Tants caps, tants barrets (o mocadors)

Jo mai vaig tenir una "senyu" així.

Què em dirien, benvolgudes mares (als pares ni els ho pregunto), si el dia de la reunió de P4 la nova senyoreta del seu fill se'ls presentés vestida així?

O què em diria vostè si al lloc on treballa –una xarcuteria, posem per cas- un company seu de feina es posés a despatxar despullat de pèl a pèl, adduint que és naturista? I si el guàrdia urbà del seu poble fes la ronda en tanga perquè els pantalons llargs li fan endeny a l’entrecuix? Potser vostè és un model de tolerància i em dirà que li semblaria molt bé, o potser que ni tan sols no li sobtarien aquestes estètiques. Jo discrepo, però com diu la dita: tants caps, tants barrets, oi?

Vostè i jo coincidirem sens dubte en un punt: una estètica no és, per sí mateixa, bona o dolenta. Ara bé, segurament discreparem de nou en el fet que, ens agradi o no, una estètica no és mai una cosa en sí mateixa, sinó que està connotada per una multiplicitat de circumstàncies, digui’s context, cànon o convenció sòciocultural. Ensenyar la pitrera, per exemple, és una cosa tolerada a occident, però pot costar la lapidació en un país de cultura musulmana; de la mateixa manera com, posats a denunciar conductes hipòcrites, està prohibit fer top-less a la meca del “porno”.

A Europa, com a l’Africa, l’Àsia, Amèrica o Oceania, també existeixen unes convencions estètiques que dicten allò que és apropiat i allò que no ho és; unes convencions subjectes, a més, a canvis al llarg del temps (fa seixanta anys, si una senyora hagués entrat a missa ensenyant la pitrera potser no l’haurien lapidada, però de poc li hauria anat). En l’actualitat, i en part gràcies o per culpa de la pressió consumista, la moda ha esdevingut extremadament canviant i eclèctica. Fins fa poc, la gent i sobretot el jovent anava de bòlit per mirar de seguir-ne els dictats, però d’uns quants anys ençà la velocitat del canvi ha estat tan frenètica que les temporades i les col·leccions s’han acabat juxtaposant fins que s’han fos en un magma imprecís en el qual tot s’hi val. Si es passeja pels carrers del país s’ha d’estar preparat a veure literalment qualsevol cosa.

¿A què respon, doncs, aquesta bacanal de teixits, talls i colors, aquesta policromia psicodèlica, aquest desplegament plumífer? Al que sempre ha respost al llarg de la història de la humanitat des que aquesta cobreix la seva nuesa: a la necessitat d’identificar-se, de mostrar-se part d’un col·lectiu o, justament, a pretendre utòpicament el contrari: ser únic en un món poblat per sis mil milions d’individus que són, en essència, iguals que nosaltres. Així doncs, la moda va més enllà d’una vacua combinació de peces de vestir. La moda té significació trascendent: comunica, atrau o repel, sedueix, agredeix, amenaça, exclou, inclou, reivindica, ofereix i pren, emet en suma tants missatges com ens volguem imaginar.

Per això, potser, la societat arbitra unes certes pautes d’etiqueta més o menys flexibles per a aquells espais diferents de la via pública o en els quals es duen a terme activitats específiques que impliquen la coexistència d’individus de sensibilitats diverses. Aquestes pautes el que fan es regular els espais de llibertat d’uns i altres a fi i efecte que no es produeixin solapaments que els puguin coartar. Així com l’hospital, la notaria, el banc, el museu nacional o el parlament no són via pública, tampoc ho són l’escola o l’institut, i per tant s’escau l’establiment d’aquestes normes i l’exigència del seu compliment.

Fa uns quinze anys, la primera polèmica mediàtica referida a la vestimenta dels alumnes es va desfermar arran la proliferació de l’ús de gorres i mocadors per part de joves d’origen llationoamericà. Per a alguns, de molt bona fe, la prohibició d’aquestes peces xocava frontalment amb el dret a la llibertat, però es va acabar demostrant que aquells tocats, en sí mateixos inocus, eren en realitat uniformes de guerra de les bandes juvenils, i que incitaven a la violència –suposo que no cal recordar exemples dolorosos. Quan un d’aquells joves es vestia ho feia per marcar terreny, per intimidar, per identificar-se amb el seu grup, la qual cosa sí que és una conducta excloent.

Darrerament la polèmica s’ha traslladat al famós mocador. Francament, a mi no em molesta que les noies portin mocadors al cap, o que els nois hi portin gorres –malgrat que com deia abans el fet de portar-los pugui enviar-me un missatge d’exclusió, ja que em marquen com a “diferent o no pertanyent” a mi que no en porto. Ara bé, un cop travessen les portes de l’institut, un cop surten de la via pública per entrar en un espai de tolerància i de convivència, els seguiré exigint que se’ls llevin per respecte als altres.

I si no estan disposats a fer-ho, sempre podríem recuperar els antics uniformes, que tenien moltes connotacions negatives (adotzenament, supressió de la identitat...) però que ens feien a tots iguals per unes hores. I a tomar vent!

Qüestió de pedagogia?

no em negaran que estan "monos"

Em disculparan però no puc estar-me d’incloure aquesta trivial qüestió etimològica. En realitat com veuran, es tracta només d’una entremaliadura de perapunyetes amb pretensions de lingüista de pa sucat amb oli, però podria ser un exemple de com l'ús impropi dels termes pot acabar modificant-ne el significat.

El mot d’origen grec paidos (infant, impúber) ha generat en els idiomes del nostre àmbit cultural un seguit de derivats ben coneguts, com el que encapçala aquest capitol, o altres com ara pedofília (amor als nens o adolescents. Amor sensual d’un adult per impúbers d’ambdós sexes) i els seus derivats pedòfil-a i pedofílic-a; els quals no cal confondre amb pederàstia (relació sexual d’un home adult amb un impúber, generalment del mateix sexe) i els seus derivats pederasta i pederàstic-a. Totes aquestes paraules, siguin quines siguin les seves connotacions, tenen com a comú denominador la interacció entre individus adults i no adults de l’espècie humana.

Parlem ara del mot que més relació té amb els temes que ens ocupen. El paidagogos era l’esclau que, en la Grècia clàssica, es cuidava de dur els fills del seu amo a l’escola, un equivalent als moderns “cangurs” que menen els infants com a borregos, carregats de motxilles. D’aquí derivaria més tard el mot pedagogia per designar l’acció d’ensenyar nens i, més tard, l’estudi teòric dels sistemes d’ensenyament en general. Durant aquest procés, destacats pedagogs han proposat la distinció entre aquesta i l’andragogia i la ginegogia, per referir-se a l’ensenyament dels adults.

Ara bé, ¿quantes vegades hem sentit polítics i opinadors utilitzar l’expressió “ens ha faltat pedagogia” referida, per exemple, a la seva incapacitat de transmetre la conveniència d’aplicar una mesura legislativa o de fer valer les seves demandes davant determinades instàncies? Diccionari de l’Enciclopèdia Catalana en mà, avui dia es defineix pedagogia com a art de l’educació, i el mot pedagog-a com a persona que té al seu càrrec l’educació i l’ensenyament, especialment dels infants –amb la qual cosa s’acota un xic el terme, tot ajustant-lo més a l’etimologia que hem observat anteriorment.

Així doncs, per ser curosos i precisos, hauríem d’intentar eradicar la Pedagogia de les pràctiques polítiques o periodístiques i circumscriure’n l’ús a l’àmbit que li correspon, que és el de l’educació d’infants i adolescents. A menys, és clar, que es consideri a ses senyories diputats i diputades uns immadurs impúbers (que seria un altre tema a tractar, no es pensin pas).

La responsabilitat civil – la bona voluntat i el seny

Fa uns dies, compartint dinar i agradable conversa amb un grup d’amics, va sorgir el tema de l’atenció dels alumnes amb malalties cròniques, específicament d’aquells que necessiten un tractament farmacològic o hormonal regular. Un dels amics, pare d’un nen en aquesta circumstància, es queixava de la poca sensibilitat que els docents mostrem a l’hora d’atendre’ls adequadament. “¿Tant us costa mesurar-li el nivell de sucre en sang, calcular la dosi d’insulina i injectar-la-hi? -venia a dir- Nosaltres ho fem en un tres i no res, i el nen hi està acostumat”

La diferència, vaig intentar argumentar, és que una cosa és administrar-li la dosi al teu fill i una de ben diferent administrar-li al fill d’un altre, sobretot si no tens ni una mínima formació –capacitació professional- ni cap cobertura jurídica en cas d’error (partint de la base que els professors som humans i ens podem equivocar, tot i que els anys d’exercici de la docència m’hagin ensenyat que poca gent ho entén així). De fet, no som nosaltres els que ens neguem a atendre la mainada en aquestes circumstàncies, sinó que és la normativa vigent la que ens impedeix administrar ni una trista aspirina quan tenen maldecap.

“Mai no passa res, fins que passa alguna cosa”, aquesta és una màxima que cal tenir gravada amb foc si és que es vol treballar amb menors d’edat. Si no passa res... endavant les atxes, tot ha sortit com estava previst i tan contents! ¿Però i si el professor erra la mesura, o ignora el significat d’algun símptoma... i si el nen fa un coma diabètic? Per molt que de tot cor creiem que acceptaríem la fatalitat, no podem estar segurs que la nostra reacció no fos de ràbia envers aquella persona a qui havíem confiat la vida del nostre fill, i tampoc no faltarien aquells que ens encoratjarien a denunciar-la i exigir responsabilitats civils i qui sap si penals.

En arribar a aquest punt, l’amic i jo mateix vam trobar un punt d’acord que no sembla forasenyat: Si no hi ha pressupost, com addueixen les autoritats, per contractar vetlladors, es podria formar professorat i dotar-lo de la cobertura jurídica necessària per dur a terme aquestes tasques. En aquestes condicions, això que ara s’interpreta com a falta de sensibilitat i que no és altra cosa que seny, deixaria de produir-se i la mainada rebria el servei que es mereix.

Allò dels sous, 2a part

Aquest cap de setmana els pares i mares de la pàtria s'han reunit per acordar, definitivament, l'abast de la retallada dels sous. Ha saltat la sorpresa! Sembla ser (i dic sembla ser perquè la mesura és confusa i susceptible de matitzacions) que la retallada de sous de les empreses públiques amb concert també afectarà el personal docent de l'ensenyament concertat. He de reconèixer que, després de les primeres declaracions d'intencions del govern català en un sentit contrari, no m'esperava pas que fossin tan valents de retallar on més cou, i per això vaig donar com a cosa feta que se'n quedarien al marge.

No ha estat així, i no em dol pas haver-ho de reconèixer: em vaig passar de savi. O dit, d'una altra manera, de tan llest vaig acabar fent el burro. De tota manera, digueu-me malfiat però no m'ho acabaré de creure del tot fins que no es publiqui el detall de la seva retallada que, com el mateix conseller Castells va aclarir, es farà en funció del seu conveni particular, que no és el mateix que el dels funcionaris de carrera.

Pel que fa als darrers, ja podem traduir els rumors en números:

7% del sou base + 5% dels complements + 30% de les pagues dobles (que només hem cobrat un any).

Amb les diferències lògiques derivades d'antiguitat i complements específics de cadascú, la crisi ens afaitarà més o menys uns 125€ nets mensuals + uns 700€ nets de cadascuna de les dues pagues extres. En total, cada professor de secundària estalviarà al contribuent uns 2.600€ nets l'any.

El sou ens el poden potinejar sempre i quan els doni la gana, les condicions laborals modificar-nos-les quan els vingui de gust... Però, ep!, seguim tenint la feina segura... i qui no s'acontenta és perquè no vol.

El viatge de fi de curs

no sóc jo, però podria ser-ho al cap de vuit hores camí de Pisa

A banda de les esmentades sortides d’una sola jornada, que en sí mateixes donarien per a un capítol, jo em centraré aquí en la sortida per excel·lència: el viatge de fi de curs –el viatge d’estudis, que en diuen, també. No és feina fàcil, és clar, car com comprendran hi ha infinitat de casuístiques entorn a les destinacions i les dates.

Pel que fa a dates, la majoria de centres de secundària reserven aquest viatge per al quart d’ESO, ja que marca el final de l’etapa i serveix com a comiat dels companys i companyes que, d’ençà, seguiran alguns d’ells camins divergents, però hi ha centres com el que actualment em suporta, on la tradició és fer-lo a primer de batxillerat ja que els alumnes de quart gaudeixen o pateixen circumstàncies massa heterogènies com per organitzar res conjuntament.

Quant a destinacions, hi ha des del clàssic viatge cultural a les Balears –ensaïmades- a alguna capital europea propera, amb pallissa d’autocar i museus inclosa –París, Roma-, fins al càmping cutre a l’extraradi, passant per les escapades en avió a Londres –compres a Carnaby street-, Amsterdam –porros al barri vermell-, i els intercanvis de deu dies amb un formós poblet de Dinamarca. Tot això depenent, és clar, no de l’excel·lència acadèmica dels alumnes o dels seus centres sinó dels diners que tinguin les famílies. La vida és així d’injusta, i no la canviarem pas ara i aquí a base de subvencions, però agraïria a les autoritats que reconeguessin almenys que, si bé l’educació és de moment un dret-deure universal, hi ha nens i nenes que són més “universals” que altres.

ON ANEM?

Fa tres anys que treballo al meu institut actual, un dels vint-i-un pseudoinstituts a què es refereix el meu pseudoconseller d’educació. Aquí m’ha correspost tutoritzar els grups de batxillerat, de manera que enguany la roda em porta a ser tutor per segona vegada del primer i, per tant, convertir-me entre altres coses en l’agència de viatges oficial. Bé, en tots dos casos, he de dir que vam fer “arrancada de cavall i parada de burro”, ja que vam començar plantejant-nos viatges “normals” fins que vaig aconseguir que s’adonessin que no són alumnes econòmicament “normals” -la majoria d’ells no només no es podien pagar el viatge a Roma, sinó que haurien tingut seriosos problemes de papers per sortir i tornar a entrar al país. Després de mirar-nos-ho del dret i del revés, anirem de vacances A UN CÀMPING DEL MEU POBLE! Ara bé, amb l’experiència de fa dos anys, he de dir que la sortida a Itàlia us la regalo. Sé que sonarà a tòpic i a excusa de mal pagador, però l’important no és on vas sinó amb qui, i quina relació acabes forjant amb ells.


ANAR DE VIATGE: UN XOLLO PELS PROFESSORS

Hi ha l’opinió força estesa, entre la població que no és del ram o que no té familiars directes al ram, que els professors ens barallem per anar de viatge (o de colònies a primària). Al capdavall, argumenten, ens surt gratis, perquè el nostre viatge es repercuteix en el preu que paguen les famílies. “Mira-te’ls ells: corrent la Seca, la Meca i la Vall d’Andorra amb totes les despeses pagades!”

Fem una prova: vagi’n-se’n de vacances pel món quatre o cinc dies sencers, fora del seu horari laboral, amb quaranta adolescents esbojarrats amb els quals no els uneix cap vincle familiar, portin-los arrossegant-los per les sales dels museus, vigilin-los de dia perquè no prenguin mal i de nit perquè no s’emborratxin o no duguin a terme totes aquelles pràctiques sexuals de risc comentades a les sessions de tutoria... i tot plegat sense cobrar ni un ral! Quan tornin, si és que han sobreviscut, ja parlarem de tornar-hi l’any vinent... i aquest cop pagant-se vostès el seu propi bitllet.


LA RESPONSABILITAT

Tot desplaçament, sia en autocar, tren, avió o vaixell, implica necessàriament un risc. Tot risc implica, necessàriament, la possibilitat que quelcom falli i es produeixi una desgràcia. Tota desgràcia implica, necessàriament, l’exigència i assignació de responsabilitats. Tota assignació de responsabilitats deriva, necessàriament, en l’aplicació de sancions.

Durant els trajectes, i mentre es duen a terme activitats guiades, és l’empresa que dóna el servei la que disposa de l’assegurança exigida per assumir qualsevol incidència –i per això són cada cop més freqüents les sortides que es limiten a entorns control·lats. Però en el cas del viatge de fi de curs es produeixen nombroses circumstàncies en les quals no hi ha ningú que disposi de cobertura legal davant d’una eventualitat com ara: furts, aldarulls, danys a tercers o al patrimoni monumental, lesió, pèrdua o segrest d’un alumne, malaltia o –en el més extrem dels casos- defunció. En aquests casos, el professor acompanyant es queda, com se sòl dir popularment, amb el cul a l’aire, perquè ningú no el protegirà davant les inevitables denúncies per negligència. L’únic que ens queda fer als docents que, fruit de la nostra inconsciència, acceptem endur-nos alumnes de passeig és creuar els dits o, si som creients, apelar al santoral en plè perquè a cap d’ells/es se’ls acudeixi fer alguna d’aquestes coses que he viscut en un sol viatge de 4t d’ESO a Itàlia:

1.escapar-se de nit de l’hotel per trobar-se amb un italià de vint-i-cinc anys que li ha dit: sei bellissima io ti amo

2.saltar d’una habitació a l’altra a través dels balcons d’un tercer pis, per passar-se la nit jugant a cartes i/o tenint coneixement carnal amb coetanis

3.comprar alcohol d’amagades per emborratxar-se com cretins

4.robar diversos productes a la botiga d’un museu sense que l’enxampin

5.robar una postal d’un kiosc a Venècia i que l’enxampin

6.passar-se tot el viatge vomitant d’amagades el menjar ingerit davant dels professors i, consegüentment, marejant-se i caiguent rodona per les cantonades

7.just un any després de l’atemptat de l’11-S, assenyalar ostentosament un altre viatger del vaixell de Gènova, d'aspecte àrab, i denunciar a crits: “és d’al qaeda!”

8.passar la bossa de mà per l’escàner dels carabinieri d’un museu de Florència amb la rèplica metàl·lica, i a escala natural, d’una arma automàtica

Les reunions de grup amb les famílies

Pel motiu que sigui (segurament per quadrar horaris), sempre que he fet de tutor m’han tocat grups de post-obligatòria -el que abans era COU, i ara batxillerat. En el cas del primer de batxillerat, atès el canvi tan important que suposa el pas de l’ESO al batxillerat, se sòl establir, a principis de curs, una trobada de contacte amb les famílies de tot el grup. Amb aquesta reunió es pretén que aquestes es coneguin una mica entre elles (que sàpiguen amb qui conviuran els seus fills) i també informar-les de tots aquells aspectes novedosos que els suposarà la nova etapa: currículum, horaris, hàbits de treball, grau d’exigència, autonomia en l’estudi, etc.

És, crec (creiem tots) una reunió de gran importància, i per això es convoca sempre a una hora extraescolar a partir de les set del vespre, per facilitar-hi l’assistència al màxim nombre de pares i mares possible. Els darrers anys, he convocat les famílies per carta, i he fet més d’un recordatori als propis alumnes (de batxillerat), explicant-los com d’important és la seva assistència. Passaré a dibuixar, tot seguit, un retrat robot del que sòl ser una d’aquestes reunions.

TARGET (sorry)
pares i mares de trenta-vuit alumnes de 1r de batxillerat.

UBICACIÓ
biblioteca del centre, convenientment habilitada per donar cabuda a setanta-sis persones adultes, còmodament assegudes i amb una visió impecable de la pantalla on els projectaré un fantàstic power-point amb les idees clau que els vull transmetre (intueixo, estimat lector, que riu per sota el nas. És cert: sembla que no es pugui fer cap xerrada sense la inefable presentació digital. Què hi farem? No sé què és causa o conseqüència de què, però hi ha molta gent que si no veu una pantalla il·luminada amb tot plè de dibuixets ja no fot cas de res. Ens hem tornat com mosques)

PRESENTS
a banda del propi tutor fent hores extres no remunerades:

-la coordinadora de batxillerat fent hores extres no remunerades.
-la conserge, que també ha hagut de fer hores extres no remunerades.
-deu mares
-tres pares (tots ells amb la seva parella, que era una de les deu mares esmentades anteriorment)
-una àvia
-dues alumnes acompanyant els seus pares

La reunió es desenvolupa seguint el guió de cada any, llevat pel que fa als canvis en el marc legislatiu que se solen produir, amb menor o major grau, també cada any. Els punts de l’ordre del dia són més o menys els següents:

PRESENTACIÓ
El tutor i la coordinadora es donen a conèixer als assistents, els agraiexen la seva presència i fan cinc cèntims del contingut de la reunió.

INTERRUPCIÓ A LA PRESENTACIÓ
Un dels pares interromp la presentació per sol·licitar que, d’ençà, la mateixa es faci en el seu idioma, que és el castellà, perquè ell no entén el dels professors, que és el català.

MARC LEGAL i SOLUCIÓ DE COMPROMÍS
El tutor explica al pare que el Català és idioma oficial a Catalunya, i que la llei, de moment encara, el defineix com a idioma vehicular de l’ensenyament. Tanmateix, en atenció a les seves dificultats de comprensió, el tutor sol·licita a la resta d’assistents permís per fer la traducció simultània de tot allò que es digui a la reunió. La resta d’assistents s’hi avenen, més que res per no semblar una colla de xenòfobs.

CONTINUACIÓ DE LA PRESENTACIÓ (en V.O.S.E)
La resta d’assistents es presenten. El tutor, mentrestant, passa llista de quines famílies han acudit a la cita i posa una creu vermella al costat del nom dels absents (aquesta no els la pensa perdonar!). Quan tothom es coneix, comença l’explicació del tutor, que té cura d’aturar-se cada dues frases per poder oferir-ne la traducció literal. La situació és ridícula, tothom n’és conscient, però el pare que adduia no entendre el català segueix sense baixar del burro. El tutor, que és masell de mena, tampoc vol baixar-ne. Així doncs, es repassen per duplicat tots els punts previstos:

1.currículum / curriculum
2.matèries de modalitat / materias de modalidad
3.marc legal / marco legal
4.calendari / calendario
5.horaris / horarios
6.hàbits / hábitos
7.exigència / exigencia
8.autonomia en l’estudi / autonomía en el estudio
9.exàmens / exámenes
10.excursions / excursiones
11.preguntes / preguntas

PREGUNTES / PREGUNTAS
Han passat uns trenta-cinc o quaranta minuts, i tutor i coordinadora han exposat tot allò que tenien previst exposar. Plana un silenci tens a la sala. Les mares es miren, com si es reptessin amb la mirada a ser les primeres en obrir foc. Per fi, una dispara i la resta de preguntes se succeeixen com si allò fos una roda de premsa d’en Pep Guardiola. I el tutor, que no és ni tan guapo, ni tan llest, ni tan ric com ell, va contestant tot tractant de no recórrer als tòpics: “el batxillerat és així; a vegades s’aprova i a vegades se suspèn; no hi ha matèria fàcil o ens hi deixarem la pell dels colzes...”

- Pots repetir les dates festives?
- On aniran de viatge de fi de curs?
- La meva filla pateix claustrofòbia... no hi anireu pas en avió, oi?
- El meu és celíac. Suposo que ja ho tindreu en compte...

La reunió se sòl tancar al cap d’una hora. Aquest és el moment de les consultes a títol individual, les quals acabes atenent malgrat, com havies avisat a la carta, no és ni el lloc ni el moment. Saps que no tindràs gaires més oportunitats de parlar amb aquella bona gent. Les mares i pares d’aquells alumnes que saps que no et donaran cap maldecap.

Les sortides no curriculars

Al llarg de l’escolaritat els alumnes fan sortides de diferents durades. A primària se’n sol dir “colònies” –un concepte que, ho sento, em retrotrau a èpoques imperials de joventut militaritzada. Aquestes colònies suposen que la mainada es passa una, dues o fins i tot tres nits fora de casa, segons l’edat i el col•legi on estudien –a sisè se solen fer les més llargues, conegudes com “esquiada”. Són uns dies en què la mainada conviu, i aquella que és de ciutat entra per primer cop en contacte amb la natura, on descobreix que la llet surt de les vaques, acarona les oques, recull els ous del galliner i es fa una foto amb l’inefable gos de la casa de colònies. Són uns dies en què els pares i mares queden lliures per poder anar-se’n a sopar, al teatre, al cinema, encarregar un altre fill...o senzillament aixafar-se al sofà per mirar tranquil•lament la tele.

A secundària, però, no hi ha tradició de fer-ne; de manera que les sortides són en general d’un sol dia i dissenyades en principi per acomplir un objectiu curricular. Amb les lògiques variants geogràfiques que no conec, són inevitables les: anades al museu de la ciència i/o al de la tecnologia, el canal olímpic, el teatre de llengües catalana, castellana i anglesa, el zoo, al museu d’història natural o al d’Història de Catalunya, al MNAC, el MACBA, la Fundació Miró, el museu Dalí, les caves del Penendès, les càrniques o els volcans de la Garrotxa, les ruïnes d’Empúries o de Tarragona, les coves prehistòriques de Serinyà, el poblat íber d’Ullastret, les mines de sal de Cardona... i tantes i tantes altres. A vegades aquestes sortides s’emmarquen dins d’allò tan fantàstic i en vies d’extinció que coneixíem com els Crèdits de Síntesi, però majoritàriament es tracta d’activitats programades al llarg del curs com a complement pràctic als coneixements adquirits de forma teòrica dins l’aula. Hi ha, doncs, poques ocasions per a l’esbarjo com a tal, amb la puntual excepció de l’anada a un famós parc d’atraccions temàtic situat a les comarques de Tarragona – i no parlo de la Imperial Tarraco, precisament-, que genera no poques àcides polèmiques entre alumnes i professors, i entre aquests mateixos. Quan es planteja, generalment és per al darrer dia de curs i al claustre es manifesten sempre tres sensibilitats molt marcades al respecte:

1. aquells que són favorables a anar-hi, sia perquè creuen que d’alguna forma és un premi a l’esforç fet pels estudiants al llarg del curs, sia perquè així fan colla, sia perquè a ells mateixos els agrada o sia perquè saben que es passaran un dia a l’ombra d’un imaginari bosc tropical fotent-se una cervesa i sense fer classe.

2. aquells que hi estan en contra, sia perquè creuen que és una trivialització de la funció educativa d’un institut, sia perquè en la seva opinió són els pares que els hi han de portar, sia perquè ells odien aquesta mena d’aglomeracions i els fa pànic la idea d’endinsar-se en aquella jungla d’adolescents histèrics, sota un sol de justícia i, a més, haver de començar i plegar a deshora.

3. aquells que manifesten obertament que tant se’ls en fot, perquè en qualsevol cas aquell dia tampoc no pensaven aparèixer pel centre.

L’escola com a transmissora de valors

Fa pocs dies sentia a la ràdio les declaracions d’un responsable polític, el nom del qual ara no ve al cas, que atribuia el creixent nombre de crims masclistes al nostre país a un sistema educatiu permissible en excés i que no forma les generacions de joves amb valors que els permetin afrontar la frustració. Aquesta incapacitat de gestionar el fracàs de les pròpies expectatives seria, doncs, la causa d’unes reaccions violentes i desaforades.

L’home es va quedar ben descansat. L’argument no sona malament, si ens limitem a la tonada, però per poc que ens fixem de veritat en la lletra ens haurem de plantejar forçosament una pregunta: aquest sistema educatiu -amb totes les imperfeccions que té- educa només els valors dels nens? És a dir, per aquesta regla de tres, no hi hauria d’haver també un esclat de casos de violència feminista?

No vull dir que el bon senyor, que tan taxatiu es mostrava en la seva epifanística revelació, no tingui una porció mínima de rao, en la mesura que l’escola és un de tants organismes que participen en la formació dels ciutadans. Però donar-li tanta preponderància és caure en un reduccionisme injust. ¿No hi pot influir també –pregunto jo- la desaparició de la familia extensa (la tribu) en benefici de la nuclear, o el progressiu abandonament de responsabilitats educatives per part d’aquesta? No és més versemblant pensar que els nois acabaran reproduint el model de relació de parella que viuen a casa, més que no pas la que els puguin ensenyar a l’aula? ¿Passarem per alt que els autèntics generadors de models de convivència social són, cada vegada més, les productores televisives, cinematogràfiques i multinacionals del videojoc?

L’aplicació de programes específics resulta tan evident que ja no causa la més mínima reacció en els nens i adolescents als quals s’adrecen, que ja estan perfectament immunitzats. Cada any els visita el guàrdia urbà de torn que els recorda els efectes de les drogues; els parla el mateix jove tetraplègic que els adverteix dels riscos de conduir sense seny; i tenen el mateix taller en el qual ve algú “guai” que els ensenya a posar-li preservatius a un cogombre que deu tenir una vida sexual ben ensopida –o no. Ells van dient que sí, però quan surten al carrer la societat els bombardeja amb centenars de missatges inespecífics –i efectius- que els convencen immediatament i fulminant de tot el contrari.

No voldria extendre’m en un llistat de valors, tradicionalment transmesos per la família-tribu, que la societat ha –hem- estat delegant en l’escola, com si fos responsabilitat dels mestres educar els fills dels altres. No oblidem que el departament d’Ensenyament es coneix ara com a departament d’Educació, un canvi conceptual gens innocent. ¿Realment pertoca als mestres, uns perfectes desconeguts nostres assumir:

• l’educació afectivo-sexual
• la prevenció de l’alcoholisme i les drogodependències
• l’educació viària
• la igualtat dels sexes
• l’educació mediambiental
• els valors de convivència i respecte per la diversitat
• l’educació religiosa, si s’escau
• la tolerància cultural i ètnica
• la solidaritat amb els més necessitats
• el tractament de les pors i fòbies infantils
• el control dels esfínters
• l’educació nutricional
• aconseguir que mengin fruita
• evitar que es tirin rots i pets a taula
• etc, etc, etc.?

Jo penso que no, però potser això es deu a què formo part d’una generació de professors laxos i permissius, que va ser educada -sense massa èxit, sembla ser- per una generació de professors durs i intransigents com els que li deuen agradar a aquest senyor.

Entrevista individual amb la família

Concertar una entrevista amb les famílies dels alumnes de secundària (tant ESO com batxillerat) és sovint un repte molt difícil d’acomplir per diverses circusmtàncies:

1.Hi ha famílies que, a aquesta edat, decideixen donar als seus fills un vot de confiança i, d’una manera inconscient, es desentenen d’allò que facin, deixant-los a ells tota la responsabilitat pels seus actes.

2.Hi ha famílies que no aconsegueixen gestionar correctament l’adolescència dels seus fills i aquests se’ls escapen de les mans. Una solució paliativa davant la frustració que això els genera és desentendre’s d’allò que facin, almenys, mentre no són a casa.

3.Hi ha famílies molt atrafegades que no tenen ni un instant per entrevistar-se amb el tutor dels seus fills. Gairebé sempre, aquesta inflexibilitat horària acaba degenerant en una acusació més o menys tàcita al propi horari del tutor. “Escolti, que jo treballo!”, et diuen, indignats. “A veure si no em podria rebre un dia a les vuit del vespre, quan surto de la feina”.

4.Hi ha famílies que mentre tot vagi bé no veuen necessitat de parlar amb el tutor. Quan les coses es torcen, però, tot són presses i retrets: “Com és que no em van dir que li anava malament?” (Escolti, que no parla amb el seu fill, vostè?)

5.Hi ha famílies que, superades per les dissorts de la vida, o bé acluquen els ulls o bé decideixen delegar en l’escola tot allò que no es veuen capaços d’entomar. Resignades, esperen l’arribada del butlletí de notes. Si es produeix un miracle i el seu fill ho aprova tot, bé. Si no hi ha miracle, es castiga el noi. O es demana revisió d’examen.

D’altra banda, també hi ha famílies (cada cop menys, per desgràcia), que la segona setmana de curs ja et demanen una entrevista, a l’hora que tu vulguis, el dia que a tu et convingui, i que s’hi presenten al complet: pare i mare, i si et descuides els avis i els tiets també. Magnífic, entendridor, realment per treure’s el barret, de debò ho dic, sense cap ironia. També és cert que aquestes són les famílies dels nois que menys necessiten l’entrevista, ja que són els que treballen, fan els deures, porten el material, es comporten bé, són educats...
Res no és casual, senyors, res no és perquè sí.

L’entrevista pròpiament dita no és, com apuntava erròniament el títol d’aquest punt, amb la família, sinó amb la mare. Els pares són uns personatges mitològics dels quals a vegades es parla, bé per excusar-ne l’absència (“el meu marit no ha pogut venir perquè treballa”), bé per dir-ne pestes (“d’ençà del divorci el meu marit s’ha desentès del seu fill”). Recentment he viscut un cas en què la mare em va dir, via telefònica, que no vindria perquè estava molt fatigada i em deia després que truqués al pare, de qui s’havia divorciat vuit anys enrere i que vivia en una altra ciutat a més de cent quilòmetres, per dir-li que fes el favor d’assumir les seves responsabilitats i venir a entrevistar-se amb mi.

Així doncs, heus ací tutor i mare reunits en una aula buida, o al passadís, o al pati si fa bo, mirant-se de fit a fit amb recel. Una per haver de passar per aquell mal tràngol quan hauria d’estar fent tantes coses més importants que parlar del seu fill adolescent, l’altre per haver hagut de capitular i concedir l’entrevista més enllà del seu horari laboral.

Si ha fet bé la seva feina (que, creguin-me, normalment és així) el tutor haurà preparat l’entrevista tot recollint informació dels diversos professors que fan classe a l’alumne en qüestió (actitud, assistència, presentació de treballs, resultats als exàmens, altres...) i, a banda de tots aquests ítems, afegirà al seu propi informe tot allò que es derivi de la seva acció tutorial (entrevistes, sortides, sociograma de l’aula, observacions...). Fornit de dades, doncs, afrontarà l’entrevista disposat a informar i, potser més important, ser informat.

En aquest punt es plantegen dues situacions: que hagi de donar bones notícies o que hagi de donar males notícies. A triar, no cal dir que tots ens quedaríem amb la primera. No hi ha res tan agraït com una família a qui el tutor del seu fill els comunica que treu bones notes, es relaciona magníficament amb els companys i amb els professors, és responsable, educat, treballador... una bellíssima persona! Aquestes entrevistes són una bassa d’oli i els participants s’acomiaden amb encaixades sinceres, somriures dentrificis i, si gosessin, petons a la boca. Malauradament són les menys.

¿Però què passa quan el tutor es veu en la gens agradable tessitura d’informar (o recordar) als pares de la criatura que aquest treu males notes, té una relació pèssima amb companys i professors, és irresponsable, mal educat, té un os a l’esquena... és, en resum, un autèntic indesitjable? Ah, amics meus, aquí no hi ha somriures ni abraçades. Hi ha, diversos tipus de reacció:

1.Estic tan enfadada com avergonyida, i li demano disculpes. No tenia ni idea que el meu fill fos així. Tindrem una xerrada seriosa amb ell. Això no es tornarà a repetir, encara que l’haguem de castigar dos mesos seguits sense sortir de casa. Passi-ho bé, i gràcies.

2.Estic tan enfadada com avergonyida, i li demano disculpes. El nostre fill sempre ha estat molt difícil i, la veritat, ja no sabem què fer amb ell: ho hem provat tot, l’hem castigat sense la playstation, sense sortir... i no hi ha manera! Fins i tot el portàvem al psicòleg, però el pobre home va demanar la baixa per depressió...

3.Estic tan enfadada. Quina vergonya! ¿Com gosa dir això del meu fill, que és un noi modèlic, tan carinyós, tan bona persona? Sàpiga que és dels que ajuda les velletes a creuar el carrer i els cedeix el seient a l’autobús. El que passa és que no el saben portar, no l’entenen... Ja m’ho diu ell, que en aquest centre no hi ha ni la disciplina ni el nivell acadèmic que hi havia a la concertada on anava abans, i que s’avorreix... Que n’ha suspeses vuit? Això també li passava a l’Einstein, sap? I és perquè era un superdotat incomprès pels seus mediocres professors; com el meu nen, que d’ordinadors en sap mil vegades més que vostè. L’hauria de veure a les nits, com fa i desfà!

4.Estic tan enfadada! Exigeixo parlar ara mateix amb el cap d’estudis, i amb el director, i amb l’inspector de zona, i amb el cap d’inspecció, i amb el conseller, i amb el president de la generalitat! Com gosa vostè ultratjar el bon nom del meu fillet? Què diu, que li va buidar l’ull a un company amb la punxa del bolígraf? Hi ha nois veritablement menyspreables! Pensi que el meu nen porta una montblanc que val una fortuna! I si li arriba a fer malbé? Qui se n’hauria fet càrrec, eh, digui’m, qui? Gentussa... però què podia esperar d’un institut públic.

Les entrevistes amb els alumnes

-Vull parlar sobre els teus hàbits de treball.

-Vol dir que el treball crea hàbit?

Cada curs (i en acabar primària i passar a secundària també) els tutors fan allò que anomenem el “traspàs d’informació” que permetrà als tutors del curs següent disposar de dades personals, mèdiques, psicològiques, sociològiques i acadèmiques dels seus futurs tutorands. Aquests expedients, òbviament confidencials, es van completant a mesura que passen els anys i constitueixen una eina imprescindible per a agilitar i optimitzar la tasca tutorial des de primer d’ESO fins a segon de batxillerat, en uns centres on s’acumula un nombre important d’alumnes (depèn de les línies, però jo he treballat en un centre amb més de mil alumnes, i era dels mitjanets), on hi ha gran mobilitat de professorat i on, en conseqüència, es perd aquell tracte personalitzat i afectuós de la primària.

Des d’inici de curs, el tutor va fet entrevistes amb els seus tutorands. Si ens posem en una tesitura optimista, és a dir, que es disposa de dues hores setmanals d’atenció personalitzada, i considerem que una entrevista de mitja hora per alumne és suficient per fer-se’n una bona idea (a mi no m’ho sembla, però a l’Ernest m’imagino que sí), i que després cal temps per estructurar i sistematitzar tota aquesta informació, un tutor que tingui trenta alumnes necessitarà unes vuit setmanes per haver parlat amb tots a títol personal una vegada. Això ens porta, si tot va bé, a mitjans del mes de novembre, a poc més d’un mes de la fi del primer trimestre. Fantàstic,oi?

La primera pregunta que el tutor es formula davant la llista d’alumnes és: per on començo? Hi ha l’opció “ordre alfabètic i alabat sia déu”, és clar, però els nens no tenen cap culpa de dir-se Zamora i veure’s relegats sempre, tota la vida, a la darrera posició. La lògica fa que es prioritzin els casos que o bé se saben o bé s’intueixen difícils: alumnes de necessitats educatives especials (coneguts com a NEEs), categoria on s’inclouen ACIs (adaptacions curriculars individualitzades), condicions socioeconòmiques desfavorides, problemàtiques familiars severes, nouvinguts, desarrelament, etc. Feta la tria, amb tota la bona fe i el màxim rigor, sempre s’escaparà algú per motius diversos (no hi havia informació o la família s’ha cuidat prou de no proporcionar-la). El que sempre acaba passant, i les famílies és clar se’n queixen, és que els alumnes que no tenen, en aparença, cap circumstància especial acaben sempre essent els que s’entrevisten amb el tutor a començaments del segon trimestre.

Entrem en matèria. Cal anar a buscar l’alumne i treure’l (rescatar-lo?) d’una classe per anar al despatx de tutoria (perdó, crec que portat l’entussiasme m’acabo d’inventar un espai que no existeix a la majoria d’instituts: el despatx de tutoria). Corregim-ho: es treu l’alumne de l’aula i es va on es pot (una aula desocupada, el passadís, el pati si fa bo). Allà comença la conversa. Si tenen fills adolescents, i si per reblar el clau són adolescents difícils, ja hauran viscut en carn pròpia l’experiència d’intentar trobar una minúscula escletxa per on establir-hi contacte. Ara imaginin-se que no és el seu fill que tenen davant, amb tota la càrrega afectiva i vivencial que això suposa, sinó un desconegut a qui veuen tres hores per setmana, acompanyant d’altres vint-i-nou desconeguts.

O imaginin-se ara, com a fills, que no és amb el seu pare que parlen, sinó amb un carallot desconegut a qui han de suportar tres hores per setmana i amb el qual parlen només sobre qüestions acadèmiques o sobre com posar-se el preservatiu, i que aquest voldrà conèixer, en mitja hora, els secrets més íntims de la seva complexa personalitat.
Amb els anys, arriba un moment que n’acabes veient de tots els colors, però tot i així el tutor sempre es troba amb situacions que el descol·loquen, perquè s’escapen de l’àmbit que, almenys uns anys enrere, es considerava que pertocava als docents. M’he entrevistat amb jovent que patia abusos –o bé deien que en patien-, d’altres que patien anorexia i les seves famílies es limitaven a donar-los píndoles homeopàtiques, nois amb quadres psicològics servers o amb transtorns psiquiàtrics com ara brots de violència extrema, nois i noies víctimes de les burles dels seus companys (que es produien fora del centre, és clar), un noi de setze anys absolutament alcoholitzat, una noia brillant d’origen paquistanès a qui els seus pares volien casar amb un desconegut i obligar-la a deixar els estudis, o un jove immigrant que compartia amb la seva mare, malalta del cor, una sola habitació rellogada en un pis on hi havia una dotzena més de desconeguts en situació irregular, o un noi que s’absentava durant setmanes per acompanyar el seu pare als mercats de mitja Espanya i ajudar-lo a carregar la flagoneta, una noia que es va quedar prenyada als tretze anys... la llista podria sortir-me molt més llarga, però em penso que no és d’això del que es tracta, sinó de donar una pinzellada per pintar l’atmòsfera que més sovint que no ens pensem es respira en aquestes reunions tutor-alumne. No cal dir que arribar a esbrinar això exigeix molt més que la mitja horeta que abans ens atorgàvem graciosament per mig complir els terminis. I fer quelcom per solucionar-ho ni els ho explico.

Ara bé, si mai se li escapa al tutor alguna d’aquestes circumstàncies i s’acaba produint una desgràcia, no trigaran a aparèixer com autèntics voltors els advocats, els periodistes i la pròpia administració per culpar-lo de negligència professional. Com és que no coneixia la mala relació que tenia amb els seus pares, o les seves tendències suïcides? Com ha estat capaç de no fer res per evitar-ho?

Els tutors i les entrevistes -1

Vagi per endavant admetre que hi ha una gran diferència entre la relació escola-família a l’etapa de primària i la secundària. Quan els nostres fills són petits i innocents, les seves entremaliadures fan gràcia i la boca encara no els put de bon matí, tendim a sobreprotegir-los fins a l’extrem: els fem fotos en totes les postures i circumstàncies, els llegim o expliquem contes per anar a dormir, els acompanyem a les activitats extraescolars els caps de setmana, els fem moxaines, parlem amb les senyoretes (i si van a una escola privada o concertada els fem arribar un “detall” per Nadal) etc. I ells es mostren encantats amb totes aquestes atencions.

Però una idílica relació paterno-filial, lògicament, no dura per sempre. De forma inesperada, apareixen l’acné, la regla, el canvi de veu, la rebel·lia, el secretisme, els amics, la música estrident, la moda impossible, els pírcings... i aquells petits ninos de porcellana que només ens donaven alegries comencen a obsequiar-nos, amb igual profussió, disgustos i preocupacions.

La trucada de l’institut no és sempre tan fàcil d’entomar com la de l’escola. A vegades els fills suspenen matèries, o fan barrabassades de l’alçada d’un campanar, o es barallen i li deixen a un company un ull de vellut, o fan o pateixen bullying , els incauten l’MP4 o el mòbil o li roben deu euros al poca-pena oficial de la classe. Desplaçar-se fins a l’institut no fa sempre tanta gràcia com feia anar a l’escola, amb aquell ambient quasi màgic d’afecte i convivència que hi trobàbem, amb aquells frescos multiculturals decorant els murs del pati i la bullicosa cridòria d’infants feliços.

La feina del tutor canvia radicalment quan arribem a l’etapa de secundària. D’una banda, deixa de ser l’adult de referència d’atribucions quasi maternals amb qui compartia la majoria de classes, per esdevenir un professor especialista i malcarat que els dóna una matèria de tres hores i que, a més, es reuneix amb el grup per fer una hora de tutoria on es tracataran temes tan excitants com ara: tècniques d’estudi, bullying, orientació acadèmica, reciclatge i sostenibilitat, racisme, adolescència, pràctiques sexuals de risc, etc. Finalment, la tasca del tutor es completa amb una o dues hores setmanals (depèn de la disponibilitat de personal al centre) que es dediquen a les entrevistes personals, bé amb els tutorands, bé amb llurs famílies.

Que els tallin els sous!!!*

*Impossible resistir-se al joc de paraules, tot i que no descarto que tal i com van les coses també ens els acabin tallant

El carrer és un clam, hi ha manifestacions d’entussiasme desbordat, es llencen coets, la gent se saluda amb un somriure còmplice, hi ha hagut un augment de l’activitat afectivo-sexual, possiblement es dispari la natalitat... I no pas perquè el Barça hagi guanyat la lliga, que també, sinó perquè els funcionaris hem aconeguit donar, per fi, una alegria a la societat: ens retallaran els sous un 5% de mitjana. La linialitat de la mesura suposa que la retallada serà per a alguns d’un 0% (tot i que lliurar-se de les tisores significa la congelacio i la pèrdua de poder adquisitiu) i de fins a un 10% per als altres, que són els que tenen els iots de luxe a Puerto Banús lligats amb llonganisses. Després dels anys de congelació aznariana perquè el pais aconseguís convergir amb l’euro, ha arribat l’arranada zapateriana!

Però ja està bé, home, colla de barruts! ¿Què s’havien pensat aquestes sangoneres dels mestres d’infantil, primària, secundària i universitat, els bombers i forestals, els metges, infermeres i vetlladors, els policies, els escombriaires, els enterramorts... en fi: tota aquesta patuleia de gent inútil sense la qual el país funcionaria satisfactòriament, sense la qual tots plegats seríem més próspers i competitius?

En el ram de l’ensenyament públic, la retallada serà del 5% en amunt, probablement d’un 7,5%. Pel que fa al concertat, el govern progressista catala ha decidit no tocar-los els sous, tot adduint que tenen un règim laboral propi. El règim laboral que tenen és certament propi, i ben peculiar. Després d’anys de reivindicacions i amb la connivència de la conselleria, l’escola privada va guanyant terreny a una pública sistemàticament maltractada. Fins ara l'havien minada amb les politiques de matriculació, que ja comento en un altre capítol, concentrant-hi quasi tot l’alumnat difícil i creant guettos educatius en els llocs on la privada estava històricament implantada (ciutat de Barcelona). La pressumpta major dotació de material, que la patronal de l'escola privada i concertada denuncia que es produeix a favor de la pública és tendenciosa i, en qualsevol cas, una inversio de futur per quan se'n privatitzi també la gestió, com ha succeït en la sanitat.

Ja fa uns anys, els centres privats que es beneficien del concert –és a dir, que reben diners públics per mantenir el seu negoci privat- van aconseguir que entre tots els paguéssim el personal docent, i els sindicats van aconseguir per la seva part que aquest percebés els mateixos sous que un professor funcionari, el qual ha hagut de passar un duríssim procés de selecció (veure oposicions) i acceptar la destinació que se li donés (un funcionari té l’obligació de viure on treballa i no el dret de treballar on viu). Ara que ja cobren el mateix, i que progressivament s’equiparen també els horaris, i que poden treballar a la seva mateixa ciutat només a canvi d’acceptar l’ideari del patró que els contracta, ara també els immunitzarem davant les retallades que afecten als altres, als burros que treballen en l’escola pública.

Les darreres decades, el professorat mes valuós s'ha trobat a l'escola publica, per principis i per una senzilla qüestió de retribucions. Recordo perfectament com als meus inicis com a professor, riuades i riuades de companys que cada any opositaven per formar part de l'ensenyament públic, dels quals només uns quants aconseguien entrar. Recordo també com molts companys que treballaven a la privada i a la concertada es presentaven a les proves perquè no podien suportar els idearis totalitaris de les seves escoles, o tan sols perquè volien cobrar un sou decent. I ho havien de fer d’amagades perquè si els enxampava l’amo es quedaven sense contracte pel curs següent a causa de la seva pèrfida desafecció.

Com han canviat les coses! Jo no li vull cap mal a ningú, i si els retallessin a ells el sou no em farien ni més ric ni menys pobre a mi, però la sensació que et prenen per imbècil creix a cada dia que passa. Bé: ja els van donar el concert, després els van permetre mantenir quotes econòmiques discriminatòries (les fotudes fundacions: una eina de blanqueig de capital com qualsevol altra), els van afavorir en els processos de matriculació i redistribució dels fluxos migratoris, els permeten obrir línies de batxillerat quan a la pública els les tanquen a fi de proporcionar-los alumnes i ara...

Ja fa temps que tot plegat cobra sentit, que l'estratègia per destruir tot allò que faci flaire de públic s'està consolidant. Al cap i la fi, la nostra estimada Catalunya, mirall de progrés i tolerància, ha estat sempre i és encara un país de dretes. Ara bé, tots aquests que ara aplaudeixen les mesures d’assetjament i destrucció de la funció pública, empesos -espero- més per la ignorància que no pas per la mala llet i l’enveja, es recordaran de temps millors el dia que només hi hagi escola privada i aquesta els cobri el que vulgui i els ensenyi el que li doni la gana; o el dia que la policia sigui privada i detingui només a qui no la pugui subornar, o el dia que la sanitat sigui també privada i es neguin a operar-los perquè la seva mala salut no els surti rendible, etc. etc. etc.

Per acabar, una reflexió que de tan simple em fa quasi vergonya haver-la d’escriure: amb la retallada de sous als funcionaris, hi haurà per força una contracció del consum que afectarà els que tan l’aplaudeixen. Sovint perdem de vista que si bé el sou dels funcionaris el paga l’estat (i l’estat som tots, funcionaris amb retencions del 22% de la nòmina inclosos), el sou que paga l’empresa privada tambe prové de l’esforc i el consum de tots plegats (funcionaris inclosos), i que si trenquem l’equilibri se’n va tot en orris. Quan em diuen: “és que jo et pago el sou, barrut”, jo sempre contesto “i jo pago el teu, tros d’enze”, ¿o ens oblidarem que les empreses es mantenen gràcies als consumidors, o obviarem els plans de reflotament de la banca, la indústria d’automoció, la química i la tèxtil, etc. etc. etc.? Com s’han salvat sinó els llocs de treball de tanta gent? Amb els impostos que tots plegats (funcionaris inclosos) paguem!

Corre per internet una convocatòria perquè els funcionaris expressem el nostre descontent deixant de consumir durant un cap de setmana. Pot sonar a rebequeria. I en part ho és. Però hi ha quelcom de molt racional en la mesura, quelcom de molt assenyat. Si deixo de cobrar gairebé dos cents euros cada mes, suposo que no esperareu que mantingui el ritme de despesa com si res no hagués passat. Jo no secundaré la mesura, però sortiré menys a sopar (ho sento pels restauradors), aniré menys al cinema i al teatre (ho sento pels distribuidors), em desplaçaré a peu (ho sento per TMB), consumiré marques blanques, deixaré de renovar el vestuari amb una certa assiduitat, adquiriré vi mes barat, m’ho pensaré dues vegades abans de demanar un tallat o de prendre un menú, anar de vacances, etc. etc. etc.

Per cert, a l’estat espanyol hi ha uns dos milions de treballadors públics. Feu numeros.

Paper, paper... els exàmens lliures

Els darrers anys han proliferat les proves lliures d'accés a estudis post-obligatoris, en gran part per intentar combatre el gran índex de fracàs escolar en l'etapa de l'ESO. Es fan proves d'accés a Cicles Formatius de Grau Mig per a tots aquells que no han obtingut el graduat d'ESO i proves d'accés a Cicles Formatius de Grau Superior per a aquells que, havent obtingut l'ESO, no han cursat el batxillerat. També hi ha les proves conegudes com a GES, en les quals es pot aspirar a obtenir el graduat. I finalment hi ha les proves de selectivitat, la superació de les quals permet l'accés a la universitat, i les d'accés per a majors de vint-i-cinc anys. Mai no hi havia hagut tantes portes, més o menys obertes, per prosseguir els estudis.

El disseny, realització i correcció d'aquestes proves suposa, lògicament, una important despesa.

D'una banda hi ha el personal necessari per dissenyar-les, per escriure-les, per fotocopiar-les, per fer-ne vigilància i per corregir-les. Centenars de persones que cobren un sou. És cert que, amb l'única excepció de les PAU, que són remunerades puntualment i a un preu enraonat, es paga unes quantitats irrissòries i amb demores de més d'un any. Però la suma de centenars de quantitats irrissòries constitueix al final una petita fortuna.

D'altra banda, aquestes proves necessiten d'espais físics on dur-se a terme, espais que obren, tanquen i mantenen el personal del PAS dels diferents centres. A més, en proves com la selectivitat hi ha una logística complexa, que inclou per exemple costosos aparells de sonorització i sistemes informàtics de gestió de dades, codis de barres per a les identificacions, etc.

Finalment, i aquest és potser el capítol més sagnant, aquestes proves es presenten amb el format de quadernets de 6 fulls endavant, convenientment relligats. En molts casos, cada alumne en necessita un mínim de sis. Si multipliquen els sis quadernets, pels sis fulls relligats, pels milers i milers d'alumnes, s'adonaran que hi ha autèntiques camionades de paper i tinta que, un cop corregides, acabaran converitdes en polpa.

Per presentar-se als exàmens de PAU, CGGM i CFGS, els alumnes han de pagar unes taxes que, espero, cobriran la major part d'aquest cost. Però en el cas de les proves de GES els resulta gratuït. I com tot allò que no costa cèntims, ningú no s'ho pren seriosament. Els candidats s'apunten, l'administració imprimeix milers de quadernets i, a l'hora de la veritat, es presenten un 60 o un 70% dels previstos. Total... era gratis! I cada any es llencen tones de paper inútilment, només perquè una colla d'irresponsables que no es van treure l'ESO quan els tocava fer-ho, han decidit que no, que potser tinc son, o no em ve de gust, o he quedat amb els amics per fer una cerveseta... I tal dia farà un any.

Si la mateixa adminsitració dóna tan poc valor als exàmens, potser fóra hora d'eliminar-los. I, si no, que cobrin, com a mínim, la despesa generada. Això també és una forma de retallar despesa i ajustar el pressupost. Sense parlar, és clar, del munt d'opuscles, tríptics, díptics i altres paperasses immundes amb les quals ens pretenen fer creure que treballen molt.

Haver-se de justificar

Fa quasi dues dècades, quan vaig començar a exercir el meu ofici de mestre, vaig descobrir un fenomen que em resultava curiós. Al principi, almenys, perquè amb el pas del temps va acabar esdevenint veritablement enutjós. Quan se’m demanava quina feina tenia i jo responia “professor en un institut”, veia que el meu interlocutor adoptava immediatament un posat característic, a mig camí entre la complicitat, la resignació, l’enveja i el menyspreu. Es dibuixava al seu rostre aquella mitja rialla foteta i al cap d’un segons, amb una bel·ligerància irrefrenable, sorgia l’inefable comentari: “vosaltres rai, els mestres... vosaltres sí que viviu bé, amb poca feina i totes aquestes vacances...”

Al començament, deia, aquesta mena de comentaris em sorprenien. En la meva candidesa, m’afigurava que una tasca tan rellevant i digna com l’ensenyament de les noves generacions de la nostra societat despertaria altra mena de sentiments. Potser no d’admiració, ja que hi ha moltes professions que la mereixen molt més, però sí almenys d’un cert reconeixement, d’un cert respecte. N’hi hauria hagut prou amb un simple “oh, que interessant” o un “quina especialitat m’has dit que tenies, tu?”, però no, les persones a qui explicava la naturalesa de la meva vida professional es limitaven a prejutjar-la sense més. He de confessar que durant uns anys vaig fer l’esforç d’intentar-los fer veure que hi havia quelcom més que vacances en tot plegat, que durant els nou mesos que la mainada no són a casa, fotent nosa als seus pares, hi ha gent preparada que té cura d’ensenyar-los tot allò que un dia creuran que han après per ciència infusa (sia parlar idiomes, fer integrals o la “o” amb un canuto). No m’adonava que, un cop emès el seu veredicte, aquelles persones ja no m’escoltaven; no tenien ni havien tingut en cap moment, interès per allò que els pugués dir: la seva opinió estava formada i no hi hauria qui els la fes canviar. I menys un simple mestre!

Intentaré posar-me a la pell de diferents professionals, per escatir si es tracta d’una paranoia el que em fa sentir perseguit per una part significativa de la societat. És possible, penso, que aquesta reacció de malfiança, de rancúnia, de superioritat, també la pateixin altres col·lectius a banda del docent. Per això, imaginaré que sóc altres coses, i que algú em demana a què em dedico. I vosaltres intenteu pensar com es pot sentir cadascun d’ells si els toqués sentir, cada vegada, una estereotip poca-solta com els que completen els diàlegs que m’he empescat. Així doncs, va un i diu...

-Sóc metge.
-Ah, vosaltres rai... amb la bateta blanca amunt i avall, com si fossiu déu encarnat, i fent-vos un fart de follar a les guàrdies (que, per cert, us paguen doble, oi?).

-Sóc camioner.
-Ah, vosaltres rai... els reis del volant, repanxegats tot el dia a la cabina, veient món i anant de putes als bars de carretera...

-Sóc policia.
-Ah, vosaltres rai... fent-vos els pinxos amb la pistoleta i la porra, posant multes a tort i a dret, amb aquelles ulleres fosques...


-Sóc paleta
-Ah, vosaltres rai... tot el dia parant el sol i tirant floretes a les noies que passen, sense cap preocupació... un xollo home, un xollo.

-Sóc conductor d’ambulància
-Ah, vosaltres rai, que quan us voleu saltar un semàfor perquè feu tard a dinar només us cal encendre la sirena.

-Sóc operari en una fàbrica
-Ah, vosaltres rai... sense cap responsabilitat...apa: a la cadena de producció, pim-pam i a parar la mà a fi de mes, que l’empresari ja se la juga per vosaltres.

-Sóc pagès.
-Ah, vosaltres rai... al camp, la natura... que n’esteu de bé sense l’estrès de la ciutat i menjant embotit de primera!

-Sóc advocat.
-Ah, vosaltres rai... cobrant un sou de milionaris per quatre horetes de feina, sempre ben vestits, amb el mòbil i l’agenda...

-Sóc periodista.
-Ah, vosaltres rai... fent el tafaner i després esbombant les misèries dels altres, o inventant-vos notícies per vendre més diaris...i a sobre tothom us fa cas...

-Sóc enginyer.
-Ah, vosaltres rai... dissenyant instal·lacions des del vostre despatx, sense tenir-ne ni puta idea, i després han de venir els pobres lampistes a solucionar-vos els problemes.

-Sóc lampista.
-Ah, vosaltres rai... per arreglar uns fusibles en cinc minuts, cobreu una hora desplaçament i una hora sencera de feina... així qualsevol, home!

-Sóc representant d’una multinacional farmacèutica.
- Ah, vosaltres rai... cotxàs pagat, dietes, convencions formativo-recreatives en hotels de luxe...

I podríem seguir pàgines i pàgines, reproduint prejudicis absurds que potser algú sí que pensa (en aquest món, hi ha cretins per a tot) però que ningú no verbalitza. Excepte, és clar, en el cas dels mestres.

L’absentisme dels alumnes

Si el professorat, que és adult i professional, cedeix massa sovint a la temptació de fer “campana”, ja es poden imaginar els nostres joves estudiants. L’absentisme de l’alumnat de secundària és un problema molt seriós i cada cop més estès. Amb la voluntat de reduir-ne l’impacte, les autoritats han engegat una mesura que gaudirà, crec, de l’aprovació social: les patrulles de proximitat de la guàrdia urbana vetllaran, a partir d’ara, perquè no hi hagi adolescents pels carrers durant les hores lectives i, quan en detectin, els portaran a l’escola (com qui els porta a la garjola). És una mesura vistosa i contundent, una actuació de la mena que agraden, perquè transmeten determinació i sentit de l’ordre.

Però n’hi ha prou? M’imagino que ningú no respondrà afirmativament aquesta pregunta. Les mesures coarcitives per si soles no solucionen mai cap problema, com a molt ajuden a paliar-ne la manifestació externa i a calmar les demandes d’ordre. Més que sortir a recollir el bestiar i portar-lo al tancat, convindria potser escatir perquè ha optat per fugir-ne. Pots portar una vaca fins a la vora del rierol, però no la podràs forçar a beure si no té set.

Algú falta al lloc on se suposa que ha d’anar (feina, estudi...) perquè o bé ha perdut l’interès per anar-hi o bé ha descobert que té molt més interès en fer altres coses. L’origen, doncs, l’hem de buscar d’una banda en la pròpia escola i, de l’altra, en l’entorn socio-familiar dels alumnes. Intentaré, de nou, fer una petita i imperfecta llista que ens permeti obtenir una visió sintètica del problema:

ESCOLA

1.Desmotivació. Per a certs alumnes, l’activitat escolar no té cap interès, sia perquè tenen dificultats d’aprenentatge que els fan sentir inferiors, sia perquè els mètodes d’ensenyament no s’ajusten a la seva forma d’aprendre.

2.Angoixa. Hi ha joves que s’enfronten a l’estudi com a una batalla, i sovint s’hi acaben deixant la pell. Els exàmens els superen, entren en una espiral de fracassos i autoculpa i, al final, no poden fer altre cosa que buscar una escapatòria. A vegades, aquesta angoixa ve generada per un nivell d’autoexigència excessiu i, d’altres, aquesta exigència desmesurada prové directament dels pares, que o bé sobreestimen les capacitats del seu fill o bé projecten en ell les seves frustracions acadèmiques.

3.Por. A l’escola es produeixien situacions que poden provocar aquest sentiment en joves que, per una gran diversitat de motius, són fàcilment victimitzables i pateixen amenaça psicològiques o físiques per part de companys, allò que es coneix popularment amb el vocable anglès bullying. Anys enrere, aquesta por la podien inspirar els mateixos professors. Crec fermament que, per sort, ara ja no és així, i si es produeix algun cas, aquest és molt excepcional. La víctima propícia d’aquests assetjaments ho és, entre d’altres, per rao de debilitat física, feblesa intel·lectual, pussilanimitat, diferència d’ètnia, tendència afectivo-sexual, ideologia... o per qualsevol altra causa que arbritràriament escullin els seus agressors.


ENTORN SÒCIO-FAMILIAR

1.Son. Molts adolescents arriben a l’institut literalment adormits, amb els cabells espatofats i la marca dels llençols a la galta, després de passar-se tota la nit mirant la tele, xatejant o jugant amb la play station. Això aquells afortunats que tenen una mare o un pare que els desperta i els treu del llit amb una cossa al cul. Altres, aquells que s’han de despertar sols, arriben a segona o tercera hora, o es fumen tot el matí. A la tarda, a l’hora de la migdiada, es repeteix la campana.

2.Manca de glamour. Anar a l’escola, a banda de cansat i avorrit, és quelcom que no mola. Si no es cansen de repetir-ho a la tele! I ja se sap que allò que vomita la pantalla va a missa. Mai no senten cap adult que els digui el contrari, que els faci entendre que no hi ha res més glamurós que deixar de ser un burro de set soles. A l’escola hi van l’empollon (un paio gras i lleig que mai no es menja una rosca), el missaire (la seva religió l’obliga a estudiar i, en general, a ser infeliç), les nenes i, per fi, les marietes. La gent dura, els triomfadors són aquells que de ben petits s’espolsen el jou opressor del sistema educatiu.

3.Els hàbits culturals i el desarrelament. Per als membres de certes comunitats nacionals o ètniques, l’escolarització és una font de conflicte perquè o bé s’enfronta amb les seves tradicions o bé suposa un entrebanc per l’activitat laboral.

4.Situacions legals irregulars. En termes més generals, els immigrants amb situació irregular són molt més propensos a faltar i finalment desvincular-se de l’escola, ja que no senten cap lligam real i perdurable amb la mateixa. De fet, de les cinc baixes que aquest curs he viscut al meu primer de batxillerat, quatre han estat de nois i noies immigrants (l’única nacional ha abandonat per problemes psiquiàtrics). Cap d’aquests quatre absentistes no va fer cap gestió per donar-se de baixa i m’ha correspost a mi, i al centre, perseguir-los i convencre’ls que havien de complimentar el tràmit.

5.Males companyies. El carrer és ple de cretins disposats a destrossar la joventut dels nostres adolescents tot oferint-los l’oportunitat de divertir-se i qui sap si fer-se uns dinerons que els permetran divertir-se encara més.

L’absentisme del professorat

Més que les tan debatudes vacances-xiclet del professorat (segons qui en parli es poden allargar fins a quatre mesos), el que hauria d’amoïnar la societat és la seva assistència efectiva a l’escola durant els periodes lectius.

Abans de l’aplicació de la LOGSE, quan un docent de secundària no anava a treballar els alumnes tenien l’hora lliure i en podien disposar de la manera com creien més convenient, (en els meus temps d’alumne de BUP, això solia equivaldre a fer una partida de botifarra al bar), però la incorporació d’estudiants de dotze i tretze anys als instituts va suposar un canvi substancial en la gestió d’aquest temps, ja que es van introduir les conegudes i temudes “guàrdies”, durant les quals, el professor s’ha d’enfrontar a un grup que a vegades no coneix, que no té feina (i si en té, òbviament ho nega) i que per tant està més excitat del que és habitual. Si ja resulta difícil mantenir la disciplina en condicions normals, és a dir, quan hi ha unes activitats programades i quan hom coneix l’alumnat, es fàcil imaginar què passa a les guàrdies i amb quina “alegria” s’entoma l’absència del company a substituir.

Però fins a l‘ESO l’absència del professorat sí que havia donat moltes alegries als joves, i no havia causat cap mena de problema a la resta de professors, que ens miràvem les “campanes” dels companys amb una barreja de desinterès i d’enveja malsana. L’absentista, doncs, era una figura dual com ho podria ser la d’un bandoler: mig delinquent mig heroi. Ningú no es molestava a fer un recompte de les hores que aquells poca-vergonyes escatimaven als seus alumnes i a la societat que els pagava el sou, de la mateixa manera com ningú no li demanava comptes de com tapava boques després, tot concedint aprovats generals sense haver cobert els temaris. I en aquest pecat hem trobat la penitència.

L’absentisme s’havia d’acabar amb l’arribada de les guàrdies, o això ens pensàvem alguns innocents. Exposats pel fet que un company hagués d’entomar la feina que ells deixessin de fer amb les seves faltes, l’absentista habitual tendiria a autoimposar-se una major disciplina i a reduir el nombre de hores sense aparèixer per l‘institut. Però aquesta autogestió, ailàs, va resultar inexistent.

Amb la perspectiva dels anys, he constatat com l’absentisme, lluny de reduïr-se, ha anat en augment. Hi ha teòrics de la psicologia de pa sucat amb oli que ho atribueixen a la síndrome de burn-out (que traduit significa una cosa tan prosaica com estar més cremat que la pipa d’un indi), però els que som del ram sabem perfectament de què es tracta: pura i dura cara; cara dura, això és. Els poca-vergonyes de sempre, i molts d’altres que han anat engrandint la llista i la llegenda, segueixen fumant-se les classes amb total naturalitat i, el que és molt més greu, impunement.

Parlo dels casos que he conegut als centres on he treballat, però pel que em diuen companys de professió, el fenomen és molt estès. Tots convivim amb membres del claustre que es posen malalts dies abans o després d’un pont llarg, que perden enllaços als aeroports i arriben tard de les vacances, o altres a qui el metge o el pediatra dels fills o el geriatra dels pares els dóna hora el dia que més carregat tenen de classes, o aquells que així que es convoquen oposicions agafen un virus misteriós i desapareixen fins al curs vinent…

Però bé, m’estic engrescant amb una enumeració que ja comença a ser massa llarga, de manera que continuaré en forma de llistat, que fa de millor llegir.

Avui no vindré perquè:

-Tinc el fill malalt (i, pobret, no té pare ni avis).
-He dormit malament (darrerament pateixo insomni)
-No acabo de trobar-me bé (un parell de dies, perquè, al tercer, un metge hauria de certificar-ho i, per tant, em recupero)
-He d’anar al notari o al banc a signar uns papers.
-Tinc examen a l’escola d’idiomes.
-He d’acompanyar els pares, que són grans, a l’aeroport (una setmana després els hauré d’anar a recollir)
-No se m’engegava el cotxe.
-M’ha deixat el nòvio i estic fatal.
-Hi ha hagut un accident a l’autopista i, després d’esperar, total per una hora que quedava me n’he tornat a casa (a més, m’estava posant nerviós)
-M’ha vingut la regla (aquesta és la única excusa que el professor mascle no pot adduir)
...

Admeto que alguna d’aquestes explicacions pugui semblar un acudit, però no n’hi ha cap que no hagi escoltat en persona. No entenc com l’autoritat educativa, que en tants d’altres aspectes tendeix a ser intervencionista en excés, es renta les mans pel que fa a la problemàtica de l’absentisme laboral i de la incidència que té en l‘educació dels nostres fills i filles. Sospito que hi deu tenir a veure la pressió dels sindicats (una pedrera d’absentistes i deslliurats, tot sigui dit) i la por de prendre decisions traumàtiques amb un col·lectiu com el nostre, tan propens al victimisme. O, fins i tot, no descarto que mirin cap a una altra banda per mala consciència, perquè saben que no s’ofereix a l’educació ni als educadors el tracte que es mereixen.

Mentrestant, creix la mala fama dels mestres, i en aquest cas de forma malauradament justificada. Els treballadors del sector privat ens miren de reüll i diuen: “quines penques que tenen: un contracte vitalici i unes vacances de quatre mesos i, a sobre, falten a la feina sempre que volen”.

I a continuació, sense tenir cap interès en la docència i havent estat sempre de l'opinió que la funció pública era una sagnia per als ciutadans decents i treballadors, opositen per entrar a formar part del cos de professorat i poder fer exactament el mateix que abans criticaven. Que, d’aquests, també n’he coneguts una pila.

Mites sobre la remuneració dels mestres

jo mateix a fi de mes (el de l'esquerra és el ciutadà normal)

Un dels mites més recurrents al voltant de la figura dels mestres és que, anys enrere, gaudien del respecte que actualment han deixat de merèixer. En realitat, per poc que furguem una mica en el passat, ens adonarem que només inspiraven por en els seus alumnes, i una barreja de menyspreu i compassió en la resta de la societat. O potser no recordem la sàbia dita popular “passar més gana que un mestre d’escola”? En el temps dels nostres avis, l’ofici de docent suposava una tasca solitària, duta a terme sense mitjans i a canvi d’un salari de misèria, que els més afortunats podien complementar amb l’almoina ocasional de les famílies. Una autèntica heroicitat.

En això almenys s’ha de dir que hem anat millorant i que avui dia els docents rebem per la nostra feina una remuneració puntual i plausible, que gairebé s’ajusta al grau d’exigència professional i al nivell de formació i implicació personal requerits per dur-la a terme. Tanmateix, la gent sòl considerar que estem massa ben pagats per la merda de feina que fem.

Sense necessitat d’obrir un arxiu d’excel, proposo els càlculs següents:

DADES a.r. (és a dir, abans de la retallada del 7%):

Preu net d’un professor de secundària amb llicenciatura universitària de grau superior, oposicions guanyades, quinze anys d’antiguitat al cos i complement per càrrec de gestió, repercutint la part proporcional de les dues pagues dobles (que s’han començat a cobrar íntegres només a partir del 2009): 2.500 euros mensuals.

A. Essent el contracte de 150 hores mensuals, el preu per hora de feina sortirà a 16,60 €.

B. Si ens posem perapunyetes i ens limitem a comptabilitzar les hores que es fan presencialment i forçosament al centre –ara que tan es parla de la teleocupació- , parlarem de 96, que inclouen reunions de coordinació, guàrdies i entrevistes amb les famílies. En aquest supòsit, l’hora surt a 26 €.

C. Si ens posem veritablement torracollons, i considerem que la feina dels mestres no requereix ni hores de preparació o correcció, ni de coordinació o guàrdia o entrevistes, i que comença i acaba amb la classe de matèria, les hores es reduiran fins a 72 i el sou per hora pujarà fins a l’astronòmica quantitat de 34,70 €.

Ara busquin qualsevol factura del dentista, del taller mecànic, o del lampista, o de la cosidora o de la senyora de la neteja (tot i que aquesta cobrarà en negre), i ja em diran si se’ns pot considerar econòmicament privilegiats. I per si encara no s’han acabat de formar una opinió, considerin aquests aspectes relacionats amb les condicions de treball que tindran si és que algun dia decideixen passar a engrossir la nòmina de docents de secundària del país:

1.Treballaran al càrrec d’entre 25 i 35 adolescents per sessió. El nombre total de nois atesos serà d’uns 150 durant tot l’any, cadascun amb les seves pròpies especificitats i problemàtiques socioeconòmiques, educatives, motrius, psicològiques o psiquiàtriques, a banda d’un nom i dos cognoms, moltes vegades impronunciables.

2.L’espai on treballaran no està convenientment aïllat, ni acústicament ni tèrmica, i no disposa d’aire condicionat. Afageixin a això el fet que no tots els adolescents es dutxen cada dia (o cada setmana) i es faràn una idea del baf tan poc glamurós que els acompanyarà durant la seva jornada laboral.

3.Aquests adolescents, que per si no ho havien endevinat seran els seus clients, dia rere dia i sis hores al dia, faci calor o fred, estan asseguts esperant que vostè, i altres càndids com vostè, els intentin vendre “la moto” que han de treballar per esdevenir “ciutadans de profit” –en sortir veuen per la tele que un futbolista de segona divisió cobra tres vegades més que un mestre i es foten un fart de riure..

4.Fins als setze anys, els seus clients estan obligats a venir al seu establiment i a consumir el producte que vostè ofereix i que, a la majoria, els interessa un rave, havent-hi coses molt més distretes a fer com ara jugar amb la play station, mirar la tele, sentir música, fumar porros, lligar o, senzillament, quedar-se a casa tocant-se els ous.

5.Per molt que s’esmerin en el seu servei, mai rebràn un euro de propina, ni una càlida ovació o una crítica periodística, ni un gest agraït per part del client o dels pares del client, que en general se’ls miraran amb la sospita que els han venut bou per bèstia grossa.

6.I tothom, és clar, els dirà que cobren massa.

El Claustre Contra El Doctor (O Doctora) “No”

Els més afuats cinèfils copsaran sens dubte la subtil referència a un dels malvats de les històries de James Bond. Sabran perdonar el nivell: sóc només un humil professor de secundària.


Com passa a qualsevol col·lectiu laboral, el personal docent d’un institut ofereix un ventall divers i acolorit de personalitats i formes d’entendre la vida. De tota aquesta rica policromia humana, hi ha un to que he vist repetit en tots i cadascun dels centres on primer les llistes de susbtitucions i més tard els concursos de trasllats m’han anat portant. Es tracta del color negre, sense que amb això pretengui fer cap apreciació de caire racista, ni molt menys. Només faig referència a allò que de forma atàvica s’hi ha vist associat en la nostra cultura: l’absència de llum, la por, el pessimisme, la mort. En definitiva, a allò que en diem “veure-ho tot negre”.

Però per no abundar en una metàfora espinosa, d’ara endavant em referiré a aquesta figura com a doctor/a no. El personatge en qüestió, que pot ser tant home com dona, es distingeix d’una hora lluny com a aquell/a que sempre i en tot lloc diu “no”. A les reunions de departament, o d’equip docent, o als claustres, són els/les que alçaran la mà i la veu per desmuntar urbi et orbe tot allò que s’hi digui o faci. Tan li fa si es proposa l’adquisició d’equips informàtics com el canvi de la caldera, si es parla d’agrupaments flexibles, llibres, activitats extraescolars, programacions didàctiques, o del color de les cortines… la seva aportació inefable és la negació.

No es tracta, en principi, d’una conducta patològica i cal suposar que rere aquesta façana sabotejadora i prepotent s’hi allotja una personalitat sensible com la de tants altres, amb els seus somnis i frustracions, amb capacitat per a l’empatia i àdhuc per a l’amor... Però bo i admetent que tots tenim dret a un mal dia, o una mala setmana, mes o any, o fins i tot a una vida sencera d’infelicitat, em sento amb la necessitat i en el dret de manifestar aquí públicament que la seva presència entre la resta de mortals resulta una autèntica tocada de pebrots. I perdonin-me el grolleria.

L’escola i la Normalització Lingüística

aquest titular del diari El Mundo no requereix traducció (ni cap comentari)

En aquest capítol he de començar per fer una prèvia adreçada a un hipotètic i improbable lector no català: la política de Normalització Lingüística és patrimoni dels països que, com al meu, no els deixen ser normals, i per això és un procés de correcció que costa tant d’entendre en altres contrades. Aquesta política lingüística es ve aplicant a Catalunya des del traspàs de competències en educació, i fins recentment no havia causat el més mínim rebuig, essent percebuda per la ciutadania com una eina integradora que tendia a assegurar la igualtat d’oportunitats de tothom, vingués d’on vingués, parlés una llengua poderosa com el castellà o una de culturalment minoritzada com el Berber o el propi Català. I aquesta harmonia es donava a les escoles, on els nens i nenes feien les classes en català (llevat de les de llengua castellana i anglesa) i es relacionaven i jugaven en la que els donava la gana, sense cap mena de conflicte ni prohibició. Diguin el que diguin els serveis propagandístics d’algunes emissores radiofòniques i cadenes televisives.

Però coincidint amb aquesta agressiva campanya d’insídies polítiques, amb aquesta repugnant allau de mentides malintencionades, s’ha produit un progressiu incompliment de la llei per part d’aquells que tenim no només la responsabilitat sinó l’obligació contractual d’aplicar-la. Ja en farem prou de redactar Projectes Lingüístics, de comptar amb la col·laboració d’assessors LIC, de fer veure que tots ens creiem el que estem fent. Potser ha arribat el moment de dir les coses pel seu nom: hi ha amplis sectors del professorat que fan les classes en castellà, tot i que en les seves programacions facin constar que són en català. Quines són les causes? Moltes i diverses, és clar, i estic convençut que en fer-ne una llista me’n deixaré moltes al tinter, però tot i així no me n’estaré de provar-ho.

Comoditat. La llengua socialment dominant a l’aula com al carrer –a les grans ciutats, on s’aplega el setanta per cent de la població del país-, és el castellà, i al docent li resulta més fàcil canviar d’idioma que no treballar amb la sensació –infundada- que no l’entenen.

Pressió de l’alumnat. És molt freqüent que els alumnes castellanoparlants, esperonats pel que senten dir a casa, es queixin, i fins i tot recriminin l’ús del català per part dels docents.

Pressió de les famílies. Cada vegada més, esperonades pels mitjans de comunicació esmentats abans i algunes formacions polítiques irresponsables, les famílies dels alumnes de parla castellana exigeixen, sovint amb males maneres, ser atesos en el seu idioma. Aquest és un fenomen molt extès, sobretot entre la població llatinoamericana, que perceb el català com un entrebanc i aquells que el parlem com uns imbècils.

Perquè sí. Hi ha professorat que, senzillament, és castellanoparlant i decideix fer les classes en el seu idioma, per comoditat expressiva o per militància anticatalana. Aquests darrers, però, no tenen cap inconvenient a rebre puntualment la seva nòmina en el nostre “dialecte”, o a parlar-lo si li han de llepar el cul a un inspector de centre per superar un procés d’oposició o d’accés a càtedra.

Desenganyem-nos, el català està perdent la batalla també a l’escola, i en tenim la culpa els mestres per manca de convicció i de coratge a l’hora d’aplicar la llei. Als que creiem en la supervivència del català, ens queda el repte de corregir-ho; i als que desitgen la seva desaparició, enhorabona, estan en camí d’aconseguir-ho. És possiblement només qüestió de temps.

El calendari escolar

Hi ha una sèrie de notícies que apareixen als mitjans de forma cíclica. Informacions que ja ens coneixem, però que tanmateix obren els informatius any rere any, com ara l’arribada de les rebaixes d’estiu i de nadal, la cavalcada dels reis de l’orient, el concurs de gossos d’atura de Castellar de N’Hug, la inauguració de l’any judicial, les Havaneres de Calella de Palafrugell o les operacions sortida o tornada de vacances i, amb aquestes, l’inici i el final del curs escolar.
Cada any, també, l’eix vertebrador d’aquesta darrera notícia el constitueix la problemàtica logística que es deriva del cessament i la represa de l’activitat acadèmica. A final de juny, les imatges ineludibles són:

1.colla de nens que surt d’estampida de l’escola, com si fossin presoners acabats d’alliberar gràcies a una amnistia llargament esperada.
2.entrevista a nens i nenes que, esberats, expliquen a xiscles les ganes que tenien d’acabar per poder dedicar tot el dia, a tocar-se els ous.
3.entrevista a mares que, esberades, expliquen en quin infern s’acaben de convertir llurs vides ja que, tot d’una, descobreixen que tenen fills, i que els hauran d’aguantar –o tornar a aparcar en un altre pàrking- durant dos mesos.
4.entrevista a mares que, esberades, expliquen les tarifes que els cobren els pàrkings d’estiu –molt superiors a la tarifa del d’hivern que, en ser un dret universal, surt per la xocolata del lloro. Se sòl incloure un publi-reportatge sobre l’oferta lúdica d’estiu i una estimació del cost final per criatura.
5.entrevista a mares que, esberades, es queixen del calendari escolar, que no està dissenyat per conciliar la vida laboral (ui, perdó, es diu vida familiar, oi?)
6.s’aprofita l’avinentesa per fer algunes referències tangencials a altres aspectes, com els horaris lectius i els pobres resultats acadèmics dels nostres fills.
7.comentari d’algun locutor-opinador-que-entén-de-tot, criticant les vacances dels professors i posant en dubte la seva ètica professional i/ o moral.

A començament de setembre, els mitjans ofereixen les notícies següents:

1.colla de nens que arriba a l’escola, com si fossin un ramat de cabres esbalotades a les portes de l’escorxador.
2.entrevista a nens i nenes que, esberats, expliquen a xiscles les poques ganes que tenien de tornar (rialles còmplices de l’entrevistador), afegint com a únic alicient el fet de retrobar-se amb els seus amics i amigues.
3.entrevista a mares que, alleujades, expliquen en quin infern s’havien convertir llurs vides, ja que tot d’una havien descobert que tenien fills, i els van haver d’aguantar –o aparcar- durant dos mesos.
4.entrevista a mares que, esberades, expliquen les tarifes que els han cobrat els pàrkings d’estiu –molt superiors a la tarifa del pàrking d’hivern que, en ser un dret universal, surt per la xocolata del lloro. Se sòl incloure un publi-reportatge sobre l’oferta lúdica d’estiu i una estimació del cost mitjà per criatura.
5.entrevista a mares que, esberades, expliquen la despesa que hauran de fer en llibres i material escolar dels seus fills (incloent, en alguns casos, el preu de l’uniforme i del lloguer de les cavallerisses). Se sòl incloure un publi-reportatge sobre els preus de tot plegat. En aquest punt, algun pare es penedeix seriosament de no haver-se fet la vasectomia a temps.
6.entrevista a mares que, esberades, es queixen del calendari escolar, que no està dissenyat per conciliar la vida laboral (ui, perdó, es diu vida familiar,oi?)
7.s’aprofita l’avinentesa per fer algunes referències tangencials a altres aspectes, com els horaris lectius i els pobres resultats acadèmics dels nostres fills.
8.comentari d’algun locutor-opinador-que-entén-de-tot, criticant les vacances dels professors i posant en dubte la seva integritat laboral i/ o moral.

Avorrit de sentir cada any la mateixa cantinel·la, i aprofitant que enguany el departament d’educació s’ha empescat un nou calendari escolar que, per diferents motius, deixarà insatisfets tan mestres com nens i famílies, vaig enviar la següent carta al “Periódico de Catalunya”, que va tenir la gentilesa de publicar-la en la seva secció d’opinió. Llegir els subsegüents comentaris dels lectors al fòrum d’internet va resultar una experiència molt reveladora del tarannà d’uns i altres pel que fa al grau d’implicació real que tenim en l’educació dels nostres fills. Hi va haver qui, havent entès la ironia de la meva proposta, es va mostrar d’acord amb mi; altres que, havent-la entès, es van mostrar en desacord, i d’altres que no la van entendre però que es van posicionar igualment en un sentit o altre. En resum, tant li fa si allò del que parlaven era d’educació, o d’aspectes merament logístics, el més positiu que en vaig treure va ser la constatació que el tema de l’ensenyament encara fa i farà córrer rius de tinta (o hauria de dir bits d’informació?)


EL NOU CALENDARI ESCOLAR

Per fi s’ha aprovat el calendari escolar del curs vinent. Ja era hora! Ara bé, a mi em fa l’efecte que el govern s’ha quedat curt, perquè les modificacions introduïdes encara no s’ajusten prou al marc educatiu europeu ni a les necessitats de conciliació amb la vida laboral de les famílies catalanes. La meva modesta proposta de millora per a cursos futurs es fonamenta en el tres punts següents:
Primer: les classes començaran a les set del matí i acabaran a les set de la tarda per garantir que els pares i mares puguin portar i recollir els seus fills en persona, afavorint així un enfortiment del vincle emocional que la intervenció d’avis i cangurs ha malmès les darreres dècades. En els casos que els horaris laborals vagin més enllà d’aquest marc, s’estudiaran i s’arbitraran serveis d’acollida gratuits adhoc.
Segon: la setmana escolar serà de set dies, ja que hi ha amplis segments de població que treballen els caps de setmana, com per exemple tots aquells relacionats amb el sector de serveis i lleure. Aquesta mesura, a més, permetrà que altres professionals sotmesos a tensions laborals extremes gaudeixin d’un breu periode d’esbarjo sense mainada que repercutirà molt positivament en la seva vida conjugal i, com a conseqüència, en una actitud més receptiva envers els fills i la seva formació acadèmica.
Tercer: l’any escolar s’iniciarà el dia 1 de gener i s’acabarà el 31 de desembre, i l’activitat es desenvoluparà de manera ininterrompuda, sense periodes vacacionals prefixats. Tanmateix, si ho desitgen, les famílies podran endur-se els seus fills de vacances quan i durant el temps que vulguin. Aquests casos seran atesos de manera individualitzada per part dels centres, els quals garantiran que l’absència de l’alumne no perjudiqui el seu ritme d’aprenentatge, tot elaborant materials específics i adaptant les dates i els sistemes d’avaluació. A més, l’alumne disposarà d’un tutoratge telemàtic les vint-i-quatre hores del dia.
L’aplicació d’aquestes tres senzilles mesures suposarà, sens dubte, un gran pas endavant per al nostre país, que esdevindrà socialment més just, econòmicament més pròsper i educativament solvent. Les futures generacions estaran molt millor preparades per encarar els reptes del món globalitzat i així deixarem, per fi, de ser la riota internacional cada cop que es publiquin els resultats de l’informe PISA.

Només correm l’insignificant risc que els nostres fills i filles no ens reconeguin com a pares i mares. Però això, senyores i senyors, ja és una altra història.


Ironies a banda, allò que pretenia abordar en la meva carta eren els criteris reals que han de fonamentar els models de calendari i d’horari lectiu, més enllà de la comoditat personal dels adults. Sense ànims d’alliçonar o sermonejar, convindrem que portar fills al món és gairebé sempre una decisió lliure, però fer el millor per ells un cop han nascut és –o hauria de ser, almenys des del punt de vista moral- una obligació indefugible. Els fills no haurien de ser mai un problema, o una nosa, i la seva educació hauria de ser una de les nostres majors prioritats. Abans de discutir sobre horaris i calendaris, o sobre com aquests afecten la nostra vida, faríem bé d’escoltar la veu dels especialistes (si us plau, no es posin a riure, però aquests, entre altres, són els pedagogs i els professors), i si no volen, almenys la del sentit comú.

¿Ens adonem que els nostres fills comencen la seva “vida escolar obligatòria” als tres anys? (molts d’ells després d’una estada de pràctiques de dos anys en guarderies privades). Encara estan en edat de fer la migdiada, que ja els enviem a l’escola a fer una jornada completa de vuit hores. Això quan no els hem deixat una hora abans al pàrking de matí i/o una hora d’extraescolars a la tarda, la qual cosa allarga la jornada fins a les deu. Cinquanta hores setmanals! Els nens sembla que no es cansin mai, però aquesta és una percepció enganyosa. De fet, la seva capacitat de concentració i de resistència és molt menor que la d’un adult. Quan arriben a casa, pobrets, estan aixafats com una magrana i es mantenen desperts el temps just per poder mirar la tele una estona mentre els preparem el sopar i, si hi ha sort, llegir-los un conte d’aquells d’un minut i mig abans no se’ls acluquin els ulls. I l’endemà tornem-hi.
Ja ho sé que em diran que, essent mestre i amb el meu horari i calendari no tinc ni idea del que suposa per a moltes famílies poder-s’ho manegar. No els trec la rao, estic convençut que tothom fa un gran esforç per arribar a fi de mes i per donar als seus fills el màxim d’atenció i afecte. Però potser, només potser, podríem plantejar-nos la possibilitat de renunciar a una part del nostre sou i horari per estalviar-los a ells una jornada laboral digna dels temps de la revolució industrial; no pas una part de l’horari i sou que paguen menjar, vestir, cultura i lleure, sinó del que paga el talladet de cada matí, el menú del migdia, els mòbils multimèdia, el monovolum o el quatre per quatre, les pantalles de plasma, les sabatilles esportives de marca o els jocs de la PSP. Insisteixo: potser.