Substituir

Qui no ha tingut, alguna vegada, la temptació d'entrar a classe com Tom Berenger? Això és un substitut desinhibit i contundent.

En el nostre ram, quan un treballador està de baixa mèdica deixa d’atendre un promig de 100 clients diaris, de manera que la patronal estableix un sistema de subtitucions per poder seguir oferint-los el servei en condicions. Generalment, en el cas del professorat de primària aquest procés es quasi automàtic ja que una baixa suposa moltes hores lectives amb el mateix grup. Però a secundària, on l’absència d’un professor suposa unes tres hores setmanals per grup, i a vegades costa trobar substituts de determinades especialitats, no en sòl arribar cap si la baixa no és, almenys, de quinze dies (a més, la crisi galopant tampoc no ajuda a què el departament de personal s’afanyi massa a contractar).

Poca gent dels que ara gaudim d’una plaça fixa ens hem estalviat de passar per un periode de susbtitucions al començament de la nostra carrera docent. Acabats de llicenciar la majoria, la substitució suposa la nostra presa de contacte amb una realitat laboral que ens ha d’acompanyar la resta de les nostres vides; un temps en què ens aclimatem a diversos models d’institut públic, al seu alumnat i els seus condicionants. Llavors, quan aprovem les oposicions, l’atzar i les nostres preferències geogràfiques ens portaran bé a un centre modèlic o bé a un pseudocentre maragallià, però aquesta ja és una altra història.

Jo vaig viure un any de substitucions, al llarg del qual vaig tenir ocasió de treballar en centres del Baix Llobregat -a Viladecans, Sant Just Desvern, Esplugues de Llobregat i, per fi, a Sant Joan Despí, on supliria una baixa de maternitat que s’allargaria fins als sis mesos. Em puc considerar afortunat, ja que no vaig haver d’anar rebotat com una baldufa d’un lloc a l’altre, amb les forçoses visites a delegació territorial per recollir i tornar nomenaments i baixes. Però les coses no són sempre així.

La inestabilitat és el primer i un dels principals problemes amb què s’enfronta el personal susbtitut. Tan sols un número més en una llista ordenada per punts d’antiguitat, el susbtitut espera la trucada del departament d’educació que li ofereixi una feina, que serà generalment d’un mínim de quinze dies, en qualsevol centre de la demarcació on s’hagi apuntat. En rebre la trucada no hi ha temps per pensar-s’ho dos cops. Les respostes que pots donar són dues: si, i demà mateix m’incorporo, o bé no, i salto al darrer lloc de la llista. Suposarem, per raons discursives, que la resposta hagi estat afirmativa. Aleshores el susbtitut ha de passar a recollir les credencials del seu nomenament a delegació i, amb aquestes, personar-se al centre adjudicat. Allà és rebut per l’equip directiu i per algun membre del departament didàctic corresponent, que el posarà al corrent dels cursos que haurà d’impartir i de en quin punt de la programació es troba cada grup. Sovint, alguna d’aquestes persones l’acompanyarà a donar un tomb per mostrar-li les instal•lacions i presentar-li la resta del claustre, els noms dels quals oblidarà tan bon punt s’acabi la substitució, igual com passarà amb el del centenar llarg dels seus provisionals alumnes.

Entre les presentacions i l’oblit transcorreran uns dies molt intensos i difícils. Si ja costa gestionar els alumnes quan se’ls coneix i es té la potestat d’avaluar-los, imaginin-se quan hom no és més que un succedani temporal, algú que quan hagi d'amonestar un alumne que no para atenció primer haurà de demanar-ne el nom a un altre, algú que no posarà ni exàmens ni notes, algú jove i sense experiència.

L’alumnat generalment rep l’arribada dels substituts com un canvi en la rutina, l’oportunitat d’alterar les regles del joc. Els més entremaliats s’ho esperen amb candeletes per fer-li perdre els nervis: xerren, s’aixequen, es canvien de lloc, es canvien el nom, l’enganyen amb les dates de lliurament de deures o amb els usos i costums de l’aula. Una de les estratègies de pressió preferides és recordar-li al substitut que no és ningú i que, a més, el professor a qui susbtitueix és molt millor que ells (explica millor, domina la classe, és més divertit i simpàtic, el trobem molt a faltar...) Moltes vegades això és veritat –al capdavall l’experiència és un grau- però hi ha també molts casos en què es produeix la situació inversa i els alumnes acaben acostumant-se al substitut i acomiadant-lo amb llàgrimes i regals, la qual cosa no deixa de ser una estratègia per fer perdre els nervis al que s’acaba de reincorporar.