Altrament conegudes en l’argot com a TIC o com a TAC; combinació onomatopèica que donaria per fer jocs de paraules que ara no vénen al cas. Les tecnologies de la informació (o de l’aprenentatge) i la comunicació han irromput aquesta darrera dècada a l’escola, un món tradicionalment refractari als canvis, com una nova fe pagana amb pràctiques arcanes que ha guanyat tants adeptes fervents com detractors acarnissats, tot provocant un veritable cisma en la comunitat educativa.
Que aquestes noves tecnologies, ens agradi o no, formen part del nostre món és una realitat innegable. Queden pocs irreductibles que puguin dir que no tenen un telefon mòbil, un ordinador, un compte de correu electrònic, una calculadora, una càmera digital, un televisor amb TDT, un reproductor de CDs, DVDs, un MP3 o 4 o 5, un i-pod, o un jo-què-sé. Qui estigui lliure de pecat que llenci la primera bateria d’io-liti!
Ens envolten andròmines electròniques de tota mena, a preus accessibles, que han simplificat i agilitat la feina de milions de persones. Trenta anys enrere, els treballs acadèmics es mecanografiaven amb dos fulls de paper de carbó, anant amb cura de no errar la tecla perquè qualsevol badada feia de molt mal arreglar. El procés de recerca era lent i feixuc, ja que calia recórrer a fonts d’accés restringit com ara els fons bibliogràfics, amb les limitacions que això suposava a menys que es visqués en una capital. Els que tenim una certa edat recordem, a més, que a primària feiem veritables filigranes artístiques per incloure alguna gràfica artesanal, o alguna fotografia retallada d’una revista i enganxada amb pega, que fessin la presentació una mica més vistosa. El resultat: uns treballs rudimentaris, tan plens d’errades tipogràfiques com d’entussiasme i d’imaginació.
En l’actualitat, les TIC-TAC, permeten a l’alumnat assolir unes cotes d’edició quasi professionals: potentíssims processadors de textos amb correcció ortogràfica, infinitat de formats, possibilitat de crear índex automàtics, peus de pàgina, inserir gràfiques i imatges, etc. Però el veritablement revolucionari és que amb una simple connexió d’ADSL, visqui on visqui, aquest podrà googlejar per la xarxa i trobar-hi infinitat de dades sobre qualsevol cosa que li convingui buscar, en el que es tarda en teclejar-ho i clicar sobre la icona de busca. El resultat: uns treballs sofisticats, lliures d’errades tipogràfiques... i sense ànima.
Estic sent injust, deliberadament injust. No em declaro contrari a les TIC-TAC. De fet, és indiscutible que suposen una oportunitat sense precedents per a les generacions que hi han nascut de ple i que tenen a l’abast un ventall infinit d’informació. El problema és que la mera vastedat d’aquestes fonts les fa inabastables per al cervell humà i correm tots plegats el risc que ens sobrepassin. Criats amb el zàpping televisiu, els nostres fills han acabat extrapolant la compulsiva cerca d’estímuls a tots els àmbits de la seva vida i de seguida els cansa tot: el lleure, les relacions emocionals i, és clar, l’interès per l’estudi. El nen que ha viscut envoltat de cinquanta canals digitals, dos-cents jocs de la PSP, barra lliure d’internet i menús fets a la carta, s’avorreix per força en una aula on un ximple que ni tan sols coneix s’entesta a explicar-li coses que volen un esforç i que, per tant, no li interessen. I el més greu de tot plegat és que allà, assegut al seu pupitre de melamina verda, no disposa de cap comandament a distància que li permeti acabar amb la tortura.
Davant l’esbufec d’avorriment hi ha dues postures possibles com a docents: o l’ignorem i continuem amb la mateixa metodologia tot esperant que s’hi adaptin o almenys s’hi conformin, o bé ens hi adaptem i conformem nosaltres, tot convertint l’aula de sempre en un creuament de xiqui-parc i futuroscop. Òbviament, tant una com altra són actituds condemnades al fracàs i farem bé de buscar el terme mig però, ailàs, això és fàcil de dir i gairebé impossible d’aconseguir. Almenys si ho intentem fer sense la col·laboració de les autoritats, les famílies i allò que s’ha vingut a anomenar la societat civil i que abraça àmbits tan dispars com l’empresa, les confessions religioses, els partits polítics o els mitjans de comunicació-creació d’opinió.
A l’hora de criticar l’escola és sabut que tothom s’hi veu amb cor. No cal ser cap llumanera per aparèixer d’opinador en qualsevol mitjà televisiu o radiofònic i pontificar urbi-et-orbe sobre qüestions pedagògiques sense tenir-ne ni puta idea. Segons cap on bufin el vent de l’opinió pública i les conveniències polítiques del tertulià, aquest advocarà per recuperar els valors de l’escola republicana (o de la franquista), èpoques en les quals la tecnologia punta era la regla de fusta i el power point un mapa esgrogueït de les conques fluvials de la vertiente cantábrica; o bé per la implantació urgent d’ordinadors portàtils individuals a tort i a dret, com fan els danesos que, en ser nòrdics, són més llestos. I l’escola anirà rebotada com una baldufa, revent plantofades a tort i a dret tant si fa una cosa com si fa l’altra. I si opta pel terme mig també, perquè això és de tita-fredes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada