Entrevista individual amb la família

Concertar una entrevista amb les famílies dels alumnes de secundària (tant ESO com batxillerat) és sovint un repte molt difícil d’acomplir per diverses circusmtàncies:

1.Hi ha famílies que, a aquesta edat, decideixen donar als seus fills un vot de confiança i, d’una manera inconscient, es desentenen d’allò que facin, deixant-los a ells tota la responsabilitat pels seus actes.

2.Hi ha famílies que no aconsegueixen gestionar correctament l’adolescència dels seus fills i aquests se’ls escapen de les mans. Una solució paliativa davant la frustració que això els genera és desentendre’s d’allò que facin, almenys, mentre no són a casa.

3.Hi ha famílies molt atrafegades que no tenen ni un instant per entrevistar-se amb el tutor dels seus fills. Gairebé sempre, aquesta inflexibilitat horària acaba degenerant en una acusació més o menys tàcita al propi horari del tutor. “Escolti, que jo treballo!”, et diuen, indignats. “A veure si no em podria rebre un dia a les vuit del vespre, quan surto de la feina”.

4.Hi ha famílies que mentre tot vagi bé no veuen necessitat de parlar amb el tutor. Quan les coses es torcen, però, tot són presses i retrets: “Com és que no em van dir que li anava malament?” (Escolti, que no parla amb el seu fill, vostè?)

5.Hi ha famílies que, superades per les dissorts de la vida, o bé acluquen els ulls o bé decideixen delegar en l’escola tot allò que no es veuen capaços d’entomar. Resignades, esperen l’arribada del butlletí de notes. Si es produeix un miracle i el seu fill ho aprova tot, bé. Si no hi ha miracle, es castiga el noi. O es demana revisió d’examen.

D’altra banda, també hi ha famílies (cada cop menys, per desgràcia), que la segona setmana de curs ja et demanen una entrevista, a l’hora que tu vulguis, el dia que a tu et convingui, i que s’hi presenten al complet: pare i mare, i si et descuides els avis i els tiets també. Magnífic, entendridor, realment per treure’s el barret, de debò ho dic, sense cap ironia. També és cert que aquestes són les famílies dels nois que menys necessiten l’entrevista, ja que són els que treballen, fan els deures, porten el material, es comporten bé, són educats...
Res no és casual, senyors, res no és perquè sí.

L’entrevista pròpiament dita no és, com apuntava erròniament el títol d’aquest punt, amb la família, sinó amb la mare. Els pares són uns personatges mitològics dels quals a vegades es parla, bé per excusar-ne l’absència (“el meu marit no ha pogut venir perquè treballa”), bé per dir-ne pestes (“d’ençà del divorci el meu marit s’ha desentès del seu fill”). Recentment he viscut un cas en què la mare em va dir, via telefònica, que no vindria perquè estava molt fatigada i em deia després que truqués al pare, de qui s’havia divorciat vuit anys enrere i que vivia en una altra ciutat a més de cent quilòmetres, per dir-li que fes el favor d’assumir les seves responsabilitats i venir a entrevistar-se amb mi.

Així doncs, heus ací tutor i mare reunits en una aula buida, o al passadís, o al pati si fa bo, mirant-se de fit a fit amb recel. Una per haver de passar per aquell mal tràngol quan hauria d’estar fent tantes coses més importants que parlar del seu fill adolescent, l’altre per haver hagut de capitular i concedir l’entrevista més enllà del seu horari laboral.

Si ha fet bé la seva feina (que, creguin-me, normalment és així) el tutor haurà preparat l’entrevista tot recollint informació dels diversos professors que fan classe a l’alumne en qüestió (actitud, assistència, presentació de treballs, resultats als exàmens, altres...) i, a banda de tots aquests ítems, afegirà al seu propi informe tot allò que es derivi de la seva acció tutorial (entrevistes, sortides, sociograma de l’aula, observacions...). Fornit de dades, doncs, afrontarà l’entrevista disposat a informar i, potser més important, ser informat.

En aquest punt es plantegen dues situacions: que hagi de donar bones notícies o que hagi de donar males notícies. A triar, no cal dir que tots ens quedaríem amb la primera. No hi ha res tan agraït com una família a qui el tutor del seu fill els comunica que treu bones notes, es relaciona magníficament amb els companys i amb els professors, és responsable, educat, treballador... una bellíssima persona! Aquestes entrevistes són una bassa d’oli i els participants s’acomiaden amb encaixades sinceres, somriures dentrificis i, si gosessin, petons a la boca. Malauradament són les menys.

¿Però què passa quan el tutor es veu en la gens agradable tessitura d’informar (o recordar) als pares de la criatura que aquest treu males notes, té una relació pèssima amb companys i professors, és irresponsable, mal educat, té un os a l’esquena... és, en resum, un autèntic indesitjable? Ah, amics meus, aquí no hi ha somriures ni abraçades. Hi ha, diversos tipus de reacció:

1.Estic tan enfadada com avergonyida, i li demano disculpes. No tenia ni idea que el meu fill fos així. Tindrem una xerrada seriosa amb ell. Això no es tornarà a repetir, encara que l’haguem de castigar dos mesos seguits sense sortir de casa. Passi-ho bé, i gràcies.

2.Estic tan enfadada com avergonyida, i li demano disculpes. El nostre fill sempre ha estat molt difícil i, la veritat, ja no sabem què fer amb ell: ho hem provat tot, l’hem castigat sense la playstation, sense sortir... i no hi ha manera! Fins i tot el portàvem al psicòleg, però el pobre home va demanar la baixa per depressió...

3.Estic tan enfadada. Quina vergonya! ¿Com gosa dir això del meu fill, que és un noi modèlic, tan carinyós, tan bona persona? Sàpiga que és dels que ajuda les velletes a creuar el carrer i els cedeix el seient a l’autobús. El que passa és que no el saben portar, no l’entenen... Ja m’ho diu ell, que en aquest centre no hi ha ni la disciplina ni el nivell acadèmic que hi havia a la concertada on anava abans, i que s’avorreix... Que n’ha suspeses vuit? Això també li passava a l’Einstein, sap? I és perquè era un superdotat incomprès pels seus mediocres professors; com el meu nen, que d’ordinadors en sap mil vegades més que vostè. L’hauria de veure a les nits, com fa i desfà!

4.Estic tan enfadada! Exigeixo parlar ara mateix amb el cap d’estudis, i amb el director, i amb l’inspector de zona, i amb el cap d’inspecció, i amb el conseller, i amb el president de la generalitat! Com gosa vostè ultratjar el bon nom del meu fillet? Què diu, que li va buidar l’ull a un company amb la punxa del bolígraf? Hi ha nois veritablement menyspreables! Pensi que el meu nen porta una montblanc que val una fortuna! I si li arriba a fer malbé? Qui se n’hauria fet càrrec, eh, digui’m, qui? Gentussa... però què podia esperar d’un institut públic.