Fer-se la barba d'or amb diners públics

Publica la premsa que el periodista Manuel Fuentes demana 900.000 euros per renovar al capdavant del programa estrella de "Catalunya Ràdio", una de les emissores públiques del país. No està gens malament, per ser un sou de funcionari. Estic segur que per a algú sense problemes d'autoestima com el senyor Fuentes, la quantitat quasi milionària que pretén cobrar a costa dels impostos de la resta de catalanets li deu semblar raonable. Al cap i a la fi, ell és un "megacrack" de la comunicació, un "self-made man", el "puto boss" i s'ho mereix. I tant que sí... amb un parell!

El que no entenc és que el senyor Fuentes estigui tan amoïnat per la precarietat de la hisenda nacional i en culpi el sou dels funcionaris, aquestes sangoneres grises, mediocres, que li roben als seus conciutadans quantitats astronòmiques d'entre 1000 i 2000 euros mensuals per apagar focs, empaitar criminals o educar el jovent. No ho entenc perquè el senyor Fuentes està demanant cobrar NOMÉS 2465 euros AL DIA!!! per sortir per les ones com un flagell de la vagància i el malbaratament de cabals públics. Però recordem que ell és un pàio pencaire que quan acaba a la ràdio se'n va a una televisió privada a fer unes hores extres més. És clar que , a diferència de nosaltres, ell no està subjecte a cap llei d'incompatibilitats i pot anar fent caixa.

No seré jo qui jutgi la seva vàlua professional, malgrat que vostè es passa el dia jutjant la dels altres. Només exigeixo als responsables del meu govern que els meus impostos no financiin algú que es passa el dia assenyalant la palla a l'ull dels altres, però és incapaç de veure que al seu hi té una viga de de nou-centes tones. El que vindrien a ser, en kilos, 900.000.

CLAPAR

"Com puc suposar un problema de disciplina? Normalment estic clapant"


Vuit del matí de qualsevol dia de la setmana. Aula d’ESO, (o de batxillerat, tant se val). Sona el timbre i hi ha aproximadament la meitat de la parròquia asseguda al seu pupitre. Uns quants comenten la feina que els espera, o el programa televisiu de la vigília, uns altres remenen els papers de la classe o acaben de fer els deures a corre-cuita. Mentrestant, jo organitzo el meu material sobre la taula, connecto el portàtil al sistema de projecció i faig temps mentre arriben els ressagats. Al cap de cinc minuts es tanquen portes i es passa llista: falten mitja dotzena d’alumnes. D’aquests, dos o tres arribaran més tard, amb cara de son o amb cara d’haver-s’ho pres amb molta calma; els altres vindran a segona o a tercera hora, o ja no vindran. El motiu? O estan malalts o s’han quedat a casa clapant. El jovent d’avui dia va curt de son, això ho sap tothom. I tothom sap perquè. Però no hi farem pas res, oi?

L’adolescència, diuen psicòlegs i neuròlegs, comporta una formidable revolució neuronal que trastoca els processos mentals dels individus i provoca canvis ens els seus bioritmes i en els cicles de son i vigíla. A l’adolescent li costa adormir-se i, per tant, llevar-se al matí. Convindria, diuen els especialistes, que comencessin les seves classes més tard (a les 9 o a les 10), però aquest és un tema que m’abstindré de tocar perquè sóc conscient que és molt espinós (ja saben: “què cony volen que faci amb el meu fill si jo començo a treballar a les set del matí”, i patatim, i patatam...). Partirem, doncs, de la base que l’alumne ha de començar les seves classes a les vuit del matí, tingui o no son.

Amb aquesta premisa, haurem d’assumir que els nostres fills i filles dormin molt menys del que el seu cos i, sobretot el seu cervell, necessiten. El nostre, senyors, és un país que ha donat grans treballadors, però més formidables ganduls; un país on es té molta son però es dorm poc perquè fins i tot aixecar-se del sofà per anar al llit fa mandra. Avui dia, pocs adults acluquen els ulls abans de la una de la matinada (després d’haver-se empassat el Sálvame, o la Noria, o ves a saber què). I igual com els adults, els adolescents dormen, i per tant també produeixen, per sota del desitjable. La gran majoria tenen ordinadors i televisió a l’habitació, on es tanquen havent sopat per no sortir-ne, amb sort, fins l’endemà al matí (i als pares ja els està bé, és clar, perquè quan estan tancats els deixen tranquils). En conseqüència, ningú no sap realment a quina hora es posen a dormir ni què fan durant aquestes llargues matinades de vigília: veure programes escombraria, xatejar, entrar al messenger, al facebook, al tweeter, etc.

Dit així, a algú potser li farà gràcia: Adolescents d’aspecte “Crepúsculo”, que tenen una emocionant cibervida nocturna i que es passen el dia clapant sobre els pupitres de l’institut. Però les conseqüències són tan serioses com terribles. I no parlo precisament de resultats acadèmics, que també, sinó de l’impacte que la manca de son prodeueix en el seu desenvolupament cerebral. Durant la son l’activitat sinàptica es dispara; contra el que podria semblar el cervell no entra en standby, sinó que es regenera, creix, s’enriqueix, adoba el terreny per sobreviure l’endemà tot l’allau d’estímuls que haurà d’entomar i gestionar. La manca de son continuada condueix a la degradació del nostre cervell: les idees s’embussen, la nostra percepció de la realitat s’altera, i mica a mica ens convertim en zombies irascibles i empanats, en autèntics energúmens mancats d’inciativa i criteri. I, com a malalts mentals que esdevenim, som incapaços de reconèixer que hem traspassat la línia que separa un cervell saludable d’un que no ho és.

De la pissarra estant contemplo l’aula. Hi ha alumnes desperts, riallers, persones actives i positives amb un futur brillant, amb oportunitats que els esperen i que ells podran aprofitar perquè seran vius per empaitar-les al vòl. Barrejats amb aquests, n’hi ha que clapen. No em molesten, ni m’ofenen, em produeixen només una gran pena: a ells la vida els passarà, amb sort, com un somni. I si la sort no els acompanya serà, senzillament, un malson.

Els pebrots i el valor

Arriba un dia que t'acostumes a tot. De la mateixa manera com els mestres ens hem anat adaptant a la minva del nivell cultural del país, els ciutadans en general hem acabat acceptant que la política es convertís en un sainet, en una autèntica "astracanada".

Tenim un president que no ha treballat en sa vida de res destacable que no sigui fer de polític, una vicepresidenta que menteix sense rubor sobre el seu currículum i, ara, un conseller d'economia que "s'oblida" d'avisar a milers de treballadors del minúscul detall que aquest mes l'empresa els restarà entre 200 i 800 euros de la nòmina! Això, senyores i senyors, és el govern dels millors.

Que no, senyor Mas Colell, que no... que no li discuteixo si tenen o no tenen els diners, o si la culpa és de Madrit, o si avançar aquesta retenció sobre un sou no percebut era l'única solució possible als problemes del país... Vostè faci el que cregui que ha de fer. L'avala el vot de la majoria i cobra un bon sou per fer-ho. El que m'indigna és que, novament, menysprein els treballadors públics d'una forma tan desinhibida.

Li explico el que una persona valenta hauria fet: només calia que dos o tres dies abans d'abonar la part de nòmina que ens podien pagar, vostè sortís als mitjans i avisés que durien a terme aquesta mesura excepcional. M'hauria emprenyat, és clar que sí, però li hauria respectat la valentia. Ara no puc respectar-lo. Amb les seves mentides de mal pagador ens ha demostrat que vostès tenen uns pebrots de la mida de síndries, però els falta valor.

"Difamar és fàcil", curs accelerat.

Ahir a la nit, el moderador/atiador de la tertúlia d'actualitat que té lloc al programa "La Nit a RAC1" , el senyor Xevi Freixes, va proferir l'afirmació següent, en referència a la polèmica dels dies festius: "Moltes escoles de Catalunya han aprofitat per fer una setmana blanca encoberta". Cap dels seus contertulians no li va portar la contrària ni el va matisar, perquè són gent "independent i que es mulla". Jo sí que ho faré, tot recordant-li unes lliçons que bé li devien donar a primer curs de periodisme:

Un bon professional ha de citar les fonts, cosa que vostè no va fer en cap moment, tot limitant-se a "tocar d'oïda", com si fos en una tertúlia de taverna en comptes de davant dels micròfons d'una emissora radiofònica.

Un bon professional ha de donar dades concretes i contrastades, mentre que vostè es va limitar a formular vaguetats del tipus "moltes escoles", "algunes escoles", etc. Quan s'informa, senyor meu, s'ha de dir: "Un número X d'escoles, que suposen un Y% de les del país han pres una decisió Z". On "X", "Y" i "Z", ja em deu entendre, són les incògnites que vostè s'hauria d'haver preocupat d'investigar abans de posar-se a despotricar indiscriminadament.

Un bon professional informa i no fa judicis d'intencions. Quan vostè afirmava, en repetides ocasions, que hi havia hagut la voluntat de fer una setmana blanca encoberta, estava acusant les escoles i els mestres d'actuar amb nocturnitat i mala fe.

Pel que fa a aquesta darrera acusació, li explicaré que el calendari de les escoles públiques és aprovat pel consell escolar de cada centre, on participen representants de les famílies i de l'administració, en consens amb la decisió presa, com a mínim, a nivell municipal. A més, aquesta decisió es pren i es publica el mes de setembre, de manera que les famílies disposen de gairebé tres mesos per organitzar-se, o per queixar-se si s'escau.

En relació a l'afectació entre les famílies, li donaré una dada concreta i contrastada: a l'escola on va el meu fill (igual com a l'institut on treballo jo) han fet festa el dilluns, i nens i mestres han anat a classe el dimecres i el divendres (no discturiem aquí els dies 6 i 8, que són de caràcter general). I a la classe del meu fill, concretament, les famílies estaven tan ben informades que tres d'elles es van organitzar viatges familiars des del divendres 2 de desembre fins al diumenge 11, avantposant els legítims interessos personals a l'escolarització dels seus fills.

Per resumir, benvolgut senyor Freixes. Si jo tingués un altaveu mediàtic tan potent com el seu i la mateixa manca de rigor professional, afirmaria amb total impunitat que "els periodistes de la seva cadena difamen" i afegiria, entrant ja en els judicis d'intencions, que "treballen de forma encoberta al servei d'obscurs interessos privatitzadors". Qui sap, potser em nominen per a un "Ondas" i tot!

Impuls de la lectura

"La consellera d'Ensenyament, Irene Rigau, vol que els alumnes de primària llegeixin com a mínim 25 llibres l'any, i els de secundària, 30. Per fer-ho, recomana afegir als 30 minuts de lectura diària obligatòria a les escoles de primària, entre 10 i 20 minuts més de lectura a casa, i que els mestres tutors facin un seguiment periòdic dels hàbits de lectura dels seus alumnes".

Ara, 1/12/2011

La benvolguda consellera d'ensenyament ens proposa un pla de xoc per acabar amb el poc interès que els nostres adolescents mostren per la lectura, i per fer-ho es marca els mínims anuals obligatoris ressenyats anteriorment. En una entrevista a la SER, la molt estimable senyora Rigau compara l'hàbit lector amb la higiene buco-dental i diu que llegir hauria d'esdevenir un gest quotidià com el de rentar-se les dents. Puc compartir, amb matissos, els objectius: seria desitjable que la població, no només la que està en edat escolar, millorés els hàbits lectors (i de passada els altres). El que no comparteixo són els mitjans i aquest to paternalista que comença a ser marca de la casa del govern. Ja fa massa anys que els meus pares em van deixar de renyar perquè ara ho facin uns perfectes desconeguts.

D'antuvi, qualsevol professional que tingui uns mínims coneixements en pedagogia sap que cal desterrar el terme "obligar" del lèxic escolar, i subtituir-lo per "convèncer". Si pretenem obligar un infant o un adolescent a llegir, és que no hem entès res ja que, aplicant el principi físic de l'acció-reacció, no farem més que nodrir un futur "anti-lector". Em desconcerta que un govern "lliberal" es proposi regularitzar per llei un dret íntim com és el de la lectura.

Si em perment estirar el fil del seu propi símil, vostè pretén que els metges de capçalera ens obliguin a rentar-nos les dents i que, si no ho fem, el senyor Puig ens envii els anti avalots al menjador de casa (espero que, si ho fa, no portin una llista de dentifricis obligatoris)

Quina solució plantejo jo? Ai, benvolguda senyora, jo sóc només un pobre mestre, i he descobert que com més gran em faig, cada cop tinc menys repostes i en canvi més preguntes. I una d'aquestes preguntes és: "de debò cal llegir tant?" No seré jo qui negui que llegir ha estructurat el raonament de la humanitat des que es va inventar l'escriptura, però es tracta d'un raonament linial, seqüencial, apte per a un determinat grau de complexitats discursives. Aquest mateix raonament, té vigència avui dia? En tindrà quan els infants esdevinguin adults? No ens estem obcecant amb la pressumpció que allò que a nosaltres ens ha funcionat (més o menys), seguirà funcionant d'aquí a cinquanta anys?

Com que el tema dóna per a molt, i una entrada de bloc no dóna per a gaire (la literatura digital no és el mateix que la impresa), em guardo alguns arguments al disc dur de l'ordinador per a una propera entrada. Es tracta de la xerrada de Sant Jordi que vaig fer el curs passat al meu institut, i fa referència, en part, al llibre que il·lustra aquest article i que aporta unes interessants reflexions sobre el fet de llegir.

Ara sí que ens tallaran els sous!

El 26 de maig de 2010, fa tot just un any i mig, comentava la retallada d'un 7,5% en els sous dels mestres, i acabava dient, mig en broma, que no calia descartar que algun dia ens acabessin tallant també els ous. M'està bé per gracioset, perquè sembla que ja esmolen les eines de sanar.

Ha arribat als centres una circular de la Secretaria d'Administració i Funció Pública en la qual es PROPOSEN una sèrie de mesures d'estalvi. Com que el nivell cultural del país sembla que està pel terra, jo en faré una interpretació adaptada a nivell d'ESO:

MESURES TEMPORALS (és a dir: fins que ells vulguin)

Revisió de les plantilles ocupades per personal interí en serveis no finalistes ni essencials. És a dir: interins al carrer i no contractació de substituts (al capdavall, ja se sap que els mestres no fem cap feina essencial.

Reducció de l'import del complement específic o equivalent preferentment a les dues pagues addicionals dels mesos de juny i desembre de 2012. Noteu que no es concreta el percentatge. És d'agrair, però, que no es parli de "paga doble", perquè això no existeix. Tanmateix, fóra bo puntualitzar que aquestes no tenen res d'addicional, ja que són part del sou brut anual.

Suspensió del Fons d'Acció Social. (que es financia amb deduccions del nostre propi sou)

Supensió dels complements de productivitat (nosaltres, en ser una colla d'improductius, no n'hem tinguts mai, per la qual cosa espero que no ens els retallin)

Suspensió de l'aportació al Pla de Pensions (que ningú no va demanar i que, sospito, es devien inventar per desgravar-se alguna cosa)

No aprovació de nova oferta d'ocupació pública per al 2012 i suspensió de l'execució de les ofertes públiques aprovades i no convocades. Ara només cal esperar que ens anem morintde vells i així s'hauran desfet del funcionariat. Una nosa menys, tu...

DE CARÀCTER ESTRUCTURAL (és a dir: in saecula saeculorum)
Revisió als ajuts al menjar i establiment de mesures de flexibilitat de l'horari. I jo que em pregunto: ¿Lo cualo? Això de les dietes ho deuen dir per vostès, oi?
Modificació de la retribució durant el primer any de reducció de jornada per tenir cura de fill. Quina mania de tenir fills... els pobres són com conills, tu!
Modificació dels dies dies d'assumptes personals. "¿Lo cualo?" (bis)
Supressió dels dies addicionals de vacances (premis per antiguitat). D'això, a l'ensenyament, tampoc no en tenim. Però no ens cal, és clar... amb quatre mesos i mig de vacances (dia amunt, dia avall)
Modificació dels complements per estadis, nivells de carrera o trams docents. Que eren l'única forma de millora econòmica a la carrera docent. A efectes econòmics, tant li farà si et formes, si publiques o si concurses a càtedra, o si t'estas tot el dia tocant-te els sous.

I unes quantes supressions més que em fa mandra comentar.

Demà, senyor Mas, m'aixecaré a quarts de set del matí PER ANAR A TREBALLAR. AMB IL·LUSIÓ (però sense cotxe oficial, ni aire condicionat, ni secretària, ni portàtil, ni PDA, ni dietes, ni dinars de categoria, ni mòbil "blackberry", ni gomina gratis... ni la vergonya que em faria ser, tan sols, un simple assalariat del capital com vostè)

Què li passa a l'ascensor social?

En efecte, l'ascensor que les darreres dècades havia permès als ciutadans d'aquest país pujar en l'escala social està fora de servei. Alguns, com ara els nostres governants, diuen que és per culpa de la crisi, però el que en realitat volen dir (tot i que no tenen de moment el coratge de confessar-ho) és que és gràcies a la crisi.
L'ascensor social de l'ensenyament públic universal va permetre que molta gent, com jo mateix, puguéssim aspirar a millorar la nostra situació econòmica. Alguns van arribar a dalt de tot, altres ens vam quedar en classe mitja, però el que de veritat comptava era l'existència de la possibilitat de pujar a un pis superior.

Però vet ací que els veïns de l'àtic veien com cada cop els hi pujaven més plebeus, i els que encara no havien pujat rondinaven sobre els privilegis que els havien emparat durant tants de segles. Esgarrifats, es van dir: "per gran i luxós que sigui l'àtic, arribarà un dia que caldrà fer particions, i haurem de renunciar a la minyona i la torreta. Està molt bé anar de socialdemòcrates o de demòcrata-cristians, i omplir-nos la boca d'igualtat d'oportunitats, però quan piquen a la porta i et demanen la coberteria de plata de la iaia ha arribat el moment de tallar els cables de l'ascensor".

Amb una mostra sorprenentment desacomplexada de cinisme, els governants del meu país han agafat les tenalles per sabotejar l'ascensor, tot dient que és culpa dels de baix, que no paguen prou d'escala. El senyor Mas i tota la trepa d'engominats del seu govern estan destrossant de forma deliberada l'ensenyament públic en benefici del privat, amb l'única intenció d'adulterar les regles del joc. "Farem un programa potent de beques", diuen, i es queden tan amples. D'aquesta manera, només els més brillants d'entre els pobrets de l'entresol seran graciosament admesos a l'àtic, mentre que de l'àtic no en baixarà mai ningú... ni tan sols els més ineptes. I d'aquests, si hem de jutjar per com ens governen, n'hi ha un munt.

A l'entorn de les pagues "extraordinàries..."

A les persones ens agrada jugar amb el llenguatge, decorar la realitat amb paraules boniques, arreglar els desperfectes morals amb eufemismes ben trobats. L'expressió "paga extraordinària" (o "paga doble") té una connotació falaguera, que convida a l'optimisme. "Mira quina sort, aquest mes l'empresa per qui treballo em pagarà el doble!" I per quin motiu? Està clar: té bons sentiments i aprecia molt el que faig. Per Nadal ja se sap que s'ha de comprar torrons, fer-se regals, estimar-se molt... i incentivar el consum, que sinó els comerciants no es podrien guanyar la vida. I a l'estiu el pobret treballador necessita un repòs, retrobar-se amb la família, fer algun viatget... i incentivar el consum, que sinó el turisme se'n va en orris.

Suposo que haurà quedat clara la ironia i, ara que els nens no escolten, aprofitaré per explicar-vos un secret: les pagues dobles no existeixen! I menys encara es poden considerar res d'extraordinari! El sou d'un treballador/a és allò que guanya al cap de l'any (hisenda ho té claríssim, oi?), i la forma com es distribueixen els pagaments de les nòmines respon només als interessos últims de qui les paga (més o menys com a les velles colònies industrials del segle XIX, on l'obrer acabava gastant-te els diners a les botigues de l'empresari).

Per mi, les pagues doble se les poden estalviar. Donin-me els diners que em pertoquen per contracte en dotze pagaments mensuals, i ja decidiré jo si per Nadal i a l'estiu necessito o no un suplement econòmic per afrontar unes necessitats que em creen vostès. A vegades, tant de paternalisme i tant de "carinyo" fan més mal que altra cosa.

Calar foc abans de trucar als bombers

De l'adaptació cinematogràfica de Farenheit 451, de Ray Bradbury. El bomber piroman crema les opinions dissidents i salvaguarda el pensament únic.

La naturalesa humana ens dóna infinitat d'exemples de com l'oportunitat fa el lladre: el religiós o el mestre-pederastes, el banquer-estafador, el periodista-manipulador, etc. Igualment, la figura del bomber-piroman ja ha passat a formar part de l'imaginari popular. Tot el dia envoltats de flames, per força a algun se li acaba anant l'olla i cala foc.

El govern Mas té alguns bombers piròmans, però a aquests no se'ls ha pas anat l'olla, sinó que actuen amb freda i calculada deliberació.

PRIMER:

Fa quatre dies el govern anuncia que no ingressarà la paga de Nadal a 350 alts càrrecs de l'administració (uns 5000 euros per barba). Suposo que es devien esperar que els aplaudíssim la iniciativa. "Millor això que res", em direu, "un gest és un gest"... Però no oblideu que ho han fet només després que els treballadors de la sanitat els posessin entre l'espasa i la paret i els fessin pujar els colors de la poca vergonya que els quedava. Si no és per pressions, què cony s'hagueren retallat el sou aquests? (la crisi ja fa anys que dura i, fins al moment, cada cop que s'havien tocat el sou havia estat per apujar-se'l, amb dos collons)

SEGON:

Legitimats pel seu magnànim acte, l'endemà mateix el president fa sortir el piroman Mascullell a dir que segurament la resta de funcionaris hauran de fer el mateix sacrifici que ells (un sacrifici que nosaltres ja vam fer l'any passat amb el 5% de mitjana, i des de fa molts anys amb la congelació). De sopresa no me'n va causar cap, perquè la maniobra era tan previsible que més aviat em va fer riure, però sí que em va emprenyar que realment ens prenguin a tots per imbècils, siguem o no funcionaris. La declaració de Mascullell va excitar sobremanera els pervertits neoliberals del país (que no són necessàriament tots banquers ni rics) i al carrer es va tornar a alçar el vell clam: "Ja era hora, a sobre que treballen poc i tenen la feina assegurada!"

TERCER:

L'endemà de l'incendi del piroman Mascullell, el president fa sortir la bombera Ortega per dir que, finalment, la paga de Nadal dels Funcionaris (que, insisteixo, ni és doble ni en cap cas ha arribat mai a la quarta part dels seus 5000 euros) no s'haurà de retallar. Al·leluia! Ara, no se sap ben bé perquè, ens han salvat! Ens han perdonat la retallada! I tots els funcionaris hauríem d'anar de genollons en processó fins a la plaça de Sant Jaume, mentre els esforçats autònoms i emprenedors del país ens lapiden des de les voreres amb els totxos que els van sobrar de la bombolla immobiliària! Ara ja tornem a ser, per si algú ho havia oblidat, els dolents.

I tot això amb quin objectiu? Encara us ho pregunteu? D'això se'n diu: "cortina de fum", "embolica que fa fort", "emmerda, que alguna cosa quedarà"...

Gràcies Artur, Mascu, Llicenciada... Després d'aquesta jugada ja em sento més orgullós de formar part del cos de treballadors de la Generalitat... Ara ja puc dir "sóc funcionari" amb el cap ben alt, i sense por que me'l tallin. Gràcies i no pateixin: ens hem quedat tots molt més tranquils.

La fàbula del funcionari malvat

Corre per internet aquesta fàbula, una mica estripada i amb algunes incorreccions sintàctiques, que explica part del que està passant i del que s'està dient als mitjans arran de la crisi i les retallades. És un exemple, és clar, d'allò que fem els funcionaris en comptes de treballar: dilapidar els diners dels contribuents passant-nos correus inútils com aquest. Si es tracta de justificar-se, diré que no tinc costum de llegir aquesta mena de documents i, si ho faig, mai no és mentre sóc a la feina. Això ja ho fan molts dels que després em critiquen, i així va l'economia productiva del país!


Érase una vez una nación dónde todo el mundo era feliz, donde un nene semianalfabeto sin la ESO se ponía a apilar ladrillos y ganaba 4000 euros al mes, dónde los ministros se entretenían encargando estudios estúpidos sobre la reproducción de la lagartija espongiforme, dónde a la oposición le regalaban trajes y se iban a puticlubs gastos pagados por el ayuntamiento de turno, dónde en el Senado se ponían traductores, dónde el mago bueno ZP cuidaba de todos, dónde todo era feliz y feliza (por aquello de la igualdad).

Pero en este bonito país no todo era perfecto, había un malvado llamado "El funcionario", vago entre los vagos, tomador de cafeses y fumador de cigarros, de trato desagradable, forrado y sinvergüenza, que vivía de lo robado a los honrados banqueros y políticos, a los honrados curritos que no defraudaban (sólo preguntaban con IVA o sin IVA).

Pues bien, nuestro protagonista el albañil era un tierno obrero salido de un instituto con 18 años sin aprobar ni el recreo llamado Jonathan, volvió un día del tajo y decidió comprarse un BMW serie 3 con el Pack Sport, llantas, y le puso fluorescentes y un equipo de música con subwoofer y una casita pareada.

En el banco, el señor director, muy amable le prestó el dinero sin ningún problema, mejorando su petición con más dinero que también le prestó para que se diera un homenaje en la Rivera Maya.

Pasó el tiempo y un mal día a Jonathan lo echaron del trabajo, ¿con qué iba a pagarse sus vicios? Y sobre todo, ¿su BMW? Apurado fue a ver al Sr.director del banco, que, muy simpático él, no pudo ayudarle, a pesar de que se desvivía por los necesitados. El Sr. director, compungido, al ver que Jonathan no podía pagar, y que él no cobraba, fue a ver al mago bueno, a ZP.

Mientras.... el malvado funcionario seguía trabajando en la sombra, envidioso él de nuestro amigo, que no tiene estudios y dilapidaba los euros que ganaba. Un buen día, a nuestro mago bueno ZP, lo llamó papá Obama y mamá Merkel y le dijeron que esto no podía seguir así. La solución estaba clara, salvar a Johnny y fastidiar al malvado. Le bajamos el sueldo al despreciable funcionario y ya está.

Secuencia: Jonathan no paga lo que debe al banco, el banco no cobra, el banco le pide pasta al Gobierno, el Gobierno se la da quitándosela al funcionario; o sea, el BMW y la casita lo paga el funcionario con su 5%. Y colorín colorado, este cuento se ha acabado.

Calor

Educació Física? No: Educació per la Ciutadania

La tornada a les classes ha coincidit, com ve essent habitual, amb una onada de calor sahariana. Quan surto de casa, a quarts de vuit del matí, el termòmetre registra 24ºC, i a les 12 ja s'ha enfilat per sobre dels 30ºC. Això al carrer, perquè dins les aules les temperatures arriben molt més amunt. Però si obres les finestres el brogit del carrer fa impossible la comunicació, encara que intentis fer-te sentir a crits, com un home boig i, si les tanques, ja us podeu imaginar el panorama: trenta adolescents deshidratats i un professor asfixiat intentant concentrar-se enxubats com sardines en un forn crematori de convecció.

Segur que hi haurà qui em titlli d'exagerat, de perapunyetes, de ser molt del "morro fi", però demano -imploro- que es climatitzin bé els centres educatius. Fet i fet, no demano res que no tinguin els clients i dependentes del Corte Inglés, o els malalts i metges de forces centres sanitaris, o els que treballen en despatxos privats i públics... fins i tot, posem per cas, els de les delegacions territorials d'ensenyament.

Ja ho sé que els mals de l'educació del país no venen de la temperatura, però us ben asseguro que si no ens passéssim tres mesos suant com pollastres de granja i dos al caire de la hipotèrmia hauríem posat un primer granet de sorra per solucionar-los. Entenc que ara no és el millor moment per reclamar millores quan no hi ha ni cinc de calaix, però voldria preguntar als nostres caps, i a la societat en general, si també estarien disposats no a regular el termòstat a 25ºC, sinó a apagar l'aire condicionat. Si no és per solidaritat amb els docents, pensin en els seus fills!

Als magistrats del TSJC

Amb el màxim respecte i cordialitat, si Ses Senyories esperen que acati la seva sentència sobre la Immersió Lingüística poden enfilar-se aquí dalt i ballar un "Chotis". Ja n'estan fen un gra massa, home!

"El jovent d'avui dia no sap res"

Aquesta afirmació resumeix, molt “grosso modo” la tesi que un professor universitari defensava a Ràdio 4, el 30 d’agost al matí. Segons ell, els joves que surten de les facultats de periodisme no tenen coneixements del món; per no saber, no saben tan sols escriure, i ho il·lustrava tot posant un seguit d’exemples viscuts en l’exercici de la seva professió.

No és una tesi nova perquè, en realitat, de sempre les generacions més velles l’apliquen en relació a les més joves. Ara bé, si tenim en compte l’exponencial progrés científic i gosaria dir que moral experimentat per la raça humana al llarg dels segles, potser ens hauríem de plantejar què té de certa i què de simple arquetip.

D’una banda, el professor denuciava que els darrers anys els infants han patit un sistema educatiu poc exigent en el qual es passava de curs de forma automàtica, sense esforç, i en això hi estic absolutament d’acord: l’ESO (que, recordem-ho, no se la van inventar els nens) ha estat un error de proporcions siderals. De l’altra, per remarcar el contrast, evocava els temps en què el batxillerat durava set anys i es tancava amb una revàlida que consistia en un Examen d’Estat. Els alumnes d’aleshores estudiaven llatí i grec i se sabien la llista dels reis Gods de memòria. La meva pregunta és: això els feia més intel·ligents?

Potser m’equivoqui i ara en digui una de l’alçada d’un campanar, però em penso que la resposta és rotundament: NO. La gent és avui dia tan intel·ligent com abans, en la mesura que la intel·ligència és la capacitat de l’individu d’adaptar-se a un entorn i no la capacitat d'emmagatzemar dades. Einstein deia que mai no memoritzava cap informació que pogués trobar en un llibre,perquè li semblava un dispendi absurd de neurones.

La impressió que les noves generacions estan formades per legions d’indocumentats rau en el vell error de mesurar-ne els coneixements en relació als nostres. “Ell no sap el que jo sé, ergo és imbècil”. Un silogisme de dubtós rigor científic i, si em permeten, d’un grau extrem d’arrogància.

Què és la intel·ligència, doncs?, hauríem de preguntar-nos abans de prosseguir en futurs capítols. La intel·ligència és una capacitat complexa i multifactorial. De fet, des del 1983 ja no es parla d’intel·ligència, sinó d’intel·ligències múltiples (Howard Gardner, psicòleg nord-americà). Ignorar-ne una o donar excessiva preponderància a una altra, ens farà incórrer en una descompensació que sovint derivarà en catàstrofe educativa.

Si ens prenem la molèstia d’estudiar aquesta teoria ens adonarem de seguida de dues qüestions:

1) és d’un sentit comú abassegador (en aquest punt el típic “savi” de taverna, amb l'escuradents a la boca dirà sorneguer: “no calia ser psicòleg per elaborar aquesta teoria).
2) possiblement tots gaudim d’una o dues d’aquestes intel·ligències, però som força limitats en les altres.

Poso l’enllaç a un senzill però aclaridor document, per si algú vol fer-li un cop d’ull ràpid i plantejar-nos si potser els altres no són tan rucs com ens pensem, ni nosaltres tan intel·ligents.

intel·ligències múltiples

Tenim dos rals per educar els fills?

Com cada setembre, els mitjans es fan ressò de la tornada a l'escola tot tirant de beta d'una sèrie de tòpics que ja hem analitzat en articles anteriors. Avui, però, RAC1 ha aportat una dada si més no original: la comparativa de costos entre les diverses comunitats autònomes. Com era fàcil de predir, la nostra no n'ha sortit gens ben parada. Catalunya, juntament amb la seva nèmesi capitalícia, encapçala el rànquing dels territoris on portar els fills a l'escola surt més car, amb una mitjana d'uns 1018 euros per criatura, davant dels poc més de 600 que costa escolaritzar-los a les comunitats més barates.

A banda de trobar a faltar un major rigor quant a dades (per exemple, a quina etapa educativa fan referència aquestes dades), m'ha sorprès l'anàlisi superficial que se n'ha fet. El redactor/a de la notícia esmenta, cert, que la major part de la despesa se'ns en va en uniforme, matrícula i menjador, però crec que hauria estat de justícia informativa afegir que els dos primers conceptes són els que diferencien la xarxa privada de la pública. És a dir, i parlant en plata, a Catalunya no costa més escolaritzar els fills perquè els professors guanyen massa o els centres públics disposen d'infraestructures faraòniques, sinó perquè les polítiques educatives han fet el possible per afavorir les escoles-negoci les quals, lògicament, et cobren un ull de la cara pels seus exclusius serveis.

Què proposen, senyors de "la Privada de Catalunya" (em referixo al grup Godó)? Dignificar l'ensenyament universal públic i gratuït o fer-li pagar els neulers de la crisi. Perquè m'imagino que de retallar prevendes i beneficis a les escoles privades no en podríem pas parlar, oi?

Les millors notes de selectivitat són de la privada

el conseller "Mascu" durant l'acte

Fa pocs dies s'ha celebrat l'acte en el qual es reconeix aquells alumnes que han obtingut més d'un 9 de mitjana a les proves de selectivitat, nois i noies amb una intel·ligència, una maduresa i una capacitat de treball que els ha permès assolir allò que tan de moda s'està posant, almenys en els discursos: L'EXCEL·LÈNCIA. Enguany n'hi ha haguts 190!

Crec que és de justícia que se'ls reconegui el mèrit, i que se'ls encoratgi a seguir treballant, ja que són motors potencials en el desenvolupament futur del país. A banda dels resultats, cal donar valor al procés, a la constància, a la humilitat, al saber que encara et falta molt per saber.

Els mitjans se n'han fet ressò però, com ja ve essent habitual, aquests posen l'accent diacrític en allò que els interessa diferenciar, ja se sap que no és el mateix fer les coses bé que comportar-se com un be (o sia, com un "borrego"). Els bens que s'encarreguen de belar la doctrina neolliberal (fonamentalment tot allò que penja del senyor Conde de Godó: La Vanguardia, RAC1), han destacat el titular: "112 de los 190 mejores alumnos de selectividad proceden de la escuela privada". Com volguent dir... que bona que és la privada. Collons, i tant que n'és de bona! Sobretot d'ençà que les polítiques de dretes han desmantellat la Pública i els han facilitat la selecció de l'alumnat i els ha eximit de la responsabilitat d'educar tothom per igual.

Recomano als borregos del Conde la lectura de l'informe del síndic de greuges sobre la segregació escolar a Catalunya. Es tracta d'un informe del 2008 però, d'ençà i gràcies a la hipocresia dels polítics i dels que els votem, aquesta segregació no ha fet més que empitjorar.

Menys manipulació i menys fundacions Bofills. A tots plegats els hauria de caure la cara de vergonya... però no crec que això passi perquè em temo que els de dretes ja fa temps que l'han perduda.

La setmana de juliol - despatxos (quasi) buits

suposant que tinguéssim sales de reunió,la imatge seria més o menys aquesta

Aquest curs, arran de l'experiment maragallià de la setmana blanca, s'ha inaugurat el sa costum de treballar al centre la primera setmana de juliol (sí, sense alumnes també hi ha feina a fer). La idea en sí és bona, penso, perquè ateses les presses amb què s'ha de començar al setembre, disposar d'un temps és fonamental (no només per a la preparació i organització del proper curs, sinó per a l'avaluació de l'anterior i per a la presa de decisions de canvi si s'escau).

Però, com no podia ser d'altra manera, em toca posar-hi aigua al vi. Insisteixo que la idea és bona, molt bona, però resulta que aquest any les plantilles s'han vist molt modificades, a causa dels concursos de trasllats, les oposicions i l'habitual ball de nomenaments de professorat interí. En conseqüència, aquesta setmana de preparació no hi havia als centres la meitat del professorat, sia perquè en el cas dels trasllats alguns equips directius van donar consigna de quedar-se als que tenien nova destinació (!!!!), sia perquè hi havia molt de personal perdut en els llimbs de l'expectativa de destinació, sia perquè molta gent no sabrà on dimoni treballa fins a finals de juliol si té sort o fins al mateix setembre.

Com a cap del departament de llengües del meu centre, m'ha tocat reunir-me, i prendre decisions, amb deu persones, de les quals dues es jubilaven el dia 7 de juliol, quatre canviaven de destinació i tres estaven pendents que se'ls confirmés la plaça. I tot plegat per prendre decisions organitzatives de cara al curs vinent!

Ja ho sé que els mestres som burros de mena, però me'n conec alguns que encara ens guanyen per mà.

Oposicions 2011 - resultats

Avui s'han publicat les notes finals del procés d'avaluació de les oposicions, i s'ha obert el termini de presentació de reclamacions. Malgrat que aquestes havien de fer referència només a aspectes administratius formals, la totalitat de les alegacions presentades avui al nostre tribunal feien referència -com d'altra banda és comprensible- a les qualificacions. Sigui com sigui, els candidats s'han personat a la seu del tribunal, i han omplert els formularis corresponents amb l'esperança que els expliquem perquè han suspès o perquè la seva nota no és la que s'esperaven.

Entenc la seva necessitat de saber en què s'han equivocat, i fins i tot de saber en què ens hem equivocat nosaltres, però em temo que aquests són dubtes que no els podrem aclarir; almenys mentre el procés estigui articulat com ho està ara. Pel que fa a aquest, em quedo amb molts dubtes (dubtes que ja he expressat en ocasions anteriors i que em generen inquietud i dolor), però d'altra banda, en relació a la tasca duta a terme pel nostre tribunal, tinc la certesa d'haver actuat amb la màxima honestedat, conscient del que hi havia en joc, amb esperit positiu i amb rigor a l'hora d'aplicar els barems i condicions que ens han estat donats.

El resultat ens deixa com el segon tribunal més dur (en números absoluts de suspensos, perquè percentualment estem tots força igualats) i les xarxes socials van plenes de fòrums que ens deixen com se sol dir a parir. Em sap greu. Em sap greu d'una banda perquè les oposicions s'han dissenyat intentant acontentar tothom (sindicats, interins, candidats sense experiència...),i ja se sap que quan es pretén acontentar tothom s'aconsegueix generalment el contrari. I també em sap greu perquè tinc la sensació que, un cop més, l'adminsitració llença els seus treballadors als peus dels caballs.

No es tracta de si un tribunal t'ha posat un 8,0222 i un altre t'hauria puntuat amb un 8,1341, no es tracta si uns eren més estrictes o laxos que els altres... la qüestió és que és absolutament impossible harmonitzar uns criteris de puntuació baremats fins a la mil·lèssima de punt a partir d'aspectes tan eteris com ara: "correcció lingüística, creativitat i innovació, capacitat comunicativa..."

Només estic segur d'una cosa: els companys del tribunal hem esmerçat molts dies i moltes hores escoltant i llegint, analitzant, contrastant i discutint (a vegades apassionadament) fins arribar a posar una nota per a cada apartat a partir de la mitjana de cinc qualificacions individuals, de les quals s'eliminen aquelles que divergeixen més enllà de tres punts. Malgrat les precaucions i l'esforç se'ns haurà passat quelcom per alt, sens dubte, i val a dir que alguns candidats no ens ho han posat fàcil (com passa amb aquells futbolistes murris que simulen un penalti) tot intentant fer passar bou per bèstia grossa... Hem vist programacions copiades unes de les altres, o literalment descarregades d'internet, o persones que llegien el guió en comptes d'exposar, o altres que afegien de memòria al seu tema coses que no hi havien escrit... En l'era de la tecnologia és cada cop més difícil jutjar l'autenticitat, detectar el plagi...

De tot plegat me'n duré un regust agredolç. D'una banda el neguit d'haver hagut de participar en un procés selectiu (i per tant també eliminatori) injust per definició i, de l'altre, el plaer d'haver treballat molt intensament en un equip responsable, amb bons professionals i persones que, si serveix de res, ni ens hem "forrat" ni ens ho hem passat particularment bé havent de prendre aquestes decisions .

La doble moral de la màquina expenedora

Fa uns dies es va anunciar la normativa que regularà els productes que es poden vendre a les màquines expenedores dels centres educatius. A partir d'ara no s'hi podran comprar llaminadures, pastisseria industrial ni refrescos carbonatats amb alts continguts de sucre. Aplaudeixo la mesura sense cap reserva. Però, com sempre, hi ha un "però"...

Ahir, mentre feia temps a l'andana del metro, em vaig entretenir a estudiar el contingut de les màquines expenedores i -oh, sorpresa-, hi vaig veure tots els productes que s'han prohibit a l'escola. I jo que penso: "si són dolents a l'escola també ho deuen ser fora". I la veueta de l'okupa ultraliberal que tinc al cap em recorda: "lliure mercat, oferta i demanda".

La màquina expenedora m'enfronta amb la contradicció constant del sistema, amb la seva hipocresia íntima: les conductes no són bones o dolentes en sí mateixes, sinó en funció de quan, on i qui les duu a terme. Per això esperem que:

1. a l'escola eduquin els nostres fills en hàbits alimentaris, mentre nosaltres els portem a una hamburgueseria com a premi per les notes de final de curs.
2. a l'escola els adverteixin dels riscos de les drogodependències, mentre nosaltres ens fumem una cigarreta amb un bon gotet de vi a la mà.
3. a l'escola els facin tallers d'educació viària, mentre nosaltres conduim com uns energúmens.
4. a l'escola fomentin el respecte per la diversitat, mentre nosaltres diem pestes dels moros, dels negres, dels sudaques i dels paquis.
5. a l'escola els recordin que l'important és participar, mentre que nosaltres ens caguem en el més sagrat quan el Barça perd la copa del rei.
6. a l'escola els marquin unes pautes d'etiqueta, mentre que a les botigues només venen pantalons "cagats", que nosaltres els comprem amb molt de gust.
7. a l'escola els inculquin el gust per la lectura, quan a casa els fills no ens han vist llegir res més que algun diari esportiu.
8. a l'escola els adverteixin dels riscos de la televisió, quan en arribar ens troben repanxegats al sofà amb el comandament a la mà
9. a l'escola els motivin a estudiar, mentre nosaltres enaltim l'èxit d'artistes i esportistes que han fet de tot menys estudiar.
10. a l'escola els ensenyin a ser solidaris quan mig país fa els possibles per estafar hisenda o pujar als transports públics sense pagar bitllet...

Podem prémer qualsevol botó, de l'1 al 10. Segons la màquina ens sortirà el que vulguem... o el que ens mereixem.

Oposicions 2011: salari de misèria

Com cada any, aquest curs també vaig demanar de corregir proves de Selectivitat però, a diferència de les ocasions precedents, la fortuna em va ignorar al sorteig final. Mala sort, què hi farem... Un cop acceptada la petita frustració d'haver estat deixat de banda, t'afanyes a trobar-hi el costat positiu: és cert que deixes d'ingressar uns diners, però també t'estalvies les vigilàncies i, sobretot, una feinada en correccions en un moment complicat del curs, amb les proves extraordinàries i les avaluacions finals.

Estava, doncs, conformat i content quan, tot d'una, vaig rebre un correu electrònic del departament de personal que em convocava com a vocal suplent d'un tribunal d'oposicions. No és el tipus de feina que més m'agrada fer, però en època de vaques magres i sense paga doble (altre cop) qualsevol ingrés s'agraeix, de manera que vaig comparèixer a la sessió de constitució del tribunal amb la ment oberta, és a dir, que tant em feia quedar-ne fora com, cas que fallés algun titular, haver-hi de participar.

Un dels titulars estava de baixa i ara exerceixo jo la vocalia. Ho faré amb honestedat i tan bé com sàpiga perquè sóc conscient d'allò que hi ha en joc per als candidats, però també vull manifestar que el departament no ajuda gens a mantenir la moral de la tropa. Passo a desglossar els termes de pagament d'una feina que no vaig demanar fer i a la qual no em puc negar:

El sou, o indemnització, es paga en funció de les sessions de feina. Alguna d'aquestes sessions són reunions de dues o tres hores, però la majoria suposen jornades d'entre 8 i 12 hores, les quals es cobren totes per igual: 47,11€ (70€ en cap de setmana), més 22€ en concepte de dietes de transport i manutenció.Si tenim en compte que en una sessió tipus ens obliguen a avaluar un mínim de 25 candidats, els números poden acabar essent més o menys els següents:

Sou aproximat: 1400€. Hores aproximades: 200 presencials amb candidats + 40 de lectura i revisió de programacions que ningú no comptabilitza ni paga. Amb aquestes dades, el valor aproximat que el nostre govern atorga a la feina dels titulats superiors és de:

5,8€ / hora

Segur que per a molts encara és massa per a uns ineptes rondinaires, però recordem que les senyores de fer feines ja cobren a 11€ (i poden anar escoltant la ràdio mentre treuen la pols. Ja entenenc que cal retallar, però potser en fotem un gra massa, no?

Sala Martín i la resta de professors

si algú amb aquesta fila em demana un euro, arranco a córrer

Per segona vegada des que sóc funcionari m'han convocat com a vocal d'un tribunal d'oposicions. A la primera reunió la presidenta ens ha exposat el calendari i ens ha lliurat la documentació preliminar. Som cinc homes i dones sense pietat enfrontats amb la difícil tasca d'eliminar del procés a 19 de cada 20 candidats, tots ells llicenciats, molts amb postgraus o doctorats, gent preparada sorgida de les universitats públiques i privades del país amb un diploma sota el braç. Un diploma expedit amb l'aval de professors universitaris tan brillants com el senyor Sala i Martín, i que deuen saber què es fan quan avaluen els seus alumnes.

Uns dies enrere el professor Sala parlava a la ràdio dels mals del país (no d'aquell on viu, cobra i tributa, sinó del nostre) i, a la fi de la seva llarga i servil defensa dels bancs (la mà que li dóna de menjar), el bon jan apuntava als mestres del país com als culpables de la creiexent mediocritat que ens envolta. Venia a dir que en aquest ofici hi entren els que no serveixen per a res més, i que per això la gent del poble és imbècil i s'emmerda a contractar hipoteques que no pot pagar. Amb un parell, sí senyor!

Doncs bé, digui el que digui "el pallasso de micolor", la selecció del personal docent es du a terme mitjançant un procés de gran exigència i rigorositat. És cert que hi ha imperfeccions, que es produeixen errades i injustícies, que de vegades no entra el millor candidat o candidata... tot això ja ho sabem els que hi treballem, en aquest ofici, i no cal que vingui un milhomes amb ínfules de salvapàtries a explicar-ho.

Senyor Sala, permeti'm dir-li, des de la modèstia i amb tot respecte, que faria bé de moderar les seves crítiques. Recordi que vostè mateix, bo i essent un economista de renom, es dedica a la docència... una docència "pija", si vol, però al capdavall vostè també fa de "mestretites" (suposo que no deu pas ser perquè no servia per a altra cosa...) Ah, sí, és clar, vostè també es guanya un sobre sou com a assessor financer d'un banc d'aquí... i suposo que per això es dedica a exculpar aquesta mena d'entitats de la crisi financera i així s'estalvia haver d'admetre que, dos dies abans del gran catacrac, ni vostè ni l'entitat que assessora no en tenien ni puta idea del que estava a punt de passar. O sí?

"Temps de fitxatges"

Com serà el nou? Un Pep, o un Mourinho?

Avui s'han publicat les llistes definitives de destinacions per al professorat que va participar al concurs de trasllats. Emprant un tòpic del periodisme esportiu, s'ha produit "un ball d'altes i baixes de fi de temporada" i, com si els centres educatius fossin clubs de futbol, les seves plantilles docents s'han vist reforçades amb incorporacions o debilitades per la marxa d'algun dels seus "cracks".

Després de desestimar l'oferta d'un centre de Santa Coloma de Gramenet, jo seguiré unes temporades més al meu lloc, i em limitaré a contemplar les anades i vingudes del personal. Uns es retiren (l'última promoció que encara ho podrà fer amb dignitat), altres es desplacen il·lusionats a les seves primeres destinacions definitives, i uns quants, no gaires, després d'acumular molts punts (i anys) han aconseguit la plaça somniada, el recés final... el cementiri d'elefants.

Marxen professionals excel·lents, companys i companyes entranyables, gent compromesa i amable amb qui he compartit els darrers cursos... A tots els trobaré a faltar, els desitjo sort i, com diuen a la faràndula, "molta merda!". A tots llevat d'una. A aquesta bruixa malcarada i prepotent, a aquesta altiva vacaburra paranoica i egoista, a ella no puc fer més que enviar-l'hi.

Bon vent pel cul, senyora! (i el condol al seu nou club i al seu nou públic)

El calendari ataca de nou!!!!!

El dia 1 de juny els mitjans de comunicació comencen a escalfar motors per al curs vinent: s'acaben les classes i comencen les vacances. Quan això succeeix, l'únic horitzó d'esperança és el que marca l'inici del curs següent. La gran pregunta que, com cada any, alguns pares es fan angoixats és:

Quin dia me'ls podré treure de sobre???!!!

Després d'algunes indecisions inicials, sembla que el departament d'ensenyament ja ha dictat sentència. Serà el 12 de setembre. S'havia parlat del dia 8, però després hi hauria gent que es queixaria del fet que es comencés un divendres. Algú havia proposat el dilluns 5, però aleshores els nous exàmens de setembre s'haurien de fer l'agost. Es podria començar l'agost, és clar, i fer exàmens d'agost, però després hi ha gent que faria vacances i podria ser desconsiderat per part dels mestres voler treballar tant...

Resumint, ja tenim la polèmica servida. A Catalunya Ràdio, l'ex-humorista imitador de Bruce Springsteen i actual "buc insígnia" de la radiofonia nacional, ha redactat el seu primer titular: AQUEST ANY ELS NENS I NENES DE CATALUNYA FARAN MENYS DIES DE CLASSE perquè les classes començaran més tard que el curs passat (dia 7 de setembre) i, a més, les escoles tindran 5 DIES de lliure disposició en comptes de 3 (però amb prou feina diu, amb la boqueta petitoneta, que el curs vinent no hi haurà els 5 dies de la setmana blanca).

Benvolgut Bruce: abans d'esbalotar el públic, que prou indignat està, pren-te la molèstia d'agafar el calendari i així, molt poc a poc, amb la punta del ditet, comptar els dies lectius del curs 2010-2011 i després comparar-los amb els previstos per 2011-2012. El resultat, comptades festes i dies de lliure disposició, et donarà 178 dies de classe aquest curs per 177 el vinent. No sé si n'hi ha per fer titulars d'això (posats a ser perapunyetes, incloure un dels dies festius anuals dins la setmana blanca va suposar que ens prenguessin un dia festiu ben nostre, i no per això ens hem manifestat a la plaça de Sant Jaume)

Per cert, ja que parlem de vacances. A l'estiu no tenim tres mesos: acabem el dia 7 de juliol i ens incorporem el dia 1 de setembre. Si tornem a posar el ditet sobre el calendari, veurem que això són, exactament 38 DIES DE VACANCES. No està malament, millor que les de la majoria, però d'aquí a 93 hi va un bon tros... perquè suposo que els caps de setmana no es comptabilitzen pas com a vacances, oi?

UNIFORMITAT vs DIVERSITAT

"Ara vine tu, i posa'm la bata, si tens..."

No se li pot pas negar a la senyora Rigau que hagi desembarcat a la tasca de govern amb un ímpetu encomiable. Empesa per les seves irrefrenables ànsies de servei, la consellera ens obsequia, dia sia dia també, amb propostes impactants i sovint polèmiques amb les quals amaneix la nostra ensopida vida acadèmica. No fa massa ens avisava que caldria plantejar-se el co-pagament de l'educació pública (això mereix tracte a part) i ara ens convida a un viatge en la màquina del temps per recuperar aquella vella relíquia estudiantil: la bata. Més enllà de consideracions d'ordre estètic, subjau a la qüestió tèxtil una determinada cosmovisió i alhora un dels debats pedagògics més interessants: diversitat o uniformitat. Poca broma, que això és peça valenta!

D'entrada, sobta un xic que un partit liberal com el que ara ens governa, i que va fer de l'abolició de certes normatives la seva bandera, ens vulgui fer passar tots per l'adreçador d'una determinada vestimenta. És a dir, per entendre'ns: qui elimina les restriccions de velocitat en ares de la llibertat individual, qui defensa la lliure elecció de centres i l'autoregulació del mercat, ens diu que els nostres fills s'han d'uniformar. El proper pas potser sigui que facin fila en posició de "firmes" a l'entrada de l'escola o, si molt m'apreten, resar un parenostre o un avemaria cada matí... Com als vells temps.

Però tornem al debat de les idees. El món de l'ensenyament (no s'esgarrifin ara) és sensible a l'evolució del pensament humà i, en conseqüència reacciona a les diferents tendències sociològiques. En èpoques de prosperitat, tenen predicament les pràctiques permisives i progressistes, mentre que en èpoques de crisi, com l'actual, la gent tendim a refugiar-nos en la pressumpta seguretat que ens proporcionen els valors consolidats, els "de tota la vida". Aquesta reacció, per natural, no deixa de ser falaç, ja que una o altra opció són bones o no intrínsecament, i no pas en relació a les circumstàncies.

El sistema educatiu progressista té carències, hi ha qui l'acusa de laxitud i qui afegeix que educa generacions d'individus mediocres, sense inquietuds, sobreprotegits i ganduls. Pot haver-hi quelcom de cert en aquestes afirmacions, perquè qui les sosté entenc que té els seus arguments, però diré en defensa de la pràctica progressista que afavoreix la llibertat de pensament, respecta i valora la diferència, i potencia la convivència.

D'altra banda, l'enfocament utilitari i cartesià de l'ensenyament ens proporcionarà (almenys sota la dictadura era així) un major ordre, un marc definit d'aprenentatge, una pauta de la qual no es pot sortir, i uns resultats acadèmics més notables. A canvi, però, ens uniformitzarem, esdevindrem qualificats obrers del formiguer capitalista.

Parlant amb un absolut egoïsme, la segona opció és molt més còmoda. Quan jo anava a escola, a una escola on els nens portàvem bata i els mestres una cana de fusta, ningú no deia "ni piu" (de fet, n'hi havia que s'anaven posant vermells com pebrots perquè no gosaven respirar). El mestre era Deus ex-machina, posëïdor del saber i la raó, i s'asseia a la seva taula, al damunt de la tarima, i des d'allà movia els fils invisibles de la nostra voluntat. Des del punt de vista del docent, doncs, els postulats conservadors són allò que vulgarment se'n diu una bicoca.

Gestionar la llibertat sempre ha estat més complicat que imposar el pensament únic. Convèncer més costós que vèncer.

El que res no costa res no val

Quantes vegades hem sentit dir: "costa una fortuna, però la qualitat s'ho val"? Hi ha la percepció que els béns cars són bons i que els barats, en conseqüència, dolents.

Aquest és un dels mals de les societats de consum i de benestar, ja que els seus beneficiaris tendim a acomodar-nos i oblidar que tot allò que ens bé donat de franc té un altíssim valor. Hi ha molts serveis públic que donem com a cosa feta, i que en altres rodals són un autèntic luxe.

L'educació n'és un, però també hi ha la salut, la segurerat, l'habitatge, la manuntenció, etc. Si patim un accident al mig de les muntanyes ens vindrà a buscar un helicòpter; si ens quedem sense casa ens oferiran un alberg o un pis de lloguer protegit; si no tenim per comprar menjar sempre trobarem un plat calent a taula als menjadors socials; si volem que els nostres fills estudiin hi haurà una escola que l'acollirà sense pagar ni un cèntim... Cert és que els diners que calen per mantenir tots aquests serveis surten dels impostos de tots, meus també, i que per tant representa que ja hem pagat. I qui paga mana, oi?

Per això, aquest sistema que ens hauria de fer sentir orgullosos, i que hauríem de protegir i valorar en la seva justa mesura, es converteix massa sovint en motiu de queixa: "He hagut d'esperar l'helicòpter o l'ambulància mitja hora, el matalàs no és de làtex, no m'agrada la verdura i els professors de l'escola són rucs i antipàtics". Ens hem tornat molt del "morro fi", una mica "nous rics": ho volem tot ràpid i al nostre gust.

Qui ens ho ofereix tot ràpid i al nostre gust és l'empresa privada (atenció: que ens ho ofereixi no vol dir que en efecte ho faci així). Les mútues sanitàries es gasten fortunes en publicitat televisiva per fer-nos veure que a la sanitat pública ens maltracten i deixen que els nostres fills es morin, tot en blanc i negre i amb música tràgica, mentre que ells venen corrents amb un somriure i tot de colorins! Conec gent que ha estat en mútues, i és mentida. El que sí s'afanya a fer la mútua privada és a retirar-te la cobertura quan se't diagnostica una malaltia crònica i costosa. Llavors s'acaben els somriures i les atencions.

El mateix passa amb l'educació. Les empreses privades seleccionen l'alumnat tot imposant criteris ideològics (confessió religiosa) i preus prohibitius a canvi d'un producte suposadament de major qualitat. Als centres privats tot es fa ràpid i al nostre gust, tot són flors i violes... Fins que alguna cosa deixa d'anar bé (el nostre fill s'esbalota, pateix una deficiència, treu males notes o nosaltres tenim alguna dificultat en satisfer les quotes mensuals). Aleshores les famílies es veuen abocades al circuit d'ensenyament públic, que és aquell que ho entoma tot i sense demanar explicacions ni cobrar res, aquell que, com que res no costa, res no val.

Com que, segons els números del govern, l'ensenyament té ara per ara un sobrecost en matèria de massa salarial de l'ordre del 6%, faig la proposta següent:

En comptes de retallar plantilles, augmentar ràtios i tornar a retallar sous, cobri'ns a tots plegats pel servei. Si estem disposats a pagar perquè un empresari s'enriqueixi, com no ho hem d'estar pel bé de la comunitat? Faci números, expliqui el que ens costa a tots plegats l'educació de cada infant, adolescent o adult i faci-ho valer.

Si estudiar costés 500€ l'any, ja veuria com s'implicaria tothom, com obligarien els seus fills a estudiar, com s'acabaria l'absentisme... Si els graduats no es regalessin... Si els alumnes perdesin el dret a l'escolarització per mala conducta... Si estudiar no fos gratis potser adquiriria algun valor.

Embolics de números

Uns savis matemàtics acaben de resoldre la incògnita que tant de temps ens ha portat de corcoll. En efecte, la resposta és:

1x1=0

En zero, és a dir no res, ha quedat un dels projectes insígnia de l'anterior administració educativa, el 1x1. Tota la polèmica, tota la inversió econòmica i la competència aferrissada entre les editorials per endur-se un mos del gran pastís digital hauran quedat en això: no res. Sic Transit Gloria Mundi! Després de carregar-se la setmana de vacances de març, la conselleria d'educació acaba de fer el mateix amb el projecte de digitalització de les aules, el famós 1x1. Es tanca l'aixeta i s'obre un procés de debat, espero que pedagògic i professional, sobre la conveniència de substituir els llibres per ordinadors portàtils (per molt que en volguessin dir netbooks, no eren llibres).

Estic segur que molts docents s'alegren de la notícia. I jo, que faig ús habitual de la informàtica en la meva tasca docent, també. La digitalització massiva era una mesura precipitada, electoralista i, com és habitual en el nostre ram, imposada per part dels polítics sense tenir en compte l'opinió d'aquells que treballem a l'aula i saben de què va tot plegat. De manera que, per segona vegada, li he de donar la raó a la senyora Rigau (tanta coincidència em comença a fer por, què em deu passar?)

Aclarit el neguit existencial provocat per la famosa operació 1x1, em resta només resoldre l'enigma que la meva benvolguda cap de personal ens ha posat com a deures per al curs vinent:

(alumnes + 12.000) - 20% retallada pressupostària

------------------------------------------------------------------------ = X

(professors + 0)


Algú ens pot ajudar????

Professor@ horribilis

"Vamos, yo lo tengo clarísimo... Me-ri-dia-no"

Tots recordem un professor malcarat i rabiüt, un individu que ens va fer la infantesa o l'adolescència impossibles a força d'amenaces i càstigs arbitraris, un ogre que sublimava les seves frustracions professionals o personals en nosaltres. La majoria, però, vam aconseguir superar aquella època, de la qual ens resta tot just un record vague, evocat esporàdicament en disteses converses de bar amb antics companys de penitència. Però, tan fràgil és la memòria com persistent la realitat. Amics i amigues alegreu-vos! Penseu que vosaltres vau marxar de l'escola, però ell/a s'hi va quedar! I va continuar terroritzant les criatures i -ara me'n adono- els que ara som els seus companys!

He passat per un nombre d'instituts, he conegut la diversitat dels seus claustres... No n'hi ha cap de ben bé igual, però a tots es poden trobar algunes figures arquetípiques. Avui li toca el torn al Professor@ Horribilis. Podria fer un esforç d'abstracció i mantenir-me en el terreny de l'arquetip, en la idea pura Platònica, però ja fa massa anys que no repasso les velles lliçons de filosofia i no em refio de la meva memòria, de manera que aniré pel dret i parlaré d'una companya de feina de carn i ossos, i teixit adipós en abundància.

La professora en qüestió té una mirada gèlida, distant i altiva. El seu discurs és control·lat, hiperconscient, maquiavèlic, afuat i mortífer com una falç. La seva actitud envers la humanitat és una declaració de guerra, i el seu tracte d'un menyspreu sistemàtic i incondicional, l'arrogància és la seva bandera. La senyora de qui parlo té una gran opinió de si mateixa, i es considera un ésser superior a qui la resta de pobres desgraciats devem pleitesia. Compartir departament o claustre amb ella haurà estat, al seu parer, una fita que marcarà les nostres mediocres existències.

En tractar-se d'un ens supranatural, s'eximeix de les obligacions que ens atanyen als mortals: ella no fa tard sinó que el timbre sona abans d'hora; ella no s'equivoca, són els altres que no saben interpretar les seves paraules; ella no se salta les guàrdies sinó que té coses importants a fer...

En el seu discurs destaquen, per aquest ordre, tres categories d'expressió dignes d'estudi:

1. "Yo, yo, yo, yo, yo......."

2. "Vamos, yo lo tengo clarísimo...Meridiano"; "Yo ya llevo tres años diciéndolo"

i, finalment, cada cop que ens regala amb les seves sàvies paraules, la postil·la

3. "... lo digo porque..."

per afegir després una justificació que ningú li ha demanat, la qual cosa et fa preguntar si dubta de la seva capacitat d'explicar-se o és que ens pren a tots per imbècils.

Per cert, per si algú no havia lligat caps, aquesta modèlica companya és la que acomiadava en l'entrada anterior.

Equiparació pública-concertada

Aquesta setmana els sindicats que representen els interessos dels docents de l'escola concertada catalana han sortit al carrer. De fet, per dissort seva, són al carrer força sovint. Els darrers anys van estar sortint per demanar l'equiparació salarial amb el professorat de l'escola pública, malgrat que el seu conveni laboral fos diferent. A força de lluitar, al final ho van aconseguir. Per fi cobraven el mateix que els funcionaris!

Ja he dit en altres ocasions què pensava del fet de pagar el mateix a professionals que, bo i fer la mateixa tasca, treballen en condicions diferents, i no m'hi extendré gaire: no han d'opositar, poden buscar feina en centres que els són propers i, per més que ho neguin, reben un alumnat que ha passat per un sedàs pecuniari (són legió els alumnes que han arribat a la pública procedents de la concertada a causa de la crisi econòmica). Però bé, qui governa mana, i si el meu govern va decidir pagar-los exactament el mateix, muts i a la gàbia.

Tanmateix, el que ja em comença a inflar una mica els nassos és que ara es manifestin per protestar davant la retallada salarial. Ara no volen ser equiparats amb nosaltres, que hem perdut gairebé un 10% de sou anual. En què quedem? Hi som a les verdes i a les madures, o només quan ens interessa?

Exàmens de setembre

Les noves autoritats educatives semblen haver arribat disposades desfer ràpidament tot allò que haguessin impulsat les precedents (la setmana festiva del març, l'aplicació universal del programa 1x1 o els criteris de matriculació, per exemple). No m'estiraré pas els cabells, entre altres coses perquè me'n queden molt pocs, tot i que en algunes mesures l'entusiasme ratlli la precipitació, el depressa-i-correntisme d'aquells que sembla que la vida se'ls escapa per les costures.

A força de recular en el temps, vet ací que ara desfarem també un dels principis bàsics d'una llei que es va engegar estant ells al govern. No sé si és que no recorden que ells van participar en el seu desplegament, però en qualsevol cas celebro que per fi es recuperin alguns usos i costums anteriors a la implantació de la ESO.

Tornen els exàmens de setembre! IUPI!

Fa uns anys, veient el colador en què s'havia convertit el sistema educatiu, ja es va recuperar la figura del suspès -amb matisos i atenuants-, fet que suposà un autèntic trauma per a generacions d'alumnes que havien accedit a un sistema on la promoció era automàtica i veieren com, d'un dia per l'altre, se'ls tancava la porta als nassos. Ara es recuperen els exàmens de setembre i hi ha rumors de nous itineraris al segon cicle de l'ESO. Volta al món i torna al born.

Els exàmens de setembre són -i això no ho ha descobert pas la senyora Rigau-, una mesura efectiva per reconèixer l'afany de superació d'aquells que han tingut dificultats, i al mateix temps posen en valor l'assoliment dels objectius per part d'aquells que no n'han tingudes. És a dir: premien i amonesten per igual.

Passar de curs no pot ser gratis. Però no passar no ha de significar forçosament un fracàs, sinó una nova oportunitat o, simplement, un ajustament en els ritmes de maduració i aprenentatge. No oblidem que no totes les persones fem el mateix camí, ni a la mateixa velocitat, per arribar allà mateix. El mateix Artur Mas va haver de repetir dues vegades abans de ser elegit president, no?

Tens un e-mail

Fa unes quantes setmanes, els treballadors del servei públic rebíem un correu electrònic de comiat del fins aleshores president de la Generalitat el senyor José Montilla. Avui, apareix a les nostres bústies professionals una carta del nou president, el senyor Artur Mas.

És bo que les autoritats del país es comuniquin amb els treballadors de l'administració que governen, i que els expliquin el perquè d'aquelles decisions que els poden afectar directament. Fet i fet, tots som al mateix vaixell (uns elegits per sufragi universal, altres mitjançant un concurs d'oposició).

En aquesta darrera carta, el nou president ens agraeix el servei, i aprofita per anunciar-nos que s'atansen temps de vaques magres i que, amb menys, caldrà fer més i millor. Em sembla raonable. Els ciutadans ens hem de fer corresponsables del funcionament del país, i en especial els funcionaris. Però no pas, com alguns diuen, perquè som uns privilegiats que vivim massa bé, sinó perquè del nostre esforç depèn el funcionament diari d'una maquinària invisible de la qual tothom es beneficia sense donar-li cap valor, però de la qual molts es recorden així que en grinyola el més mínim engranatge.

Com a funcionari de carrera assumeixo la part de renúncia que el país m'exigeix. Sé que em tocarà treballar més hores, i que probablement em tornaran a retallar el sou, per molt que jurin i perjurin que no ho faran; tampoc ignoro que reduiran les plantilles i les dotacions pressupostàries, que deixaran de nomenar substituts quan algú estigui de baixa, que convocaran moltes menys places a concurs. Ho assumeixo. Em toca els nassos, és clar, però entenc que s'ha de fer.

És bo que el president doni la cara en nom dels ciutadans que l'han votat, i que ens ho notifiqui per ecrit. Com també fóra bo que el president donés la cara per tots aquells que, com ell, també treballem pel país. Seria un bon moment per sortir davant les càmeres i micròfons per defensar, amb valentia i contundència, la tasca que fem, i desmentir d'una vegada les calumnies que dia sí, dia també, regurgiten els creadors d'opinió dels mitjans que li són ideològicament afins. Com diria el seu mentor, en Jordi Pujol: "ja n'hi ha prou de conyetes..."

Si té el coratge de fer-ho potser no guanyi gaires vots, però sens dubte enriquirà un patrimoni que, almenys abans, era molt més preuat: el respecte d'aquells que no l'hauran votat.