L’absentisme dels alumnes

Si el professorat, que és adult i professional, cedeix massa sovint a la temptació de fer “campana”, ja es poden imaginar els nostres joves estudiants. L’absentisme de l’alumnat de secundària és un problema molt seriós i cada cop més estès. Amb la voluntat de reduir-ne l’impacte, les autoritats han engegat una mesura que gaudirà, crec, de l’aprovació social: les patrulles de proximitat de la guàrdia urbana vetllaran, a partir d’ara, perquè no hi hagi adolescents pels carrers durant les hores lectives i, quan en detectin, els portaran a l’escola (com qui els porta a la garjola). És una mesura vistosa i contundent, una actuació de la mena que agraden, perquè transmeten determinació i sentit de l’ordre.

Però n’hi ha prou? M’imagino que ningú no respondrà afirmativament aquesta pregunta. Les mesures coarcitives per si soles no solucionen mai cap problema, com a molt ajuden a paliar-ne la manifestació externa i a calmar les demandes d’ordre. Més que sortir a recollir el bestiar i portar-lo al tancat, convindria potser escatir perquè ha optat per fugir-ne. Pots portar una vaca fins a la vora del rierol, però no la podràs forçar a beure si no té set.

Algú falta al lloc on se suposa que ha d’anar (feina, estudi...) perquè o bé ha perdut l’interès per anar-hi o bé ha descobert que té molt més interès en fer altres coses. L’origen, doncs, l’hem de buscar d’una banda en la pròpia escola i, de l’altra, en l’entorn socio-familiar dels alumnes. Intentaré, de nou, fer una petita i imperfecta llista que ens permeti obtenir una visió sintètica del problema:

ESCOLA

1.Desmotivació. Per a certs alumnes, l’activitat escolar no té cap interès, sia perquè tenen dificultats d’aprenentatge que els fan sentir inferiors, sia perquè els mètodes d’ensenyament no s’ajusten a la seva forma d’aprendre.

2.Angoixa. Hi ha joves que s’enfronten a l’estudi com a una batalla, i sovint s’hi acaben deixant la pell. Els exàmens els superen, entren en una espiral de fracassos i autoculpa i, al final, no poden fer altre cosa que buscar una escapatòria. A vegades, aquesta angoixa ve generada per un nivell d’autoexigència excessiu i, d’altres, aquesta exigència desmesurada prové directament dels pares, que o bé sobreestimen les capacitats del seu fill o bé projecten en ell les seves frustracions acadèmiques.

3.Por. A l’escola es produeixien situacions que poden provocar aquest sentiment en joves que, per una gran diversitat de motius, són fàcilment victimitzables i pateixen amenaça psicològiques o físiques per part de companys, allò que es coneix popularment amb el vocable anglès bullying. Anys enrere, aquesta por la podien inspirar els mateixos professors. Crec fermament que, per sort, ara ja no és així, i si es produeix algun cas, aquest és molt excepcional. La víctima propícia d’aquests assetjaments ho és, entre d’altres, per rao de debilitat física, feblesa intel·lectual, pussilanimitat, diferència d’ètnia, tendència afectivo-sexual, ideologia... o per qualsevol altra causa que arbritràriament escullin els seus agressors.


ENTORN SÒCIO-FAMILIAR

1.Son. Molts adolescents arriben a l’institut literalment adormits, amb els cabells espatofats i la marca dels llençols a la galta, després de passar-se tota la nit mirant la tele, xatejant o jugant amb la play station. Això aquells afortunats que tenen una mare o un pare que els desperta i els treu del llit amb una cossa al cul. Altres, aquells que s’han de despertar sols, arriben a segona o tercera hora, o es fumen tot el matí. A la tarda, a l’hora de la migdiada, es repeteix la campana.

2.Manca de glamour. Anar a l’escola, a banda de cansat i avorrit, és quelcom que no mola. Si no es cansen de repetir-ho a la tele! I ja se sap que allò que vomita la pantalla va a missa. Mai no senten cap adult que els digui el contrari, que els faci entendre que no hi ha res més glamurós que deixar de ser un burro de set soles. A l’escola hi van l’empollon (un paio gras i lleig que mai no es menja una rosca), el missaire (la seva religió l’obliga a estudiar i, en general, a ser infeliç), les nenes i, per fi, les marietes. La gent dura, els triomfadors són aquells que de ben petits s’espolsen el jou opressor del sistema educatiu.

3.Els hàbits culturals i el desarrelament. Per als membres de certes comunitats nacionals o ètniques, l’escolarització és una font de conflicte perquè o bé s’enfronta amb les seves tradicions o bé suposa un entrebanc per l’activitat laboral.

4.Situacions legals irregulars. En termes més generals, els immigrants amb situació irregular són molt més propensos a faltar i finalment desvincular-se de l’escola, ja que no senten cap lligam real i perdurable amb la mateixa. De fet, de les cinc baixes que aquest curs he viscut al meu primer de batxillerat, quatre han estat de nois i noies immigrants (l’única nacional ha abandonat per problemes psiquiàtrics). Cap d’aquests quatre absentistes no va fer cap gestió per donar-se de baixa i m’ha correspost a mi, i al centre, perseguir-los i convencre’ls que havien de complimentar el tràmit.

5.Males companyies. El carrer és ple de cretins disposats a destrossar la joventut dels nostres adolescents tot oferint-los l’oportunitat de divertir-se i qui sap si fer-se uns dinerons que els permetran divertir-se encara més.