El tal "Wert" és aquest de la foto

José Ignacio Wert Ortega

Madrid, 1950

Ministro de Educación 

Suposo que, de moment, no deu ser cap delicte penjar en un bloc la foto d'un personatge públic que es pot trobar lliurement a la xarxa. Menys encara perquè no li dedicaré cap epítet, cap qualificatiu, no proferiré cap amenaça, ni incitaré a res que no sigui mirar-lo. Mirem-nos-el bé, doncs, i després pensem en l'esborrany de llei d'educació que ens acaba de fotre pels morros.

Pensem

• pensem en l'estàtus residual que espera la nostra llengua en un futur no massa llunyà, primer a les escoles però després, en conseqüència, també al carrer, als negocis, al lleure, a la cultura... fins desaparèixer, com a tantes altres els ha passat...
• pensem en la segregació lingüística que malbaratarà anys d'esforços per bastir un model de convivència reconegut internacionalment, en el qual la llengua no ha estat mai un problema sinó un valor cohesionador...
• pensem en la destrucció de la xarxa pública d'ensenyament, mitjançant la constant marginació dels funcionaris, que fins ara es podien permetre el luxe d'actuar en consciència, i la seva substitució per treballadors amb contractes precaris subjectes a la gestió arbitrària dels centres...
• pensem en el foment de les diferències de classe fruit de la privatització d'un dret elemental que fins ara havia garantit la igualtat d'oportunitats, fos quina fos l'extracció social, fos quina fos la capacitat intel·lectual dels nens i nenes del país...
• pensem en un país abocat a la grisor, a la rancúnia, a l'odi, a l'enfrontament... al ranci tancament mental característic d'aquells rodals de món per on mai no corre l'aire, ni hi passen forasters, ni s'admet altra realitat que la pròpia...

Personalment, pensar en tot això em provoca ganes de fer de ventre. I mentre faci, seguiré pensant.
Sobretot en ell. 

.

sol davant del perill

Així se sentia avui el que us escriu, gràcies a la nova llei en virtut de la qual els professors substituts fan (i cobren) només les hores de classe. Això vol dir que les guàrdies, les reunions de coordinació i les hores de preparació no es contemplen com a part de la seva feina.

Aquesta reducció d'hores ha suposat que el substitut, a banda d'una penosa inestabilitat professional causada per la itinerància, hagi vist reduït el seu sou al 80% de la misèria que cobrava fins ara. Per acabar de reblar el clau, aquest curs el departament no es comença a plantejar cobrir cap baixa mèdica fins passats 15 dies, amb la qual cosa, durant dues setmanes (que sovint són tres), la feina de la persona absent la fem la resta de companys i, quan per fi arriba el seu substitut, seguim fent tot allò que no siguin les seves hores de classe.

Jo he tingut la mala fortuna de compartir hora de guàrdia amb una professora que porta tres setmanes de baixa, durant les quals m'he trobat literalment "sol davant del perill". Avui, per exemple, faltava una professora que donava classe a aquell típic grup del qual tothom fuig com de la pesta. Així, com en les darreres tres setmanes, m’ha tocat entomar tot sol la vigilància de tot el centre, mentre el substitut de la meva companya s’estava una hora mà sobre mà, perquè ningú no l’ha contractat per vigilar.

Posant un símil cinematogràfic: imagineu-vos envoltats per un estol de comanxes enfurismats a punt d’arrabassar-vos la cabellera quan, de lluny, us arriben les cornetes del setè de cavalleria. Respireu, penseu que esteu salvats... Però aleshores se us atansa el caporal del destacament i us mostra, compungit, un despatx amb ordres de quedar-se'n al marge mentre us massacren.

El país no es pot permetre luxes, és clar. 

14-N, vaga general?

Passejo pels carrers del meu barri. Hi ha poc trànsit, pocs vianants badocs com  jo, alguns establiments són oberts, però la majoria tenen les persianes abaixades... No és en absolut el retrat d'una ciutat paralitzada per la vaga general, però tampoc la postal de normalitat i coloraines que pretén dibuixar el responsable de treball de la Generalitat, que dóna dades a través de la ràdio: a l'administració pública, el seguiment de la vaga és del 15%, un percentatge que es redueix al 10% en l'àmbit de l'ensenyament.

Penso en el meu institut, tradicionalment poc propens a les vagues. Ahir al matí (així d'exquisidament civilitzats som els mestres), ens havíem apuntat a la llista negra 14 professionals, el 45% del claustre. No sé si algun  altre company haurà decidit fer vaga sense avisar amb antelació (cosa a la qual, de moment, té tot el dret), però en qualsevol cas, això és molt més que el percentatge irrisori presentat per aquest senyor polític.

Em pregunto quin és el seu mètode a l'hora de fer números. Hi compten aquells que estan en serveis mínims? I aquells que han anat al lloc de treball amb la certesa que no hi hauria alumnes i que, per tant, tampoc no treballarien? Estan fent vaga, aquests, o són vagos?  Han tingut en compte els substituts de jornada híper reduïda, que avui no tenien feina ni cobraven? Ens diuen les seves estadístiques quanta gent ha decidit anar a treballar no es podia permetre, o no volia, perdre els diners que ens descompten? Aquest 90% de professors i professores, ¿estan en contra de la vaga, o només desmotivats, desencisats, desinformats, desorientats o acollonits?

Passejo pels carrers del meu barri tot escoltant la narració apocalíptica que el locutor i els tertulians fan dels incidents protagonitzats per piquets informatius; i penso en quina és la veritable naturalesa de la intimidació i la violència. Cert: tothom té dret a treballar, i no trobo cap argument per defensar aquell que ho vulgui impedir. Al mateix temps, però,  trobo a faltar empenta a l'hora de criticar l'empresari o l'administració, que amenacen amb represàlies laborals aquells que exercim el nostre dret a la vaga. O aquells que, amb la seva cobdícia i mala praxi professional, han enviat el país a la merda, tot garantint que cinc milions de ciutadans i ciutadanes no facin vaga perquè, senzillament, no tenen feina.  

Els carrers del meu barri, de la meva ciutat, del meu país escenifiquen el desconcert, el dubte, la por, el cansament, la desídia, la intimidació, la desinformació, la manipulació informativa... Es compleix la vella consigna bèl·lica de Juli Cèsar: "divideix i venceràs". Com es compleix també la profecia Orwelliana: qui domina els mitjans de comunicació escriu i reescriu la història segons li convé.

Demà serà un altre dia, concretament el 15 de novembre. Parlarem una mica més de la vaga, empastifaran les dades, acusaran a tort i a dret de deslleialtat, de candidesa, de poques ganes de treballar. I, tot seguit, ens explicaran que els internacionals del FC Barcelona tornen cansats (o, Déu no ho vulgui) lesionats de l'amistós que Espanya juga avui a Panamà. I ens indignarem. I tant que ens indignarem! Clamarem perquè, un cop més, Espanya ens expolia allò millor que tenim com a país: els nostres futbolistes!

La Fundació Bofill ataca altre cop

"A mi ningú no em mana què he de fer o de dir"

L'obsessió del lobby demòcrata cristià per desacreditar sistemàticament tot allò que proposem els professionals de l'ensenyament públic comença a cansar. Aquesta setmana toca remenar, un altre cop, el tema de la compactació horària i així justificar que se'ns colli una mica més. Abans de l'estiu ja havien denunciat que l'assumpte dels horaris lectius provocaria una autèntica ensulsiada sociològica i familiar, perquè dinamitava qualsevol possibilitat de conciliació amb els horaris laborals dels adults. Però som a novembre i, en no haver-se confirmat la catàstrofe que havien profetitzat, s'han hagut d'empescar nous motius.

Així, la croada contra la compactació horària pren un inesperat gir argumental: a la nova pel·lícula, els egoistes professors ara ens dediquem a agreujar la injustícia social i la divisió de classes, ja que les famílies de classe mitja-baixa no poden pagar als seus fills les activitats extraescolars amb què omplir el buit de temps que s'estén entre la fi de les classes a les 14:30 i la seva arribada a casa.

Jo que, càndid de mi, em pensava que l'educació d'aquests nois i noies corria perill per culpa de les polítiques econòmiques i educatives de dretes, que escatimen els recursos als centres públics (i no parlo de sous) per finançar, amb concerts inversemblants, escoles d'elit que practiquen la segregació econòmica, religiosa i sexual! Jo que creia que la manca d'expectatives de futur per al jovent es devia a una reforma laboral traïdora i salvatge, en conjunció amb la corrupció d'una classe política presonera del poder financer que va causar la terrible crisi que ens ofega a tots!

I al capdavall, ves per on resultarà que som nosaltres, els mestres de l'ensenyament públic, l'autèntica amenaça per la classe obrera!

Senyors i senyores del "aromes de Montserrat party", facin el favor d'esprémer-se una mica el magí, perquè el seu discurs fa tant tuf a consigna propagandista que em penso que fins el més ruc ja els veu el llautó. Amb compactació horària o sense, els fills dels obrers ho tenen igual de magre, mentre que els fills dels rics seguiran fent classes d'equitació, passant els estius als Estats Units i fent màsters a ESADE. I deixem-nos de ximpleries. Si de veritat volen que l'educació pública sigui de qualitat, saben perfectament què cal fer. El que passa és que ni vostès, ni aquells que els paguen generosament els seus informes propagandístics, no tenen cap interès en fer-ho..


  

PSICOPATOLOGIES i FRACÀS ESCOLAR

Al meu centre s'ha acceptat, a proposta del Departament d'Ensenyament, participar en un programa de detecció de psicopatologies, impulsat per un equip de psicòlegs de l'hospital de la Vall d'Hebrón.

El primer pas ha estat la presentació al claustre dels objectius que es persegueix i de les intervencions dutes a terme fins al moment en altres centres educatius de Catalunya. La xerrada l'ha feta una psicòloga de l'equip, la qual ens ha ofert dades exhaustives sobre les diferents psicopatologies que afecten la població (TDH, fatiga crònica, alteracions de la son, asperger, autisme...) i estadístiques referides a la influència que aquestes tenen en els resultats acadèmics.

Amb la col·laboració del centre i l'autorització dels pares i mares, aquest equip ofereix fer un cribatge dels alumnes per detectar possibles casos i diagnosticar-los. Un cop diagnosticats, oferiran als mestres pautes per actuar i, a les famílies, la possibilitat de fer un tractament adequat.

La proposta és interessant i engrescadora. Tal i com ha dit la psicòloga, aquestes patologies no expliquen en la seva totalitat el fracàs escolar que es dóna a casa nostra, però ens pot ajudar a paliar-lo tot reconduint situacions que fins al moment sovint passen desapercebudes.

Jo ho hauria deixat aquí, la veritat (com bé ha dit el director, molts de nosaltres portàvem al centre deu hores i unes quantes classes a l'esquena) i hauria emplaçat aquests professionals per una segona sessió. Però, com sòl passar en aquest país, la gent deixem passar sovint les oportunitats de callar que ens ofereix la vida, i en aquest punt els dos psicòlegs ens han recordat que ells havien començat a treballar a les set (ja començàvem amb la vella disputa de "jo treballo més que tu), i una cosa ha portat a l'altra:  un ha dit que les condicions en què es fan les classes no permeten massa observacions, i l'altre ens ha fotut en cara que a Finlàndia es gasten el mateix que nosaltres en educació, i jo li he dit que això era mentida, i ell ha contestat que li ho havien assegurat al Departament d'Educació (amb un parell, sí senyor!), i ha reblat el clau afegint que, a Finlàndia, els mestres tenen més sensibilitat pedagògica i una major formació (a part, suposo jo, de ser tots rossos i més guapos), i...

I jo que em pregunto, perquè sempre acabem llençant-nos els plats pel cap en comptes de treballar? Per què tots pensem que som més llestos que els altres? Per què sempre creiem que la nostra brillant idea salvarà una humanitat que ningú no ha salvat (diuen) des de fa dos mil anys?

I posats a fer preguntes. Per què no han explicat detalladament com es durien a terme els hipotètics tractaments? I, més important encara: qui els pagaria? Què hi ha darrera aquest projecte? Fons de la Comunitat Europea? Poc versemblant, en els temps que corren. O, com diria la monja Forcadas, tot plegat acabarà essent cosa DE LES FARMACÈUTIQUES?

Estarem amatents.

"El claustre dels millors"

 

a la darrera reunió del govern, la consellera d'ensenyament va proposar contractar aquest senyor com a professor de física d'un institut de l'Hospitalet. El seu disgust va ser majúscul quan la vicepresidenta li va recordar que ja feia molts anys que Groucho Marx era mort.

 

Un dels arguments electorals de Convergència i Unió va ser que formaria el que ells anomenaven "el govern dels millors", una prentensió que si volen que els digui la veritat em sembla una miqueta mancada de modèstia. Però tant se val, el temps acaba sempre donant i traient raons i m'estalvia haver de fer més valoracions al respecte.

 

Ahir en un reportatge del telenotícies de TV3 (dissabte 6 d'octubre) s'explicava que les noves generacions de mestres s'estan formant en llengua anglesa per poder fer classes de qualsevol matèria en aquest idioma. Els futurs docents explicaven als entrevistadors que ells no havien après l'idioma a l'escola (ja se sap que allà s'ensenya amb el cul) sinó que s'havien hagut de buscar la vida en acadèmies privades o marxant a l'estranger.  

 

A continuació, la meva cap de personal, l'estimable senyora Rigau, feia unes declaracions en les quals valorava molt positivament la iniciativa i assenyalava que, a partir d'ara, l'administració seria molt més exigent amb el procés de selecció i de seguiment del professorat, que es veu que fins ara era can seixanta, a fi de garantir que els docents tinguin un bon nivell, no només d'anglès, sinó de la pròpia matèria que ensenyen. En resum: "el claustre dels millors".

 

Sentir això en boca del responsable d'ensenyament m'ha emprenyat força. Per dos motius:

• d'una banda, la bona senyora denuncia públicament que els professors i professores del país som uns ineptes sense formació (cosa que tothom ja sospitava). Aquesta degradació permet, és clar, justificar el maltractament laboral al qual se'ns sotmet.
• de l'altra, perquè el seu partit ha governat aquest país durant quasi tres dècades, i ha trigat tots aquests anys en adonar-se'n.

Senyora Consellera d'Ensenyament. Jo vaig rebre la meva educació secundària i universitària mentre el seu partit era al govern i tenia les competències transferides. Vaig finalitzar les meves dues carreres, vaig superar les oposicions i vaig guanyar-me la càtedra essent vostès els responsables de certificar la meva vàlua. Ara insinua que no podré formar part del seu "claustre dels millors"?

 

Expliqui-m'ho, si us plau, perquè començo a sospitar que, o vostè o jo, som de "cal justet".  

La reserva

-Els homes blancs diuen que el nostre territori és molt agradable

- Així doncs, com és que ells no el volen?

(homes blancs= govern de dretes; indis= escola pública)

El Ministro de Educación del Gobierno de España, el senyor Wert, anuncia la seva gran pensada per acabar amb l’adoctrinament ideològic nacionalista que pateixen els pobres infants de Catalunya: crearà, talonari en mà, la seva pròpia xarxa de propaganda nacionalista espanyola. Com que, de moment, no gosa nacionalitzar la xarxa pública catalana (o la veu tan fotuda que ja no li preocupa) proposa comprar la xarxa concertada, en el benentès que la privada ja fa temps que li és afecte.

En aquests temps de vaques magres en què molts ciutadans de l’antiga classe mitjana es veuen escanyats per les polítiques de dretes, s’ha produit una trasvassament d’alumnes de la concertada a la pública, la qual cosa ha posat en risc la pervivència d’ambdues. De les escoles concertades, perquè les pot deixar sense clients, i de les públiques perquè tot i augmentar-ne els alumnes en redueixen les plantilles de professorat. Aquí el senyor Wert, que és molt puta, ha vist l’escletxa que li permetrà matar dos pardals d’un sol tret: rescatar les concertades a canvi, només, que s’avinguin a oferir l’escolarització en castellà.

Davant d’aquesta disjuntiva, pot haver-hi molts centres concertats que s’acullin al “rescat” que els ofereixen. No els ho criticaré pas, perquè al capdavall si hom munta un negoci és per guanyar-hi diners i, des del punt de vista empresarial, és ben legítim associar-se amb el mateix diable si aquest garanteix que no hauràs de tancar portes. El que resulta irònic és que l'escola pública, on s'escolaritza la majoria de la immigració, pugui acabar esdevenint una autèntica reserva de catalanitat, com aquelles reserves d’indis que hom es troba si viatja per l’oest americà, en les quals es pot contemplar, en un estat de llastimosa decadència, els darrers vestigis d’allò que havia estat una cultura orgullosa i lliure.

Quan ens vinguin a visitar els inspectors del Ministerio (o del Departament d’Ensenyament), nosaltres ens posarem en fila (índia) i els saludarem somrients tot alçant la mà: JAU!

Resultats dels exàmens de setembre

La consellera Rigau informa que la convocatòria dels exàmens de setembre ha suposat que un 10% de l'alumnat d'ESO acabi promocionant de curs sense cap assignatura suspesa, tot garantint que entomin el nou curs amb més garanties. Felicitem-nos, doncs, pel notable èxit de la iniciativa!

 

O, millor dit, felicitem-nos nosaltres mateixos, ja que ella no ens ha felicitat pas. Cal tenir present que, a banda de prendre la mesura legislativa, també ha calgut la feina del professorat per

1. preparar les activitats de recuperació d'estiu i les proves
2. dedicar 3 dels 6 dies de setembre disponibles abans de l'inici de classes per
1. passar les proves 
2. corregir-les i
3. fer les avaluacions extraordinàries que permetin la ubicació de l'alumnat al grup pertinent

A disposar, senyora consellera.

Jo també vull ser finlandès!

sense comentaris

cliqueu sobre la imatge per descobrir-ne el secret

Fa uns dies, estirat indolentment a la gandula, escoltava una interessant entrevista a un professor finlandès de llengua anglesa i francesa. És sabut que el sistema educatiu del seu país és el que millors resultats dóna de tot el món, per damunt fins i tot dels aguerrits coreans que ja hem discutit anteriorment ("El preu de ser els millors"). El periodista, de Radio Nacional de España, volia esbrinar on rau el seu èxit, i entre diverses consideracions el seu entrevistat va esmentar les següents:

• El professorat se selecciona entre els millors alumnes de batxillerat i universitat.
• Un cop admesos al cos docent, ells han de buscar-se feina, enviar currículums, passar entrevistes, etc.
• Pel que fa a idiomes, treballen bàsicament en classes orals, comunicatives i lúdiques.
• A mitjans del mes d'agost, ja són a classe.

Aquí el periodista es va abraonar com un Miura contra la capota. A Espanya tenim massa vacances, oi?, li va preguntar, flairant sang. Però, ai làs, aquell senyor el va desmentir! Resulta que, comptat i debatut, fan els mateixos dies lectius que nosaltres, l'únic és que ells comencen la primera setmana de juny, i després tenen altres periodes festius al llarg del curs. A mesura que el professor parlava, el periodista anava perdent interès, perquè sentia allò que no tenia previst sentir:

• El país té 6 milions d'habitants, amb una densitat de 17 hab/km2 (a Catalunya és de 232 hab/km2)
• Hi ha 15 alumnes per aula. Aquí, enguany, serem 36.
• L'obligatorietat no comença fins als 7 anys d'edat
• Fan classes de 45 minuts, amb pauses de 15 minuts entre cadascuna.
• Hi ha una ràtio de 9,7 alumnes per professor a secundària (a Espanya són 13, un 40% més).
• En acabar l'escola (a les 15:00), les famílies solen portar els fills a la biblioteca.
• El percentatge del PIB invertit en educació és del 6% (el doble de l'espanyol)
• El salari del professorat de secundària és d'uns 45.000€ anuals bruts (aquí la mitjana és de 40.000€ bruts, amb una deducció d'IRPF del 20 als 24%)
• etc.

Em podria plantejar anar-hi a viure, és clar, però no crec que m'hi vulguin. Com tampoc no hi voldrien la majoria de professionals d'aquesta meva pobra bruta, trista, dissortada pàtria.

La guarderia del mes de juliol

alumnes de 1r de batxillerat amb l'anglès pendent

Aquest any no, perquè no hi són a temps, però ja ens podem anar mentalitzant per a l'estiu que ve. Des del Ministerio ens arriba una gropada que amenaça descarregar amb força i emportar-s'ho tot com una riuada d'agost: el juliol que ve farem classes de recuperació.

Així, a banda de l'avaluació contínua, els exàmens finals i els extraordinaris de juny i de setembre, aquells alumnes que no aprovin gaudiran encara de més mitjans i es posarà a la seva disposició el professorat del país, a fi que els faci classes particulars durant l'estiu.

Mirant de ser ben pensat, he de creure que això respon a la voluntat d'afavorir que els alumnes amb dificultats no perdin el tren de l'estudi. Però em permetran que sigui mal pensat (ja ho diu l'adagi popular: "desconfia i encertaràs")

En realitat, aquesta és una més del reguitzell de mesures punitives que el govern de dreta ens imposa. La qüestió és: a qui es vol castigar. D'una banda l'alumne, és clar, però de l'altra (molt subtil el senyor Wert) els professors. La mesura és rodona. Observem:

1. Si hi ha fracàs és culpa dels centres educatius i per això se'ls castigarà amb un mes addicional de feina, amb la qual cosa se'ls pressiona perquè millorin els resultats. (Fixem-nos que no es parla de millorar la qualitat del servei, sinó els resultats estadístics, aquells que ens fan quedar malament a Europa)
2. Les famílies no tenen diners per pagar les colònies d'estiu i el professorat surt de franc. Amb la guarderia d'estiu mates dos ocells d'un tret, ja que soluciones el problema d'aquesta part de la població que encara té feina i, de l'altre, poses a treballar aquesta trepa de ganduls que no ha fet res durant el curs (em refereixo als mestres, és clar) 
 

Ara bé. Feta la llei, feta la trampa. Aquesta iniciativa ens pot portar a situacions surrealistes del tipus:

• Que l'equip docent decideixi aprovar tothom i "aquí paz, y después gloria" (salves les vacances i l'estadística surt immaculada)
• Que les famílies encoratgin els seus fills a suspendre, almenys, una matèria, la qual cosa els permetrà gaudir de guarderia gratis i evitar-se la nosa de tenir-los per casa.

Com sempre, estic segur que acabarà imperant el sentit comú d'uns i altres, i que ningú no prendrà les sortides abans esmentades. Però, com sòl passar també, el ministre d'ensenyament de torn ja haurà deixat la seva cagadeta per a la posteritat (així és la vanitat humana) i una altra retallada (una més) de les condicions laborals del professorat.

Noves retallades (i ja van tres...)

Admeto que estic paranoic amb el tema del tractament que els mitjans fan de les nostres condicions laborals: veig conxorxes per tot arreu, faig dobles lectures... Tanmateix no me'n puc estar de dir les coses com les veig mentre encara les puc dir.

Amb el paraigües d'allò que "Brussel·les" dicta que cal fer, els governs estatal i autonòmic esmolen de nou les tisores de sanar. Ja es veia a venir, que passaria, i que per fer caixa ens augmentarien impostos i retallarien sous. I fins i tot he de dir que ja hi estava ressignat. El que no m'esperava era la forma com la premsa ho explicaria, amb un simple "entre les mesures previstes hi haurà la congelació de les pensions i la retallada de sous dels funcionaris"

La primera part del titular és certa, compliran per fi l'amenaça llargament postposada de congelar les pagues dels jubilats, cosa que encara no havien tingut pebrots de fer. I la segona part no és que sigui falsa, però sí que és maquiavèlicament inexacta. Parlem acuradament, senyors i senyores periodistes: "es TORNARÀ A RETALLAR el sou dels funcionaris, PER TERCERA VEGADA EN UN ANY I MIG". És a dir, i per que m'entenguin els senyors i senyores periodistes: JA ENS L'HAN RETALLAT DUES VEGADES, EL SOU!!!

Fins sempre, Estel

Ahir a l'escola del meu fill petit vam celebrar la tradicional festa de fi d'etapa, aquella en la qual els alumnes de 6è s'acomiaden entre ells, i tots plegats de la seva escola i els seus mestres. Una diada sempre memorable per recordar la importància d'aquests anys de formació i creixement. Hi va haver de tot: teatre, gincanes, sopar, projecció d'audiovisuals, lliurament d'orles, cançons, llàgrimes i mocs d'emoció... I també, mal que fos una mica massa al final, una mica massa a corre-cuita, un reconeixement per la tasca d'uns professionals magnífics que ens han ajudat a fer-los grans.
Esgotada la gent de les diverses comissions després de mesos de preparar les diferents activitats adreçades a nens i pares, vaig suggerir que seria de justícia dedicar a l'escola quatre línies i em van dir que endavant, que jo mateix... Les paraules, doncs, eren meves, i ignoro quants dels que les van escoltar les compartien... Però sabeu què us dic? Se me'n fot. Parlen amb tota sinceritat de l'escola Estel, com podrien parlar de qualsevol altra i diuen així:

Mestres i membres de la comunitat educativa:

En una de les reunions que fèiem per preparar aquesta festa ens vam adonar que, a part de celebrar que els nostres fills completaven una etapa de formació acadèmica, no podíem deixar de banda que s’acomiadaven també de la seva escola de sempre, de l’Estel Guinardó, de la casa que els ha acollit, format i educat des que eren uns caganius; nou anys inoblidables per a tots nosaltres, anys intensos, plens de vivències de tota mena. Poca broma! Per poc que fem comptes, han passat amb vosaltres, mestres, la meitat de la seva existència.

L’escola –i tots els que som aquí ho sabem- no és un indret on ens guarden els nens mentre som a la feina; aquí amb vosaltres, els nostres fills i filles han après moltes d’aquelles coses que un dia potser creurem o creuran que sabien per ciència infusa –així d’injusta pot arribar a ser la desmemòria. Aquí els heu ensenyat, com es deia abans, de lletra i de número, i també un extens reguitzell de competències bàsiques, com es diu ara... Però no només això. A l’Estel els heu transmès uns valors que compartim i que desitjàvem per a ells quan els hi vam matricular: el respecte per la diferència, la importància del treball en equip, la capacitat per al diàleg, la solidaritat, l’empatia, l’autonomia i l’esperit crític, la prudència, la modèstia, l’austeritat... En definitiva, una concepció del món i de les relacions humanes que corre perill d’extinció, almenys a occident.

Sí, a tots plegats ens toca enfrontar-nos amb una època difícil i convulsa, propícia per al “campi qui pugui”... I l’escola no n’està al marge, ni els professionals de l’educació que veieu com la gent cada vegada valorem menys, en molts aspectes, una feina que cada vegada és més difícil. Per això desitgem deixar constància del nostre reconeixement i respecte. Perquè, si els nostres fills i filles són tan eixerits, educats, creatius, solidaris i encantadors és també, en gran mesura, gràcies a vosaltres.

El present que us fem a mans és modest, probablement massa modest, però en qualsevol cas porta implícit l’agraïment sincer de tots nosaltres per una feina molt ben feta. Gràcies, enhorabona i per molts anys!

Professors maleducats

El divendres passat fullejava el diari "20 minutos" mentre esperava el metro, i em vaig topar amb una carta al director, titulada com aquest article, que narrava la traumàtica experiència viscuda, també al metro, per una senyora que va patir la presumpta agressió verbal d'una mestra d'educació infantil. Es veu que la senyora, embarassada ella, baixava les escales en direcció a l'andana quan es va topar amb un ramat de nens i nenes que en pujaven, menats per la mestra. L'embús va causar unes diferències de criteri pel que fa a preferència de pas i tot plegat va degenerar en una discussió, en el transcurs de la qual la mestra hauria proferit insults mentre que la senyora, molt educada ella, s'hauria limitat a esgrimir els seus arguments amb un llenguatge reposat i exquisit. Davant de tan gran ultratge, la senyora manifesta la seva consternació i aprofita per generalitzar que els professors som tots uns maleducats i donem mal exemple als nens que els pares ens confien de bona fe. Sabia que era un inútil, però maleducat encara no m'ho havien dit mai.

Miri, senyora. Jo no hi era, i com que desconec què va passar m'abstindré de jutjar-ho. Però precisament perquè no hi era i no tinc res a veure amb l'incident li demano  que s'abstingui de posar tothom al mateix sac. Sàpiga que tal farà, tal trobarà, i potser un dia es vegi vostè mateixa assenyalada de forma col·lectiva per un altre motiu, com per exemple de ser una d'aquelles perapunyetes restretes amb cara de flairar merda que es passen el dia renyant els altres. Posem per cas, hipotèticament... i des del respecte, és clar.

"Vaguistes sense fronteres"

 ja em perdonareu, però amb les presses no he tingut temps de dissenyar un logotip.

Llegeixo al diari unes declaracions de la consellera Rigau, on explica que els diners que es van deixar de pagar als professors que vam secundar la vaga del dia 22 es destinaran a la dotació prevista per a beques de menjador escolar. Dit així sona bé, fins i tot raonable, ja que sembla deixar clar que aquesta quantitat sense especificar d'euros no es malbaratarà en sopars o actes de partit -per si algun malpensat se li havia acudit.

La pregunta és: cal explicar-se tant? O millor dit: si t'expliques tant, no podries explicar-te del tot i dir quants diners es va estalviar el comú de la ciutadania en aquest concepte? O més encara: No haver de pagar professors perquè han fet vaga es pot considerar un estalvi, una bona notícia per a la societat? Reflexionem, senyors, reflexionem.

Entretant, proposo que aquells que tenim intenció de seguir secundant vagues en defensa de l'ensenyament públic -i deixant d'ingressar aquesta part del nostres sous que es destina a beques- ens constituïm en ONG. A veure si, almenys, ens podem desgravar les nostres aportacions a la propera declaració de l'IRPF.

Funcionaris flexibles

interí escalfant per a la jornada laboral flexible

del curs vinent



Ahir alguns diaris anunciaven, en primera plana i com a titular: "Jornada laboral flexible per als funcionaris". I al subtítol afegien que aquesta mesura es prenia per afavorir la conciliació de la seva vida laboral i familiar, mesura a la qual se sumava la possibilitat de renunciar al 50% de la seva jornada de treball.

Ja us podeu imaginar que a la feina tots ballàvem per un peu davant la possibilitat de fer l'horari que ens doni la gana i, a més, poder reduir a la meitat les hores de feina mantenint el sou sencer!

La decepció va ser monumental quan vam descobrir que quan algú titula alegrement "funcionaris" no s'està referint a tots els treballadors de la funció pública, sinó tan sols a alguns d'ells; i que aquesta flexibilització és un eufemisme per no dir reducció dràstica de plantilles, ja que de moment s'està parlant de "flexibilitzar" 700 professors interins el curs vinent i de deixar de pagar-los el mes de juliol, un salari que estava signat en el moment de la seva contractació, a condició que aquest mes es paguessin un curs de formació.

I ara que ja s'han matriculat als cursos els treuen la mensualitat. ES-TU-PEN-DO!

English spoken?... més aviat "poken"

La dreta, com sempre, predicant amb l'exemple: el president Aznar destrossant l'anglès en públic. Si quan ell va fer les PAU haguessin posat una prova oral d'anglès potser ens hauríem estalviat tenir-lo de president. Tot i que, ben pensat, la vicepresidenta de Catalunya ha demostrat que no cal tenir estudis per arribar lluny, oi?

Sembla ser que l'autoritat educativa s'està plantejant per enèsima vegada incloure una prova d'anglès parlat a la Selectivitat que hauria d'afavorir un increment en el domini d'aquest idioma entre la població universitària.

Estic d'acord que el nivell d'anglès del nostre jovent és encara insuficient, i n'assumeixo la part de responsabilitat que em pertoca com a professor, però em penso que estem posant el carro davant dels bous. M'explico: un examen és només l'avaluació formal, objectiva i empírica d'uns coneixements (ara se'n diu "competències") i, en sí mateix, no ensenya res. Admeto que l'existència de la prova pot fer que alguns s'espabilin més -tant alumnes com professors-, però voldria deixar ben clar que posar proves no soluciona el problema d'arrel.

El problema d'arrel no és si o com s'avalua la competència lingüística, sinó què fem per garantir-la, i en aquest sentit tinc la impressió que aquestes autoritats no deixen de posar pals a les rodes. En l'ensenyament públic almenys, molts estudiants no tenen accés a classes de reforç o ampliació en llengua anglesa (allò que fan a les acadèmies a canvi d'un dineral), ni es poden permetre tampoc estades a l'estranger. Si, a més, eliminem els pocs desdoblaments que hi ha (que tot i així et deixen amb un grup de quinze alumnes, molt més del que hi ha a les acadèmies de pagament) i al damunt augmentem la ratio fins a 36 alumnes a l'ESO o 40 a batxillerat, ja em direu quina mena de classe d'idiomes farem.

En les condicions que tindrem d'ara endavant, les activitats orals consistiran en:

• el clàssic "pair work" massiu, en el qual el professor ha de correr per l'aula com un pollastre decapitat intentant empaitar al vol bocins de diàleg... I FER CORRECCIONS! enmig d'un guirigall formidable
• exposicions individuals dels alumnes davant dels seus companys (a raó de 35 segons per exposició)
• diàlegs o "role plays" (a raó de minut i mig per parella)
• gravacions individuals enviades via telemàtica al professor, que les corregeixi a casa

L'alternativa que proposo és simple, però cara: ¿Per què no s'organitza l'aprenentatge de l'idioma en unes franges horàries establertes, tot agrupant l'alumnat per competència i no per edat, i en grups d'un màxim de 15 alumnes? En aquestes condicions em veuria amb cor d'oferir unes classes com les que feia quan treballava a l'acadèmia, i assumiria el repte d'aconseguir resultats.

Però com que això no ha estat mai viable econòmicament (o això ens han volgut fer creure), ens hem instal·lat en la hipocresia: uns acceptant unes condicions innaceptables i els altres fent veure que no s'adonaven que els resultats eren dolents.  

Ara però, el president Rajoy (que tampoc no parla anglès) vol examinar allò que no ha fet res perquè es pogués ensenyar bé... De fet, aquest rumor de posar proves orals a les PAU fa anys que corre... Però com que no hi ha ni cinc de calaix per pagar a tants correctors com faria falta, tot plegat quedarà, com sempre, en un foc d'encenalls... "fire of shavings".

jornada intensiva als instituts? NO, SI US PLAU! DE CAP MANERA!

Exemple d'un horari trobat a la xarxa, d'un institut d'Elx, al País Valencià.

Com es veu, els dilluns, dimarts i dijous fan de 8 a 14:50 i els dimecres i divendres acaben a les 14:00.

Amb la fal·lera de retallar a tort i a dret, als docents del país se'ns va acudir posar-hi el nostre granet de sorra i proposar al govern una mesura que rendibilitzés recursos públics -bé, vull dir a part de renunciar a un 12% del salari i augmentar la jornada i la càrrega laboral. Em refereixo, és clar, a la compactació d'horaris. D'arguments a favor n'hi ha i n'hi ha haguts molts des de fa temps, però com que els pedagògics sembla que a les successives administracions els importen ben poc, vam pensar que si n'esgrimíem de dineraris agú potser s'ho prendria amb un cert interès. Tanmateix, i com d'altra banda ja era previsible, no hem aconseguit altra cosa que posar-nos la societat encara més en contra del que ja estava.

Ahir uns pares de la classe del meu fill parlaven de la proposta que ens ha fet la direcció de l'institut públic on començaran a anar l'any vinent, i la indignació es va fer un clam. Davant d'això, demano si us plau, per favor, a qui sigui que tingui poder per fer-ho, que aturi aquesta iniciativa.

NO VULL FER HORARI INTENSIU!!! Entre altres coses perquè em temo que qualsevol dia si descobreixen que sóc mestre em linxin pel carrer.

Ara bé, manifestat el meu rebuig davant la compactació horària, no vull estar-me de fer les consideracions següents:

ECONÒMIQUES

• Penseu que moltes altres comunitats de l'Estat tenen des de fa anys aquesta compactació i no passa absolutament res. De fet, els seus resultats acadèmics són millors. A tall d'exemple:
• IES Mediterráneo - Cartagena.
• IES Maria Moliner - Segovia
• IES Juan Carlos I - Murcia
• IES Príncipe Felipe - Madrid


• Penseu en la reducció de les hores d'obertura del centre i l'estalvi en despesa energètica que això suposaria a les arques públiques (hores de calefacció i de llum, sobretot a les tardes d'hivern)
• Penseu en les hores de sous a conserges que no caldria pagar i a la gent que es podria acomiadar (ja sé que aquest argument és una mica fill de puta, però de semblants se n'han esgrimit per part de l'administració i sectors de l'opinió pública, i ningú no s'ha escandalitzat)
• I penseu que, d'altra banda, com que caldria oferir activitats alternatives de guarderia, es podria pagar a empreses privades la gestió del temps de tarda, tot oferint contractes temporals a sous de misèria (allò que els economistes d'ESADE en diuen minijobs) a joves aturats.

PEDAGÒGIQUES

• Fins ara, l'horari lectiu s'ha dissenyat pensant més en les necessitats socials i laborals dels adults que no pas en les dels alumnes. Hi ha molts nens que estan més hores fora de casa que els seus pares, i sembla que això no importi a ningú. 
• Havent dinat, la capacitat de concentració baixa en picat (i no només entre els alumnes i els docents, sinó en qualsevol persona, i  per això als països civilitzats es fan horaris laborals compactats).
• En baixar la concentració, augmenta la dispersió, l'avorriment, el neguit i, per tant, el risc de conflictivitat. Qualsevol que tingui un mínim contacte amb el món acadèmic sabrà que és a les tardes quan s'accentuen els problemes de disciplina.
• Sembla que oblidem que els nostres fills i filles han nascut en l'era digital, en una època on la gent més avançada advoca per l'emprenedoria i la teleocupació (i curiosament tothom ho troba "cool"). Seguint aquesta lògica, és un contrasentit que els alumnes d'avui dia rebin classes en aules massificades com les del segle XIX, enxubats en pupitres minúsculs i amb materials obsolets. Potser ha arribat el moment de fer un bon ús de les noves tecnologies i apostar per l'aprenentatge autònom, creatiu, responsable i co-responsable.

Però bé, dit això i tocant de peus a terra, aquest debat mai no ha interessat en absolut als pares indignats que l'altre dia despotricaven contra la institució escolar, i per això mateix em rendeixo abans de plantar batalla. I demano per clemència, per pietat, que aquest cop l'estimada senyora Rigau ens salvi de nosaltres mateixos i prohibeixi la compactació horària. Ja fa temps que vaig aprendre que no tinc cap dret a proposar res.

fer "vaga" o fer "el vago"?

noti's la deliciosa metàfora de les baixes passions humanes:

"agafa una pinya... i se la menja tot sol"

La jornada de vaga ha quedat enrere i ha deixat un balanç de seguiment, com sempre, incert. Per exemple, segons quines fonts consultes, ens vam aplegar a la manifestació entre 25,000 i 150,000 persones. Entre poc i massa, és clar, però en qualsevol cas, i tenint en compte que era una vaga sectorial i només del sector públic, no està pas gent malament. Tanmateix, jo deixaré els grans números als polítics i creadors d'opinió, perquè em vull fixar en el que va passar al meu microcosmos particular, al meu propi institut.

D'una plantilla de 40 professionals, finalment vam fer vaga 8 persones (un 20%).  Amb aquestes dades tan alarmants a la mà, el centre va enviar una circular a les famílies per informar que "només podien garantir els serveis mínims" i, "off the record", els tutors van rebre consigna de fer saber a la mainada que si no venien a classe no els posarien falta.

ES-PEC-TA-CU-LAR !

Al llarg d'aquest curs hi ha hagut força dies que, entre malalties, excursions i "coses rares" n'han faltades més, i bé que s'ha mantingut una activitat absolutament normal, amb substitucions i guàrdies veritablement esgotadores. Aquest cop, en canvi, és evident que alguns companys treballadors s'ho van muntar allò que vulgarment es diu "de puta mare".

No és que no vulguessin fer vaga (cosa absolutament legítima i respectable)

ÉS QUE VOLIEN UN DIA DE VACANCES PAGADES!!!!

I suposo que, tractant-se d'ensenyament per a pobres, això a l'administració no li deu pas importar gaire... sempre i quan als mitjans consti que el 85% de la plantilla es va mantenir afecta al règim... 

Som "iaioflautes"?

És la pregunta que em faig després d'observar els noms que apareixen a la llista de vaguistes del meu centre educatiu -una llista ben magra, tot sigui dit- ja que els que ens hi hem apuntat som, majoritàriament, els de la vella guàrdia, és a dir, els més vells. Així doncs, fer vaga deu ser una cosa del passat, pròpia de nostàlgics d'èpoques en què a la ciutadania de tant en tant se li inflaven les pilotes i fotia un estirabot. Ara es veu que ens hi tenen agafats, per les pilotes, i que no gosem bellugar-nos, no fos que ens quedéssim sense.

En l'època de la xarxa 2.0, la indignació de les classes treballadores (no parlo ara del 15-M) es mostra d'una altra manera: els darrers dies m'han arribat correus, enllaços de protesta i plataformes virtuals d'indignació, i m'han entabanat a pagar una pancarta -molt ben parida, això sí- per reivindicar l'ensenyament públic de qualitat al meu institut. Ara bé, quan ha arribat el moment de mullar-se el cul i acceptar la penalització econòmica que comporta la vaga, el personal s'ha fet l'orni d'una manera espectacular. I entre els que s'han fet l'orni (en altres èpoques en deien "esquirols") el més sorprenent és constatar que la majoria són joves. Motius, tants com vulgueu:

• No crec en les vagues (afirmació genèrica del tipus, "no crec en l'amor a primera vista" quan no has conegut ni una cosa ni l'altra)
• No crec en les vagues dels docents (perquè, malgrat exercir accidentalment de mestre, com a doctorada en físiques, en el fons del meu cor no em sento part d'aquest col·lectiu de rondinaires mediocres)
• No servirà de res (com tampoc no serveix de res viure, si al capdavall t'has de morir igualment)
• Els sindicats ens utilitzen pels seus interessos (el govern també, i els banquers, els comerciants, l'església, la teva parella...)
• No em puc permetre renunciar a 100 euros del meu sou (si hos fes no podria anar-me'n de "finde" a Praga amb un vol "low cost", o pagar-me la nova Blackberry 3D)

I, finalment, és clar, l'argument definitiu:

• Amb una mica de sort no vindrà cap alumne (i em passaré el dia fent el cafetó, posant-me al dia de feina endarrerida i veient com altres -els més rucs- fan la vaga i reuncien al seu sou)

Formació contínua: "paying, saint Peter sings..."

Com ja he confessat en alguna ocasió, sóc professor d'anglès de secundària i, en treure'm la carrera de filologia en una universitat pública, el meu domini de les expressions idiomàtiques d'aquesta llengua és excels... tal i com es palesa al títol. Bromes a part, tot professional s'ha de seguir formant tota la vida.

La formació contínua és l'única manera d'evitar que un professor s'acabi fent malbé amb el pas dels anys. No us enganyaré dient que sóc un malalt dels cursos de formació, però cada cop que venç un sexenni em trobo que em sobren punts a dojo, és a dir, que comptat i debatut faig els possibles per mantenir-me en forma. Ara bé, l'estimable Departament d'Ensenyament deu haver detectat que els cursos als quals em matriculo són els que em proporcionen ells mateixos gratuïtament i han decidit que ja n'hi ha prou de tanta gasiveria. Per això li han donat la meva adreça d'e-mail corporatiu a una empresa privada anomenada

"Formació telemàtica.org".

Això que el domini sigui "ORG" i no "COM" té la seva conya, perquè les sigles "ORG" sonen així com a "ONG", com si treballessin "gratia et amore"... Però ailàs, quan comences a navegar arriba un moment que et diuen (molt fluixet, això sí) que hauràs d'afluixar la mosca, tot i que s'abstenen de concretar la quantitat fins que no hagis omplert la butlleta de preinscripció (i els hagis donat totes les teves dades personals). Jo, que sóc força reservat en les primeres cites, de moment no he volgut arribar tan lluny, i per tant no us sabria dir l'importdels cursos telemàtics. A més, què voleu que us digui?, em fa por que em fotin la cartera (els de "Formació telemàtica.org", vull dir, perquè "els altres" ja me l'estan fotent dia sí, dia també). De moment, doncs, em centraré en el tríptic digital que il·lustra l'oferta.

El primer que s'hi veu és un noi d'uns disset o divuit anys d'edat que es pregunta, amb posat "to be or not to be?", què podria fer per millorar com a professor. Jo, modèstia a part, li recomanaria d'entrada que provés a envellir uns cinc o sis anys i així ser a temps d'acabar una carrera com Déu mana.

Després, sota la foto, se'ns informa que es tracta de "cursos amb el reconeixement del Departament" i que "En acabar el curso podràs obtenir el certificat amb el reconeixemnt del Departament d'Educació" (les errades no són meves, sinó gentilesa de l'empresa) A continuació, i per concloure, em recorden (el text és un "retalla-enganxa" literal):

Escola d'estiu 2012

Durant aquest mes de juny aprofita el temps i fes algun dels nostres cursos de l'escola d'estiu.

O el que és el mateix: aquest mes de juny, a banda d'acabar de fer les classes corresponents, elaborar, passar i corregir els exàmens finals i de recuperació, avaluar els alumnes, fer els credits de síntesi, preparar els materials de recuperació d'estiu i deixar fets els exàmens de recuperació de setembre, també em puc dedicar a fer cursos telemàtics. Total, com que em passo el juny tocant-me els ous a dues mans...

Si tinc temps, que en tindré, seguiré investigant i informant... però de moment, com que tinc l'antivirus caducat, m'esperaré. No fos cas que per voler saber massa acabés agafant alguna porqueria venèrea del ciberespai...

càrrega laboral



si anem omplint el carro, pot acabar passant això

D'uns anys ençà sembla que els mals averanys tenen el vici de complir-se, i l'augment de l'horari lectiu del professorat no podia escapar aquesta tendència. En efecte, de totes aquelles mesures proposades pel Ministerio de Educación i que tant amoïnen el Departament d'Ensenyament, n'hi ha una que no sembla treure'ls la son, i no és altra que augmentar el nombre d'hores de classe que el professorat haurem d'entomar a partir del curs vinent. En menys de dos anys hem vist disminuit el nostre sou en un 12% i augmentada la càrrega de feina en un 30%. (10% en horari i 20% en nombre d'alumnes)

I com sempre que "pinten bastos", la gent ens comencem a mirar de reüll els uns als altres amb una certa malfiança. Qui està a l'atur sospita que qui treballa és perquè li ha pres a ell la feina; el que treballa observa l'aturat i pensa fins quan haurà de pagar-li el subsidi amb els impostos que cotitza per poder treballar; i tant treballador com aturat acusen el funcionari de gaudir del millor dels seus dos móns, és a dir: tenir feina sense treballar i cobrar un subsidi sense estar a l'atur!

Aquesta crispació laboral es nota també als centres educatius, on tots tenim la impressió de treballar més que la resta de companys i de ser, en general, menys valorats. Diuen que s'acabaran les prevendes, les reduccions horàries per càrrecs o per tutories de treballs de recerca... ara tots serem iguals! O potser no? Horari en mà, és cert que ara farem tots 20 hores lectives i 4 o 5 de guàrdia presencial (que a la pràctica són també lectives)... Però 20 hores són sempre 20 hores? Parlem-ne.

Els successius canvis curriculars ens han portat a la situació en què les classes de matèries conegudes com a "comuns" es duen a terme en grup sencer -així, Filosofia, Ciències del Món Contemporani, Educació Física, Matemàtiques i les Llengües (Català, Castellà i Anglès) es faran amb classes de 36 alumnes. Cal dir que, de moment, el Català, Castellà i també les Matemàtiques, en ser instrumentals, es beneficien de la possibilitat de fer agrupaments per nivells i amb un menor nombre d'alumnes, ja que de cada dos grups-classe en surten tres. D'altra banda, la diversificació ha portat a dissenyar unes matèries optatives especialitzades que es fan en grups reduits i, cas del batxillerat, durant més hores.

Així doncs, hi ha professorat que durant el curs farà classes a 150 o 200 alumnes mentre que altres companys seus, cobrant exactament el mateix, en faran a 50 o 60 si tenen la sort de juntar un parell o tres d'optatives. Ho comento perquè sóc dels rucs que es trobarà en la primera situació, perquè si fos dels altres m'imagino que faria el mateix que ells: "callar com un puta". El que demano, si us plau, és que a sobre no vinguin a demanar-nos explicacions ni a passar-nos pels morros els seus èxits acadèmics. Ja n'hi ha un tip, tu!

Per fi s'imposa el sentit comú.

"Paracuellos", de Carlos Giménez. Per a qui vulgui veure com era (i com serà) l'educació d'aquest país sota un règim ultraconservador.

Com sempre, ha calgut que arribés la dreta per posar una mica d'ordre en el desgavell en què s'havia convertit l'ensenyament del país. El ministre Wert anuncia una sèrie d'entranyables consignes que evoquen l'escola que ens espera. En essència són:

1. "España es una y no veintiuna".  Recentralitzant l'ensenyament aconseguirem que tothom tingui les mateixes oportunitats d'aprendre l'idioma que parla ell, i que a ningú no li faci la més mínima falta parlar-ne cap altre que no sigui el que parla ell. Ja se sap que les autonomies són les culpables de la crisi i de l'analfabetisme de la "juventud patria"


2. "Se acabó la hora del bocadillo". Si no esmorzem passarem gana, i ja se sap que la gana espabila. S'acabaran també les substitucions de professorat amb baixa mèdica i s'ampliaran les hores lectives -i segurament el calendari també.


3. "El tamaño no importa". En efecte, tant li fa si a les aules hi ha 25 alumnes (en el moment d'implantació de l'ESO), com 30 (en el moment de consolidació de l'ESO) o si n'hi enxubem 36. Total, el que compta no és la mida, sinó l'habilitat per deixar satisfeta la... clientela.


4. "Garrotazo y tentetieso". Serà el "darrer crit" en metodologia a les aules... Perquè suposo que no esperaran classes participatives i comunicatives de 36 alumnes. Les d'aquestes dimensions que jo vaig conèixer eren de l'època preconstitucional, estaven presidides per un Sant Cristo omnipresent i les dirigien a cops de regle uns cafres amb sotana a qui parlàvem de "don".

entrepà i barça

Sí, ja ho sé que la referència està molt vista... però no per això deixa de ser tristament actual. Explicaré una anècdota a tall d'exemple.

Enguany el meu fill petit acaba l'escola primària i, com marca la tradició al seu centre, els pares els muntem una festa de comiat, per a la qual s'estableixen comissions i un calendari de trobades que es repeteixen periòdicament, sempre en dimecres. Aquesta setmana quan vaig obrir el correu electrònic, em vaig trobar amb una allau de e-mails enfurismats, alguns amb paraulotes i tot, al voltant de la convocatòria per al dimecres 28. Es veu que algun pare (o mare, no siguem sexistes) va recordar que aquell dia hi havia partit del Barça i suggeria canviar la data per l'endemà.

No, no us precipiteu, la reacció irada no va ser davant l'evident tristor que inspira organitzar la vida en funció d'un miserable partit de futbol. La furibunda gernació es va alçar indignada quan algú altre va recordar que el 29 hi havia convocada una vaga general contra una reforma laboral que deixa els drets dels treballadors a l'alçada de les colònies industrials del segle XIX. Va ser aquest darrer correu el que va encendre els ànims! Fins a tal punt que un energumen li va retreure que avantposés la vaga al seu propi fill!

Jo volia contestar-los però la meva dona, que té molt més seny, m'ho va treure del cap. I té rao, com gairebé sempre. ¿A què treu cap discutir amb un ignorant que pensa que el Barça és més que un club, i no s'adona que el futur del seu fill no es dirimeix a San Siro sinó al carrer, en jornades com les d'avui? En fi. D'on no n'hi ha no en pot rajar.

qüestió de percentatges

Divendres passat BTV informava de la reserva de places a Barcelona per a alumnes amb necessitats educatives especials derivades de les seves situacions familiars i sòcioeconòmiques. Al reportatge, es parlava de quantes d'aquestes places serien assumides per l'escola pública i quantes per la privada concertada i es donava la dada següent:

de 910 places reservades a primària, 565 les assumiria l'escola concertada i 345 la pública

de 585 places reservades a secundària, 428 les assumiria la concertada i 157 la pública.

La conclusió a la qual arribava el periodista era "La majoria les assumiran les escoles concertades". Atenent a les dades que van exposar, la conclusió és irrefutable però, ailàs, el periodista (i el seu cap d'edició) van passar per alt un fet prou rellevant: "la proporcionalitat!" Si ens llegim l'informe d'inici de curs 2011-12 publicat pel consorci d'educació de Barcelona, veurem que:

del total de 78.755 places de primària a Barcelona, 44.892 (60%) corresponen a la concertada.

del total de 52.856 places de secundària a Barcelona, 33.030 (62%) corresponen a la concertada.

Si analitzem les dades de places de reserva en termes percentuals, ens adonarem que a la concertada li corresponen, per a primària i secundària respectivament, el 73% i el 62% d'aquestes places. La desviació, per bé que existent, no ens pot fer concloure DE CAP MANERA que n'assumeixin la majoria, i en qualsevol cas, no té res a veure amb els números absoluts, que semblen indicar una proporció de més del doble.

A què es pot atribuir la incorrecta informació? A mala fe o a incapacitat? Em decanto per pensar en la segona explicació, atribuible al fet que els responsables de BTV devien estudiar en una escola pública.

Les claus, el mòbil...

"un moment, senyoreta, em desfaig d'unes quantes subprimes i de seguida estic per vostè"

No fa massa anys es parlava dels "nens amb la clau penjada del coll", en referència a un fet que tenia el seu origen en la impossibilitat de conciliar l'horari laboral dels pares amb l'escolar. Des de ben tendra edat, a aquestes criatures se'ls posava un penjoll amb les claus i se'ls engegava cap a estudi. Quan l'escola acabava, ells tornaven solets a casa, s'obrien la porta, es preparaven un entrepà i es repanxegaven al sofà a mirar dibuixos.

Posats a mirar el costat positiu de la crisi actual, en disminuir la taxa d'ocupació dels adults ha disminuit també el nombre d'aquests serenos en miniatura que recorrien els carrers com ànimes en pena amb les motxilles com a únic contrapès per la seva solitud (ara això m'ha quedat poètic, tu). Al·leluia! La mainada ja no porta claus penjades del coll com si fossin escallots bovins!

Ara hi porten penjats els mòbils.

I per què? Els motius són molt diversos, i els he anat descobrint de fa un parell d'anys ençà, quan el meu fill feia quart de primària i veia que els seus companys en portaven:

1. Per si em passa res quan vaig cap a l'escola (uns 200 metres)


2. Per si em passa res quan torno de l'escola (uns 200 metres, també)


3. Per si em passa res quan sóc a l'escola (i allà no tenen telefon, per això de la crisi)


4. Per si m'han de trucar els pares per dir-me que m'enyoren molt (com que treballen tant, no ens veiem, saps?)


5. Per si les meves accions de borsa baixen de sobte i el meu broker vol saber què ha de fer.


6. Perquè el meu pare se n'ha comprat un de nou i aquest no el volia llençar (pare ecologista i reutilitzador)


7. Perquè el meu cosí en té un de tàctil amb internet (i la meva mare diu que no pensa tolerar que jo sigui menys que el meu cosí)


8. Perquè als meus pares els feia il·lusió (a ells, per la comunió els van comprar un rellotge de polsera i una estilogràfica de merda)


9. Perquè els he dit que si no me'l compraven deixaria de respirar i em moriria.


10. Perquè... perquè... per què no en tens tu, de mòbil? Que sou pobres a casa teva?

En fi... penjo, tu.

MÒBIL SÍ o MÒBIL NO? (envia un SMS al 6331)

"Ja et trucaré més tard, la professora només fa que molestar-me"

Fa uns dies vaig proposar als meus alumnes de 4t d'ESO escriure una redacció en la qual valoressin els avantatges i inconvenients que podia comportar l'ús dels telèfons mòbils a classe. Per sort, no n'hi va haver cap que em digués el mateix que aquesta noia de l'acudit, però temps al temps...

De fet, em temo que és una guerra perduda, una de tantes. I en aquesta, com en altres ocasions he denunciat abans, aquells que haurien de ser els nostres aliats actuen sovint com l'enemic. Quan un nen o un adolescent arriben a classe amb un mòbil és perquè un adult els l'ha comprat, i si els l'ha comprat els ha donat també permís per dur-l'hi. Ho sé perquè en alguna ocasió m'he incautat de telèfons que sonaven impertinents enmig de la lliçó, o que s'usaven amb finalitats lúdiques com ara fer fotografies, o per passar-se les respostes d'un examen... i de passada he aconseguit que els pares dels seus propietaris es personessin a l'escola per parlar amb mi... PER PRIMERA VEGADA EN TOT EL PUNYETER CURS!

Segons aquests pares, i segons molta altra gent, es tracta d'entremaliadures sense importància, actes de rebel·lia adolescent... i, al capdavall, acaben dient: "el mòbil és seu, i tu no tens cap dret de prendre-l'hi, què t'has pensat?" És ben senzill d'explicar el que m'he pensat: que vostè deu ser un d'aquells imbècils que no desconnecten el mòbil quan entren al cinema, o al teatre, o al tanatori... ni tan sols el dia que l'hi porten dins de la caixa de pi. És clar, com que és seu... què n'hem de fotre els altres?

El mòbil és tan sols un objecte i, com a tal, no se'l pot fer responsable de l'ús que en fem. El que hem de vigilar és quina relació hi establim nosaltres, quins vincles de dependència creem, a quin grau d'alienació ens aboca... El número d'apps (aplicacions, funcions) del nostre mòbil és inversament proporcional al de connexions sinàptiques al nostre cervell.

Em resisteixo a claudicar davant de la màquina, a deixar que el seu GPS em digui per on he de passar, que el FACEBOOK xafardegi la vida dels meus amics, que el GOOGLE o la WIKIPEDIA siguin l'única font del meu saber, que el REVERSO TRADUCTOR em robi el plaer d'aprendre un altre idioma, o que el RINCÓN DEL VAGO acabi convertint un fill meu precisament en això.

"¡Más madera!..."

Tothom recorda aquesta memorable escena dels Germans Marx, oi? "Qui ha dit que no hi ha fusta en aquest tren?", pregunta amb excitació Groucho, mentre encoratja els seus germans a arreplegar qualsevol objecte combustible al seu abast, "...aquí hi ha capses, baguls, maletes...". Seguint la consigna que el tren ha d'avançar a qualsevol preu, ho van cremant absolutament tot. És cert que a la fi aconseguiran arribar a terme, però del tren en quedarà només un munt de ferralla.

Impossible resistir-se a establir paral·lelismes amb la forma d'actuar irracional i obsessiva del nostre govern de dretes davant la crisi provocada pel capital al qual es deu. ¿No us imagineu el senyor Mas Cullell, acompanyat dels consellers Boi Ruiz i Rigau, llençant a la caldera les estelles que queden de l'estat del benestar? Apa, fotem-hi els metges, els mestres, els bombers, els mossos... fem córrer la màquina! Cremem tot allò que faci flaire de públic! No importa el que ens deixem pel camí, tant se val si quan arribem a l'estació no queda més que la carcassa. L'important és que dalt d'aquesta carcassa hi siguin els que importen. És a dir: els seus.