divendres, 24 de desembre del 2010

Resquiescat in Pace


Gràcies, benvolguts membres del Tribunal Supremo, gràcies admirats membres del Tribunal Constitucional, gràcies en general als torracollons obsessionats en impedir que els altres, els que no som com ells o com ells voldrien que fossim, puguem viure en pau i expressar-nos en la llengua que ens dóna la gana.

Poc més de trenta anys ha durat la treva: aquest és el límit que té la tolerància dels intolerants de sempre. Tres dècades en que alguns càndids ens vam creure que potser havien canviat, que fins i tot ells s'havien afartat de dictadura, de repressió, d'assassinats i de genocidi cultural... Però els càndids estem condemnats a què ens inflin els morros amb mastegots de realitat.

La política lingüistica que s'ha seguit a Catalunya des dels inicis de la darrera etapa d'autogovern, avalada i sovint posada com a model de convivència per part de les autoritats europees, ha aconseguit cohesionar una societat culturalment molt diversa, en la qual tenen cabuda desenes de llengües, sensibilitats i religions. Tothom hi ha estat benvingut, tothom hi ha estat acollit, ningú exclòs.

Ara, els intolerants de sempre s'han despertat de la letàrgia o el desconcert en què els havia sumit la mort del seu líder, allà pel novembre de 1975, i s'han despertat amb gana, amb rancúnia, amb la mateixa mala llet atàvica que tantes misèries ha portat en aquest rodal de món.

Les escoles, els instituts, hem participat d'una tasca d'integració social i cultural no sempre prou reconeguda. Però ara s'acosten temps difícils, temps en què alguns diran que perseguim el castellà, que sancionem els nens i nenes que el parlen, que hem d'acatar la llei (la seva, és clar). Davant la seva agressió caldrà fermesa, davant la seva violència dialèctica, educació. Com s'ha fet sempre.

Que tinguem sort!

dilluns, 15 de novembre del 2010

Protocol per a l'atenció de l'alumnat diabètic



Mesos enrere escribia sobre la problemàtica que pateixen les famílies amb fills diabètics en edat escolar i la seva reivindicació que els mestres es fessin càrrec de dur-ne el control i administrar-los la insulina, ja que molts docents, es queixaven ells, es negaven a assumir la responsabilitat.

Alertava en aquell article del perill de deixar aquesta mena de pràctiques a la bona voluntat / valentia d'uns professionals que ho són de la docència però no de la salut, sense establir abans un marc legal que en regulés procediments, responsabilitats i cobertures (penseu que la pròpia llei prohibeix l'administració d'una simple aspirina sense l'autorització expressa de la família, quan aquí parlem de tractaments que podrien causar lesions irreversibles en cas d'accident). Quan una activitat que implica mainada, per trivial que sigui, s'enllesteix amb un "ja ho anirem fent entre tots", la cosa sòl acabar en tragèdia.
Per això vull felicitar l'administració educativa per haver establert per fi un protocol d'actuació davant casos d'alumnes diabètics, que contempla la formació de part del personal docent a fi que es pugui responsabilitzar de fer els mesuraments de sucre en sang i administrar les dosis corresponents abans dels àpats. No he llegit el detall d'aquest document, però vull imaginar-me que proporciona a la persona/es escollides la corresponent cobertura legal davant les hipotètiques responsabilitats civils o penals que es puguessin derivar d'un error. Ja se sap que "errare humanum est" i, en el nostre cas, que no som personal sanitari, ni qualificat ni contractat com a tal, encara més.

Festius i jocs de mans

"setembre, juliol, març, febrer... on és el festiu?"


Fa temps que no escrivia sobre les vacances i això, en un mestre, es fa estrany. De manera que em permetré aquest breu comentari a fi de no desmentir el tòpic que no tenim altra cosa al cap (jo, per no tenir, amb prou feina hi tinc cabells).


Recordeu la famosa "setmana festiva" del segon trimestre? aquella que encara no se sap ben bé si és a compte d'haver avançat l'inici de les classes el setembre o d'haver endarrerit el de les vacances de juliol? aquella durant la qual encara no se sap del cert si els centres romandran oberts, si hi haurà professors o bé monitors, si es farà classe o, com la resta del curs, allò que bonament es pugui? Més o menys, oi?

Recordeu ara la famosa segona Pasqua -festiva a algunes poblacions de Catalunya com ara Barcelona- i que enguany, en caure tan tard, es va proposar de traslladar-la al dilluns 14-F, diada de Sant Valentí (amb el consegüent esglai dels campions del romanticisme patri)?

Doncs bé. Un dels tafurs del departament (ho dic sense un àpex d'ironia) ha trobat la solució a dos problemes d'una tacada. La proposta és que aquest festiu endenyós caigui el dia 7/03, evitant d'una banda americanitzar les efusions afectives dels catalans i, de l'altra, escurçar el calvari que per les famílies suposa aquella setmana tràgica.

No sé si aquest dia festiu que ens afaiten amb habilitat "trilera" l'arribarem a recuperar mai. Jo més aviat el dono per perdut... però, de què caram em queixo, si encara em queden quatre o cinc mesos de vacances més?

dilluns, 18 d’octubre del 2010

La comèdia de situació de temàtica professional a Catalunya - 1

A més d’una potència en culebrots, Catalunya es caracteritza per una peculiar tendència a la comèdia de situació, a enfotre’s sanament del mort i del que el vetlla. Aquestes produccions, d’una qualitat notable, caricaturitzen la realitat social del país i ho fan a partir dels microcosmos professionals com els que definíem a l’inici d’aquest tercer capítol. Si fem una mica de memòria, evocarem sèries sobre:

hostesses de vol – Jet lag
metges – Doctor Caparròs
agents de la propietat – De professió, API
psicòlegs – Psico express
teatre i ràdio – Plats bruts

“L’un per l’altre” – el més proper a una sèrie de mestres.

A rebuf de l’èxit aclaparador de Plats Bruts, Jordi Sánchez protagonitza una nova comèdia titulada “L’un per l’altre”, que es desenvolupa al barri d’Horta de Barcelona, a cavall entre una pensió en hores baixes (Lisboa), un Sex-shop en hores baixes, i un IES en hores baixes (IES Chapí).

Les instal·lacions de l’IES Chapí comprenen: una sala de professors en la qual com a molt se n’hi reuneixen tres alhora, i una aula on mai no hi ha cap alumne. No hi ha constància de l’existència de més aules, ni de passadissos, laboratoris, lavabos o pistes esportives. Pel que fa al claustre de professors, el mostrari de caràcters és variat i, com correspon a una sèrie d’humor, caricaturitzat. Un exercici d’anàlisi i divertiment notable, el que fa Sánchez: afuat, irònic, certer... L’únic inconvenient de tot plegat és que, a diferència dels creadors de la sèrie, molts espectadors es pensen que els instituts, i sobretot els professors, som així en realitat!

Dos dels personatges principals d’aquesta sèrie són professors del malfadat institut, però ocasionalment apareixen les impagables figures dels seus companys de feina. Començaré avui pel protagonista, l'Histrió Nacional: Jordi Sánchez.
TONI (Jordi Sánchez)

nom: Toni (Jordi Sánchez)
edat: vorejant els quaranta
sexe: justet, justet
càrrec: professor d’història
trets físics: baix i refet, amb grans entrades al front que s’expliquen per un accident domèstic d’infàcia (se li va cremar el tupè)
trets psicològics: histriònic, simple, frustrat, apocat, insegur
altres dades: volia ser arqueòleg però, ailàs, es va quedar en professor.



En Toni, a la seva edat, és interí. No queda clar al llarg de la sèrie quin és el motiu d’aquesta situació laboral precària, però en un dels capítols en què el claustre és avaluat, ell és l’únic que suspèn la prova (els altres no és que siguin més llestos, sinó que a diferència d’ell que és inútil fins i tot per a això, aconsegueixen copiar). La interinitat no l’ajuda a tranquil·litzar-se, i exacerba els seus trets psicològics. Però per algun motiu que tampoc no queda clar, s’ha acabat consolidant i és un dels professors més veterans de l’institut –potser perquè la plaça que ocupa no surt a concurs o potser perquè l’IES Chapí és tan dolent que ningú no la demana.
Com tants altres professors de ficció, en Toni ho és sense tenir-ne cap ganes, només com una alternativa fàcil a la jungla que suposa el món laboral de veritat. Inepte i poc treballador de mena, aquest és l’únic ofici on pot més o menys sobreviure. A més, com tants altres professors de ficció (i de veritat també), ell ha de viure amb l’amargor de no haver acomplert mai el seu somni, en el seu cas ser arqueòleg. Aquesta frustració aflora ara i adès, com en el capítol on és a punt de marxar a complir el seu somni però en el darrer instant, just quan acaba de fer les maletes, se sent incapaç i renuncia a una excavació a Egipte a canvi d’unes insípides vacances. La seva manca de coratge neix, en part, en la presència expansiva i dominant dels seus pares, que regenten un sex-shop i que el tracten com un tixtxarel·lo.
Professionalment, en Toni és d’aquells mestres que es queixen de tot, s’atabalen amb facilitat, corren amunt i avall carregats de papers com si tinguessin entre mans una feina importantíssima però que, al capdavall, acaben engolits pel seu propi desfici. Volen fer tantes coses alhora que a la fi no en fan cap. I aleshores es neguitegen, es deprimeixen o xisclen i gemeguen la seva pena pels racons. No es pot comptar amb ells per a res, no perquè hi estiguin en contra o tinguin esperit boicotejador, sinó perquè la vida en general els atabala. Imagineu-vos si, a sobre, s’ha de treballar!

diumenge, 10 d’octubre del 2010

la televisió: font d'antieducació





I d'això qui ens salvarà?



Culparem a la tele de tots els mals de la nostra societat? No, és clar; i de fet cal reconeixer-li un important paper de divulgació cultural. Sense el seu concurs, potser seguiriem ignorant les realitats polítiques i socials de països llunyans, o no hauríem vist mai paisatges exòtics i animals que per als nostres avis eren quasi tan mitològics com els unicorns. Però, com passa amb tots els avanços tecnològics de la humanitat, hi ha un "però", aquell malaït caos que es produeix quan la tecnologia cau en mans de gent que és o ignorant, o ambiciosa, o perversa, o les tres coses alhora. Em temo que aquest moment ja fa uns quants anys que ha arribat. I ens hauríem d'amoïnar més del que ho fem.

En una època en què es debat constantment el paper de l'escola en l'educació de les noves generacions, ens trobem amb una paradoxa inexplicable: aquells que s'omplen la boca de la degradació cultural i la pèrdua de valors com ara el respecte, la responsabilitat i l'esforç, són els mateixos que obliden posar el crit al cel davant la proliferació de programes televisius que, de forma sistemàtica i amb un gran èxit d'audiència, es dediquen a enaltir la ignorància, la intolerància, la irresponsabilitat i la vagància.



No em tinc per cap purità, ni molt menys, però la televisió -sobretot privada- del país em provoca absoluta repugnància. Com em repugnen també aquells que hi participen i la permeten. Potser ha arribat el moment de dir que ja n'hi ha prou de permetre-ho tot, amb l'única i miserable excusa del lliure mercat o el dret a la informació. El lliure mercat se'l poden confitar! I la informació que aquestes cadenes venen no em facin dir on se la podrien guardar.

Hem d'exigir a les autoritats que prohibeixin de manera urgent i taxativa l'emissió de:
  • concursos on es degrada la condició humana, tot escampant-ne les misèries i les passions més baixes
  • tertúlies on s'insulta de forma gratuïta i impune, sense respectar la paraula ni les opinions contràries
  • documentals que només busquen la morbositat malatissa i l'alarmisme o l'exaltació del luxe
  • pel·lícules i sèries violentes que perpetuen rols sexistes que "cosifiquen" els éssers humans
  • programes d'humor fàcil i entrevistes ridícules
  • late shows que lluiten per l'audiència oferint bromes dignes d'un adolescent borratxo.
  • programes on s'enalteix el divisme i l'egocentrisme d'uns xavals que guanyen milions fent coses socialment tan útils com marcar un gol, córrer molt o bellugar el cul en una piscina
  • i tants d'altres que ara no em vénen al cap

Que la tele ben feta avorreix? Que això és el que demana la gent? Que hi tenen tot el dret? Com vulguin, després no es queixin si els surt un país d'imbècils incívics, hedonistes, egoistes, indignes i porcs. L'escola no pot lluitar contra això. No li podem dir a un alumne que ha de treballar molt per fer-se un futur i després enviar-lo a casa, on trobarà el seu pare repanxegat en calçotets davant la tele mirant el "Sálvame".


I a la criatura qui la salvarà?

dimecres, 6 d’octubre del 2010

Mona Lisa Smile


pel·lícula: Mona Lisa Smile (2003)
nom : Katherine A. Watson (Julia Roberts)
lloc: Wellesley college, Massachussets. USA –anys 50
edat: trenta?
sexe: angelical
càrrec: professora d’història de l’art en una escola privada de nenes pijes
trets físics: és una “pretty woman”.
trets psicològics: insegura però decidida i orgullosa
altres dades: feminista i desafortunada en amors



"They had everything, she showed them more”
“Ho tenien tot, ella els va mostrar més”


Un altre model de docent amb personalitat rebel i trencadora. Educada en la moderna i oberta costa oest nordamericana, i empesa per una misteriosa voluntat massoquisto-prosselitista, Katherine aconsegueix un contracte en una conservadora escola femenina de la costa est, deixant enrere uns lligams sentimentals que acabaran, lògicament, petant.

Quan arriba al Wellesey College descobreix que allà les coses són molt diferents. Les seves alumnes són filles de famílies benestants a qui mai no ha faltat res i creuen saber-ho tot. La seva consciència de classe fa que la rebin amb hostilitat i que la mirin per damunt de l’espatlla. “Qui és aquesta moderneta de classe mitja que ve a parlar-nos d’art?” Però ella, lluny d’arronsar-se, pot veure més enllà d’aquestes cuirasses d’autoprotecció i albira unes ànimes presoneres dels estereotips propis d’una societat masclista i endogàmica. No són més que tristes nines de porcellana que les seves famílies han confiat a Wellesey perquè en facin unes perfectes esposes: boniques, obsequioses i amb els coneixements justos per no avorrir als seus marits. Més enllà d’aquest paper de submissió, res no s’espera d’elles. En cap moment ningú no es planteja incentivar la seva capacitat crítica, la seva creativitat o la seva autoestima.

Katherine Watson és la versió amable de la professora militant del feminisme extrem que tots hem conegut, aquella que mai no es cansa de repetir a les juntes d’avaluació que les noies de la classe són més atentes, madures, aplicades, curoses... millors, en suma. Segons la teoria dels vasos comunicants, aquesta apologia del seu propi gènere redunda en una visió catastrofista del masculí, del qual se suposa que encarna la dispersió, la immaduresa, l’agressivitat, la inconstància, la deixadesa... l’estupidesa supina, en suma. Katherine, però, no està enfrontada amb els homes, malgrat que la sort no l’assisteix en les dues relacions que manté durant el curs que retrata la pel·lícula (un perquè no ha tolerat l’abandonament i l’altre perquè l’ha enganyada).

Abans que ningú se’m llenci a la jugular -per la qual sento una gran estima- aclariré que no em defineixo ni com a feminista ni com a masclista, sinó que defenso amb el màxim convenciment i contundència l’existència d’un sol gènere i raça en la nostra espècie: l’humà. Més enllà d’això, obsedir-se en voler furgar en les diferències em sembla fer un flac favor a un lent procés de justa equiparació que pot trigar encara unes dècades a completar-se, però que potser fotrem en orris si, portats pel ressentiment, estirem el pèndul fins a l’altre extrem. Nois i noies haurien de ser capaços de contemplar-se com a iguals que són, amb total normalitat, no perquè algú llenci soflames incendiàries en un o altre sentit, intentant arreglar en quatre dies les injustícies atàviques del món. A occident, el missatge ja es va transmetre en el seu moment, no fa falta cridar més fort. Ara no cal vèncer els homes, sinó convèncer-los.

El feminisme de Katherine cau com una bomba enmig del plàcid món de Wellesey. Les membres del consell de direcció, unes dones conservadores, retrògrades, masclistes i lletges, es posen les mans al cap quan s’adonen que la jove i atractiva professora d’art –que, a sobre, es lliga el professor d’italià- utilitza les classes com a plataforma de difusió de la seva ideologia. Però quan això passa, és massa tard i ella ja s’ha guanyat el cor i les ments de les noies, que mai més tornaran a ser nines submisses. A la fi de la pel·lícula, la directora, que malgrat tot és capaç d’apreciar el seu valor, li ofereix prorrogar el contracte un any més, a condició que renuncii a propagar el seu ideari i se cenyeixi al programa. Ella, fidel a sí mateixa, refusa l’oferta i marxa.

L’ESCENA:
Dins de l’aula-amfiteatre, la professora Watson ofereix un passi de diapositives i mostra una quadre titulat “carcass” (cadàver), en la qual es recrea en efecte unes restes humanes passades pel sedàs d’un expressionisme rabiós. Les seves alumnes, agafades per sorpresa, no saben què contestar quan ella els en demana l’opinió: “Això és art?”. D’aquesta pregunta es deriva un ric debat que portarà les submisses noies a plantejar-se qüestions com ara: “qui decideix què és art i per què?” o “qui estableix els cànons?” que, en realitat, són mortífers torpedes que apunten directament a la línia de flotació del buc on navega el seu món preordenat, preconcebut, predeterminat. El món que Katherine Watson vol enfonsar.



dissabte, 2 d’octubre del 2010

A la recerca de l'excel·lència perduda


"Inclusivitat vs Exclusivitat"
El món de l'esport, de sempre omnipresent i sobrevalorat als països amb baixa autoestima, ha assolit els darrers anys unes quotes mai vistes de cobertura mediàtica. Amb la irrupció de figures guanyadores com Nadal, Alonso, Gasol, Mengual, Guardiola o la ditxosa "Roja", és en l'actualitat el veritable eix vertebrador nacional, i ocupa un percentatge escandalós de temps a les emissions rediofòniques i televisives, així com a les columnes dels diaris. Doneu al poble "pa" (a 80 cèntims la barra de quart) i "circ" (les 24 hores del dia a tots els canals) i ja anirem fent.

Com no podia ser d'altra manera, el poble (aquells que consumim els productes i subproductes d'aquests mitjans) s'ha afanyat a pujar al carro dels èxits i els viu com a propis. És una tendència tan atàvica com absurda, aquesta d'identificar-se amb ídols i herois, com si els seus assoliments ens fessin millors. Res més lluny de la veritat. Ells són ells, i la resta som cadascú qui volem o podem ser.

I en el cas del més popular dels esports, el futbol, l'aparició d'un líder espiritual que transmet modèstia, saviesa i que, a més, treballa amb "xicots de casa" ens ha acabat d'estofar l'ego. "Mireu en Pep! És un dels nostres!". La consigna és emmirallar-se en aquest model: treballant amb humilitat i perserverança assolirem l'excel·lència. L'excel·lència ha de ser l'objectiu primordial del país, i particulars, empreses i institucions han d'aspirar a ser-ho d'alt rendiment, d'élit.

Llavors els ulls enlluernats del país es giren vers l'educació pública i constaten esfereïts que no és d'élit, que no assoleix l'excel·lència que ens ofereixen els esports. Vergonya, indignació... ¿Com pot ser, si els hem donat ordinadors i pissarres tàctils com les dels homes del temps, si els posem una setmaneta més de vacances? ¿Quina merda d'entrenadors són aquests, que dels instituts ens en surten només equips de tercera regional?

¿No serà, senyors i senyores, que el secret de l'èxit és, també, poder triar els millors jugadors? El món de l'esport és exclusiu i excloent. Per més pedrera i per més bon rotllo que hi hagi, si vals continues, si no vals te'n vas fora. En el món de l'esport d'élit no s'atén la diversitat (també en l'esport de minusvàlids arriben als paralímpics els millors, deixant enrere els que no són tan bons). Però de l'escola, la pública almenys, s'espera que sigui inclusiva i incloent, és a dir: tan li fa si vals o no vals, tu seguiràs a l'equip i tindràs minuts de joc com els altres.


Demanin-li a en Pep Guardiola que vagi al Bernabeu amb jugadors de tercera regional (un d'ells malnutrit, l'altre deficient i un altre cec) i ja em diran què els contesta.El problema a l'ensenyament públic no és que tinguem mals entrenadors (que també n'hi ha), és que potser el planter no dóna per a més, o qui presideix el club és un hipòcrita que promet la Champions als socis sense tenir ni puta idea que la vida, i la convivència, no s'haurien d'edificar en base a la competència.

divendres, 1 d’octubre del 2010

Dead Poets Society

JOHN KEATING (Robin Williams)

pel·lícula : Dead Poets Society - 1989
nom: John Keating (Robin Williams)
lloc: Welton academy USA
edat: quaranta?
sexe: masculí i tanmateix sensible
càrrec: professor de literatura en una escola privada de nens pijos
trets físics: baix i de constitució rabassuda, té aspecte d’empollon simpàtic.
trets psicològics: sensible fins a la nàusea, és també rebel i idealista, amb una certa tendència a l’exhibicionisme.
altres dades: Sí, és mestre. I ex-alumne del centre.


El póster de la pel·lícula, amb imatge tipus Guardiola en acabar la final de Roma

John Keating és professor de llengua anglesa al mateix internat on va estudiar. Aquest és un fet que, per diferents raons, es dóna amb freqüència en el món de l’ensenyament. En alguns casos per una qüestió merament geogràfica –poblacions on només hi ha un o dos instituts i per tant la coincidència és quasi inevitable- i en d’altres, com el cas de Keating, per una mena de síndrome d’Estocolm que t’impedeix allunyar-te de la institució on vas estar reclòs els millors anys de la teva vida. Treballar a l’institut on vas estudiar pot despertar emocions contradictòries, depenent en gran mesura de quin hi va ser el teu paper com a alumne, i quina relació vas tenir-hi amb els mestres que, tot d’una, passen a ser els teus companys de feina. En aquest sentit he conegut, i suposo que vosaltres també, casos molt diversos, però en general es tracta d’alumnes modèlics i estimats pels professors (estimats alguns fins a l’extrem d’haver-s’hi casat).

Pel que fa a mi, vaig ser un alumne poc apreciat, un rebel sense causa (allò que en català planer es coneix com un torracollons), de manera que vaig preferir estalviar-me, i estalviar-los, el mal tràngol d’haver de conviure novament amb mi. He de dir, en defensa pròpia, que m’he convertit en un adult força assenyat i dòcil. A tots els que em van haver d’aguantar, de professor a professor ara els puc dir: gràcies per la feina –ja veieu que no va ser del tot baldera- i sobretot per la paciència!


Tornant a Keating. Tenim davant nostre una personalitat sensible. Trist en constatar que als seus benestants alumnes els manca l’esperit crític i la finor d’esperit necessaris per apreciar la poesia de la vida, el bon professor recorre a argúcies impactants per obrir-los els ulls, com ara enfilar-se sobre la taula i encoratjar-los a intentar veure i entendre el món des d’una altra perspectiva, sense donar-ho tot per fet com pretenen les seves famílies. Altres fomes de guanyar-se la complicitat dels joves són demanar-los que se li adrecin com a “O Captain, my captain”, en referència al títol d’un poema de Walt Withman, o recordant-los el vell lema del pensament medieval “Carpe Diem” (viu el moment)



-Per què m’ he enfilat aquí?
-Per sentir-se més alt?
-Bon intent, però no. És per recordar-me que hem de mirar les coses d’una altra manera. El món es veu molt diferent d’aquí dalt estant. No em creuen? Pugin i comprovin-ho vostès mateixos!


La seva estratègia té tal efecte que els seus alumnes no només desenvolupen un vincle d’afecte i complicitat amb Keating, sinó que decideixen, cadascun a la seva manera, rebelar-se contra el conformisme. Fins i tot, els joves reviuen en secret la “Societat dels poetes morts” (o “Club de los poetas muertos”, com vulgueu), del qual el seu professor havia estat membre. Però, com sòl succeir amb els adolescents, es passen de frenada i la rebel·lió d’un d’ells contra la seva poderosa família, negant-se a seguir els estudis que li havien previst a Harvard, causarà la caiguda en desgràcia del pressumpte instigador.

L’ESCENA
Molt entroncada amb la ja comentada dels pupitres, la darrera escena de la pel·lícula resulta especialment frapant. Consumada ja l’expulsió, la seva classe ha quedat al càrrec del director, que desenterra els tradicionals mètodes d’aprenentatge per decantació (o sia, per avorriment). John Keating entra per darrera vegada a la que era la seva aula per recollir les seves pertinences i, davant la consternació del malvat directiu, els joves, un per un i amb la màxima solemnitat, pugen sobre els seus pupitres i l’acomiaden amb crits de “O captain, my captain”. Com diria un altre mestre –aquest molt famós i ric-, a mi se’m va posar “la gallina de piel”



dijous, 30 de setembre del 2010

1.3. Redemptors a la "pèrfida" escola privada

al meu institut enguany hem arreglat el pati
i ha quedat més o menys així

No tots els reptes docents tenen necessàriament el mateix escenari desestructurat i econòmicament deprimit. Els joves i les joves de família benestant pateixen també els seus problemes, tot i que d’una índole diferent. En el seu cas tenen més a veure amb l’enuig provocat per una vida opulent i sense sentit, reclosa en sí mateixa, plena de normes i expectatives que l’encotillen, amb manca d’afecte per part d’unes famílies massa preocupades per la seva pròpia projecció financera i social.

El subgènere que abordarem en els propers capítols és el del mestre d’internat de classe alta, un personatge que sòl ser, per buscar un contrast suficientment xocant i expressiu, de classe humil, la tasca del qual serà inspirar els seus alumnes (nois o noies, segons, ja que els internats no són, òbviament, mixtos), despertar-los de la letàrgia en la qual els ha sumits una existència on tot els és donat a canvi de res, fer-los obrir els ulls davant del món i del seus sofriments, ajudar-los a entendre que hi ha vida enllà de les seves mansions i clubs de paddle, que poden rebelar-se i esdevenir allò que ells vulguin i no allò que els seus poderosos pares i mares esperen d’ells.

Aquestes pel·lícules retraten també la dramàtica situació de sometiment intel·lectual, ideològic i moral que pateixen alguns docents en algunes escoles privades. El consell de direcció, constituit per institucions privades, empreses i famílies que inverteixen els seus diners per procurar una formació d’élit als fills que han de perpetuar la seva nissaga, té el suficient poder per violar la “llibertat de càtedra”, un dret que, almenys fins a la darrera reforma promulgada pel govern progressista del nostre país, assistia els professionals de la docència en els centres públics.

De jove, abans de treballar a l’ensenyament públic, ho vaig fer en una acadèmia d’idiomes i, a través d’aquesta, en una escola privada confessional de reconegut renom a la ciutat de Barcelona. Per tant, he viscut, mal que sigui a molt petita escala, l’experiència de ser un assalariat dels propis alumnes, un mer instrument de transmissió de dades a qui es pot exigir un determinat rendiment –segons els seus propis estàndards d’allò que significa rendir, és clar- i una inquebrantable adhesió al seu ideari religiós i sòcio-econòmic (se m’han posat els pèls del clatell de punxa, i no sé per què).

No, no us alarmeu. No vaig ser sotmès a mobbing, ni es va forçar la meva dimissió, ni els alumnes es van acomiadar de mi com d’un heroi alliberador –més aviat amb el posat de pensar: i què farà a l’estiu aquest poca-pena mentre nosaltres esquiem a Bariloche? Però sí que vaig viure una junta avaluadora final de COU, en la qual se’m va obligar a inflar en gairebé dos punts el promig d’un alumne que, segons va informar el representant de direcció que supervisava la reunió, “ha de fer carrera diplomàtica. Com son pare”.

divendres, 24 de setembre del 2010

Un món de llaminadures (i altres porqueries amb sucres i greixos saturats)

De tothom és sabut que si els nens i nenes del nostre país pateixen sobrepès, quan no obesitat mòrbida, és culpa de la mala educació nutricional que reben dels seus mestres, que no els ensenyen la piràmide d'aliments ni els alerten dels perills de la ingesta excessiva de greixos, sucres, sal, alcohol, etc.
No ens ha d'estranyar, doncs, que quan surten d'aquests antres de perdició que són les escoles, els nostres fills i filles ens demanin amb desesperació la seva dosi de menjar-brossa. Ja ens podem esforçar, els pobres pares i mares, a fer-los menjar verdura i peix encara que no vulguin o a portar-los una peça de fruita per berenar, que ells s'entesten a exigir dònuts, bollicaos, nubes i lliponeries de tota mena!

Famílies del país: ha arribat l'hora d'actuar! ¿No us heu adonat que, en el súmmum de la irresponsabilitat, fa un temps que les pròpies escoles han anat muntant, al costat mateix de la seva porta, botiguetes de llaminadures per seguir fent malbé la dieta dels nostres fills? I què podem fer-hi nosaltres? us preguntareu sens dubte.

De moment, proposo una primera mesura de xoc: així que els nens surtin en estampida del col·legi els regirarem les butxaques i els incautarem els diners que les pèrfides mestres els han donat per anar a la botiga de llaminadures. Què s'han pensat que som rucs, o què?

dimecres, 22 de setembre del 2010

To Sir with Love


MARK TACKERAY (Sidney Poitier)

pel·lícula: To sir, with love (1967)
nom: Tackeray (Sidney Potier)
lloc: Londres - Gran Bretanya
edat: quaranta i escaig
sexe: masculí, però tanmateix com de bona persona
càrrec: professor en un institut d’alumnes difícils.
trets físics: Alçada i constitució normals. Raça negra. Vestimenta clàssica: jaqueta i pantaló, amb corbata.
trets psicològics: Mentalitat forta i adaptativa. Imaginació, perseverança i valor.
altres dades: amb aquestes qualitats no podia pas ser mestre, sinó enginyer (a l’atur).
Té una seqüela americana el 1996, protagonitzada pel mateix personatge, encarnat pel mateix actor.

A la Gran Bretanya dels anys seixanta, en ple esclat de la música pop i rock, dels enfrontaments entre mods i les bandes de carrer, el senyor Tackeray, un respectable enginyer de raça negra, encarnat pel respectable actor de raça negra Sidney Poitier, veu com una gens agradable situació, l’atur, l’abocarà a haver de fer una gens agradable feina: de mestre en un institut on tots els alumnes són irrespectuosos i blancs!. Tenim aquí un cas de personatge que, per les circumstàncies de la vida, es veu obligat a rebaixar expectatives tan salarials com professionals i acceptar veure’s arrossegat al submón de les aules de secundària. Pot semblar un cas aïllat, fruit de la imaginació dels guionistes, però en realitat avui dia es tracta d’un cas ben freqüent.


La implantació de la LOGSE, i la creació de noves especialitats com ara la tecnologia de l’ESO, o la tecnologia industrial, l’economia i l’economia i organització d’empresa als batxillerats va provocar una forta demanda de llicenciats en aquestes matèries, ments preclares com la de Tackeray que fins aleshores ni se’ls havia passat pel magí fer una cosa tan denigrada com de mestre. Però vet ací que l’ocasió fa el lladre i, coincidint amb una certa recessió econòmica, hi va haver una allau de sobtades vocacions pedagògiques. Les oposicions van obrir de bat a bat les portes a centenars sinó milers d’enginyers de totes les branques, atrets pels cants de sirena del diner fàcil i les vacances descomunals.


Formats en una mentalitat d’empresa, la seva arribada va provocar un petit –de vegades gran- trasbals en la plàcida comunitat educativa tradicional, on la major part de mestres ho eren de formació i vocació. Aquest enrenou va tenir, és clar, un impacte positiu, ja que va aportar noves formes de fer més dirigides a l’eficiència productiva, però alhora va contaminar l’àmbit educatiu amb tics de dubtós rigor pedagògic, com ara donar per entès que un vailet de quinze anys ha d’estar interessat perquè sí en els circuits elèctrics o en els balanços fiscals, sense que calgui cap mena d’habilitat didàctica. Portats per l’entussiasme reformador, es va deixar de banda els mestres de tota la vida en benefici del nouvingut tecnificat que es plantejava l’educació tan sols com un impàs que li pagaria les garrofes mentre no li sortís una feina decent.

He de dir que Tackeray afronta la seva degradació amb dignitat i el suficient respecte, i que no menysprea l’estatu quo de l’escola, però sí que aviat s’adona que allà no s’estan fent les coses bé perquè falta aplicar una gran dosi de sentit comú que només es pot trobar entre gent de la seva alçada intel·lectual. Dolents de mena, l’equip de gestió del centre li encomana un dels pitjors grups, la clàssica patuleia d’indocumentats analfabets, violents i descreguts, i la veritat és que al començament li fan veure com se sòl dir, la padrina. Però la seva mentalitat cartesiana i l’experiència de qui sap què vol dir treballar de debó l’ajuden a trobar la forma de guanyar-se’ls: els obra les portes per sortir de l’institut. Portant-los fora d’aquells murs que els empresonen aconsegueix guanyar els seus cors i més tard les seves ments fims aconseguir que li dediquin aquesta obra elegètica titulada “To sir, with love” ("al senyor –professor- amb afecte"), que aquí es va tenir el desencert de titular “Rebelión en las aulas”


L’ESCENA:
Al final de la pel·lícula, un cop ha convertit els seus pre-delinqüents alumnes en nois nets i respectuosos que s’adrecen a ell com a “Sir” (senyor) i a les companyes com a “Miss” (senyoreta), tots plegats li organitzen una festa de comiat, ja que ha corregut la notícia que Tackeray ha rebut una oferta de feina d’acord amb les seves capacitats i abandonarà l’escola a final de curs. Els adolescents, endiumenjats, li dediquen una cançó (To sir, with love) i li fan un obsequi. Ell, commogut per les mostres d’afecte, no sap què dir-los i es retira a la seva aula per ocultar les llàgrimes mentre desembolica el regal: una modesta jerra metàl·lica. Mentre és allà, intentant païr tantes emocions, l’interromp una maleducada parella que no és del seu curs, es miren el modest regal i, enfotent-se’n, li diuen que l’any vinent seran a la seva classe. En aquest moment, l’enginyer es treu l’oferta de treball de la butxaca i l’estripa. S’ha converit, per fi, en mestre.

Els comiats, els tancaments de cicle, són sempre moments emotius perquè suposen deixar enrere un bocí de les nostres vides. Tots n’hem viscut i jo també, salvant les distàncies, algun de semblant al de Tackeray. Els adolescents són (hem estat) uns éssers capaços del màxim menyspreu i crueltat, però alhora posseeixen la virtut d’estimar amb una candidesa i passió que els adults ens hem deixat pel camí. És el record d’aquests instants, sublims en la seva senzillesa, que et reconcilia amb la teva professió i fa que et sentis útil.


dissabte, 11 de setembre del 2010

Matèries comuns de batxillerat: les noves "maries"

La darrera modificació curricular del batxillerat i els canvis en l'estructura de les PAU han deixat les matèries comuns o troncals en una situació de franca inferioritat respecte de les matèries de modalitat. L'afany d'especialització, causat en part per les demandes de pragmatisme a ultrança dels sectors productius, segons els quals no serveix de res "saber de lletra" per aixecar el país, ha suposat una reducció significativa de tots aquells aprenentatges considerats improductius, és a dir els humanístics. Mentre cada matèria de modalitat creix fins a les 4 hores setmanals, les comuns passen a 2 hores (amb l'excepció de la llengua anglesa, que es queda amb les 3 que tenia).
Però aquests aprenentatges no es veuen només perjudicats per la reducció d'horari, sinó que a aquesta dificultat cal afegir-n'hi una altra de gens menyspreable com és la massificació. Les matèries comuns es fan en gran grup, és a dir: literalment anxovats. Jo, com ja he explicat en anteriors missatges, faig mans i mànigues per ensenyar llengua anglesa a dos grups de batxillerat de més de trenta alumnes, amb totes les incongruències metodològiques que això m'obliga a perpetrar. I en igual mal pas es troben les meves companyes de llengua catalana, llengua castellana, filosofia, educació física i ciències per al món contemporani.


Fa uns anys -en època de vaques grasses- existien les hores de desdoblament (sí, en batxillerat es podia desdoblar una de les tres hores d'anglès!, tot i que pocs centres feien efectiva aquesta potestat en considerar la matèria una de les principals maries), però ara això ja no és possible. No hi ha diners per finançar grups reduits! Qui vulgui aprendre anglès que es pagui una acadèmia.
I mentrestant, quan recorro els passadissos del meu centre en hores de guàrdia observo amb una indissimulada enveja com els meus apreciats companys de Tecnologia Industrial, Física, Dibuix Tècnic, Economia, i tantes altres matèries de modalitat, no només disposen de més hores, sinó que s'asseuen envoltats per 10, 6, o fins i tot 2 alumnes, amb els quals assoleixen, és clar, un grau de complicitat i motivació espectaculars.










el de física s'adreça a la seva classe

No els culpo, és clar. Penso que aquestes condicions serien les òptimes -per bé que utòpiques- per a tots. Ni els retrec que guanyin exactament el mateix que jo, que al cap del dia he "tocat" el triple o el quàdruple d'alumnes. Només desitjo que quedi clar quines són les prioritats de les nostres autoritats educatives (i m'atreveixo a dir que de la societat en general): fer tot el possible perquè els joves s'especialitzin per ser útils al mercat i que es deixin de bajanades que no serveixen per a res.




Suposo que al final els hauré d'estar agraïts que, almenys, em deixin treballar. Si és amb trenta, o quaranta, o cinquanta alumnes tant li fot! Total, pel que serveix...

divendres, 10 de setembre del 2010

Freedom writers



ERIN GRUWELL (Hillary Swank)

pel·lícula : Freedom Writers (2007)
lloc: Long Beach. L.A. EEUU
edat: vint-i-pocs
sexe: femení
càrrec: professora de literatura a l’institut Wilson, un conflictiu centre amb un programa d’integració racial
trets físics: jove atractiva acabada de llicenciar. Vestimenta elegant i sofisticada.
trets psicològics: Idealista, valerosa, tossuda, sensible, solidària
altres dades: filla de família benestant, està casada amb un arquitecte frustrat i masclista que se n’acaba separant quan ella se submergeix en la seva nova feina i deixa de fer-li cas i moxaines.


“Their story, their words, their future”
“La seva història, les seves paraules, el seu futur”


“Freedom Writers” (“Els escriptors de la llibertat”) ens presenta el cas real i extraordinari d’una professora acabada de llicenciar que sol·licita expressament treballar en un centre conflictiu. Cap espectador pot quedar indiferent davant del coratge i implicació d’Erin Gruwell, una esplèndida Hillary Swank, i els comentaris en sortir de la projecció són de genuïna admiració.

Com cal esperar de la filla d’un prestigiós –i ric- polític progressista nordamericà, activista pels drets civils i les minories, la jove mestra té el cap ple de projectes i il·lusions de canviar el món, i per això demana treballar al centre Wilson, on es duu a terme un programa d’integració racial. Quan hi arriba, tanmateix, vestida elegantment i amb un valuós collaret de perles record de la seva difunta mare (cal ser càndid, la veritat) es topa de morros amb la realitat: la dita integració no existeix i professors i alumnes ja en fan prou d’anar sobrevisquent en aquella jungla de bandes mortalment enfrontades.
Però gràcies al suport del seu marit, del seu poderós pare, i a la seva pròpia força de voluntat, Erin va mica a mica adaptant-se a la classe, formada per una babel de delinqüents juvenils desenganyats de la vida i sense cap mena de respecte per a res ni per a si mateixos. Ella els ofereix respecte i estimació, els escolta, els encoratja a relacionar-se, a obrir-se al món i oblidar les seves pors tot utilitzant un dels més vells recursos magistrals: el diari personal. A través de les pàgines que escriuen, els joves intenten entendre’s i explicar-se, aprenen a estimar-se i respectar-se, i en el camí es crea un vincle afectiu molt fort entre tots.
Però això té un preu, és clar. La direcció del centre, que és absolutament maligna, no aprova els seus mètodes i li posa pals a les rodes. Ella, immersa en una lluita èpica, acaba perdent el marit -cansat que no li faci cas- i gairebé la feina. Finalment, movent els fils adequats, aconsegueix els seus objectius i la seva classe, que al principi era un desastre, acaba essent la millor de l’escola i tots els alumnes brillants hi volen anar.

Abans d’acabar l’anàlisi d’aquesta història i la seva protagonista, no em puc estar de afirmar: instituts com el Wilson existeixen a casa nostra, i de professores i professors com Erin Gruwell n’he vistos a cabassos. Però cap dels espectadors que surten de la sala amb els ulls envidriats no els mostren ni la mil·lèsima part, no ja d’admiració sinó de respecte, que els inspira aquest personatge de cel·luloide. Obrin els ulls, si us plau: a l’ensenyament hi ha, s’ho creguin o no, professionals molt implicats, i s’hi produeixen, mentre les autoritats no ho acabin de fotre tot en orris, petits miracles com el de la pel·lícula. Això sí, a nosaltres ens falla el màrqueting -i així ens va - a l’escola pública almenys.

L’ESCENA:
Amb l'objectiu d'apropar emocionalment entre ells els seus alumnes, pertanyents a ètnies i bandes enfrontades, Erin dissenya una curiosa activitat de TPR (total physical response) mitjançant la qual s'adonen que hi ha més coses que els uneixen que no pas coses que els separen.

dijous, 9 de setembre del 2010

1.2. Això ho arreglo jo amb mà esquerra, carinyo i bona voluntat


Si l’anterior tipologia de professor l’hem comparada amb l’heroi de western, aquesta correspondria més aviat a la figura beatífica d’un missioner o d’un cooperant internacional. El repte és el mateix, iguals són també els entrebancs que cal superar per assolir-lo, però molt diferents les armes amb què emprenen la seva lluita, ja que els personatges que ara ens ocupen branden la bandera de la no-violència, de l’empatia, de la compassió.


Aquests valors han protagonitzat moltes pel·lícules dels més diversos gèneres, referides a grans personalitats històriques, com ara Ghandi o Nelson Mandela, i el gènere escolar no podia ser menys. Hi ha diversos llargmetratges que retraten els esforços titànics i solitaris d’autèntics herois i heroïnes de les tarimes, persones concienciades, implicades, incansables i posseïdores d’un cor ple d’amor, però als quals, per diversos motius els toca haver de solucionar situacions extremes, causades per la degradació social, familiar, econòmica i emotiva que envolta la vida dels seus alumnes en alguns casos, o per la incompetència, la indiferència i la mala llet de les autoritats educatives i d’uns claustres de professors cremats davant la perspectiva d’un futur sense esperança ni reconeixement social.

Alguns de vosaltres, benvolguts companys de professió, enteneu bé de què us parlo, molt en especial aquells que heu treballat o treballeu en centres públics de determinats barris i ciutats del nostre país, capdavanter en justícia social. L’any 2010, per exemple, un govern d’esquerres (tremolem quan arribi la dreta!) ha aprovat a corre-cuita el tancament dels batxillerats en una vintena d’instituts públics del país, generant una desantenció escandalosa envers milers d’alumnes que, en altres instituts, estan condemnats al fracàs acadèmic i l’exclusió social.

Faran falta molts professors del perfil que tot seguit analtzarem per poder tirar endavant una tasca que, gràcies al fariseisme de tots plegats, està deixant de ser educativa i formativa per adquirir tints dramàtics d’assistència social, altraben dita “caritat”. Faran falta moltes Erin Gruwells, molts Tackerays perquè tot plegat no se’ns escapi de les mans i poguem mantenir una xarxa pública que impedeixi almenys la fractura social i ens permeti anar a dormir, a tots plegats, amb la consciència una mica menys intranquil·la. És curiós que, després de visionar les dues pel·lícules que tractaré en la propera entrada, el comentari del públic fos: “quina llàstima que no hi hagi més professors així... altrament ens aniria” quan el lament hauria de ser: “què cony estem fent tan malament entre tots, quan en comptes de mestres el que trobem a faltar són herois”

Com reconeixerem el professor “missioner-cooperant”, i com convindria relacionar-s’hi? Pot respondre al patró següent:

1.Bonhomia extrema. Aquest professor levita per les dependències de l’institut envoltat d’una aura d’espiritualitat i pau, tot repartint somriures amables i confidències a cau d’orella entre els alumnes. No oblidem que es tracta d’una persona que ha estat cridada a una tasca quasi divina de redemció.

2.Hiperactivitat. No se li escapa cap convocatòria ni cap programa que fomenti la integració i la convivència dels alumnes. Organitza sortides, visites, conferències, jornades gastronòmiques multiculturals. Quan aquestes propostes provenen de direcció o d’altres companys, però, la resposta no és sempre tan entussiàstica.


3.Lloques. Tant si són homes com dones actuen com la gallina amb els seus pollets (els alumnes), pels quals donarien la vida i als quals defensen a ultrança davant dels ultratges comesos per altres despiatats professors, que gosen amonestar-los o, fins i tot, suspendre’ls un examen.


4.Soletat. Les divinitats –llevat de les gregues, que eren unes catxondes- han hagut de patir sempre l’estigma de la incomprensió i es veuen, per tant, condemnats a l’ostracisme per part de les direccions, que temen que els desmuntin el xiringuito, i dels altres professors, que els contemplen com uns il·luminats somniatruites.

5.Bipolaritat. Els seus valors de tolerància i compassió sovint col·lisionen amb el seu modus operandi eminentment individualista i narcissista, generant unes acusades fluctuacions anímiques. Un dia et convidaran a un cafè i et regalaran somriures i afalags i, l’endemà, et giraran la cara com si els haguessis ofès mortalment.

Com a consell: prudència. Gaudiu dels bons moments que aquestes ànimes sensibles us puguin proporcionar però no caigueu en el parany de deixar-vos arrossegar pels seus sobtats remolins de pessimisme. Quant als alumnes, aneu molt amb cura de què en digueu en presència seva, ja que de seguida correrà a explicar-los-ho –al cap i la fi, és la lloca de tots, no?- i, en cas de conflicte no dubtarà a posar-se en contra vostra.

dijous, 2 de setembre del 2010

"El director"

RICK LATIMER (James Belushi)

pel·lícula : The Principal (el director) - 1987
lloc: New York- USA
edat: uns 40
sexe: masculí, testosteronitzat
càrrec: director en un institut conflictiu : Brandel
trets físics: Alt, amb constitució forta tendent al sobrepès. Vesteix de manera formal. Té uns bons punys, però també es defensa amb el bat de bèisbol.
trets psicològics: Conflictiu, rebel amb les autoritats, va sempre a la seva i no té inconvenient en emprar la força per defensar allò que creu just.
altres dades: Expedientat i castigat per les autoritats educatives. És motero fora d’hores lectives.

"En un institut on els alumnes es graduen en piromania, extorsió i agressió, el nou director i el cap de seguretat potser estiguin prou bojos com per capgirar les coses” , anuncia el subtítol del póster.

Rick Latimer, l’adust nou director de l’institut Brandel, encarna l’estereotip del professor antisistema (nostàlgic potser de sistemes passats), sempre enfrontat amb les autoritats i busca-bregues per naturalesa. Els seus punts de vista són incompresos per una administració encarcarada i excessivament tolerant amb la creixent manca de disciplina, la qual cosa acaba causant el seu desterrament en un centre molt conflictiu de barri perifèric, on les bandes de brètols fan i desfan al seu gust, sense cap mena de respecte pels companys o pel professorat i sembrant el pànic i el caos arreu. És un institut condemnat, amb alumnes condemnats i professorat condemnat, com alguns del nostre país que tots coneixem però que ningú no gosa anomenar perquè fa lleig.
L’institut Brandel és el producte típic d’una administració educativa miop i covarda que, amb les seves polítiques de busca de l’excel·lència, afavoreix descaradament determinats centres, ubicats en determinats entorns sòcio-econòmics, tot deixant de banda els que ofereixen els seus serveis en barris o poblacions marginals. El Ghetto, no ens enganyem, no és patrimoni exclusiu de les grans urbs nordamericanes, sinó que existeix aquí i avui, entre nosaltres.

Latimer, represaliat ideològic del sistema, és enviat a controlar un centre on, com resa el rètol de la pel·lícula, “els alumnes es graduen en piromania, extorsió i agressió”. Per a aconseguir-ho, disposarà només de l’ajuda del cap de seguretat, un desencantat però íntegre i valerós escuder (un sempre correcte Louis Gosset), i la comprensió i afecte d’una jove professora amb qui, ja s’ho poden imaginar, finalment sorgirà l’amor.

L’ESCENA CLAU:
Després de rebre una pallissa per part del capitost de la banda de brètols, Rick Latimer es retira per preparar el contracop definitiu. Com un autèntic cowboy, el director reapareix, bat de bèisbol en mà i muntant una espectacular Harley Davidson. El nou director entra a l’institut i en qüestió d’una hora i mitja s’hi baralla i els atonyina de valent. Latimer és aclamat com un heroi i l’escola, d’ençà d’aquests fets, esdevé una bassa d’oli d’on queda erradicada la violència, l’absentisme i, en general, el fracàs escolar. Hem de suposar que, a més, en cosa d’un o dos cursos, els resultats acadèmics passen a igualar-se amb la mitjana del país, i els llatins, afroamericans, xinesos i altres minories que hi estudien, participen entussiàsticament en programes d’innovació educativa i de cooperació internacional.




"Some people think Rick Latimer shouldn't be a teacher" (Alguna gent pensa que Rick Latimer no hauria de ser professor). El "lonesome rider" ha arribat a Brandel High.

"El substitut"


JOHN SHALE (Tom Berenger)
pel·lícula: The substitute - 1990
lloc: Miami - EEUU
edat: uns quaranta
sexe: musculí
càrrec: professor substitut en un institut conflictiu a la Florida
trets físics: Alt,amb constitució forta. Vestimenta formal.
trets psicològics: Dur, agressiu, inquisitiu, intuitiu, valent, violent
altres dades: Quan no perpetra la docència, treballa per a la CIA.




“El més perillós de l’escola solien ser els alumnes”

“El substitut” suposa una prescindible volta de clau en el subgènere cinematogràfic “professor dur es fa càrrec d’alumnat conflictiu”. A diferència del seu antecedent de 1987, John Shale no té res a veure amb la carrera docent, tot i que també prové d’un servei d’intel·ligència, concretament de la CIA! Quan les coses es posen veritablement magres no n’hi ha prou amb un mestre, per dur que sigui, sinó que cal recórrer a la violència professional i especialitzada. La fantàstica metralleta amb silenciador que presideix la taula i la llegenda que acompanya l’estampa són una veritable declaració d’intencions.

Shale no arriba al seu institut per casualitat, ni com a conseqüència de cap represàlia, sinó per voluntat pròpia i amb l’objectiu d’investigar l’agressió patida per la seva fràgil i molt femenina xicota, que sí és professora. Format i curtit en el món real, el substitut, lluny de ser blanc de les bromes típiques que tot professor en la seva situació d’interinitat ha de patir, es fa amb el comandament de la classe amb quatre mastegots ben donats i, així les coses, es posa a investigar.
Hi ha escenes d’autèntica pel·lícula d’espionatge, persecucions en cotxe, baralles, bandes d’extorsionadors i traficants de drogues... i l’heroi les va enllestint sense despentinar-se massa. Aquest enrenou destrossaria els nervis i les lumbars del més ferm dels professors, condemnant-lo segurament a demanar-se dues baixes mèdiques simultànies -una per depressió i una altra per les sessions de rehabilitació- però el bo de John no és un mitja nena, i li queden encara energies i savoir faire per fer, millor que ningú, les seves classes de matemàtiques.

L’ESCENA:
No us podeu perdre l’escena en què Shale és a l’aula i, malgrat els seus educats esforços per mantenir l’ordre, els alumnes se’l rifen. Joves d’aspecte agressiu parlen, criden, s’aixequen dels seus llocs, es barallen, es llencen objectes. I ell ho contempla impertèrrit fins que un d’aquells ximples, que no té ni idea que el nou substitut és Tom Berenger i que fa de “prota” de la pel·lícula, no se li acudeix altra cosa que llençar-li una llauna de beguda al cap. L’agent de la CIA, fent honor a la seva formació militar d’élit, ni parpalleja tan sols quan alça la mà per interceptar el projectil, atrapar-lo i aixafar-lo amb la contundència d’una premsa d’abocador industrial.





Lliçons pràctiques sobre com mantenir la disciplina a l'aula. Rapidesa de reflexos per empaitar les llaunes al vòl i algunes nocions de jujitsu apreses al Vietnam. Si no et foten un expedient i et quedes sense feina, l'èxit està garantit.

dimecres, 1 de setembre del 2010

1.1. Això ho arreglo jo a pantoflades

La figura del “lonesome rider” (nosaltres la vam conèixer en castellà com el “llanero solitario”) és un estereotip molt present en la cinematografia nordamericana des dels primers westerns. Entroncada amb les arrels d’una nació de pioners, suposa la sublimació del somni americà: el “self-made man”, l’home fet a si mateix sense l’ajuda de ningú, l’heroi que s’enfronta tot sol amb el perill quan tothom li gira l’esquena. El gènere “escolar” també ha begut de la inegotable deu d’inspiració que suposen les pel·lícules de l’oest, i ha incorporat l’heroi solitari en les seves trames, a vegades d’una forma subtil i d’altres, com veurem, molt més barroera.


Com sòl passar amb tot allò que ve dels Estats Units, contemplem amb la condescendència característica de la nostra europeitat l’espectacle d’un docent que actua com si fos un xèrif o fins i tot un bandoler. “Quines bestieses”, diem, tot reprimint amb prou feina un somriure foteta sota el nas. Però faríem bé d’admetre que aquestes pel·lícules tenen el seu públic –que no és en absolut minoritari- i que en el fons, malgrat la nostra pretesa superioritat cultural, moltes persones del nostre país aplaudeixen els mètodes que s’hi mostren: pares i mares d’alumnes molts d’ells, però també els seus propis fills i professors que, quan acaba la pel·lícula o el curs es posen dempeus per aplaudir.

Així que: atenció, companys i companyes! En coneixeu d’aquells que arriben a l’institut i diuen: “això ho arreglo jo solet/a?” ¿Treballeu amb l’encarnació del “llanero solitario”, aquell heroi que tantes vegades ha intentat col·laborar amb altres companys o amb la direcció o les autoritats i els han girat l’esquena? Què n’hem de saber i com convé tractar-hi?

Reconeixereu el “llanero solitari” per alguns dels atributs distintius següents:

1.Mal humor. Enfrontar-se tot sol contra el mal és una tasca feixuga que provoca, a banda de desgast físic i psicològic, una notable pèrdua de frescor vital. Si detecteu un rictus de fastigeig, interesseu-vos per la salut del seu propietari. Si no us explica el seu historial mèdic o emocional, pot ser que ens trobem davant d’un especímen de “llanero solitario”.

2.Soletat. És obvi: les croades individuals en pos d’una quimera aboquen per definició a l’allunyament dels altres. El mal humor també hi contribueix. El llanero solitario, doncs, pot ser aquell que les hores d’esbarjo s’asseu en una cadira per fullejar el diari mentre la resta de mestres xerroteja sobre trivialitats mentre endrapa l’esmorzar.

3.Actituds anàrquiques. Quin sentit té atendre’s a les normes? Per què passar llista, per què assistir a les reunions de coordinació, per què presentar les programacions didàctiques? Ell o ella saben què es fan, no cal que ningú els doni lliçons ni els en demani explicacions.


4.Menyspreu. Com és natural, algú que se sent abandonat acaba desenvolupant un sentiment de rancúnia. Així, la resta de la comunitat educativa és per a ells un ramat de borregos sense personalitat ni aptituds professionals de cap mena. Semblantment, els alumnes són uns analfabets indignes de la seva categoria docent.

5.Temor. Allò que aquests personatges entenen per inspirar respecte es tradueix sovint en autèntic pànic per part dels adolescents (i d’alguns adults també). Les seves classes són un autèntic funeral, de les quals ells/elles en surten orgullosos com si acabessin de lliurar –i véncer- el seu particular duel al “OK corral”.

A tall de consell, manteniu-vos-en allunyats però sense mostrar-los animadversió ni condescendència, ignoreu-los però sigueu educats quan se us adrecin i, sobretot, no els porteu mai la contrària a menys que tingueu molt clar que esteu disposats a mantenir amb ells una lluita sense quarter –penseu que, com que estan sols i enfrontats amb el món, disposen de tot el temps del món, i una breu pica-baralla pot esdevenir com si res la guerra dels cent anys.

Ara bé, si un dia obriu per accident el seu armariet de la sala de professors i, entremig dels papers i llibres, trobeu amagats uns nunxakus, un bat de bèisbol o una metralleta, jo de vosaltres no m’aturaria pas a donar-ne notícia a direcció, sinó que sortiria corrents i no m’aturaria fins arribar a casa. Pel que pugués ser.


Professors de cinema

Com tanta gent al país, tinc el defecte de tenir algunes (poques) bones idees que, en general, algú acaba desenvolupant abans i millor. Quan això passa se't queda una cara de pallús que no marxa ni a bufetades. Fa cosa d'un parell de mesos em va arribar que un espabilat havia escrit un llibre sobre mestres i que el molt barrut hi havia inclòs algunes referències cinematogràfiques. No me l'he llegit per no agafar un atac de feridura, perquè l'hivern passat jo havia estat preparant una sèrie d'articles justament sobre això. Suposo que es pot ser més burro, però no gaire.

Tot i així, no els llençaré a l'aigüera digital, sinó que els aniré publicant en successives entrades. Al cap i la fi, és gratis i tampoc no hi faré ni un ral de calaix, amb la qual cosa si hi hagués alguna coincidència amb el que ha fet aquest altre company no crec que em denuncii per rebentar-li el copyright. Sense més preàmbuls, comencem:


EL PROFESSORAT AL CINEMA

L’anomenat setè art ha retratat la condició humana des de gairebé totes les òptiques, des de la tragèdia a la comèdia passant pel romanticisme, la passió, les guerres, el crim... i, com no podia ser d’altra manera, ha dedicat també milers de quilòmetres de pel·lícula al món de l’educació.
No és el meu objectiu fer un repàs exhaustiu de la figura dels mestres al llarg de la història de la cinematografia. Això suposaria un esforç titànic de documentació que no em veig amb cor de fer i que, d’altra banda, tampoc no respon a les meves intencions. L’únic que pretenc és fer una ullada als estereotips més recurrents en aquelles èpoques que a mi i la majoria dels hipotètics lectors els pugui resultar significativa i els permeti sentir-s’hi fins a cert punt identificats o retratats. No hi haurà aquí, doncs, referències a pel·lícules en blanc i negre, sinó a cinema de gran audiència de les darreres quatre dècades. I a més, com veuran, gairebé totes les pel·lícules són de factura anglosaxona. Suposo que m’hauria d’avergonyir de la meva escassa cultura cinematogràfica però, com deia en el meu patètic intent per justificar-me, això no és cap tractat sobre cine, sinó sobre mestres, i no un estudi erudit sobre cinema d’autor sinó sobre allò que el comú dels mortals veiem a les pantalles .
Fins fa poc, el cinema tenia dues limitacions discursives. Una, la manca d’una dimensió volumètrica que, no sé si per sort o per desgràcia, acaba de rebentar la tecnologia tridimensional digitalitzada. El segon límit no el va aconseguir véncer ni tan sols Albert Einstein, de manera que no crec que haguem de patir perquè ho faci una major de Hollywood: la quarta dimensió, la temporal. Les pel·lícules tenen un metratge limitat, que segons els directors i els productors pot oscil·lar entre l’hora escassa i les sis o set hores (ja saben aquell vell acudit de “Lo que el viento se llevó... y el culo aguantó”).Però hi ha un límit que no es pot depassar, i que defineix molt el seu discurs i la seva construcció. La pel·lícula, a diferència de la sèrie televisiva, ha de solucionar d’una sola tirada el repte de plantejar, desenvolupar i resoldre històries i personatges d’una sola tacada. Aquests han de patir per força un procés d’esquematització que, en un periode curt de temps, aporti el màxim de dades possibles per resultar versemblants.
Els mestres de pel·lícula que veurem tot seguit són, per tant, esboços finits encaixats dins d’una categoria reconeixible, sense racons ocults ni replecs mentals, sense evolució ni projecció. Són, en suma, només personatges. Segur que n’hi ha molts més, però jo em referiré als següents:

1.1. Això ho arreglo jo a pantoflades
1.2. Això ho arreglo jo amb mà esquerra, carinyo i bona voluntat
1.3. Redemptors a la pèrfida escola privada

dimarts, 27 de juliol del 2010

Un món feliç

Fa un mes que sóc de vacances, i encara me’n queda un altre més. M’obligo a posar per escrit aquesta evidència com a teràpia per escampar vells fantasmes laborals i familiars. Segons els psicòlegs, cal enfrontar-se amb allò que ens angoixa, posar-li nom, parlar-ne, compartir-ho... només així podré suportar la vergonya de tenir una feina modestament remunerada, pèssimament considerada i unes vacances descomunals.

Hi ha reunió familiar a la casa d’estiu d’uns cosins de la meva dona, en un idílic poblet al bell mig de la Costa Brava. Estacionats al carrer, espectaculars vehicles tot terreny de gran cubicatge; al voltant de la piscina privada, a banda d’un munt de quitxalla sense titulació acadèmica ni preocupacions, es reueixen dos joves químics, una jove psicòloga, un jove protèsic dental, un jove economista i dos professors de secundària de mitjana edat. La conversa flueix distesa i amable a l'ombra dels pins, tot revisitant moments comuns de la biografia dels assistents, fins que la inesperada irrupció d’una parella amiga dels amfitrions en canvia el curs. Ell es presenta com a economista i ella, amb la boca un xic petita, admet que és mestra de P3.

En constatar-se l’estimable presència de docents, es produeix la primera referència foteta al ram de l’educació. El nouvingut, no se sap ben bé a tomb de què, afirma: “el problema és que els mestres fan bé de mestre, però són uns pèssims gestors”. Té tota la rao el senyor economista; no hem rebut formació en gestió i faríem bé de solucionar aquesta carència. Però jo encara estaria més preocupat si em trobés en el seu lloc, vista la manera com els preclars gestors empresarials com ell han engegat l’economia nacional a tomar pel sac (apreciació aquesta que, òbviament, m'estic de compartir en veu alta).

Tanmateix, a partir de la seva intervenció s’obre la veda, els assistents treuen les escopetes de les fundes, afinen la punteria i comença el foc creuat: excés de vacances, sous sobredimensionats, contractes laborals vitalicis, manca d’eficiència, resultats pobres, elegia de l’escola concertada i/o privada... Bé, el vell i avorrit debat de sempre. Què fer? Callar com sempre i deixar-los dir? Facis el que facis ells continuaran, de manera que optes per dir-hi la teva.

La meva dona, professora de secundària en una escola d’adults del Vallès, esgrimeix que les millors notes de selectivitat, amb la tradicional excepció de Barcelona, solen provenir d’instituts públics; afirmació que és rebatuda per un dels químics mitjançant un dels tòpics més antics: “els alumnes brillants aprenen(/em) amb independència del professorat que tinguem”. I jo que, aquest cop sí, li pregunto si aquest silogisme és aplicable quan els alumnes provenen de la privada. I ell que respon amb vaguetats, addueix no sé què de la mitjana de tots plegats, afegeix d'oïda quatre referències inconexes a les competències bàsiques, parla dels oficis dels seus pares... fins que a la fi se’n va a veure què fan els nens, que fa estona que no els veiem.

“El vostre contracte és vitalici i cobreu un bon sou”, dispara després el protèsic dental, sense deixar temps a respirar. “Sí”, admetem nosaltres, “tot i que també ens ho hem hagut de guanyar”, afegim, amb aquella fotuda mania de justificar allò que els altres mai no justifiquen. Ell, que té empresa pròpia, un quatre per quatre negre i relluent, i molta feina, discrepa: “He contractat una noia amb dues carreres i un màster, i li pago sou de secretària”. Certament, aquest és un dels drames laborals del nostre temps: hi ha molta gent molt ben preparada i poca oferta de feina que s'ajusti a les seves expectatives.

No sé si el que d’alguna manera venia a suggerir ell és que els funcionaris que només tinguem una o dues carreres (ep, sense màster!) hauríem de renunciar als nostres llocs de treball per cedir-los a les millor preparades noves generacions de JASP (¿recordeu aquell anunci de Renault on sortien diferents versions del “Joven Aunque Sobradamente Preparado”?). Potser ha arribat el moment d'actuar amb contundència, d'aplicar de forma radical alguns dels principis que regeixen el liberalisme a ultrança: eliminem qualsevol traça d'ocupació pública, prescindim de regulacions sociològiques pròpies de societats dèbils, fiem-ho tot a la competència i al lliure mercat (sanitat i educació inclosos) i així garantirem que els nascuts rics segueixin essent rics i els nascuts pobres, pobres. I fora maldecaps. Els que érem a la vora d'aquella piscina d'abundància ens podíem quedar tranquils (bé, gairebé tots).
Li exposo aquesta temença i afegeixo que d’aquí al “Món Feliç” d’Aldous Huxley, compartimentat en castes impermeables, hi ha només una molt petita, inquietant, passa. Els meus arguments no el convencen, és clar, i se’ls espolsa tot afirmant que nosaltres no en tenim ni idea de com és el “Món Real”. Em quedo amb la sensació que no ha entès la referència literària però bé... al capdevall jo visc en un “Món Irreal”, oi?





dimarts, 29 de juny del 2010

La selectivitat- 3 (els vigilats)

La irressistible atracció pel saber aliè

Malauradament format en uns rígids valors cristians, sóc poc donat als excessos verbals, em tinc per complidor i fujo de les temptacions narcissistes com del mateix Llucifer. Això sí, he de confessar que, pel mateix motiu, tinc una forta inclinació a un voyeurisme d'ordre, podríem dir-ne, sociològic.

Ja us podeu fer al càrrec del que suposa per a un pervertit com jo gaudir de carta blanca per observar tot aquell bé de déu de gent que se't mostra immòbil i vulnerable durant tantes hores. Imaginar-ne la vida present, passada i futura et proporciona una il·lusió d'omniscència narrativa quasi divina, dispara les teves futils pretensions literàries i, sobretot, et distreu sobremanera.

A la darrera convocatòria em va tocar vigilar una aula magna esglaonada on s'encabien, en cadires alternades per motius de seguretat, una seixantena d'ànimes, torturades algunes, il·lusionades altres, receloses, confiades, escèptiques, lleument passotes, desafiadores, fràgils, ordenades, caòtiques... Totes unides per un únic objectiu comú: superar el tamís intel·lectual que els permetés accedir a l'olimp dels universitaris. Llevat d'això darrer, en res no s'assemblaven. O potser sí? Hi ha éssers individuals? Som únics i irrepetibles, o simplement variacions aleatòries d'un nombre limitat de models?

Amb tant de temps ociós per davant, em vaig proposar l'àrdua tasca d'associar i categoritzar. El resultat? De molt dubtós rigor científic, la veritat, però també és cert que la mostra no oferia garanties com a univers estadístic. En aquest article entomaré les dues primeres categories.

La primera distinció, per òbvia, correspon al gènere, i afecta sobretot la indumentària i els estris de treball. En termes generals, les noies semblaven tenir dos o tres anys més que els nois, i algunes en realitat hauries dit que eren les seves mares que els acompanyaven. Elles acudien a l'examen informals però arreglades, perfumades i pentinades, i es canviaven cada dia de roba. Ells, per contra, portaven sempre la mateixa samarreta rebregada que, vull creure, devia exercir en el seu ànim algun efecte totèmic que se m'escapa. I per treballar? Mentre les senyoretes disposaven curosament sobre la taula uns incòlumes plumiers amb missatges trascendents o dibuixos de Hello Kitty, els xicots hi escampaven de qualsevol manera un grapat de bolígrafs “bic”, amb el tap masegat a queixalades i amb prou feines un dit de tinta.

L'actitud davant del repte d'administrar el temps és un altre dels elements a analitzar. Prova rera prova es van repetir els mateixos patrons. Hi havia una part dels examinands, sempre la mateixa, que lliurava els seus exàmens quan encara els quedaven trenta minuts. S'aixecaven amb posat de misteri, com si estessin al corrent de quelcom que se'ns escapava als altres, i et donaven el fruit de la seva feina com qui et fa a mans el contracte de compra-venda de la seva ànima immortal. Tu comprovaves que haguessin posat les ditxoses etiquetes al seu lloc i, abans no marxessin, els recordaves l'hora de la següent convocatòria. Aleshores ells se't quedaven mirant uns segons, com si fossin a punt de confessar-t'ho tot (me'n vaig perquè d'aquí a deu minuts ens envairan els extraterrestres), però acabaven per abandonar la sala en silenci, tot deixant-te el cor en un puny. La resta d'examinands s'aixecaven com un sol cos amb l'avís dels cinc minuts, i amb la tranquil·litat d'esperit que proporciona saber que t'ha calgut tot el temps per poder plasmar tant de saber acumulat. Bé, la resta no exactament, perquè quedaven els tres (sempre els mateixos tres) a qui havies d'arrabassar el paper d'entre les mans, crispades com urpes de gàrgola, aferrades al temor existencial d'haver-se deixat dues paraules al tinter.

dimecres, 23 de juny del 2010

Jo aprovo, tu em suspens


"el problema en aquesta companyia és que ningú
vol acceptar la responsabilitat per res.
Però no expliquis a ningú que t'ho he dit!"


Defugir les responsabilitats pels propis actes és un dels esports nacionals.

Quan ens posen una multa per excedir els límits de velocitat, de seguida trobem milers d’excuses que justifiquin o exculpin la nostra conducció temerària: “no hi havia ningú a l’autopista, anava tot just quinze kilòmetres per hora per sobre del permès o en tota la meva vida no he tingut mai ni un accident”. Tot seguit, si ens collen un xic, ens posem a escampar tinta com un calamar, perquè esquitxar els altres és un dels mecanismes de defensa més antics que hi ha: “i tots aquests que van a dos-cents per hora? I els que se salten la línia contínua? Aquests no tinguis pas por que els multin... a aquests no els enxampen mai els mossos.” Els mossos d’esquadra, ja se sap, s’amaguen maliciosament rere un matoll a la vora de la carretera, com a les road movies nord americanes, tot esperant que passem precisament nosaltres per poder-nos posar la multa que de cap manera ens mereixem.

Igual com els mossos, els mestres i professors actuem també amb maldat arbitrària buscant sempre la manera de perjudicar aquells alumnes que menys s’ho mereixen. A final de trimestre, o de curs, els donem uns informes valoratius anomenats popularment "les notes". De vegades lloem i premiem la seva feina i esforç però, d’altres, aquell document és quelcom molt semblant a una multa. Les reaccions que genera la seva recepció són, és clar, diverses.

Hi ha molts alumnes que responen amb un grau de maduresa notable, i es fan responsables amb absoluta naturalitat tant dels seus èxits com dels seus fracassos. Però aquests, la minoria, fan poc soroll, tenen escassa repercussió i són generalment percebuts com a extraterrestres que res tenen a veure amb la combativa ànima nacional.

D’altra banda, aquells que se senten dipositaris de les més atàviques tradicions mediterrànies, garants de la transmissió inter generacional dels costums més patriòtics, aquests responen d’una forma molt diferent. Recullen el butlletí de notes i amb una ràpida llambregada avaluen les notes. Quan no hi estan conformes, s’atansen al professor tot ofesos per exigir-li a crits explicacions: “Com és que m’has suspès?!!”. Quan les notes són bones, però, dobleguen el paper, se’l posen a la butxaca i se’n van xiulant cap a casa, cofois i satisfets. Quan algú, un company o els mateixos pares, els interroga, ells exclamen ufanosos: “les he aprovades totes!!”