El magatzem dels nens (i altres mals endreços)

“Va fort, aquest desgraciat”, potser pensareu, benvolguts lector i lectores. Per tranquilitzar-vos us diré que he decidit titular així aquest capítol per buscar, precisament, impactar-vos -o provocar-vos, com us plagui-, però que intentaré al llarg de les pàgines que segueixen no recaure massa sovint en aquest recurs discursiu, car no és el meu desig ofendre ni atacar ningú. Qualificar una escola de “magatzem de nens” i, aquests, de “mals endreços” sembla certament ofensiu, tant per a uns com per als altres, de manera que m’afanyaré a explicar-me.

A què respon el primer qualificatiu? Doncs a la manca de reflexió per part de la societat sobre què hauria de ser l’escola dels nostres fills, què hem d’esperar dels professionals que hi treballen i quina quota de responsabilitat ens pertoca a nosaltres, com a pares, en el procés educatiu. Hi haurà qui, legítimament, em dirà que abans de matricular-los es va preocupar d’assistir a les jornades de portes obertes, que es va empassar el discurs de l’equip directiu i que, fins i tot, va prendre nota mental d’allò que li van explicar sobre el projecte de centre. ¿Però fins a quin punt, i agrairia que fossiu sincers a l’hora de respondre’s, vau avantposar els valors del model educatiu a d’altres consideracions d’ordre pràctic com ara: puntuació per a accedir a la plaça, proximitat al domicili familiar, amics de la família o amiguets del nen que ja hi van, oferta d’activitats extraescolars, servei de menjador, modernitat de les instal·lacions, equipament tecnològic o grau de pressumpta exigència (ergo prestigi) de l’escola... o el preu?

Si ho vau fer, us felicito de tot cor. Si no, com a la immensa majoria de pares, us excusa l’estimació que sentiu pels vostres fills i el fet que vau actuar buscant el millor per a ells, tot i que acabaveu de cometre la primera errada en la difícil tasca d’educar-los: confondre les necessitats dels nens amb les de vosaltresmateixos.

L’escola no pot ser, en efecte, un magatzem més o menys equipat on dipositar uns béns valuosíssims durant el màxim d’hores possible, amb l’esperança que ens els tornaran sabent de lletra i número i, de passada, havent adquirit uns hàbits posturals i alimentaris saludables (ja se sap que aquest coi de mainada només menja fruita a l’escola -o això prefereixen creure’s els pares), havent desenvolupat també uns valors ètics de convivència, un gust desaforat per la lectura, un esperit esportiu i emprenedor, i havent corregit aquells petits desordres de son o de control dels esfínters que tant costa solucionar a casa. Perquè, de veritat, siguem honestos, qui no ha delegat alguna d’aquestes problemàtiques en l’escola? Au va... que no ens escolta ningú... sí? tu també? Va, si us ha d’ajudar, també entonaré el mea culpa. No és res del que ens haguem d’avergonyir... massa, almenys. Només que faríem bé d’admetre-ho i procurar corregir-ho. Que ningú no és perfecte, coi!

Motius n’hi ha un munt, segur. El nostre model de societat ens ha acabat fent esclaus de la feina (sí, no rieu, als mestres també). Hem de treballar hores i hores, dies i dies, per aconseguir arribar a fi de mes havent pagat tots els deutes contrets per culpa de la pulsió consumista que ens domina. No, no us evereu, si us plau, i reflexioneuabans de llençar-me al damunt la cavalleria (si després me l’heu de llençar, no us n'esteu pas, és clar). Si patiu per arribar a fi de mes, plantegeu-vos si:

1. Esteu segurs que no podieu haver passat sense una segona residència, per modesta que sigui.
2. No hi havia mobles més barats.
3. Calia un televisor de plasma de quaranta-dues polzades.
4. No podieu passar amb un sol telèfon mòbil que no disposés de càmera fotogràfica i banda ampla d’internet, en comptes de tenir-ne un per cada membre de la família.
5. Era imprescindible abonar-se al plus o a imagenio.
6. El vostre fill necessitava, després de la nintendo, tenir una PSP-3 o 4, o una wii, i tots els jocs i complements que en pengen
7. Feia falta anar de vacances a l’estranger, a pensió completa.
8. Calia comprar-se una bicicleta de muntanya semi-professional per les sortides de cap de setmana.
9. És necessari canviar-se de roba i calçat cada temporada.

10. S'ha d'anar a esquiar cada cap de setmana, com ens suggereix el bo de l'Ernest.

No em malinterpreteu. No estic propugnant el retorn a una vida eremítica o espartana, ni girar-se de culs al progrés. Parlo tan sols d’un concepte que tant ha fet per al nostre país i que, per dissort, ens ha guanyat fama de garrepes: el seny. Actuem amb bon senderi. Abans de gastar-nos els diners que tant costen de guanyar, cal que avaluem seriosament allò en què volem invertir-los.

Així potser deixarem d’entendre l’escola com tan sols una altra empresa, que ens factura cada mes pel servei d'ensinistrament i emmagatzematge d'aquells éssers petits i joganers que a vegades corren per casa, i la començarem a veure com la millor inversió per al seu futur i el de tot el país.