Locutor en pràctiques opinant (amb un parell d'ous) sobre la nova llei d'educació
Tant la ràdio i la televisió com els mitjans escrits han anat renunciant a la informació per donar cabuda a la transmissió d’opinions les quals, per merèixer l’atenció dels consumidors, cal que siguin contundents, suficientment connotades i al màxim de beligerants per la causa populista, segons les diferents tendències ideològiques del “target” (em disculparan, però aquest anglicisme m’agrada tant que no puc evitar fer-me’l a sobre).
Així com els articles de fons tenen multitud d’adeptes entre els consumidors de premsa escrita, les tertúlies han adquirit un protagonisme cabdal en els mitjans audiovisuals. Un conjunt de persones es reuneixen amb periodicitat diària o setmanal davant d’uns micròfons per debatre sobre l’humà i el diví amb la intenció amenitzar-nos l’esmorzar o aquella hora tonta d’havent sopat. No em fa res admetre que, en ocasions, m’agrada escoltar-los. En aquelles ocasions, puntualitzo, en què els tertulians són autoritats reconegudes en els temes de discussió. És a dir, quan els economistes parlen d’economia, els politòlegs de política i els metges de medicina. El que, per contra, m’enerva, és sentir gent pontificar sobre temes dels quals no en tenen la més punyetera idea. Tan se val de què es parli, aquests opinadors compulsius deixen anar les seves filípiques amb una lleugeresa i una desvergonya espectaculars. Tothom es veu amb cor de parlar de futbol, de cinema, de literatura, de geoestratègia o, com no, d’educació.
Certament fem bé de preocupar de la formació d’aquells que es dediquen a educar(?), instruir (?), formar (?) -no sé què s’espera de mi, la veritat- els nostres fills, ja que es tracta d’una professió de gran responsabilitat i complexitat. De la mateixa manera com faríem bé de saber a qui confiem el debastador poder divulgatiu que atorguen una càmara televisiva o un microfon radiofònic.
He sentit tota mena de bestieses referides a l’ensenyament, proferides per imberbes irresponsables amb complex de superioritat. Una perla que recordo, va ser la d’una locutora, després d’analitzar en clau d’humor un seguit de correus electrònics on la gent explicava allò més excèntric que havien vist fer a un mestre:
Lògicament, partint d'aquesta premisa, tot allò que es deia eren animalades i un co-locutor li va suggerir que, amb la mena d’alumnes que hi ha avui dia era d’esperar que alguns docents acabessin desequilibrats, a la qual cosa la set-ciències doctorada en pedagogia per la universitat dels burros va respondre que els mestres ja estan desequilibrats d’entrada i que per això s'han de conformar amb la feina més complexa a la qual poden aspirar.
Com que es tractava d’un programa d’humor (la competència -rac1, 3 de març de 2010), suposo que molts altres set-ciències com ella es devien fer un tip de riure mentre li donaven la rao. A mi, és clar, no em va fer cap gràcia. Per acabar-ho de rematar, la seva reflexió final va ser: “Tenint en compte el nombre de genis autodidactes que ha donat la història, potser que els mestres s’ho facin mirar”.
Li puc donar la rao pel que fa a l’existència de genis autodidactes (tot i que la idea d’haver-se fet a un mateix, sense reconèixer l’ajuda de ningú, m’ha semblat sempre un signe inequívoc de pedanteria), però em temo que la nena es va equivocar quant a l’aspecte percentual. En efecte, la història ens ha deixat alguns genis “autodidactes”, però també ha engolit en les penombres de l’oblit centenars de milions d’imbècils autodidactes -com a ella mateixa li passarà un dia. Per cert, abans que això passi, i quan es posi malaltona, li recomano que no vagi a cap hospital (de fet, allà només trobarà avorrits metges formats acadèmicament en universitats) i li recomano que, en comptes, faci una crida radiofònica a veure si algun geni autodidacta de la medicina la vol atendre.
Li desitjo una sort moderada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada