Al llarg de l’escolaritat els alumnes fan sortides de diferents durades. A primària se’n sol dir “colònies” –un concepte que, ho sento, em retrotrau a èpoques imperials de joventut militaritzada. Aquestes colònies suposen que la mainada es passa una, dues o fins i tot tres nits fora de casa, segons l’edat i el col•legi on estudien –a sisè se solen fer les més llargues, conegudes com “esquiada”. Són uns dies en què la mainada conviu, i aquella que és de ciutat entra per primer cop en contacte amb la natura, on descobreix que la llet surt de les vaques, acarona les oques, recull els ous del galliner i es fa una foto amb l’inefable gos de la casa de colònies. Són uns dies en què els pares i mares queden lliures per poder anar-se’n a sopar, al teatre, al cinema, encarregar un altre fill...o senzillament aixafar-se al sofà per mirar tranquil•lament la tele.
A secundària, però, no hi ha tradició de fer-ne; de manera que les sortides són en general d’un sol dia i dissenyades en principi per acomplir un objectiu curricular. Amb les lògiques variants geogràfiques que no conec, són inevitables les: anades al museu de la ciència i/o al de la tecnologia, el canal olímpic, el teatre de llengües catalana, castellana i anglesa, el zoo, al museu d’història natural o al d’Història de Catalunya, al MNAC, el MACBA, la Fundació Miró, el museu Dalí, les caves del Penendès, les càrniques o els volcans de la Garrotxa, les ruïnes d’Empúries o de Tarragona, les coves prehistòriques de Serinyà, el poblat íber d’Ullastret, les mines de sal de Cardona... i tantes i tantes altres. A vegades aquestes sortides s’emmarquen dins d’allò tan fantàstic i en vies d’extinció que coneixíem com els Crèdits de Síntesi, però majoritàriament es tracta d’activitats programades al llarg del curs com a complement pràctic als coneixements adquirits de forma teòrica dins l’aula. Hi ha, doncs, poques ocasions per a l’esbarjo com a tal, amb la puntual excepció de l’anada a un famós parc d’atraccions temàtic situat a les comarques de Tarragona – i no parlo de la Imperial Tarraco, precisament-, que genera no poques àcides polèmiques entre alumnes i professors, i entre aquests mateixos. Quan es planteja, generalment és per al darrer dia de curs i al claustre es manifesten sempre tres sensibilitats molt marcades al respecte:
1. aquells que són favorables a anar-hi, sia perquè creuen que d’alguna forma és un premi a l’esforç fet pels estudiants al llarg del curs, sia perquè així fan colla, sia perquè a ells mateixos els agrada o sia perquè saben que es passaran un dia a l’ombra d’un imaginari bosc tropical fotent-se una cervesa i sense fer classe.
2. aquells que hi estan en contra, sia perquè creuen que és una trivialització de la funció educativa d’un institut, sia perquè en la seva opinió són els pares que els hi han de portar, sia perquè ells odien aquesta mena d’aglomeracions i els fa pànic la idea d’endinsar-se en aquella jungla d’adolescents histèrics, sota un sol de justícia i, a més, haver de començar i plegar a deshora.
3. aquells que manifesten obertament que tant se’ls en fot, perquè en qualsevol cas aquell dia tampoc no pensaven aparèixer pel centre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada