Tants caps, tants barrets (o mocadors)

Jo mai vaig tenir una "senyu" així.

Què em dirien, benvolgudes mares (als pares ni els ho pregunto), si el dia de la reunió de P4 la nova senyoreta del seu fill se'ls presentés vestida així?

O què em diria vostè si al lloc on treballa –una xarcuteria, posem per cas- un company seu de feina es posés a despatxar despullat de pèl a pèl, adduint que és naturista? I si el guàrdia urbà del seu poble fes la ronda en tanga perquè els pantalons llargs li fan endeny a l’entrecuix? Potser vostè és un model de tolerància i em dirà que li semblaria molt bé, o potser que ni tan sols no li sobtarien aquestes estètiques. Jo discrepo, però com diu la dita: tants caps, tants barrets, oi?

Vostè i jo coincidirem sens dubte en un punt: una estètica no és, per sí mateixa, bona o dolenta. Ara bé, segurament discreparem de nou en el fet que, ens agradi o no, una estètica no és mai una cosa en sí mateixa, sinó que està connotada per una multiplicitat de circumstàncies, digui’s context, cànon o convenció sòciocultural. Ensenyar la pitrera, per exemple, és una cosa tolerada a occident, però pot costar la lapidació en un país de cultura musulmana; de la mateixa manera com, posats a denunciar conductes hipòcrites, està prohibit fer top-less a la meca del “porno”.

A Europa, com a l’Africa, l’Àsia, Amèrica o Oceania, també existeixen unes convencions estètiques que dicten allò que és apropiat i allò que no ho és; unes convencions subjectes, a més, a canvis al llarg del temps (fa seixanta anys, si una senyora hagués entrat a missa ensenyant la pitrera potser no l’haurien lapidada, però de poc li hauria anat). En l’actualitat, i en part gràcies o per culpa de la pressió consumista, la moda ha esdevingut extremadament canviant i eclèctica. Fins fa poc, la gent i sobretot el jovent anava de bòlit per mirar de seguir-ne els dictats, però d’uns quants anys ençà la velocitat del canvi ha estat tan frenètica que les temporades i les col·leccions s’han acabat juxtaposant fins que s’han fos en un magma imprecís en el qual tot s’hi val. Si es passeja pels carrers del país s’ha d’estar preparat a veure literalment qualsevol cosa.

¿A què respon, doncs, aquesta bacanal de teixits, talls i colors, aquesta policromia psicodèlica, aquest desplegament plumífer? Al que sempre ha respost al llarg de la història de la humanitat des que aquesta cobreix la seva nuesa: a la necessitat d’identificar-se, de mostrar-se part d’un col·lectiu o, justament, a pretendre utòpicament el contrari: ser únic en un món poblat per sis mil milions d’individus que són, en essència, iguals que nosaltres. Així doncs, la moda va més enllà d’una vacua combinació de peces de vestir. La moda té significació trascendent: comunica, atrau o repel, sedueix, agredeix, amenaça, exclou, inclou, reivindica, ofereix i pren, emet en suma tants missatges com ens volguem imaginar.

Per això, potser, la societat arbitra unes certes pautes d’etiqueta més o menys flexibles per a aquells espais diferents de la via pública o en els quals es duen a terme activitats específiques que impliquen la coexistència d’individus de sensibilitats diverses. Aquestes pautes el que fan es regular els espais de llibertat d’uns i altres a fi i efecte que no es produeixin solapaments que els puguin coartar. Així com l’hospital, la notaria, el banc, el museu nacional o el parlament no són via pública, tampoc ho són l’escola o l’institut, i per tant s’escau l’establiment d’aquestes normes i l’exigència del seu compliment.

Fa uns quinze anys, la primera polèmica mediàtica referida a la vestimenta dels alumnes es va desfermar arran la proliferació de l’ús de gorres i mocadors per part de joves d’origen llationoamericà. Per a alguns, de molt bona fe, la prohibició d’aquestes peces xocava frontalment amb el dret a la llibertat, però es va acabar demostrant que aquells tocats, en sí mateixos inocus, eren en realitat uniformes de guerra de les bandes juvenils, i que incitaven a la violència –suposo que no cal recordar exemples dolorosos. Quan un d’aquells joves es vestia ho feia per marcar terreny, per intimidar, per identificar-se amb el seu grup, la qual cosa sí que és una conducta excloent.

Darrerament la polèmica s’ha traslladat al famós mocador. Francament, a mi no em molesta que les noies portin mocadors al cap, o que els nois hi portin gorres –malgrat que com deia abans el fet de portar-los pugui enviar-me un missatge d’exclusió, ja que em marquen com a “diferent o no pertanyent” a mi que no en porto. Ara bé, un cop travessen les portes de l’institut, un cop surten de la via pública per entrar en un espai de tolerància i de convivència, els seguiré exigint que se’ls llevin per respecte als altres.

I si no estan disposats a fer-ho, sempre podríem recuperar els antics uniformes, que tenien moltes connotacions negatives (adotzenament, supressió de la identitat...) però que ens feien a tots iguals per unes hores. I a tomar vent!