.
Té la clau per superar la crisi econòmica mundial, però ara mateix no li va bé posar-s'hi, perquè li va prometre a en Pep Guardiola que li faria la llista de fitxatges per la temporada vinent.
La literatura popular és plena d'exemples on el poble planer i analfabet guanya per mà en saviesa i astúcia nobles i clergues, que hi apareixen retratats com uns sòmines ineptes fàcils d'entabanar. Aquest fenòmen vilipendiador és fruit de la fascinació que la gent senzilla sent per l'imperi d'una mena de justícia divina que redreçaria, a través d'aquestes històries inversemblants, allò que el destí o la dura realitat haurien torçat. Més tard, passat el feudalisme i caiguts de quatre potes en la revolució industrial, el mateix paradigma es repetiria en la relació entre aristòcrates i burgesos, o entre aquests i els proletaris, o entre les gents de ciutat i les de pagès. El desfavorit és, per definició i sense més argumentari, més llest i millor persona.
En l'actualitat, aquesta condescendència amb aire murri l'exerceixen aquells que per A o per B no van fer estudis: situacions econòmiques o familiars, opcions de vida o professionals, por al fracàs o simple incapacitat intel·lectual. Hi ha un munt de personatges públics d'àmbits ben diversos que fan bandera de la seva manca d'estudis, com si això els atorgués un plus d'intel·ligència i genialitat. ¿Qui no ha sentit algun presentador de "late show" declarar amb cofoïsme que no va acabar la carrera de periodisme, o actors que s'enorgulleixen de no haver passat mai per l'escola del teatre, o empresaris que es defineixen com a fets a sí mateixos? El punt culminant al qual pot aspirar una persona és haver-se fet tot sol, sense l'ajuda de ningú, ser allò que pomposament se'n diu “autodidactes”. En efecte, estudiar no està de moda. És més, estudiar és de rucs perquè, fet i fet, només estudia aquell que ignora. I a ells, és clar, no els calia estudiar perquè ja ho sabien tot.
Com tants altres models projectats pels mitjans de comunicació, la denostació de l'estudi està calant entre un jovent desorientat i amb poques expectatives. A ells els arriba el missatge: “No cal esforçar-se en estudiar i fer les coses bé. Mira'm a mi: jo era un mal estudiant i he arribat al cim, on guanyo els diners a cabassos mentre els llicenciats engreixen la cua de l'atur”.
És possible, i aquests individus en són prova vivent, que algú arribi a monjo sense haver tingut abans la modèstia de deixar que algú l'ensenyés a fer de frare. A vegades "els bojos fan bitlles", no? Però els que no surten mai a "prime time" són els milers de milions de desgraciats que, creient saber-ho tot, han acabat havent de fer les feines que no volia ningú. Això sí, sense deixar de pensar que són més llestos que els altres.
En l'actualitat, aquesta condescendència amb aire murri l'exerceixen aquells que per A o per B no van fer estudis: situacions econòmiques o familiars, opcions de vida o professionals, por al fracàs o simple incapacitat intel·lectual. Hi ha un munt de personatges públics d'àmbits ben diversos que fan bandera de la seva manca d'estudis, com si això els atorgués un plus d'intel·ligència i genialitat. ¿Qui no ha sentit algun presentador de "late show" declarar amb cofoïsme que no va acabar la carrera de periodisme, o actors que s'enorgulleixen de no haver passat mai per l'escola del teatre, o empresaris que es defineixen com a fets a sí mateixos? El punt culminant al qual pot aspirar una persona és haver-se fet tot sol, sense l'ajuda de ningú, ser allò que pomposament se'n diu “autodidactes”. En efecte, estudiar no està de moda. És més, estudiar és de rucs perquè, fet i fet, només estudia aquell que ignora. I a ells, és clar, no els calia estudiar perquè ja ho sabien tot.
Com tants altres models projectats pels mitjans de comunicació, la denostació de l'estudi està calant entre un jovent desorientat i amb poques expectatives. A ells els arriba el missatge: “No cal esforçar-se en estudiar i fer les coses bé. Mira'm a mi: jo era un mal estudiant i he arribat al cim, on guanyo els diners a cabassos mentre els llicenciats engreixen la cua de l'atur”.
És possible, i aquests individus en són prova vivent, que algú arribi a monjo sense haver tingut abans la modèstia de deixar que algú l'ensenyés a fer de frare. A vegades "els bojos fan bitlles", no? Però els que no surten mai a "prime time" són els milers de milions de desgraciats que, creient saber-ho tot, han acabat havent de fer les feines que no volia ningú. Això sí, sense deixar de pensar que són més llestos que els altres.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada