant de talent no es podia malvaratar en afers improductius. De la mateixa manera, el gran triomfador no es cansa de repetir a qui se li posi al davant que l’escola no li va ensenyar res, que ell era un incomprès per aquells professors (uns mediocres fracassats de merda) i que tot ho ha après a la universitat de la vida; mentre que el fracassat tampoc no perd ocasió per recordar que, essent un alumne d’aptituds inapreciades, “el sistema” el va apartar del camí del coneixement, privant així el món del concurs d’una ment privilegiada. Hi ha, doncs, un denominador comú, un comodí que es fa jugar segons demanin les condicions de la partida: el mestre és recordat com algú que no va contribuir en res a l’èxit dels uns però que, per contra, va ser decisiu en el fracàs dels altres.

Quantes vegades hem sentit algú dir de sí mateix: “vaig aprendre malgrat els meus professors”.
A l’altre extrem, però, existeixen també aquelles persones que, tot d’una i per sorpresa de la concurrència, es despengen amb una inesperada elegia del professor més dur i malcarat de l’escola. Quan la resta se’ls miren amb els ulls badats per l’estupefacció, ells ofereixen un somriure murri d’íntima superioritat i glossen les virtuts d’aquell o aquella salvatge de les tarimes. En realitat, allò que ens estan dient és: “jo sóc l’únic prou bo per haver passat per les seves mans i no només haver sobreviscut com vau fer la resta de vosaltres sinó que, a més, em va agradar i em va convertir en l’ésser extraordinari que sóc ara.

Un altre dels mites clàssics de l’escola és el que fa referència a les promocions. En aquesta nebulosa de l’oblit, la nostra es presenta sempre com aquella que marcaria el devenir no només del centre sinó del poble, o de la societat en general. Aquesta competitivitat es reflecteix sobretot a l’hora d’organitzar trobades d’exalumnes i és més palesa en localitats petites, com passa a la meva. Després d’una d’aquestes reunions, les promocions immediatament precedents o subsegüents se senten obligades a fer la seva i, a poder ser, reunir més gent i mestres que les altres. El prestigi de la promoció es mesura, doncs, en la seva capacitat de convocar un grapat de carcamals de quaranta anys, amb panxa i entrades prominents, al voltant d’una taula presidida per unes mòmies embalsamades que se’ls miren sense recordar ni un nom ni un rostre, preguntant-se amb prou feina què foten allà, perquè tothom riu tant i què hi ha per postres. El més trist d’haver acabat sent professor, m’adono, és que quan totes les mòmies s’hagin mort, serà a mi a qui li correspondrà ocupar el seu lloc.

Mites sobre els coneixements informàtics dels fills

"Per fi algú que sap què es fa!"

En conversa amb uns amics, pares de família com jo, em deien: “els nens i nenes els donen mil voltes als professors en temes informàtics”. Això, atesa la proverbial estupidesa dels docents del país, no hauria de sorprendre ningú. Ara bé, em vaig veure en l’obligació d’esmenar-los un xic la plana. Si bé és cert que alguns docents han tingut més dificultats que altres en entrar al món de la tecnologia, en general les escoles i els instituts les han incorporades amb força velocitat i bon criteri. Queden molt pocs professors que no sàpiguen utilitzar la informàtica a nivell d’usuari –parlo aquí, amb tot el respecte i conscient de la multitud d’excepcions, dels que els va enxampar l’irrupció de les TIC-TAC quan ja eren a punt de jubilar-se- . La majoria, però, tenim com a mínim les mateixes aptituds que la resta dels mortals de la nostra edat, siguin oficinistes, economistes, metges o dependents de xarcuteria i, en qualsevol cas, aquelles habilitats que es necessiten per a la nostra feina –no crec que un professor d’idiomes hagi de saber, forçosament, programar java.

I els nois, doncs? Són tan bons? No ho sé. Quan valorem les capacitats dels nens i nenes cal que anem amb molta cura. Primer de tot perquè ho fem des de la cegesa que genera l’enlluernament de la passió paterna, aquella que fa que els nostres fills ens semblin els més bonics i els més eixerits. I segon perquè, la majoria de vegades, ho fem a més des de la ignorància: si un simi veu un nen que dibuixa un gargot al terra deu pensar: “ostres que n’és de llest aquest, tan petit i ja escriu... per alguna cosa pertany a una espècie més evolucionada”. De la mateixa manera podem quedar-nos parats quan veiem el nostre fill obrir i tancar finestres a la pantalla a velocitat de vertígen.

Però tot és pot relativitzar. La majoria d’adolescents han nascut amb un ratolí i un joystick a les mans i, per tant, són molt més àgils en el seu ús. A més, la seva estructura mental s’adapta amb major facilitat a l’entorn digital que no pas la nostra, que s’hi ha enfrontat quan ja estava constituïda. Però la seva habilitat no els fa necessàriament intel·ligents. No hem de confondre la intel·ligència amb la destresa. És destre qui sap manipular un entorn o una eina, intel·ligent és qui sap què vol fer amb aquesta destresa, qui és capaç de generar-hi coneixement i rendiment. I moltes vegades, em sap greu desilusionar-vos, els nostres fills i néts tenen només una gran destresa. Els queda molt de camí per córrer, i no els farem cap favor si els donem a entendre que ja ho saben tot. Pensar-te que ja ho saps tot és el primer i més important pas per convertir-te en un perfecte ignorant –tan ignorant que ignores fins i tot la teva ignorància, si se’m permet el joc de paraules.

Els ordinadors portàtils a l’aula. La desaparició del paper.

"Els ordinadors de la nostra escola tenen un mes d'antiguitat. Com podem ser competitius si ens formen amb material obsolet?"

Hi haurà qui argumenti que els llibres tradicionals, en suport paper, no són sostenibles des del punt de vista mediambiental. No li falta rao. Tampoc és menys cert, però, que cada cerca que fem a internet amb qualsevol navegador genera una despesa d’energia que ni ens podem imaginar, la qual tampoc no és sostenible. Ni és sostenible el consum elèctric necessari per recarregar diàriament les bateries de liti dels portàtils, les quals generen, juntament amb les pròpies carcasses de plàstic, uns residus altament contaminants i molt cars de tractar. Francament doncs, l’argument ecològic per a propugnar la susbtitució dels llibres de paper pels digitals cau pel seu propi pes.

Cert és, també, que la digitalització permet la connectivitat i l’accés més ràpid i intuitiu al coneixement. El procés d’enllaçar amb hipervincles i d’obrir i tancar finestres es produeix, en principi, a una velocitat molt superior a la de passar fulls, a banda de ser molt més divertit. El preu que es pagarà, però, serà la pèrdua de la capacitat de pensar linialment, d’ordenar, d’estructurar en termes de causa-efecte en benefici d’una visió panoràmica i més superficial del món. L’absència d’esforç per arribar a la font ens privarà del gust per trobar-la. I no oblidem els efectes que l’observació constant d’una pantalla pot tenir sobre la vista i el cervell d’uns joves que, en sortir de l’institut el primer que faran serà connectar-se al messenger o asseure’s davant la tele. No hem descartar que les properes generacions de catalans, en comptes de cara "de pa de ral" la facin "de setze polzades".

Pel que fa als aspectes pràctics, l’administració s’ha proposat dotar, a corre-cuita, el màxim d’alumnes possible amb uns equips la funcionalitat dels quals encara no està garantida, amb l’únic objectiu de no arribar més tard que les altres comunitats (i poder exhibir la victòria en aquesta cursa tecnològica de cara a les properes eleccions). Comptar amb el suport de qui haurà de gestinar-ho és, com ja ens tenen acostumats, secundari. A banda de ser dubtosa des del punt de vista pedagògic, la precipitada implementació dels ja famosos portàtils desperta dubtes pel que fa a:

1. titularitat. en algunes comunitats els portàtils són finançats al 100% per les autoritats educatives, que se’n faran càrrec a tots els efectes. Aquí, el pagament és al 50% però passen a ser propietat dels alumnes, que es faran responsables del seu manteniment i de tot el que li pugui passar a l’aparell.

2. gestió. els portàtils, segons els casos, bé romandran al centre (que haurà de sumar el consum de la càrrega al seu compte de despeses) o bé aniran a casa cada dia perquè els nois/es puguin fer els deures. En aquest cas ningú no garanteix que tornin l’endemà convenientment carregats i en bon estat. En aquests casos, entenem que a l’alumne se li donarà una fotocòpia de l’ordinador perquè vagi fent, oi?

3. avaria o robatori. el camí de l’escola a casa i viceversa a vegades està minat de perills i distraccions. Quan es doni una de les dues eventualitats esmentades –molt poc freqüents amb el llibre imprès- cal tenir present que la factura serà notable.

4. ADSL a pedals. he renunciat a treballar on line al meu centre el qual, tot i haver-se-li renovat la xarxa wi-fi i canviat l’ADSL completament –una inversió de molts euros-, segueix rebent una velocitat d’entrada que no deu arribar a una trista i artrítica mega. Si ara, que tenim uns setanta ordinadors en dança i poques vegades tots alhora, el sistema ja es penja, quan hi afegim dos-cents portàtils descarregant continguts en java ens hi fotrem un tip de riure que se sentirà de la Via Augusta estant.

5. Respecte al lliure mercat. la implantació dels ordinadors a les aules s'ha produit tan precipitadament que ha enxampat amb els pixats al ventre totes les editorials amb l'excepció d'una, que ja havia digitalitzat totes les matèries. Digueu-me mal pensat però...

TIC-TAC: La invasió de les noves tecnolgies

Altrament conegudes en l’argot com a TIC o com a TAC; combinació onomatopèica que donaria per fer jocs de paraules que ara no vénen al cas. Les tecnologies de la informació (o de l’aprenentatge) i la comunicació han irromput aquesta darrera dècada a l’escola, un món tradicionalment refractari als canvis, com una nova fe pagana amb pràctiques arcanes que ha guanyat tants adeptes fervents com detractors acarnissats, tot provocant un veritable cisma en la comunitat educativa.

Que aquestes noves tecnologies, ens agradi o no, formen part del nostre món és una realitat innegable. Queden pocs irreductibles que puguin dir que no tenen un telefon mòbil, un ordinador, un compte de correu electrònic, una calculadora, una càmera digital, un televisor amb TDT, un reproductor de CDs, DVDs, un MP3 o 4 o 5, un i-pod, o un jo-què-sé. Qui estigui lliure de pecat que llenci la primera bateria d’io-liti!

Ens envolten andròmines electròniques de tota mena, a preus accessibles, que han simplificat i agilitat la feina de milions de persones. Trenta anys enrere, els treballs acadèmics es mecanografiaven amb dos fulls de paper de carbó, anant amb cura de no errar la tecla perquè qualsevol badada feia de molt mal arreglar. El procés de recerca era lent i feixuc, ja que calia recórrer a fonts d’accés restringit com ara els fons bibliogràfics, amb les limitacions que això suposava a menys que es visqués en una capital. Els que tenim una certa edat recordem, a més, que a primària feiem veritables filigranes artístiques per incloure alguna gràfica artesanal, o alguna fotografia retallada d’una revista i enganxada amb pega, que fessin la presentació una mica més vistosa. El resultat: uns treballs rudimentaris, tan plens d’errades tipogràfiques com d’entussiasme i d’imaginació.

En l’actualitat, les TIC-TAC, permeten a l’alumnat assolir unes cotes d’edició quasi professionals: potentíssims processadors de textos amb correcció ortogràfica, infinitat de formats, possibilitat de crear índex automàtics, peus de pàgina, inserir gràfiques i imatges, etc. Però el veritablement revolucionari és que amb una simple connexió d’ADSL, visqui on visqui, aquest podrà googlejar per la xarxa i trobar-hi infinitat de dades sobre qualsevol cosa que li convingui buscar, en el que es tarda en teclejar-ho i clicar sobre la icona de busca. El resultat: uns treballs sofisticats, lliures d’errades tipogràfiques... i sense ànima.

Estic sent injust, deliberadament injust. No em declaro contrari a les TIC-TAC. De fet, és indiscutible que suposen una oportunitat sense precedents per a les generacions que hi han nascut de ple i que tenen a l’abast un ventall infinit d’informació. El problema és que la mera vastedat d’aquestes fonts les fa inabastables per al cervell humà i correm tots plegats el risc que ens sobrepassin. Criats amb el zàpping televisiu, els nostres fills han acabat extrapolant la compulsiva cerca d’estímuls a tots els àmbits de la seva vida i de seguida els cansa tot: el lleure, les relacions emocionals i, és clar, l’interès per l’estudi. El nen que ha viscut envoltat de cinquanta canals digitals, dos-cents jocs de la PSP, barra lliure d’internet i menús fets a la carta, s’avorreix per força en una aula on un ximple que ni tan sols coneix s’entesta a explicar-li coses que volen un esforç i que, per tant, no li interessen. I el més greu de tot plegat és que allà, assegut al seu pupitre de melamina verda, no disposa de cap comandament a distància que li permeti acabar amb la tortura.

Davant l’esbufec d’avorriment hi ha dues postures possibles com a docents: o l’ignorem i continuem amb la mateixa metodologia tot esperant que s’hi adaptin o almenys s’hi conformin, o bé ens hi adaptem i conformem nosaltres, tot convertint l’aula de sempre en un creuament de xiqui-parc i futuroscop. Òbviament, tant una com altra són actituds condemnades al fracàs i farem bé de buscar el terme mig però, ailàs, això és fàcil de dir i gairebé impossible d’aconseguir. Almenys si ho intentem fer sense la col·laboració de les autoritats, les famílies i allò que s’ha vingut a anomenar la societat civil i que abraça àmbits tan dispars com l’empresa, les confessions religioses, els partits polítics o els mitjans de comunicació-creació d’opinió.

A l’hora de criticar l’escola és sabut que tothom s’hi veu amb cor. No cal ser cap llumanera per aparèixer d’opinador en qualsevol mitjà televisiu o radiofònic i pontificar urbi-et-orbe sobre qüestions pedagògiques sense tenir-ne ni puta idea. Segons cap on bufin el vent de l’opinió pública i les conveniències polítiques del tertulià, aquest advocarà per recuperar els valors de l’escola republicana (o de la franquista), èpoques en les quals la tecnologia punta era la regla de fusta i el power point un mapa esgrogueït de les conques fluvials de la vertiente cantábrica; o bé per la implantació urgent d’ordinadors portàtils individuals a tort i a dret, com fan els danesos que, en ser nòrdics, són més llestos. I l’escola anirà rebotada com una baldufa, revent plantofades a tort i a dret tant si fa una cosa com si fa l’altra. I si opta pel terme mig també, perquè això és de tita-fredes.

El magatzem dels nens (i altres mals endreços)

“Va fort, aquest desgraciat”, potser pensareu, benvolguts lector i lectores. Per tranquilitzar-vos us diré que he decidit titular així aquest capítol per buscar, precisament, impactar-vos -o provocar-vos, com us plagui-, però que intentaré al llarg de les pàgines que segueixen no recaure massa sovint en aquest recurs discursiu, car no és el meu desig ofendre ni atacar ningú. Qualificar una escola de “magatzem de nens” i, aquests, de “mals endreços” sembla certament ofensiu, tant per a uns com per als altres, de manera que m’afanyaré a explicar-me.

A què respon el primer qualificatiu? Doncs a la manca de reflexió per part de la societat sobre què hauria de ser l’escola dels nostres fills, què hem d’esperar dels professionals que hi treballen i quina quota de responsabilitat ens pertoca a nosaltres, com a pares, en el procés educatiu. Hi haurà qui, legítimament, em dirà que abans de matricular-los es va preocupar d’assistir a les jornades de portes obertes, que es va empassar el discurs de l’equip directiu i que, fins i tot, va prendre nota mental d’allò que li van explicar sobre el projecte de centre. ¿Però fins a quin punt, i agrairia que fossiu sincers a l’hora de respondre’s, vau avantposar els valors del model educatiu a d’altres consideracions d’ordre pràctic com ara: puntuació per a accedir a la plaça, proximitat al domicili familiar, amics de la família o amiguets del nen que ja hi van, oferta d’activitats extraescolars, servei de menjador, modernitat de les instal·lacions, equipament tecnològic o grau de pressumpta exigència (ergo prestigi) de l’escola... o el preu?

Si ho vau fer, us felicito de tot cor. Si no, com a la immensa majoria de pares, us excusa l’estimació que sentiu pels vostres fills i el fet que vau actuar buscant el millor per a ells, tot i que acabaveu de cometre la primera errada en la difícil tasca d’educar-los: confondre les necessitats dels nens amb les de vosaltresmateixos.

L’escola no pot ser, en efecte, un magatzem més o menys equipat on dipositar uns béns valuosíssims durant el màxim d’hores possible, amb l’esperança que ens els tornaran sabent de lletra i número i, de passada, havent adquirit uns hàbits posturals i alimentaris saludables (ja se sap que aquest coi de mainada només menja fruita a l’escola -o això prefereixen creure’s els pares), havent desenvolupat també uns valors ètics de convivència, un gust desaforat per la lectura, un esperit esportiu i emprenedor, i havent corregit aquells petits desordres de son o de control dels esfínters que tant costa solucionar a casa. Perquè, de veritat, siguem honestos, qui no ha delegat alguna d’aquestes problemàtiques en l’escola? Au va... que no ens escolta ningú... sí? tu també? Va, si us ha d’ajudar, també entonaré el mea culpa. No és res del que ens haguem d’avergonyir... massa, almenys. Només que faríem bé d’admetre-ho i procurar corregir-ho. Que ningú no és perfecte, coi!

Motius n’hi ha un munt, segur. El nostre model de societat ens ha acabat fent esclaus de la feina (sí, no rieu, als mestres també). Hem de treballar hores i hores, dies i dies, per aconseguir arribar a fi de mes havent pagat tots els deutes contrets per culpa de la pulsió consumista que ens domina. No, no us evereu, si us plau, i reflexioneuabans de llençar-me al damunt la cavalleria (si després me l’heu de llençar, no us n'esteu pas, és clar). Si patiu per arribar a fi de mes, plantegeu-vos si:

1. Esteu segurs que no podieu haver passat sense una segona residència, per modesta que sigui.
2. No hi havia mobles més barats.
3. Calia un televisor de plasma de quaranta-dues polzades.
4. No podieu passar amb un sol telèfon mòbil que no disposés de càmera fotogràfica i banda ampla d’internet, en comptes de tenir-ne un per cada membre de la família.
5. Era imprescindible abonar-se al plus o a imagenio.
6. El vostre fill necessitava, després de la nintendo, tenir una PSP-3 o 4, o una wii, i tots els jocs i complements que en pengen
7. Feia falta anar de vacances a l’estranger, a pensió completa.
8. Calia comprar-se una bicicleta de muntanya semi-professional per les sortides de cap de setmana.
9. És necessari canviar-se de roba i calçat cada temporada.

10. S'ha d'anar a esquiar cada cap de setmana, com ens suggereix el bo de l'Ernest.

No em malinterpreteu. No estic propugnant el retorn a una vida eremítica o espartana, ni girar-se de culs al progrés. Parlo tan sols d’un concepte que tant ha fet per al nostre país i que, per dissort, ens ha guanyat fama de garrepes: el seny. Actuem amb bon senderi. Abans de gastar-nos els diners que tant costen de guanyar, cal que avaluem seriosament allò en què volem invertir-los.

Així potser deixarem d’entendre l’escola com tan sols una altra empresa, que ens factura cada mes pel servei d'ensinistrament i emmagatzematge d'aquells éssers petits i joganers que a vegades corren per casa, i la començarem a veure com la millor inversió per al seu futur i el de tot el país.