*Impossible resistir-se al joc de paraules, tot i que no descarto que tal i com van les coses també ens els acabin tallant
El carrer és un clam, hi ha manifestacions d’entussiasme desbordat, es llencen coets, la gent se saluda amb un somriure còmplice, hi ha hagut un augment de l’activitat afectivo-sexual, possiblement es dispari la natalitat... I no pas perquè el Barça hagi guanyat la lliga, que també, sinó perquè els funcionaris hem aconeguit donar, per fi, una alegria a la societat: ens retallaran els sous un 5% de mitjana. La linialitat de la mesura suposa que la retallada serà per a alguns d’un 0% (tot i que lliurar-se de les tisores significa la congelacio i la pèrdua de poder adquisitiu) i de fins a un 10% per als altres, que són els que tenen els iots de luxe a Puerto Banús lligats amb llonganisses. Després dels anys de congelació aznariana perquè el pais aconseguís convergir amb l’euro, ha arribat l’arranada zapateriana!
Però ja està bé, home, colla de barruts! ¿Què s’havien pensat aquestes sangoneres dels mestres d’infantil, primària, secundària i universitat, els bombers i forestals, els metges, infermeres i vetlladors, els policies, els escombriaires, els enterramorts... en fi: tota aquesta patuleia de gent inútil sense la qual el país funcionaria satisfactòriament, sense la qual tots plegats seríem més próspers i competitius?
En el ram de l’ensenyament públic, la retallada serà del 5% en amunt, probablement d’un 7,5%. Pel que fa al concertat, el govern progressista catala ha decidit no tocar-los els sous, tot adduint que tenen un règim laboral propi. El règim laboral que tenen és certament propi, i ben peculiar. Després d’anys de reivindicacions i amb la connivència de la conselleria, l’escola privada va guanyant terreny a una pública sistemàticament maltractada. Fins ara l'havien minada amb les politiques de matriculació, que ja comento en un altre capítol, concentrant-hi quasi tot l’alumnat difícil i creant guettos educatius en els llocs on la privada estava històricament implantada (ciutat de Barcelona). La pressumpta major dotació de material, que la patronal de l'escola privada i concertada denuncia que es produeix a favor de la pública és tendenciosa i, en qualsevol cas, una inversio de futur per quan se'n privatitzi també la gestió, com ha succeït en la sanitat.
Ja fa uns anys, els centres privats que es beneficien del concert –és a dir, que reben diners públics per mantenir el seu negoci privat- van aconseguir que entre tots els paguéssim el personal docent, i els sindicats van aconseguir per la seva part que aquest percebés els mateixos sous que un professor funcionari, el qual ha hagut de passar un duríssim procés de selecció (veure oposicions) i acceptar la destinació que se li donés (un funcionari té l’obligació de viure on treballa i no el dret de treballar on viu). Ara que ja cobren el mateix, i que progressivament s’equiparen també els horaris, i que poden treballar a la seva mateixa ciutat només a canvi d’acceptar l’ideari del patró que els contracta, ara també els immunitzarem davant les retallades que afecten als altres, als burros que treballen en l’escola pública.
El carrer és un clam, hi ha manifestacions d’entussiasme desbordat, es llencen coets, la gent se saluda amb un somriure còmplice, hi ha hagut un augment de l’activitat afectivo-sexual, possiblement es dispari la natalitat... I no pas perquè el Barça hagi guanyat la lliga, que també, sinó perquè els funcionaris hem aconeguit donar, per fi, una alegria a la societat: ens retallaran els sous un 5% de mitjana. La linialitat de la mesura suposa que la retallada serà per a alguns d’un 0% (tot i que lliurar-se de les tisores significa la congelacio i la pèrdua de poder adquisitiu) i de fins a un 10% per als altres, que són els que tenen els iots de luxe a Puerto Banús lligats amb llonganisses. Després dels anys de congelació aznariana perquè el pais aconseguís convergir amb l’euro, ha arribat l’arranada zapateriana!
Però ja està bé, home, colla de barruts! ¿Què s’havien pensat aquestes sangoneres dels mestres d’infantil, primària, secundària i universitat, els bombers i forestals, els metges, infermeres i vetlladors, els policies, els escombriaires, els enterramorts... en fi: tota aquesta patuleia de gent inútil sense la qual el país funcionaria satisfactòriament, sense la qual tots plegats seríem més próspers i competitius?
En el ram de l’ensenyament públic, la retallada serà del 5% en amunt, probablement d’un 7,5%. Pel que fa al concertat, el govern progressista catala ha decidit no tocar-los els sous, tot adduint que tenen un règim laboral propi. El règim laboral que tenen és certament propi, i ben peculiar. Després d’anys de reivindicacions i amb la connivència de la conselleria, l’escola privada va guanyant terreny a una pública sistemàticament maltractada. Fins ara l'havien minada amb les politiques de matriculació, que ja comento en un altre capítol, concentrant-hi quasi tot l’alumnat difícil i creant guettos educatius en els llocs on la privada estava històricament implantada (ciutat de Barcelona). La pressumpta major dotació de material, que la patronal de l'escola privada i concertada denuncia que es produeix a favor de la pública és tendenciosa i, en qualsevol cas, una inversio de futur per quan se'n privatitzi també la gestió, com ha succeït en la sanitat.
Ja fa uns anys, els centres privats que es beneficien del concert –és a dir, que reben diners públics per mantenir el seu negoci privat- van aconseguir que entre tots els paguéssim el personal docent, i els sindicats van aconseguir per la seva part que aquest percebés els mateixos sous que un professor funcionari, el qual ha hagut de passar un duríssim procés de selecció (veure oposicions) i acceptar la destinació que se li donés (un funcionari té l’obligació de viure on treballa i no el dret de treballar on viu). Ara que ja cobren el mateix, i que progressivament s’equiparen també els horaris, i que poden treballar a la seva mateixa ciutat només a canvi d’acceptar l’ideari del patró que els contracta, ara també els immunitzarem davant les retallades que afecten als altres, als burros que treballen en l’escola pública.
Les darreres decades, el professorat mes valuós s'ha trobat a l'escola publica, per principis i per una senzilla qüestió de retribucions. Recordo perfectament com als meus inicis com a professor, riuades i riuades de companys que cada any opositaven per formar part de l'ensenyament públic, dels quals només uns quants aconseguien entrar. Recordo també com molts companys que treballaven a la privada i a la concertada es presentaven a les proves perquè no podien suportar els idearis totalitaris de les seves escoles, o tan sols perquè volien cobrar un sou decent. I ho havien de fer d’amagades perquè si els enxampava l’amo es quedaven sense contracte pel curs següent a causa de la seva pèrfida desafecció.
Com han canviat les coses! Jo no li vull cap mal a ningú, i si els retallessin a ells el sou no em farien ni més ric ni menys pobre a mi, però la sensació que et prenen per imbècil creix a cada dia que passa. Bé: ja els van donar el concert, després els van permetre mantenir quotes econòmiques discriminatòries (les fotudes fundacions: una eina de blanqueig de capital com qualsevol altra), els van afavorir en els processos de matriculació i redistribució dels fluxos migratoris, els permeten obrir línies de batxillerat quan a la pública els les tanquen a fi de proporcionar-los alumnes i ara...
Ja fa temps que tot plegat cobra sentit, que l'estratègia per destruir tot allò que faci flaire de públic s'està consolidant. Al cap i la fi, la nostra estimada Catalunya, mirall de progrés i tolerància, ha estat sempre i és encara un país de dretes. Ara bé, tots aquests que ara aplaudeixen les mesures d’assetjament i destrucció de la funció pública, empesos -espero- més per la ignorància que no pas per la mala llet i l’enveja, es recordaran de temps millors el dia que només hi hagi escola privada i aquesta els cobri el que vulgui i els ensenyi el que li doni la gana; o el dia que la policia sigui privada i detingui només a qui no la pugui subornar, o el dia que la sanitat sigui també privada i es neguin a operar-los perquè la seva mala salut no els surti rendible, etc. etc. etc.
Per acabar, una reflexió que de tan simple em fa quasi vergonya haver-la d’escriure: amb la retallada de sous als funcionaris, hi haurà per força una contracció del consum que afectarà els que tan l’aplaudeixen. Sovint perdem de vista que si bé el sou dels funcionaris el paga l’estat (i l’estat som tots, funcionaris amb retencions del 22% de la nòmina inclosos), el sou que paga l’empresa privada tambe prové de l’esforc i el consum de tots plegats (funcionaris inclosos), i que si trenquem l’equilibri se’n va tot en orris. Quan em diuen: “és que jo et pago el sou, barrut”, jo sempre contesto “i jo pago el teu, tros d’enze”, ¿o ens oblidarem que les empreses es mantenen gràcies als consumidors, o obviarem els plans de reflotament de la banca, la indústria d’automoció, la química i la tèxtil, etc. etc. etc.? Com s’han salvat sinó els llocs de treball de tanta gent? Amb els impostos que tots plegats (funcionaris inclosos) paguem!
Corre per internet una convocatòria perquè els funcionaris expressem el nostre descontent deixant de consumir durant un cap de setmana. Pot sonar a rebequeria. I en part ho és. Però hi ha quelcom de molt racional en la mesura, quelcom de molt assenyat. Si deixo de cobrar gairebé dos cents euros cada mes, suposo que no esperareu que mantingui el ritme de despesa com si res no hagués passat. Jo no secundaré la mesura, però sortiré menys a sopar (ho sento pels restauradors), aniré menys al cinema i al teatre (ho sento pels distribuidors), em desplaçaré a peu (ho sento per TMB), consumiré marques blanques, deixaré de renovar el vestuari amb una certa assiduitat, adquiriré vi mes barat, m’ho pensaré dues vegades abans de demanar un tallat o de prendre un menú, anar de vacances, etc. etc. etc.
Per cert, a l’estat espanyol hi ha uns dos milions de treballadors públics. Feu numeros.
Com han canviat les coses! Jo no li vull cap mal a ningú, i si els retallessin a ells el sou no em farien ni més ric ni menys pobre a mi, però la sensació que et prenen per imbècil creix a cada dia que passa. Bé: ja els van donar el concert, després els van permetre mantenir quotes econòmiques discriminatòries (les fotudes fundacions: una eina de blanqueig de capital com qualsevol altra), els van afavorir en els processos de matriculació i redistribució dels fluxos migratoris, els permeten obrir línies de batxillerat quan a la pública els les tanquen a fi de proporcionar-los alumnes i ara...
Ja fa temps que tot plegat cobra sentit, que l'estratègia per destruir tot allò que faci flaire de públic s'està consolidant. Al cap i la fi, la nostra estimada Catalunya, mirall de progrés i tolerància, ha estat sempre i és encara un país de dretes. Ara bé, tots aquests que ara aplaudeixen les mesures d’assetjament i destrucció de la funció pública, empesos -espero- més per la ignorància que no pas per la mala llet i l’enveja, es recordaran de temps millors el dia que només hi hagi escola privada i aquesta els cobri el que vulgui i els ensenyi el que li doni la gana; o el dia que la policia sigui privada i detingui només a qui no la pugui subornar, o el dia que la sanitat sigui també privada i es neguin a operar-los perquè la seva mala salut no els surti rendible, etc. etc. etc.
Per acabar, una reflexió que de tan simple em fa quasi vergonya haver-la d’escriure: amb la retallada de sous als funcionaris, hi haurà per força una contracció del consum que afectarà els que tan l’aplaudeixen. Sovint perdem de vista que si bé el sou dels funcionaris el paga l’estat (i l’estat som tots, funcionaris amb retencions del 22% de la nòmina inclosos), el sou que paga l’empresa privada tambe prové de l’esforc i el consum de tots plegats (funcionaris inclosos), i que si trenquem l’equilibri se’n va tot en orris. Quan em diuen: “és que jo et pago el sou, barrut”, jo sempre contesto “i jo pago el teu, tros d’enze”, ¿o ens oblidarem que les empreses es mantenen gràcies als consumidors, o obviarem els plans de reflotament de la banca, la indústria d’automoció, la química i la tèxtil, etc. etc. etc.? Com s’han salvat sinó els llocs de treball de tanta gent? Amb els impostos que tots plegats (funcionaris inclosos) paguem!
Corre per internet una convocatòria perquè els funcionaris expressem el nostre descontent deixant de consumir durant un cap de setmana. Pot sonar a rebequeria. I en part ho és. Però hi ha quelcom de molt racional en la mesura, quelcom de molt assenyat. Si deixo de cobrar gairebé dos cents euros cada mes, suposo que no esperareu que mantingui el ritme de despesa com si res no hagués passat. Jo no secundaré la mesura, però sortiré menys a sopar (ho sento pels restauradors), aniré menys al cinema i al teatre (ho sento pels distribuidors), em desplaçaré a peu (ho sento per TMB), consumiré marques blanques, deixaré de renovar el vestuari amb una certa assiduitat, adquiriré vi mes barat, m’ho pensaré dues vegades abans de demanar un tallat o de prendre un menú, anar de vacances, etc. etc. etc.
Per cert, a l’estat espanyol hi ha uns dos milions de treballadors públics. Feu numeros.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada