"Millor que ens afanyem a aspirar a ser classe mitja, mentre encara n'hi ha".
Un cop hem comès l’error d’acceptar com a vàlida la premisa que l’escola s’ha de regir per criteris empresarials i en funció dels comptes de resultats, se’n segueix el pas lògic d’articular uns escalats salarials en consonància. Les autoritats educatives, imbuïdes d’aquesta passió estadístico-resultadista que tan sembla excitar les institucions europees cada cop que es publica l’informe PISA, en base a la qual la inefable fundació Bofill fa la corresponent pastoral esbiaixada, posen fil a l’agulla per tal de fomentar la productivitat.
El seu pla és simple: els salaris s’han d’anar complementant en funció de resultats objectivables. De la mateixa manera com es premia l’augment de la productivitat en una fàbrica de calçotets, o es prenen decisions en funció del grau de satisfacció dels usuaris d’un servei de càtering, valorarem i per tant pagarem els mestres segons els resultats i les impressions dels seus “clients”. La proposta, doncs, no pot ser més diàfana ni més democràtica, ni respectar de manera més escrupulosa la llei del lliure mercat i de la competència: a millors resultats i major satisfacció, millor remuneració. O el que és el mateix: a pitjors resultats i pitjor satisfacció, pitjor remuneració.
Espero que, a aquestes alçades del capítol, l’estimat lector haurà començat a sentir, com jo, un neguit inarticulat, una sospita que, rere aquesta impecable elegia del capitalisme a ultrança, hi ha quelcom que no rutlla. Intentaré explicar-m’ho i explicar-l’hi mitjançant una paràbola simple, d’aquestes que tant de predicament tenen en l’extensa i exitosa literatura del creixement personal.
UN CONTE BREU, EVIDENT i PREVISIBLE
Temps era temps, en un regne molt llunyà, hi havia dues famílies enfrontades des de feia anys per l’explotació d’unes terres que no quedava clar a qui pertanyien. Es feien la vida impossible i tenien per costum culpar-se l’una a l’altra de tot allò que els anava malament. Fart de tanta disputa, el rei va reunir un representant de cadascuna i els va fer saber el que havia ressolt. “No vull més enfrontaments, i com que sou incapaços de conviure en armonia, em veuré obligat a triar. En el termini d’un any –els va dir- m’haureu de demostrar qui és mereixedor de cultivar aquestes terres. Qui em porti la millor collita se les podrà quedar, mentre que l’altra família haurà de marxar i anar-se a guanyar la vida on pugui. Quan sortiu, l’algutzil us lliurarà la plica amb les condicions”. A continuació, el rei es va retirar arrossegant amb indolència la seva llarga capa vermella.
L’algutzil, un home rabassut amb cara d’avorrit, els va allargar una saca de llavors i un plànol on s’especificava quin tros els correspondria a cadascun. Mirant-se amb malfiança, els dos homes es van acomiadar i van marxar a casa. Un cop allà, en comprobar què els havien donat, un d’ells va veure que li havia correspost el vessant assoleiat, que era planer i vorejat per un riu d’aigües cristal·lines; la terra era rica, i les llavors grosses i abundoses. L’altre es va trobar que el seu sac contenia una barreja de diferents llavors resseques i esquifides, i que el plànol mostrava la banda d’obaga del turó que, costaruda i plena de rocs, es trobava allunyada del riu i sense cap pou.
Als contes infantils, i als llibres de creixement personal, l’home de les llavors resseques resulta ser molt llest, audaç i emprenedor, i se les empesca per muntar un multicultiu tot desviant els rajos de sol amb unes pantalles gegants, regar amb un sistema de recollida d’aigües pluvials, i adobar els terrossos erms mitjançant el compostatge dels residus forestals. Al final de la història, ens trobem que totes dues famílies obtenen idèntiques collites i que el rei, adonant-se que havia comès una injustícia, decideix repartir la terra entre elles, que conviuran a partir d’aleshores en perfecta harmonia. Però, estimat lector, vostè i jo ja tenim una edat i suposo que no serem tan imbècils com per creure que això pugui ser veritat, oi?
El seu pla és simple: els salaris s’han d’anar complementant en funció de resultats objectivables. De la mateixa manera com es premia l’augment de la productivitat en una fàbrica de calçotets, o es prenen decisions en funció del grau de satisfacció dels usuaris d’un servei de càtering, valorarem i per tant pagarem els mestres segons els resultats i les impressions dels seus “clients”. La proposta, doncs, no pot ser més diàfana ni més democràtica, ni respectar de manera més escrupulosa la llei del lliure mercat i de la competència: a millors resultats i major satisfacció, millor remuneració. O el que és el mateix: a pitjors resultats i pitjor satisfacció, pitjor remuneració.
Espero que, a aquestes alçades del capítol, l’estimat lector haurà començat a sentir, com jo, un neguit inarticulat, una sospita que, rere aquesta impecable elegia del capitalisme a ultrança, hi ha quelcom que no rutlla. Intentaré explicar-m’ho i explicar-l’hi mitjançant una paràbola simple, d’aquestes que tant de predicament tenen en l’extensa i exitosa literatura del creixement personal.
UN CONTE BREU, EVIDENT i PREVISIBLE
Temps era temps, en un regne molt llunyà, hi havia dues famílies enfrontades des de feia anys per l’explotació d’unes terres que no quedava clar a qui pertanyien. Es feien la vida impossible i tenien per costum culpar-se l’una a l’altra de tot allò que els anava malament. Fart de tanta disputa, el rei va reunir un representant de cadascuna i els va fer saber el que havia ressolt. “No vull més enfrontaments, i com que sou incapaços de conviure en armonia, em veuré obligat a triar. En el termini d’un any –els va dir- m’haureu de demostrar qui és mereixedor de cultivar aquestes terres. Qui em porti la millor collita se les podrà quedar, mentre que l’altra família haurà de marxar i anar-se a guanyar la vida on pugui. Quan sortiu, l’algutzil us lliurarà la plica amb les condicions”. A continuació, el rei es va retirar arrossegant amb indolència la seva llarga capa vermella.
L’algutzil, un home rabassut amb cara d’avorrit, els va allargar una saca de llavors i un plànol on s’especificava quin tros els correspondria a cadascun. Mirant-se amb malfiança, els dos homes es van acomiadar i van marxar a casa. Un cop allà, en comprobar què els havien donat, un d’ells va veure que li havia correspost el vessant assoleiat, que era planer i vorejat per un riu d’aigües cristal·lines; la terra era rica, i les llavors grosses i abundoses. L’altre es va trobar que el seu sac contenia una barreja de diferents llavors resseques i esquifides, i que el plànol mostrava la banda d’obaga del turó que, costaruda i plena de rocs, es trobava allunyada del riu i sense cap pou.
Als contes infantils, i als llibres de creixement personal, l’home de les llavors resseques resulta ser molt llest, audaç i emprenedor, i se les empesca per muntar un multicultiu tot desviant els rajos de sol amb unes pantalles gegants, regar amb un sistema de recollida d’aigües pluvials, i adobar els terrossos erms mitjançant el compostatge dels residus forestals. Al final de la història, ens trobem que totes dues famílies obtenen idèntiques collites i que el rei, adonant-se que havia comès una injustícia, decideix repartir la terra entre elles, que conviuran a partir d’aleshores en perfecta harmonia. Però, estimat lector, vostè i jo ja tenim una edat i suposo que no serem tan imbècils com per creure que això pugui ser veritat, oi?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada