Professor "natiu" engrescant la classe amb una mena de flabiol
Conec bé el món de l’acadèmia privada perquè hi vaig treballar entre els vint i els vint-i-vuit anys, donant classes a nens, adolescents i també a adults, de manera que he tingut el plaer de conviure amb els “natius” i gaudir del privilegi de fer classes a grups reduits i generalment motivats (i si no estaven motivats, la morterada que pagaven cada mes ja s’encarregava d’espabilar-los). Aquestes escoles solen nodrir-se d’un alumnat que té unes aptituts innates per a l’adquisició de l’idioma i que busquen un nivell superior al que els estan donant a l’escola. Els alumnes van superant nivells (o no) i estan sempre agrupats segons criteris de competència lingüística, de forma que els grups i els seus interessos són sempre homogenis. Ja es poden imaginar que, amb aquestes circumstàncies, el procés d’ensenyament-aprenentatge és oli en un llum. Per quin motiu vaig renunciar a aquest entorn idílic?, es preguntaran. Una molt bona pregunta, que es respon amb una multiplicitat de raons que enumeraré en ordre creixent d’importància:
1.El salari era prou bo, però molt inestable i subjecte a retencions fiscals elevades. La major part dels treballadors d’acadèmia en aquella època teníem contractes fixos discontinus, depeníem molt de l’oferta i la demanda, i de l'INEM els mesos d'estiu.
2.Com a professor d’origen català t’havies d’enfrontar al prejudici dels clients, en una època en què la gent només estava disposada a afluixar la mosca per un “natiu” (a vegades resultava ser alemany amb un accent infam però que, almenys, sonava exòtic; en altres ocasions es tractava d'un escocès de les Highlands, que s'entossudia a fer-te pronunciar com ell, és a dir: com si un alt executiu japonès aprengués a fer les seves presentacions amb un espanyol de genuí i tancat accent baturrico, posem per cas). Per accedir als grups avançats havies de demostrar el doble que la resta, com encara els passa avui dia a les dones en tants àmbits professionals.
3.El claustre de professors/es era molt canviant i dificultava establir vincles estables, ja que la majoria d’aquests “natius” arribaven al país amb la sana intenció d’afartar-se de cervesa i lligar tan com podien, i per això freqüentaven amb més assiduïtat els pubs britànics que no pas la sala de recursos pedagògics. El seu món i el meu, per tant, tenien pocs espais d’interseció.
4.Els companys de promoció havien anat opositant i gaudien de condicions laborals millors, especialment pel que fa a horaris, ja que jo treballava alguns matins en empreses i la majoria de tardes-vespres a l’acadèmia. La meva jornada laboral es dilatava molt i sovint arribava a les 12 hores.
5.I per fi, la causa principal, s’ho creguin o no, és que em va deixar de motivar ser un simple venedor de coneixements. En aquell context, l’ensenyament era una mera transacció comercial. Jo tenia el know how* i ells els diners per pagar-se el gust i les ganes. Vist així, en això consisteixen la pràctica totalitat de les feines del món: en un intercanvi de béns o de serveis per diners. Però, diguin-me càndid, jo no podia deixar de pensar que l’educació no havia de ser objecte de comerç. Per formació i, sobretot per vocació, sóc mestre, dels d’abans, d’aquells que els agrada l’aula i la formació integral de la persona, més que no pas la simple venda d’uns coneixements.
1.El salari era prou bo, però molt inestable i subjecte a retencions fiscals elevades. La major part dels treballadors d’acadèmia en aquella època teníem contractes fixos discontinus, depeníem molt de l’oferta i la demanda, i de l'INEM els mesos d'estiu.
2.Com a professor d’origen català t’havies d’enfrontar al prejudici dels clients, en una època en què la gent només estava disposada a afluixar la mosca per un “natiu” (a vegades resultava ser alemany amb un accent infam però que, almenys, sonava exòtic; en altres ocasions es tractava d'un escocès de les Highlands, que s'entossudia a fer-te pronunciar com ell, és a dir: com si un alt executiu japonès aprengués a fer les seves presentacions amb un espanyol de genuí i tancat accent baturrico, posem per cas). Per accedir als grups avançats havies de demostrar el doble que la resta, com encara els passa avui dia a les dones en tants àmbits professionals.
3.El claustre de professors/es era molt canviant i dificultava establir vincles estables, ja que la majoria d’aquests “natius” arribaven al país amb la sana intenció d’afartar-se de cervesa i lligar tan com podien, i per això freqüentaven amb més assiduïtat els pubs britànics que no pas la sala de recursos pedagògics. El seu món i el meu, per tant, tenien pocs espais d’interseció.
4.Els companys de promoció havien anat opositant i gaudien de condicions laborals millors, especialment pel que fa a horaris, ja que jo treballava alguns matins en empreses i la majoria de tardes-vespres a l’acadèmia. La meva jornada laboral es dilatava molt i sovint arribava a les 12 hores.
5.I per fi, la causa principal, s’ho creguin o no, és que em va deixar de motivar ser un simple venedor de coneixements. En aquell context, l’ensenyament era una mera transacció comercial. Jo tenia el know how* i ells els diners per pagar-se el gust i les ganes. Vist així, en això consisteixen la pràctica totalitat de les feines del món: en un intercanvi de béns o de serveis per diners. Però, diguin-me càndid, jo no podia deixar de pensar que l’educació no havia de ser objecte de comerç. Per formació i, sobretot per vocació, sóc mestre, dels d’abans, d’aquells que els agrada l’aula i la formació integral de la persona, més que no pas la simple venda d’uns coneixements.
El General Manager d'una multinacional de l'automoció s'adreça, en espanyol nadiu, als treballadors de la planta de Mèxic DF
* expressió de tres mil euros que es fa servir molt en àmbits acadèmics cosmopolites i cool, i que significa senzillament la destresa o el saber.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada