La selectivitat – 2: vigilar

El caràcter anual de la selectivitat fa que, d’una convocatòria per l’altra, els correctors ens oblidem de l’abast de la feinada que suposa. Estic segur que molts de nosaltres renunciaríem a fer-ho si se’ns demanés que curséssim la sol·licitut just en acabat –tot i que no és menys cert que, en acabat de cobrar, la majoria reconsideraríem la renúncia.

La feina del corrector comença amb la vigilància de les proves, que suposa, minut amunt minut avall, unes quinze hores. Durant aquest temps el vigilant, lògicament, ha de romandre dins l’aula dedicat de manera exclusiva a la tasca de contemplar els examinands. Els únics moments en què tenim ocasió de participar de forma proactiva són:

1.passar llista i comprovar els documents d’identitat i els fulls d’inscripció
2.llegir les normes que caldrà contemplar durant la realització de les proves
3.repartir els quadernets d’examen i, si s’escau, de resposta d’examen
4.recollir-los, tot comprovant que estan convenientment complimentats els tràmits d’identificació (etiquetes amb codis de barres)
5.i el moment culminant: prémer els botons de “play” i “stop” per a la prova de comprensió auditiva de la matèria de llengües estrangeres.

Així doncs, ens enfrontem a un erm de vora 900 minuts de tortura que, com les morenes, cal patir en silenci. Arribats a aquest moment, cadascú té les seva manera de fer-s’ho passador.

El locuaç
hi ha vigilants que tenen una propensió irrefrenable al safareig i, tot i que no els coneixes de res, aviat se t’emporten a part i et posen el cap com un timbal amb les històries del seu centre o amb “batalletes” d’anteriors convocatòries. Entre aquests hi ha els que es queixen de tot en general, els que despleguen el seu acolorit plumall acadèmic, els que es creuen en l’obligació d’haver de poder comentar amb tu els enunciats de totes i cadascuna de les proves o aquells que, simplement, se senten sols a la vida i necessiten una espatlla on plorar (una espatlla que, tot sia dit, no pot arrencar a córrer). Davant de l’embit d’aquests xerraires compulsius hi ha dues escapatòries: escapolir-nos cada cop que s’atansin, amb el pretext d’haver detectat algun moviment sospitós entre l'alumnat; o fer-nos el sord per obligar-los a parlar més fort i pregar perquè a algun dels alumnes se li inflin els pavellons auditius i ens acabi demanant silenci.

L’escaquejat
aquest se’l reconeix fàcilment, ja que sòl arribar cinc minuts tard a cada prova, estalviant-se així la feina d’ordenar l’alumnat i fer silenci. En entrar ho fa sense alè, com si un cúmul de fatalitats s’haguessin confabulat contra ell per impedir-li arribar a l’hora. Un cop a l’aula, adopta durant uns minuts el posat de fixar-s’hi molt, de fer molta feina, però de seguida es desinfla i no ha transcorregut mitja hora que ja es comença a empescar excuses per fotre el camp:

“he vingut tan a corre cuita que no he tingut temps d’esmorzar , t’importa si faig un cafè?”
( transcorren 15 o 20 minuts)
“hauria d’anar al lavabo... el cafè em laxa” (10 minuts)
“li hauria de demanar a la presidenta etiquetes de recanvi, perquè alguns alumnes les tenen gastades, no trobes?” (15 minuts)
“li he comentat a la presidenta que he de recollir exàmens d’altres tribunals, i ja saps que si no t’afanyes quan hi arribes ja han marxat tots...oi que no et fa res si marxo abans? (15 minuts)

Com qui no vol la cosa, el seu torn de guàrdia s’ha reduit de 90 a 40 minuts.

L’erudit curiós
a la nostra feina hi ha moltes ànimes renaixentistes que, com Baltasar de Castiglione, valoren el coneixement enciclopèdic de quantes més disciplines millor. El vigilant curiós s’aboca a la voraç lectura dels exàmens així que ha acabat de repartir-los, no se sap si amb la intenció de posar a prova els seus propis coneixements o si amb la malsana morbositat de saber de quin mal han de morir els pobres nois i noies que els hauran de respondre. Un cop feta la repassada, si pertanyen a la varietat de vigilant locuaç, vindran raudes cap a tu per fer-ne l’anàlisi crítica:

“A català, Narcís Oller... és tot un filó, sempre surt alguna cosa”
“Altre cop el mite de la caverna”
“El de castellà és més fàcil que el de català, com cada any”
“El tall geològic és tan elemental...”
“Tots escolliran l’opció “B”, què t’hi jugues?”
o, és clar...
“El Listening d’aquest any era facilíssim, no trobes? Fins i tot jo, que només tinc el cinquè de l’EOI d’anglès, francès, alemany i swahili, ho he entés tot perfectament.”

El lector embadalit
Fent cas omís de totes les indicacions rebudes per part de l’ens organitzador, i amb un morro que se’l trepigen, n’hi ha que apareixen a l’aula amb un totxo que és tota una declaració d’intencions en sí mateix. En efecte, així que l’examen està en marxa i l’altre corrector (tu mateix) s’ha posat a fer les rondes de vigilància, el lector es busca un racó ben arrecerat, s’asseu o es repenja contra la paret i enfonsa el cap en la seva lectura. No canviarà de posició ni d’actitud fins que no senti la veu del seu company (tu mateix) anunciar: “queden cinc minuts”. N’hi ha que, en un acte de suprema jactància, se t’aproparan al final per comentar amb to còmplice: “com una bassa d’oli,oi?”, abans de fer mutis.

El voyeur
I què li queda a la resta? Mirar, és clar, que d’això es tractaria en principi la funció del vigilant. Repassar una i altra vegada les fileres de preuniversitaris a la recerca, primer, d’indicis de conductes irregulars, però finalment a l’anàlisi frenològica, tot intentat destriar caràcters, comparar actituds, vestimentes, estris i estils de treball, reaccions, tics, inventant vides i circumstàncies, construint realitats fictícies amb les que donar vida a aquell centenar de maniquís d’escriba, que de tant en tant alcen la mà i et pregunten amb la màxima candidesa, si els pots explicar el significat d’una paraula. Quan els dius que no pots, es queden aturats, desconcertats i, una mica dolguts, s’aboquen de nou a l’examen tot fent-se creus de fins a quin extrem pot arribar la maldat humana.