L’ensenyament dels idiomes

Per fi m'he decidit a sortir de l'armari: sóc professor d'anglès.

Em dol haver-ho d'admetre, però el professorat d'anglès és, juntament amb el d'educació física i el de religió, un dels que menys respecte inspira entre els propis companys i companyes de professió. A diferència dels de llengua catalana i castellana, que són considerats i es consideren a sí mateixos filòlegs, els d'anglès constituim per a la resta un col·lectiu de difícil qualificació: mig monitors-d'extraescolars-que-han-passat-dos-estius-fent-d'au-pair-a-Bristol, mig raperos d'extraradi (inevitable l'estereotip tronat del radiocasset per als listenings i les cançons dels Beatles).

Arribats a aquest punt, em veig en l'obligació de fer una sèrie de desmentits:

• No tots guardem una tassa-souvenir de la Torre de Londres dins de la nostra taquilla, ni preferim el te al cafè.
• No tots vivim ancorats en la nostàlgia dels temps en què vam fer de professors assistents a la Gran Bretanya o als Estats Units.
• No tots freqüentem els pubs irlandesos per mantenir desesperadament el nostre magre domini de l'idioma.
• No tots recitem Shakespeare (a alguns, fins i tot, ni ens agrada; igual com no tots els hispanistes es reciten Bécquer al damunt de forma incontrolada).
• No sempre portem el radiocassete a l'esquena i fem listenings soporífers.
• No sempre ensenyem gramàtica.
• No sempre donem fotocòpies il·legibles.
• No sempre fem exercicis en parelles.
• No tots parlem malament l'anglès.

A què respon, doncs, que tanta gent cregui que és així?, em pregunto. Dos motius:

1. alguns responem fil-per-randa al perfil descrit

2. hi ha molts professors/es d'altres matèries que, com que s'han tret el Proficiency, es pensen que ja en saben més que tu (que durant els cinc anys de filologia anglesa et vas estar tocant els ous).

No cal dir que el darrer motiu delata un excés d'autoestima, d'altra banda tan estès en el nostre col·lectiu. Per la mateixa regla de tres, en tant que catalanoparlant, jo m'hauria de veure capacitat per equiparar-me a la professora de català o, en tant que ésser viu, a la de biologia o, en tant que individu social, al d'història, etc. (No sé si s'entén què vull dir, perquè al capdavall als professors d'idiomes, ja se sap, ens costa expressar-nos).

Ara bé, que el nostre país es troba a la cua de la comunitat europea quant al domini de llengües estrangeres, és una realitat innegable, que denuncia periòdicament l’informe PISA i que, per dissort, no sembla tendir a la millora. Els catalans som més rucs? Precisament nosaltres, que hem adquirit dues llengües (la pròpia i la cooficial, sigui quina sigui cadascuna d‘elles), ¿tenim menys aptituds per incorporar-ne una altra que la resta dels europeus? El nostre disc dur està ple? Els professors d’idiomes som uns ineptes? Parlem-ne.