"el problema en aquesta companyia és que ningú
vol acceptar la responsabilitat per res.
Però no expliquis a ningú que t'ho he dit!"
Defugir les responsabilitats pels propis actes és un dels esports nacionals.
Quan ens posen una multa per excedir els límits de velocitat, de seguida trobem milers d’excuses que justifiquin o exculpin la nostra conducció temerària: “no hi havia ningú a l’autopista, anava tot just quinze kilòmetres per hora per sobre del permès o en tota la meva vida no he tingut mai ni un accident”. Tot seguit, si ens collen un xic, ens posem a escampar tinta com un calamar, perquè esquitxar els altres és un dels mecanismes de defensa més antics que hi ha: “i tots aquests que van a dos-cents per hora? I els que se salten la línia contínua? Aquests no tinguis pas por que els multin... a aquests no els enxampen mai els mossos.” Els mossos d’esquadra, ja se sap, s’amaguen maliciosament rere un matoll a la vora de la carretera, com a les road movies nord americanes, tot esperant que passem precisament nosaltres per poder-nos posar la multa que de cap manera ens mereixem.
Igual com els mossos, els mestres i professors actuem també amb maldat arbitrària buscant sempre la manera de perjudicar aquells alumnes que menys s’ho mereixen. A final de trimestre, o de curs, els donem uns informes valoratius anomenats popularment "les notes". De vegades lloem i premiem la seva feina i esforç però, d’altres, aquell document és quelcom molt semblant a una multa. Les reaccions que genera la seva recepció són, és clar, diverses.
Hi ha molts alumnes que responen amb un grau de maduresa notable, i es fan responsables amb absoluta naturalitat tant dels seus èxits com dels seus fracassos. Però aquests, la minoria, fan poc soroll, tenen escassa repercussió i són generalment percebuts com a extraterrestres que res tenen a veure amb la combativa ànima nacional.
D’altra banda, aquells que se senten dipositaris de les més atàviques tradicions mediterrànies, garants de la transmissió inter generacional dels costums més patriòtics, aquests responen d’una forma molt diferent. Recullen el butlletí de notes i amb una ràpida llambregada avaluen les notes. Quan no hi estan conformes, s’atansen al professor tot ofesos per exigir-li a crits explicacions: “Com és que m’has suspès?!!”. Quan les notes són bones, però, dobleguen el paper, se’l posen a la butxaca i se’n van xiulant cap a casa, cofois i satisfets. Quan algú, un company o els mateixos pares, els interroga, ells exclamen ufanosos: “les he aprovades totes!!”
Quan ens posen una multa per excedir els límits de velocitat, de seguida trobem milers d’excuses que justifiquin o exculpin la nostra conducció temerària: “no hi havia ningú a l’autopista, anava tot just quinze kilòmetres per hora per sobre del permès o en tota la meva vida no he tingut mai ni un accident”. Tot seguit, si ens collen un xic, ens posem a escampar tinta com un calamar, perquè esquitxar els altres és un dels mecanismes de defensa més antics que hi ha: “i tots aquests que van a dos-cents per hora? I els que se salten la línia contínua? Aquests no tinguis pas por que els multin... a aquests no els enxampen mai els mossos.” Els mossos d’esquadra, ja se sap, s’amaguen maliciosament rere un matoll a la vora de la carretera, com a les road movies nord americanes, tot esperant que passem precisament nosaltres per poder-nos posar la multa que de cap manera ens mereixem.
Igual com els mossos, els mestres i professors actuem també amb maldat arbitrària buscant sempre la manera de perjudicar aquells alumnes que menys s’ho mereixen. A final de trimestre, o de curs, els donem uns informes valoratius anomenats popularment "les notes". De vegades lloem i premiem la seva feina i esforç però, d’altres, aquell document és quelcom molt semblant a una multa. Les reaccions que genera la seva recepció són, és clar, diverses.
Hi ha molts alumnes que responen amb un grau de maduresa notable, i es fan responsables amb absoluta naturalitat tant dels seus èxits com dels seus fracassos. Però aquests, la minoria, fan poc soroll, tenen escassa repercussió i són generalment percebuts com a extraterrestres que res tenen a veure amb la combativa ànima nacional.
D’altra banda, aquells que se senten dipositaris de les més atàviques tradicions mediterrànies, garants de la transmissió inter generacional dels costums més patriòtics, aquests responen d’una forma molt diferent. Recullen el butlletí de notes i amb una ràpida llambregada avaluen les notes. Quan no hi estan conformes, s’atansen al professor tot ofesos per exigir-li a crits explicacions: “Com és que m’has suspès?!!”. Quan les notes són bones, però, dobleguen el paper, se’l posen a la butxaca i se’n van xiulant cap a casa, cofois i satisfets. Quan algú, un company o els mateixos pares, els interroga, ells exclamen ufanosos: “les he aprovades totes!!”
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada