Mites sobre els coneixements informàtics dels fills

"Per fi algú que sap què es fa!"

En conversa amb uns amics, pares de família com jo, em deien: “els nens i nenes els donen mil voltes als professors en temes informàtics”. Això, atesa la proverbial estupidesa dels docents del país, no hauria de sorprendre ningú. Ara bé, em vaig veure en l’obligació d’esmenar-los un xic la plana. Si bé és cert que alguns docents han tingut més dificultats que altres en entrar al món de la tecnologia, en general les escoles i els instituts les han incorporades amb força velocitat i bon criteri. Queden molt pocs professors que no sàpiguen utilitzar la informàtica a nivell d’usuari –parlo aquí, amb tot el respecte i conscient de la multitud d’excepcions, dels que els va enxampar l’irrupció de les TIC-TAC quan ja eren a punt de jubilar-se- . La majoria, però, tenim com a mínim les mateixes aptituds que la resta dels mortals de la nostra edat, siguin oficinistes, economistes, metges o dependents de xarcuteria i, en qualsevol cas, aquelles habilitats que es necessiten per a la nostra feina –no crec que un professor d’idiomes hagi de saber, forçosament, programar java.

I els nois, doncs? Són tan bons? No ho sé. Quan valorem les capacitats dels nens i nenes cal que anem amb molta cura. Primer de tot perquè ho fem des de la cegesa que genera l’enlluernament de la passió paterna, aquella que fa que els nostres fills ens semblin els més bonics i els més eixerits. I segon perquè, la majoria de vegades, ho fem a més des de la ignorància: si un simi veu un nen que dibuixa un gargot al terra deu pensar: “ostres que n’és de llest aquest, tan petit i ja escriu... per alguna cosa pertany a una espècie més evolucionada”. De la mateixa manera podem quedar-nos parats quan veiem el nostre fill obrir i tancar finestres a la pantalla a velocitat de vertígen.

Però tot és pot relativitzar. La majoria d’adolescents han nascut amb un ratolí i un joystick a les mans i, per tant, són molt més àgils en el seu ús. A més, la seva estructura mental s’adapta amb major facilitat a l’entorn digital que no pas la nostra, que s’hi ha enfrontat quan ja estava constituïda. Però la seva habilitat no els fa necessàriament intel·ligents. No hem de confondre la intel·ligència amb la destresa. És destre qui sap manipular un entorn o una eina, intel·ligent és qui sap què vol fer amb aquesta destresa, qui és capaç de generar-hi coneixement i rendiment. I moltes vegades, em sap greu desilusionar-vos, els nostres fills i néts tenen només una gran destresa. Els queda molt de camí per córrer, i no els farem cap favor si els donem a entendre que ja ho saben tot. Pensar-te que ja ho saps tot és el primer i més important pas per convertir-te en un perfecte ignorant –tan ignorant que ignores fins i tot la teva ignorància, si se’m permet el joc de paraules.