"La meva mestra és tímida i reservada, però estic segur que millorarà amb el temps"
Aquesta és la darrera de les panacees descobertes per curar els mals de l’ensenyament nacional: l’auditoria de resultats. Ahir a la nit sentia a la ràdio un personatge que propugnava l’aplicació d’uns barems objectius a l’hora d’avaluar els centres educatius de primària i secundària. “Les universitats ja anys que ho fem!”, exclamava ultratjat.
Des de la modèstia que exigeix la meva inferioritat acadèmica (jo em vaig quedar amb les meves dues carreretes d'humanitats, i no vaig tenir acúmen per cursar cap doctorat), vull fer algunes apreciacions probablement insignificants, que desaconsellarien l’equiparació entre la seva realitat docent i la nostra, la de l'ensenyament obligatori:
L’alumnat universitari passa un procés de selecció prèvia, dissenyat i gestionat per la pròpia universitat (selectivitat - PAU), que no es dóna ni a primària ni a secundària (gràcies a la LOGSE).
L’alumnat universitari és adult (té edat de votar i d’anar a la jarjola, si s’escau) i es trova en una etapa post-obligatòria, la qual cosa implica en principi una voluntat i una motivació intrínseques que, per raons òbvies, no es donen en l’ESO, que té caràcter obligatori i està adreçada a adolescents.
L’alumnat universitari és molt més homogeni pel que fa a les seves capacitats i a les seves circumstàncies socio-econòmiques. Els casos de malnutrició, maltractaments, abandonament patern o penúries econòmiques hi són, afortunadament, minoritaris quan no anecdòtics.
L’alumnat estranger a les facultats hi arriba mitjançant els programes Erasmus de mobilitat europea. Als instituts públics - perdonin la crueltat de la broma- els estrangers arriben en pastera.
Si a les aules magnes universitàries es prodeuiexen aldarulls lingüísitics del tipus: “un alumne suec despistat ha demanat que es fés la classe en castellà“, als instituts es poden imaginar com de divertit resulta quan alcen la mà els xinesos, els paquistanesos, els magribins, els sudamericans i els ucrainesos i et diuen, tots alhora, que no entenen ni un borrall de català. I que facis el favor de no discriminar-los per ser immigrants.
I que facis el favor d’oferir-los una educació de qualitat, collons!
Arribats a aquest punt de legítima indignació estudiantil, passarem a plantejar sistemes d’avaluació objectiva dels centres:
Enquestes entre l’alumnat: adolescents d’entre 12 i 17 anys. No se’ls considera madurs per votar (de moment, almenys) però sí que haurien de poder jutjar la tasca d’un conjunt de professionals experimentats que els hauran aprovats o suspesos a ells abans, i que potser els hauran fets callar un dia a classe, o els hauran expulsat per fer el burro o tirar-se pets o rots davant dels seus companys.
Resultats acadèmics: que compararan les notes obtingudes pels alumnes del barri de la Mina i els de Pedralbes
Enquestes entre les famílies: que només es fixaran en els resultats obtinguts pels seus fills, siguin de la Mina o de Pedralbes.
Participació en projectes d’innovació educativa: a comparar entre els centres esmentats abans.
Participació en projectes internacionals: es poden imaginar els alumnes de la Mina pagant-se un estiu a Gran Bretanya o fent un intercanvi amb Suècia.
I no em vinguin amb allò de “when there’s a will there’s a way”, és a dir: que hi ha maneres imaginatives d’aconseguir superar les dificultats amb força de voluntat. No em diguin això que se m’inflen els cordons de les sabates! Els nens de Pedralbes ja han vist mig món abans d’acabar la primària, van a esquiar els caps de setmana i tenen una babysitter anglesa (i me n’alegro per ells). Alguns dels de Nou Barris no han estat a Montjuic.
Des de la modèstia que exigeix la meva inferioritat acadèmica (jo em vaig quedar amb les meves dues carreretes d'humanitats, i no vaig tenir acúmen per cursar cap doctorat), vull fer algunes apreciacions probablement insignificants, que desaconsellarien l’equiparació entre la seva realitat docent i la nostra, la de l'ensenyament obligatori:
L’alumnat universitari passa un procés de selecció prèvia, dissenyat i gestionat per la pròpia universitat (selectivitat - PAU), que no es dóna ni a primària ni a secundària (gràcies a la LOGSE).
L’alumnat universitari és adult (té edat de votar i d’anar a la jarjola, si s’escau) i es trova en una etapa post-obligatòria, la qual cosa implica en principi una voluntat i una motivació intrínseques que, per raons òbvies, no es donen en l’ESO, que té caràcter obligatori i està adreçada a adolescents.
L’alumnat universitari és molt més homogeni pel que fa a les seves capacitats i a les seves circumstàncies socio-econòmiques. Els casos de malnutrició, maltractaments, abandonament patern o penúries econòmiques hi són, afortunadament, minoritaris quan no anecdòtics.
L’alumnat estranger a les facultats hi arriba mitjançant els programes Erasmus de mobilitat europea. Als instituts públics - perdonin la crueltat de la broma- els estrangers arriben en pastera.
Si a les aules magnes universitàries es prodeuiexen aldarulls lingüísitics del tipus: “un alumne suec despistat ha demanat que es fés la classe en castellà“, als instituts es poden imaginar com de divertit resulta quan alcen la mà els xinesos, els paquistanesos, els magribins, els sudamericans i els ucrainesos i et diuen, tots alhora, que no entenen ni un borrall de català. I que facis el favor de no discriminar-los per ser immigrants.
I que facis el favor d’oferir-los una educació de qualitat, collons!
Arribats a aquest punt de legítima indignació estudiantil, passarem a plantejar sistemes d’avaluació objectiva dels centres:
Enquestes entre l’alumnat: adolescents d’entre 12 i 17 anys. No se’ls considera madurs per votar (de moment, almenys) però sí que haurien de poder jutjar la tasca d’un conjunt de professionals experimentats que els hauran aprovats o suspesos a ells abans, i que potser els hauran fets callar un dia a classe, o els hauran expulsat per fer el burro o tirar-se pets o rots davant dels seus companys.
Resultats acadèmics: que compararan les notes obtingudes pels alumnes del barri de la Mina i els de Pedralbes
Enquestes entre les famílies: que només es fixaran en els resultats obtinguts pels seus fills, siguin de la Mina o de Pedralbes.
Participació en projectes d’innovació educativa: a comparar entre els centres esmentats abans.
Participació en projectes internacionals: es poden imaginar els alumnes de la Mina pagant-se un estiu a Gran Bretanya o fent un intercanvi amb Suècia.
I no em vinguin amb allò de “when there’s a will there’s a way”, és a dir: que hi ha maneres imaginatives d’aconseguir superar les dificultats amb força de voluntat. No em diguin això que se m’inflen els cordons de les sabates! Els nens de Pedralbes ja han vist mig món abans d’acabar la primària, van a esquiar els caps de setmana i tenen una babysitter anglesa (i me n’alegro per ells). Alguns dels de Nou Barris no han estat a Montjuic.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada