Si l’anterior tipologia de professor l’hem comparada amb l’heroi de western, aquesta correspondria més aviat a la figura beatífica d’un missioner o d’un cooperant internacional. El repte és el mateix, iguals són també els entrebancs que cal superar per assolir-lo, però molt diferents les armes amb què emprenen la seva lluita, ja que els personatges que ara ens ocupen branden la bandera de la no-violència, de l’empatia, de la compassió.
Aquests valors han protagonitzat moltes pel·lícules dels més diversos gèneres, referides a grans personalitats històriques, com ara Ghandi o Nelson Mandela, i el gènere escolar no podia ser menys. Hi ha diversos llargmetratges que retraten els esforços titànics i solitaris d’autèntics herois i heroïnes de les tarimes, persones concienciades, implicades, incansables i posseïdores d’un cor ple d’amor, però als quals, per diversos motius els toca haver de solucionar situacions extremes, causades per la degradació social, familiar, econòmica i emotiva que envolta la vida dels seus alumnes en alguns casos, o per la incompetència, la indiferència i la mala llet de les autoritats educatives i d’uns claustres de professors cremats davant la perspectiva d’un futur sense esperança ni reconeixement social.
Alguns de vosaltres, benvolguts companys de professió, enteneu bé de què us parlo, molt en especial aquells que heu treballat o treballeu en centres públics de determinats barris i ciutats del nostre país, capdavanter en justícia social. L’any 2010, per exemple, un govern d’esquerres (tremolem quan arribi la dreta!) ha aprovat a corre-cuita el tancament dels batxillerats en una vintena d’instituts públics del país, generant una desantenció escandalosa envers milers d’alumnes que, en altres instituts, estan condemnats al fracàs acadèmic i l’exclusió social.
Faran falta molts professors del perfil que tot seguit analtzarem per poder tirar endavant una tasca que, gràcies al fariseisme de tots plegats, està deixant de ser educativa i formativa per adquirir tints dramàtics d’assistència social, altraben dita “caritat”. Faran falta moltes Erin Gruwells, molts Tackerays perquè tot plegat no se’ns escapi de les mans i poguem mantenir una xarxa pública que impedeixi almenys la fractura social i ens permeti anar a dormir, a tots plegats, amb la consciència una mica menys intranquil·la. És curiós que, després de visionar les dues pel·lícules que tractaré en la propera entrada, el comentari del públic fos: “quina llàstima que no hi hagi més professors així... altrament ens aniria” quan el lament hauria de ser: “què cony estem fent tan malament entre tots, quan en comptes de mestres el que trobem a faltar són herois”
Com reconeixerem el professor “missioner-cooperant”, i com convindria relacionar-s’hi? Pot respondre al patró següent:
1.Bonhomia extrema. Aquest professor levita per les dependències de l’institut envoltat d’una aura d’espiritualitat i pau, tot repartint somriures amables i confidències a cau d’orella entre els alumnes. No oblidem que es tracta d’una persona que ha estat cridada a una tasca quasi divina de redemció.
2.Hiperactivitat. No se li escapa cap convocatòria ni cap programa que fomenti la integració i la convivència dels alumnes. Organitza sortides, visites, conferències, jornades gastronòmiques multiculturals. Quan aquestes propostes provenen de direcció o d’altres companys, però, la resposta no és sempre tan entussiàstica.
3.Lloques. Tant si són homes com dones actuen com la gallina amb els seus pollets (els alumnes), pels quals donarien la vida i als quals defensen a ultrança davant dels ultratges comesos per altres despiatats professors, que gosen amonestar-los o, fins i tot, suspendre’ls un examen.
4.Soletat. Les divinitats –llevat de les gregues, que eren unes catxondes- han hagut de patir sempre l’estigma de la incomprensió i es veuen, per tant, condemnats a l’ostracisme per part de les direccions, que temen que els desmuntin el xiringuito, i dels altres professors, que els contemplen com uns il·luminats somniatruites.
5.Bipolaritat. Els seus valors de tolerància i compassió sovint col·lisionen amb el seu modus operandi eminentment individualista i narcissista, generant unes acusades fluctuacions anímiques. Un dia et convidaran a un cafè i et regalaran somriures i afalags i, l’endemà, et giraran la cara com si els haguessis ofès mortalment.
Com a consell: prudència. Gaudiu dels bons moments que aquestes ànimes sensibles us puguin proporcionar però no caigueu en el parany de deixar-vos arrossegar pels seus sobtats remolins de pessimisme. Quant als alumnes, aneu molt amb cura de què en digueu en presència seva, ja que de seguida correrà a explicar-los-ho –al cap i la fi, és la lloca de tots, no?- i, en cas de conflicte no dubtarà a posar-se en contra vostra.
