"Espero de tots vosaltres que sigueu uns pensadors independents,
innovadors i crítics que facin exactament el que jo els digui!"
Per què l’interrogant? ¿Per crear polèmica al primer capítol, per posar en dubte que sigui universal... o potser per insinuar que no és un dret? Parlem-ne, perquè sense tractar-se ben bé de cap dels motius que acabo d’esmentar, ho és una mica cadascun d’ells.
En molts països fora de l’àmit de la nostra bombolla occidental, i malgrat el que pugui dir la declaració de drets dels infants de la ONU, l’educació no és un dret sinó un luxe i, per tant, tampoc no és universal. Aquest és un fet del qual, suposo, tots en som conscients –o almenys n’hem sentit parlat, vull dir-, però que contemplem des de la distància i la seguretat que ens proporcionen les fronteres de l’espai Shengen. Amb aquesta afirmació no pretenc, en absolut, culpabilitzar ningú ja que, malgrat que sempre es pot fer més, penso que la nostra societat és cada vegada més sensible a la situació desfavorida del tercer i quart món, i hi ha molta gent extraordinària que lluita cada dia per paliar-la, sigui a través de les ONGs, l’església o els mateixos governs. Però no tots nosaltres podem ser cooperants sobre el terreny. Com tota operació de gran abast és preferible que gent preparada es faci càrrec de gestionar l’ajuda desinteressada d’aquells, la gran majoria silenciosa, que no estem preparats.
Per què, doncs, parlar-ne? Per contrast. Contrastar, contemplar-se en una imatge inversa és una de les millors maneres de detectar no només els defectes propis, sinó els dels altres (quan acabeu de fer un dibuix proveu de posar-lo de cap per avall, i veureu com de sobte s’hi revelen assimetries que no havieu vist quan era del dret). Per contrast, doncs, veurem que vivim en una part del planeta on l’educació és, per llei, un dret. Que bé, oi? Potser no. Perquè, de fet, em temo que aquesta afirmació és falsa: l’educació al nostre país no és un dret, sinó una obligació. Els nois i noies estan obligats a aprendre, i a fer-ho durant un periode acotat de temps, en uns espais regulats, amb uns continguts establerts i amb uns professionals homologats. Des dels tres fins als setze anys –tot i que les reformes que s’albiren en l’horitzó poden ampliar-ho, per baix i per dalt, des dels dos fins als divuit- tot afortunat habitant del nostre país sap que té l’obligació d’anar a l’escola a fer el que li diguin. De fet, la darrera d’aquestes etapes, per si algú ho havia oblidat, s’anomena ESO (Ensenyament Secundari Obligatori).
Tota obligació, com si d’una moneda es tractés, porta implícita l’altra cara: la prohibició. Així està prohibit que un ciutadà, dins d’aquesta franja d’edat, estigui fora del circuit educatiu. Està prohibit no estudiar. Està prohibit ser burro?
En molts països fora de l’àmit de la nostra bombolla occidental, i malgrat el que pugui dir la declaració de drets dels infants de la ONU, l’educació no és un dret sinó un luxe i, per tant, tampoc no és universal. Aquest és un fet del qual, suposo, tots en som conscients –o almenys n’hem sentit parlat, vull dir-, però que contemplem des de la distància i la seguretat que ens proporcionen les fronteres de l’espai Shengen. Amb aquesta afirmació no pretenc, en absolut, culpabilitzar ningú ja que, malgrat que sempre es pot fer més, penso que la nostra societat és cada vegada més sensible a la situació desfavorida del tercer i quart món, i hi ha molta gent extraordinària que lluita cada dia per paliar-la, sigui a través de les ONGs, l’església o els mateixos governs. Però no tots nosaltres podem ser cooperants sobre el terreny. Com tota operació de gran abast és preferible que gent preparada es faci càrrec de gestionar l’ajuda desinteressada d’aquells, la gran majoria silenciosa, que no estem preparats.
Per què, doncs, parlar-ne? Per contrast. Contrastar, contemplar-se en una imatge inversa és una de les millors maneres de detectar no només els defectes propis, sinó els dels altres (quan acabeu de fer un dibuix proveu de posar-lo de cap per avall, i veureu com de sobte s’hi revelen assimetries que no havieu vist quan era del dret). Per contrast, doncs, veurem que vivim en una part del planeta on l’educació és, per llei, un dret. Que bé, oi? Potser no. Perquè, de fet, em temo que aquesta afirmació és falsa: l’educació al nostre país no és un dret, sinó una obligació. Els nois i noies estan obligats a aprendre, i a fer-ho durant un periode acotat de temps, en uns espais regulats, amb uns continguts establerts i amb uns professionals homologats. Des dels tres fins als setze anys –tot i que les reformes que s’albiren en l’horitzó poden ampliar-ho, per baix i per dalt, des dels dos fins als divuit- tot afortunat habitant del nostre país sap que té l’obligació d’anar a l’escola a fer el que li diguin. De fet, la darrera d’aquestes etapes, per si algú ho havia oblidat, s’anomena ESO (Ensenyament Secundari Obligatori).
Tota obligació, com si d’una moneda es tractés, porta implícita l’altra cara: la prohibició. Així està prohibit que un ciutadà, dins d’aquesta franja d’edat, estigui fora del circuit educatiu. Està prohibit no estudiar. Està prohibit ser burro?
La distinció entre els conceptes “dret” i “deure” és cabdal en el tema que ens ocupa, no per encetar una discussió ideològica sobre si és convenient o no que la mainada estigui escolaritzada, cosa que a mi em sembla perfectament raonable, sinó per plantejar-nos en quins termes s’estableix el seu vincle amb el coneixement. Convindreu amb mi que exercir un dret té unes connotacions positives, genera il·lusió i expectatives, engresca, fa partícep; mentre que complir un deure comporta generalment unes actituds oposades: desesperança, desafecció, desmotivació, ganes de defugir-lo. Pensem per un moment quants constructes socials obligatoris han gaudit mai d’un èxit popular generalitzat: el servei militar obligatori ha estat abolit; la tributació fiscal s’enfronta amb un altíssim index de frau; el codi de circulació és sistemàticament violat per ciutadants pressumptament modèlics; els deu manaments se’ls salta tot Cristo...
Això no vol dir que tot allò que és obligatori sigui dolent per definció. Moltes vegades és tan impopular com necessari, i les societats fan bé d’articular lleis i contractar personal que les implementin. Però potser hauríem de distingir entre aquells àmbits que afecten de manera directa la convivència (seguretat, serveis públics) d’aquells que se circumscriuen al privat. Podem obligar algú a ser feliç, a tenyir-se cabells de color blau? Absurd oi? Podem obligar-los a treure’s el mocador del cap, o a seguir vius quan ja no en tenen ganes? Podem, doncs, obligar-los a estudiar?
La qüestió no és si podem –tot és factible en democràcia, només cal que una majoria qualificada pensi que ho és-, sinó si és convenient, si cal, si és just. Ui, em temo que m’estic embrancant en disquisicions filosòfiques que depassen de llarg les meves capacitats, de manera que tractaré de baixar de nou a l’àmbit del terrenal. Partim de la base que podem, que el conjunt de la societat ha decidit democràticament que tal o qual conducta és obligatòria. Quin és el pas següent? Clarament establir les normes que regulin aquesta obligació: les condicions i, molt important, les sancions que s’aplicaran en cas d’incórrer en el seu incompliment. Quan existia la mili, per exemple, l’insubmís era empresonat; quan hom defrauda hisenda el normal és que li caigui una bona multa, i si el que s’incompleix és el codi penal el més probable és que se’l jutgi i condemni a la pena corresponent.
Tota obligació, doncs, va acompanyada d’un rosari de sancions preventives a les quals recorren les persones que l’han d’imposar per fer prevaldre la seva autoritat. Per entendre’ns: quan un policia de trànsit atura un conductor que anava a dos-cents per hora no li fa fer un mural sobre els perills de no respectar els límits de velocitat i en acabat li posa un “progressa adequadament” al carnet, sinó que li fa bufar l’alcoholímetre, o se l’emporta a la comissaria, o li posa una multa de cinc-cents euros i li resta sis punts del carnet. L’autoritat rau en el convenciment, cert, però només en part. L’altra part la supleix el poder coarcitiu.
I l’ensenyament obligatori? Quines sancions es contemplen en el cas que hom no es deixi ensenyar? Al llarg de la història hi ha hagut diferents mesures coarcitives. Temps enrere, aquell que podent anar a escola no en treia profit era puntualment apallissat per mestres i pares; com també exisitia el butlletí de notes, i si no s’assolien els coneixements se suspenia, i qui suspenia era considerat per tothom (mestres, pares i companys) un autèntic burro; o, en els casos de conductes disruptives, el fotien fora de classe o de l’escola (després d’una pallissa facultativa). Però tot això va canviar amb la LOGSE, que va ampliar l’obligació d’estudiar fins als setze anys però al mateix temps va deixar l’escola sense cap argument de coacció-sanció per fer-la complir. Amb aquella llei aparentment progressista (que tenia coses bones, no ens posem fatalistes ara) l’escola i de retruc el mestre va quedar desautoritzat.
Durant gairebé dues dècades, les frases següents van quedar fulminantment amputades del llenguatge docent:
Això no vol dir que tot allò que és obligatori sigui dolent per definció. Moltes vegades és tan impopular com necessari, i les societats fan bé d’articular lleis i contractar personal que les implementin. Però potser hauríem de distingir entre aquells àmbits que afecten de manera directa la convivència (seguretat, serveis públics) d’aquells que se circumscriuen al privat. Podem obligar algú a ser feliç, a tenyir-se cabells de color blau? Absurd oi? Podem obligar-los a treure’s el mocador del cap, o a seguir vius quan ja no en tenen ganes? Podem, doncs, obligar-los a estudiar?
La qüestió no és si podem –tot és factible en democràcia, només cal que una majoria qualificada pensi que ho és-, sinó si és convenient, si cal, si és just. Ui, em temo que m’estic embrancant en disquisicions filosòfiques que depassen de llarg les meves capacitats, de manera que tractaré de baixar de nou a l’àmbit del terrenal. Partim de la base que podem, que el conjunt de la societat ha decidit democràticament que tal o qual conducta és obligatòria. Quin és el pas següent? Clarament establir les normes que regulin aquesta obligació: les condicions i, molt important, les sancions que s’aplicaran en cas d’incórrer en el seu incompliment. Quan existia la mili, per exemple, l’insubmís era empresonat; quan hom defrauda hisenda el normal és que li caigui una bona multa, i si el que s’incompleix és el codi penal el més probable és que se’l jutgi i condemni a la pena corresponent.
Tota obligació, doncs, va acompanyada d’un rosari de sancions preventives a les quals recorren les persones que l’han d’imposar per fer prevaldre la seva autoritat. Per entendre’ns: quan un policia de trànsit atura un conductor que anava a dos-cents per hora no li fa fer un mural sobre els perills de no respectar els límits de velocitat i en acabat li posa un “progressa adequadament” al carnet, sinó que li fa bufar l’alcoholímetre, o se l’emporta a la comissaria, o li posa una multa de cinc-cents euros i li resta sis punts del carnet. L’autoritat rau en el convenciment, cert, però només en part. L’altra part la supleix el poder coarcitiu.
I l’ensenyament obligatori? Quines sancions es contemplen en el cas que hom no es deixi ensenyar? Al llarg de la història hi ha hagut diferents mesures coarcitives. Temps enrere, aquell que podent anar a escola no en treia profit era puntualment apallissat per mestres i pares; com també exisitia el butlletí de notes, i si no s’assolien els coneixements se suspenia, i qui suspenia era considerat per tothom (mestres, pares i companys) un autèntic burro; o, en els casos de conductes disruptives, el fotien fora de classe o de l’escola (després d’una pallissa facultativa). Però tot això va canviar amb la LOGSE, que va ampliar l’obligació d’estudiar fins als setze anys però al mateix temps va deixar l’escola sense cap argument de coacció-sanció per fer-la complir. Amb aquella llei aparentment progressista (que tenia coses bones, no ens posem fatalistes ara) l’escola i de retruc el mestre va quedar desautoritzat.
Durant gairebé dues dècades, les frases següents van quedar fulminantment amputades del llenguatge docent:
- estudia o...
- fes els deures o...
- deixa de molestar el teu company o...
- no tiris guixos o...
- no agredeixis la professora o...
simplement perquè algú va esborrar qualsevol possible acabament, que no fós el que els propis alumnes responien a vegades, amb una cantinel·la foteta: “... o què?”
Teòrics i polítics, i opinió pública en general, aviat van trobar la pedra filosofal: “és només una qüestió de motivació!” El professor ha de motivar els alumnes, els ha de fer tenir ganes d’aprendre: ha de penjar murals a la paret, portar-los d’excursió, enfilar-se sobre la taula, cantar cançons, proposar jocs, posar pel·lícules, utilitzar els ordinadors... Mira si n’hi ha de maneres! Si és capaç de motivar la mainada, l’escola no tindrà mai cap problema d’autoritat, disciplina o resultats acadèmics. El sorprenent és que als processos de selecció de professorat no s’hagués substituit la titulació acadèmica per l’experiència com a pallasso en un circ ambulant.
Per acabar aquesta breu reflexió, proposo un joc molt didàctic:
Sense cap mena d’eina coarcitiva, servint-nos només de la motivació i el bon rotllet, intentarem que es compleixin les obligacions / prohibicions següents:
1. no robar carteres al metro
2. respectar els semàfors i els passos de vianants
3. utilitzar els intermitents
4. no posar bombes als transports públics
5. no fumar en espais on estigui prohibit
6. no escaquejar ni un cèntim a la declaració encara que ens sigui possible
7. pagar el bitllet de metro, de bus o de tren
8. respectar el repòs dels veïns tot abaixant el volum de la tele
9. recollir les tifes que el nostre gos deixa al terra
10. no orinar als fanals i altres llocs públics
11. pagar la hipoteca al banc
12. etc. etc. etc.
Per acabar aquesta breu reflexió, proposo un joc molt didàctic:
Sense cap mena d’eina coarcitiva, servint-nos només de la motivació i el bon rotllet, intentarem que es compleixin les obligacions / prohibicions següents:
1. no robar carteres al metro
2. respectar els semàfors i els passos de vianants
3. utilitzar els intermitents
4. no posar bombes als transports públics
5. no fumar en espais on estigui prohibit
6. no escaquejar ni un cèntim a la declaració encara que ens sigui possible
7. pagar el bitllet de metro, de bus o de tren
8. respectar el repòs dels veïns tot abaixant el volum de la tele
9. recollir les tifes que el nostre gos deixa al terra
10. no orinar als fanals i altres llocs públics
11. pagar la hipoteca al banc
12. etc. etc. etc.
Juguem?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada