Mites sobre la remuneració dels mestres

jo mateix a fi de mes (el de l'esquerra és el ciutadà normal)

Un dels mites més recurrents al voltant de la figura dels mestres és que, anys enrere, gaudien del respecte que actualment han deixat de merèixer. En realitat, per poc que furguem una mica en el passat, ens adonarem que només inspiraven por en els seus alumnes, i una barreja de menyspreu i compassió en la resta de la societat. O potser no recordem la sàbia dita popular “passar més gana que un mestre d’escola”? En el temps dels nostres avis, l’ofici de docent suposava una tasca solitària, duta a terme sense mitjans i a canvi d’un salari de misèria, que els més afortunats podien complementar amb l’almoina ocasional de les famílies. Una autèntica heroicitat.

En això almenys s’ha de dir que hem anat millorant i que avui dia els docents rebem per la nostra feina una remuneració puntual i plausible, que gairebé s’ajusta al grau d’exigència professional i al nivell de formació i implicació personal requerits per dur-la a terme. Tanmateix, la gent sòl considerar que estem massa ben pagats per la merda de feina que fem.

Sense necessitat d’obrir un arxiu d’excel, proposo els càlculs següents:

DADES a.r. (és a dir, abans de la retallada del 7%):

Preu net d’un professor de secundària amb llicenciatura universitària de grau superior, oposicions guanyades, quinze anys d’antiguitat al cos i complement per càrrec de gestió, repercutint la part proporcional de les dues pagues dobles (que s’han començat a cobrar íntegres només a partir del 2009): 2.500 euros mensuals.

A. Essent el contracte de 150 hores mensuals, el preu per hora de feina sortirà a 16,60 €.

B. Si ens posem perapunyetes i ens limitem a comptabilitzar les hores que es fan presencialment i forçosament al centre –ara que tan es parla de la teleocupació- , parlarem de 96, que inclouen reunions de coordinació, guàrdies i entrevistes amb les famílies. En aquest supòsit, l’hora surt a 26 €.

C. Si ens posem veritablement torracollons, i considerem que la feina dels mestres no requereix ni hores de preparació o correcció, ni de coordinació o guàrdia o entrevistes, i que comença i acaba amb la classe de matèria, les hores es reduiran fins a 72 i el sou per hora pujarà fins a l’astronòmica quantitat de 34,70 €.

Ara busquin qualsevol factura del dentista, del taller mecànic, o del lampista, o de la cosidora o de la senyora de la neteja (tot i que aquesta cobrarà en negre), i ja em diran si se’ns pot considerar econòmicament privilegiats. I per si encara no s’han acabat de formar una opinió, considerin aquests aspectes relacionats amb les condicions de treball que tindran si és que algun dia decideixen passar a engrossir la nòmina de docents de secundària del país:

1.Treballaran al càrrec d’entre 25 i 35 adolescents per sessió. El nombre total de nois atesos serà d’uns 150 durant tot l’any, cadascun amb les seves pròpies especificitats i problemàtiques socioeconòmiques, educatives, motrius, psicològiques o psiquiàtriques, a banda d’un nom i dos cognoms, moltes vegades impronunciables.

2.L’espai on treballaran no està convenientment aïllat, ni acústicament ni tèrmica, i no disposa d’aire condicionat. Afageixin a això el fet que no tots els adolescents es dutxen cada dia (o cada setmana) i es faràn una idea del baf tan poc glamurós que els acompanyarà durant la seva jornada laboral.

3.Aquests adolescents, que per si no ho havien endevinat seran els seus clients, dia rere dia i sis hores al dia, faci calor o fred, estan asseguts esperant que vostè, i altres càndids com vostè, els intentin vendre “la moto” que han de treballar per esdevenir “ciutadans de profit” –en sortir veuen per la tele que un futbolista de segona divisió cobra tres vegades més que un mestre i es foten un fart de riure..

4.Fins als setze anys, els seus clients estan obligats a venir al seu establiment i a consumir el producte que vostè ofereix i que, a la majoria, els interessa un rave, havent-hi coses molt més distretes a fer com ara jugar amb la play station, mirar la tele, sentir música, fumar porros, lligar o, senzillament, quedar-se a casa tocant-se els ous.

5.Per molt que s’esmerin en el seu servei, mai rebràn un euro de propina, ni una càlida ovació o una crítica periodística, ni un gest agraït per part del client o dels pares del client, que en general se’ls miraran amb la sospita que els han venut bou per bèstia grossa.

6.I tothom, és clar, els dirà que cobren massa.