Opositar

Tal com el nom bé indica, el procés per accedir a una plaça de funcionari consisteix en l’enfrontament amb altres candidats. Jo l’he conegut des de les seves dues vessants: com a opositor primer i com a membre d’un tribunal més tard. Només aquell que ha decidit passar per l’experiència es pot fer la idea del que suposa, ja que l’oposició no avalua la capacitat del candidat sinó que la contrasta amb la capacitat dels altres milers de candidats, tot aplicant, a més, factors de correcció.

La inclusió de mèrits laborals més enllà de la nota obtinguda a l’examen pròpiament dit, és una pràctica que desperta, lògicament, suspicàcies i enrabiades de molta gent. Qui va treure una menció honorífica de carrera trobarà molt bé que se li afegeixin punts a la despiatada competició, de la mateixa manera que ho agrairà aquell que ha pogut fer –o s’ha pogut pagar- un doctorat. Val a dir, com molts sens dubte apuntaran, que ni el premi extraordinari ni el doctorat garanteixen una capacitació professional que tan poc té a veure amb la possessió de coneixements teòrics i tant amb l’habilitat de gestionar les dinàmiques d’un grup d’adolescents. Els que defensen aquest argument són aquells que no poden presentar credencials acadèmiques. D’altra banda, els primers critiquen abrandadament que es valori exageradament l’antiguitat al cos. Segons ells, es fa a causa de la pressió exercida pel col•lectiu interí al si dels sindicats, i de la que aquests exerceixen al seu torn en l’administració. Si al cap de deu anys d’opositar no han aconseguit superar la selecció és que potser no són tan bons com això!

Com sòl passar en aquestes diatribes, no hi haurà manera de treure’n l’aigua en clar. Pel que fa al meu cas particular, vaig entrar sense antiguitat i sense mèrits acadèmics: només perquè en la meva convocatòria es va donar la circumstància que hom podia superar la prova si feia un examen de notable en amunt sense haver-se de refiar en excés dels punts addicionals. Però tot plegat, com en tants altres aspectes de la vida, també hi juga l’atzar. No parlaré doncs de la meva experiència com a opositor, que va ser fugaç i molt poc traumàtica, i que ja s’ha perdut en les bromes d’un passat tristament llunyà, sinó que em centraré en la meva participació com a vocal en un tribunal, molts anys després.

En la meva època, participar en un tribunal d’oposicions era una obligació que venia imposada per inspecció. Rebies la fatídica trucada que et convocava i no hi havia, en principi, forma humana d’escapar-se’n – o això pensava jo. L’any que em van convocar formava part d’un equip directiu i anava de feina fins al coll, de manera que afegir una tasca més a la meva atapeïda agenda em queia com una cossa als ous –penseu que el procés d’oposicions començava a final de curs, quan més feina hi ha. Vaig intentar-ho fer entendre a inspecció però no hi va haver forma de convencre’ls. Així que la sopresa va ser majúscula quan, el dia de la constitució del tribunal, tres dels convocats es van presentar amb els seus respectius certificats mèdics que els eximien de participar-hi (un perquè l’havien d’operar, l’altre perquè tenia un jo què sé crònic i el tercer perquè segurament seria mort les dates en què s’havien de fer les proves). En conclusió: que ens vam quedar els més burros, i els altres van marxar amb una cara de salut que tombava d’esquena.

No us avorriré (més) amb els detalls burocràtics, i aniré al gra. Què són, realment, unes oposicions a professor de secundària? Un bon matí de juny, s’apleguen en diferents seus d’arreu del país unes quantes desenes de milers de candidats de totes les especialitats per disputar-se les places ofertades (amb una proporció d’uns quinze a una). El tribunal, des de la tranquil•litat que atorga el saber-se lliure del tràngol, els rep a peu de porta tractant de transmetre, per igual, la imatge de rigor professional i una certa compassió envers els moriturvum que, a mesura que travessen el canzell te salutan. Resulta difícil no perdre de vista que aquelles persones aclaparades pel que hi ha en joc són companys teus, gent tan o millor preparada que tu, un simple professor més, que hauràs d’avaluar i qualificar com a vàlids o no vàlids per entrar a l’olimp del funcionari. Hi ha gent que, en efecte, ho perd de vista i acaba actuant com un tirà en miniatura, com un pressumptuós i arrogant tirà que mira per damunt l’espatlla les legions de gladiadors, gaudint íntimament amb l’anticipació del moment d’alçar o baixar el dit gros. Però són els menys, per sort. La resta, la majoria, són persones.

Els opositors no s’hi juguen la vida, cert, però sí la forma com la viuran fins a la propera convocatòria segons si aproven o no. Aquells que guanyin la plaça tindran la subsistència garantida –congelacions i retallades a banda- i l’orgull d’haver superat els seus competidors, mentre que la resta seguiran subsistint als llimbs de les interinitats i les susbtitucions, amb la injustificada percepció de ser inferiors als altres.

I en el procés, durant innombrables proves escrites i una difícil defensa presencial davant del tribunal, alguns abandonaran incapaços d’aguantar la pressió, altres tindran un mal o un bon dia, els tocarà un tema que dominen o un del qual no n’havien ni llegit el títol, tindran malsons, els seus fills estaran malalts, es pendran til·les o tranquil·litzants, faran una presentació brillant o s’embarbussaran i es quedaran en blanc...

I els cinc homes i dones sense pietat -ni massa criteri, tot sigui dit- hauran de decidir a qui se li fa un contracte vitalici.