Mites sobre els propis estudis

"En el moment culminant del lliurament del Nobel, en Bernie es veu humiliat per la seva professora de cal·ligrafia de tercer"

A mesura que envellim, els humans accentuem la tendència innata a evocar temps passats. Aquest fenomen, causat pel progressiu aprimament de les pròpies expectatives de futur, no se circumscriu a l’àmbit privat sinó que busca extendre’s a la gent que ens envolta. Ens cal una audiència amb qui compartir els nostres records, algú que escolti les nostres grans veritats trascendentals. Tots, haguem tingut o no contacte regular amb la lletra, haguem viscut una vida excitant o bé anodina, tots al capdavall portem a dins una autobiografia esperant ser narrada.
El relat de la nostra vida adquireix un tint èpic que acabem amanint de detalls moltes vegades inexactes, quan no falsos. Però no es tracta pas de mentides, sinó més aviat d’errades causades per un desig inconscient de refer tot allò que hem fet i d’afegir-hi tot allò que, per un motiu o altre, hem deixat de fer. Seguint amb el símil literari, això vindria a ser l’equivalent al procés de revisió d’una novel·la abans de sotmetre-la al judici implacable de l’editorial. Amb l’única diferència, és clar, que en aquest cas l’autor no manipula una trama fictícia si no la vida que, li agradi o no, ha viscut.

D’entre la multitud d’històries que ens entossudim a explicar, hi ha una etapa que, per la distància temporal, és particularment susceptible de revisió: la infantesa i l’escola. Recordar els temps del col·legi és un assumpte delicat, ja que ens retrotrau a un període de la nostra vida en què no érem més que éssers humans en procés de formació, amb personalitats inacabades, uns marrecs fràgils i indocumentats que depenien del sustent patern per subsistir. Costa entomar que havies estat tan poca cosa, sobretot en les acaballes de la vida, quan tantes coses has aconseguit (o no). Els adults d’avui tendim a avergonyir-nos de l’infant o l’adolescent d’aleshores: ens contemplem en el mirall màgic de la memòria i la visió d’aquell poca pena esprimatxat, desgarbat, amb pèl moixí sobre el llavi i el front ple de grans d’acné, ens provoca una inevitable sensació de vertigen. ¿Com pot ser que jo, el gran professor, la magnífica científica, l’astut comerciant o el fiable operari hagués estat mai així?

Per això, quan en una conversa sorgeixen els records d’escola, posem en marxa de forma instintiva tots els mecanismes defensius al nostre abast, i sovint acabem tirant de beta de la vella mitologia estudiantil. Així per exemple, l’humanista s’afanya a matisar que va fer el batxillerat de ciències, donant a entendre que no és filòleg, filòsof o historiador per imbecilitat, sinó per vocació. La de ciències, al seu torn, remarca que era la millor de la classe en llengües, però que es va decantar per una enginyeria perquè, segons els seus tutors, tant de talent no es podia malvaratar en afers improductius. De la mateixa manera, el gran triomfador no es cansa de repetir a qui se li posi al davant que l’escola no li va ensenyar res, que ell era un incomprès per aquells professors (uns mediocres fracassats de merda) i que tot ho ha après a la universitat de la vida; mentre que el fracassat tampoc no perd ocasió per recordar que, essent un alumne d’aptituds inapreciades, “el sistema” el va apartar del camí del coneixement, privant així el món del concurs d’una ment privilegiada. Hi ha, doncs, un denominador comú, un comodí que es fa jugar segons demanin les condicions de la partida: el mestre és recordat com algú que no va contribuir en res a l’èxit dels uns però que, per contra, va ser decisiu en el fracàs dels altres.

Quantes vegades hem sentit algú dir de sí mateix: “vaig aprendre malgrat els meus professors”.
A l’altre extrem, però, existeixen també aquelles persones que, tot d’una i per sorpresa de la concurrència, es despengen amb una inesperada elegia del professor més dur i malcarat de l’escola. Quan la resta se’ls miren amb els ulls badats per l’estupefacció, ells ofereixen un somriure murri d’íntima superioritat i glossen les virtuts d’aquell o aquella salvatge de les tarimes. En realitat, allò que ens estan dient és: “jo sóc l’únic prou bo per haver passat per les seves mans i no només haver sobreviscut com vau fer la resta de vosaltres sinó que, a més, em va agradar i em va convertir en l’ésser extraordinari que sóc ara.

Un altre dels mites clàssics de l’escola és el que fa referència a les promocions. En aquesta nebulosa de l’oblit, la nostra es presenta sempre com aquella que marcaria el devenir no només del centre sinó del poble, o de la societat en general. Aquesta competitivitat es reflecteix sobretot a l’hora d’organitzar trobades d’exalumnes i és més palesa en localitats petites, com passa a la meva. Després d’una d’aquestes reunions, les promocions immediatament precedents o subsegüents se senten obligades a fer la seva i, a poder ser, reunir més gent i mestres que les altres. El prestigi de la promoció es mesura, doncs, en la seva capacitat de convocar un grapat de carcamals de quaranta anys, amb panxa i entrades prominents, al voltant d’una taula presidida per unes mòmies embalsamades que se’ls miren sense recordar ni un nom ni un rostre, preguntant-se amb prou feina què foten allà, perquè tothom riu tant i què hi ha per postres. El més trist d’haver acabat sent professor, m’adono, és que quan totes les mòmies s’hagin mort, serà a mi a qui li correspondrà ocupar el seu lloc.