-Vull parlar sobre els teus hàbits de treball.
-Vol dir que el treball crea hàbit?
Cada curs (i en acabar primària i passar a secundària també) els tutors fan allò que anomenem el “traspàs d’informació” que permetrà als tutors del curs següent disposar de dades personals, mèdiques, psicològiques, sociològiques i acadèmiques dels seus futurs tutorands. Aquests expedients, òbviament confidencials, es van completant a mesura que passen els anys i constitueixen una eina imprescindible per a agilitar i optimitzar la tasca tutorial des de primer d’ESO fins a segon de batxillerat, en uns centres on s’acumula un nombre important d’alumnes (depèn de les línies, però jo he treballat en un centre amb més de mil alumnes, i era dels mitjanets), on hi ha gran mobilitat de professorat i on, en conseqüència, es perd aquell tracte personalitzat i afectuós de la primària.
Des d’inici de curs, el tutor va fet entrevistes amb els seus tutorands. Si ens posem en una tesitura optimista, és a dir, que es disposa de dues hores setmanals d’atenció personalitzada, i considerem que una entrevista de mitja hora per alumne és suficient per fer-se’n una bona idea (a mi no m’ho sembla, però a l’Ernest m’imagino que sí), i que després cal temps per estructurar i sistematitzar tota aquesta informació, un tutor que tingui trenta alumnes necessitarà unes vuit setmanes per haver parlat amb tots a títol personal una vegada. Això ens porta, si tot va bé, a mitjans del mes de novembre, a poc més d’un mes de la fi del primer trimestre. Fantàstic,oi?
La primera pregunta que el tutor es formula davant la llista d’alumnes és: per on començo? Hi ha l’opció “ordre alfabètic i alabat sia déu”, és clar, però els nens no tenen cap culpa de dir-se Zamora i veure’s relegats sempre, tota la vida, a la darrera posició. La lògica fa que es prioritzin els casos que o bé se saben o bé s’intueixen difícils: alumnes de necessitats educatives especials (coneguts com a NEEs), categoria on s’inclouen ACIs (adaptacions curriculars individualitzades), condicions socioeconòmiques desfavorides, problemàtiques familiars severes, nouvinguts, desarrelament, etc. Feta la tria, amb tota la bona fe i el màxim rigor, sempre s’escaparà algú per motius diversos (no hi havia informació o la família s’ha cuidat prou de no proporcionar-la). El que sempre acaba passant, i les famílies és clar se’n queixen, és que els alumnes que no tenen, en aparença, cap circumstància especial acaben sempre essent els que s’entrevisten amb el tutor a començaments del segon trimestre.
Entrem en matèria. Cal anar a buscar l’alumne i treure’l (rescatar-lo?) d’una classe per anar al despatx de tutoria (perdó, crec que portat l’entussiasme m’acabo d’inventar un espai que no existeix a la majoria d’instituts: el despatx de tutoria). Corregim-ho: es treu l’alumne de l’aula i es va on es pot (una aula desocupada, el passadís, el pati si fa bo). Allà comença la conversa. Si tenen fills adolescents, i si per reblar el clau són adolescents difícils, ja hauran viscut en carn pròpia l’experiència d’intentar trobar una minúscula escletxa per on establir-hi contacte. Ara imaginin-se que no és el seu fill que tenen davant, amb tota la càrrega afectiva i vivencial que això suposa, sinó un desconegut a qui veuen tres hores per setmana, acompanyant d’altres vint-i-nou desconeguts.
O imaginin-se ara, com a fills, que no és amb el seu pare que parlen, sinó amb un carallot desconegut a qui han de suportar tres hores per setmana i amb el qual parlen només sobre qüestions acadèmiques o sobre com posar-se el preservatiu, i que aquest voldrà conèixer, en mitja hora, els secrets més íntims de la seva complexa personalitat.
Amb els anys, arriba un moment que n’acabes veient de tots els colors, però tot i així el tutor sempre es troba amb situacions que el descol·loquen, perquè s’escapen de l’àmbit que, almenys uns anys enrere, es considerava que pertocava als docents. M’he entrevistat amb jovent que patia abusos –o bé deien que en patien-, d’altres que patien anorexia i les seves famílies es limitaven a donar-los píndoles homeopàtiques, nois amb quadres psicològics servers o amb transtorns psiquiàtrics com ara brots de violència extrema, nois i noies víctimes de les burles dels seus companys (que es produien fora del centre, és clar), un noi de setze anys absolutament alcoholitzat, una noia brillant d’origen paquistanès a qui els seus pares volien casar amb un desconegut i obligar-la a deixar els estudis, o un jove immigrant que compartia amb la seva mare, malalta del cor, una sola habitació rellogada en un pis on hi havia una dotzena més de desconeguts en situació irregular, o un noi que s’absentava durant setmanes per acompanyar el seu pare als mercats de mitja Espanya i ajudar-lo a carregar la flagoneta, una noia que es va quedar prenyada als tretze anys... la llista podria sortir-me molt més llarga, però em penso que no és d’això del que es tracta, sinó de donar una pinzellada per pintar l’atmòsfera que més sovint que no ens pensem es respira en aquestes reunions tutor-alumne. No cal dir que arribar a esbrinar això exigeix molt més que la mitja horeta que abans ens atorgàvem graciosament per mig complir els terminis. I fer quelcom per solucionar-ho ni els ho explico.
Ara bé, si mai se li escapa al tutor alguna d’aquestes circumstàncies i s’acaba produint una desgràcia, no trigaran a aparèixer com autèntics voltors els advocats, els periodistes i la pròpia administració per culpar-lo de negligència professional. Com és que no coneixia la mala relació que tenia amb els seus pares, o les seves tendències suïcides? Com ha estat capaç de no fer res per evitar-ho?
Des d’inici de curs, el tutor va fet entrevistes amb els seus tutorands. Si ens posem en una tesitura optimista, és a dir, que es disposa de dues hores setmanals d’atenció personalitzada, i considerem que una entrevista de mitja hora per alumne és suficient per fer-se’n una bona idea (a mi no m’ho sembla, però a l’Ernest m’imagino que sí), i que després cal temps per estructurar i sistematitzar tota aquesta informació, un tutor que tingui trenta alumnes necessitarà unes vuit setmanes per haver parlat amb tots a títol personal una vegada. Això ens porta, si tot va bé, a mitjans del mes de novembre, a poc més d’un mes de la fi del primer trimestre. Fantàstic,oi?
La primera pregunta que el tutor es formula davant la llista d’alumnes és: per on començo? Hi ha l’opció “ordre alfabètic i alabat sia déu”, és clar, però els nens no tenen cap culpa de dir-se Zamora i veure’s relegats sempre, tota la vida, a la darrera posició. La lògica fa que es prioritzin els casos que o bé se saben o bé s’intueixen difícils: alumnes de necessitats educatives especials (coneguts com a NEEs), categoria on s’inclouen ACIs (adaptacions curriculars individualitzades), condicions socioeconòmiques desfavorides, problemàtiques familiars severes, nouvinguts, desarrelament, etc. Feta la tria, amb tota la bona fe i el màxim rigor, sempre s’escaparà algú per motius diversos (no hi havia informació o la família s’ha cuidat prou de no proporcionar-la). El que sempre acaba passant, i les famílies és clar se’n queixen, és que els alumnes que no tenen, en aparença, cap circumstància especial acaben sempre essent els que s’entrevisten amb el tutor a començaments del segon trimestre.
Entrem en matèria. Cal anar a buscar l’alumne i treure’l (rescatar-lo?) d’una classe per anar al despatx de tutoria (perdó, crec que portat l’entussiasme m’acabo d’inventar un espai que no existeix a la majoria d’instituts: el despatx de tutoria). Corregim-ho: es treu l’alumne de l’aula i es va on es pot (una aula desocupada, el passadís, el pati si fa bo). Allà comença la conversa. Si tenen fills adolescents, i si per reblar el clau són adolescents difícils, ja hauran viscut en carn pròpia l’experiència d’intentar trobar una minúscula escletxa per on establir-hi contacte. Ara imaginin-se que no és el seu fill que tenen davant, amb tota la càrrega afectiva i vivencial que això suposa, sinó un desconegut a qui veuen tres hores per setmana, acompanyant d’altres vint-i-nou desconeguts.
O imaginin-se ara, com a fills, que no és amb el seu pare que parlen, sinó amb un carallot desconegut a qui han de suportar tres hores per setmana i amb el qual parlen només sobre qüestions acadèmiques o sobre com posar-se el preservatiu, i que aquest voldrà conèixer, en mitja hora, els secrets més íntims de la seva complexa personalitat.
Amb els anys, arriba un moment que n’acabes veient de tots els colors, però tot i així el tutor sempre es troba amb situacions que el descol·loquen, perquè s’escapen de l’àmbit que, almenys uns anys enrere, es considerava que pertocava als docents. M’he entrevistat amb jovent que patia abusos –o bé deien que en patien-, d’altres que patien anorexia i les seves famílies es limitaven a donar-los píndoles homeopàtiques, nois amb quadres psicològics servers o amb transtorns psiquiàtrics com ara brots de violència extrema, nois i noies víctimes de les burles dels seus companys (que es produien fora del centre, és clar), un noi de setze anys absolutament alcoholitzat, una noia brillant d’origen paquistanès a qui els seus pares volien casar amb un desconegut i obligar-la a deixar els estudis, o un jove immigrant que compartia amb la seva mare, malalta del cor, una sola habitació rellogada en un pis on hi havia una dotzena més de desconeguts en situació irregular, o un noi que s’absentava durant setmanes per acompanyar el seu pare als mercats de mitja Espanya i ajudar-lo a carregar la flagoneta, una noia que es va quedar prenyada als tretze anys... la llista podria sortir-me molt més llarga, però em penso que no és d’això del que es tracta, sinó de donar una pinzellada per pintar l’atmòsfera que més sovint que no ens pensem es respira en aquestes reunions tutor-alumne. No cal dir que arribar a esbrinar això exigeix molt més que la mitja horeta que abans ens atorgàvem graciosament per mig complir els terminis. I fer quelcom per solucionar-ho ni els ho explico.
Ara bé, si mai se li escapa al tutor alguna d’aquestes circumstàncies i s’acaba produint una desgràcia, no trigaran a aparèixer com autèntics voltors els advocats, els periodistes i la pròpia administració per culpar-lo de negligència professional. Com és que no coneixia la mala relació que tenia amb els seus pares, o les seves tendències suïcides? Com ha estat capaç de no fer res per evitar-ho?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada