Els més afuats cinèfils copsaran sens dubte la subtil referència a un dels malvats de les històries de James Bond. Sabran perdonar el nivell: sóc només un humil professor de secundària.
Com passa a qualsevol col·lectiu laboral, el personal docent d’un institut ofereix un ventall divers i acolorit de personalitats i formes d’entendre la vida. De tota aquesta rica policromia humana, hi ha un to que he vist repetit en tots i cadascun dels centres on primer les llistes de susbtitucions i més tard els concursos de trasllats m’han anat portant. Es tracta del color negre, sense que amb això pretengui fer cap apreciació de caire racista, ni molt menys. Només faig referència a allò que de forma atàvica s’hi ha vist associat en la nostra cultura: l’absència de llum, la por, el pessimisme, la mort. En definitiva, a allò que en diem “veure-ho tot negre”.
Però per no abundar en una metàfora espinosa, d’ara endavant em referiré a aquesta figura com a doctor/a no. El personatge en qüestió, que pot ser tant home com dona, es distingeix d’una hora lluny com a aquell/a que sempre i en tot lloc diu “no”. A les reunions de departament, o d’equip docent, o als claustres, són els/les que alçaran la mà i la veu per desmuntar urbi et orbe tot allò que s’hi digui o faci. Tan li fa si es proposa l’adquisició d’equips informàtics com el canvi de la caldera, si es parla d’agrupaments flexibles, llibres, activitats extraescolars, programacions didàctiques, o del color de les cortines… la seva aportació inefable és la negació.
No es tracta, en principi, d’una conducta patològica i cal suposar que rere aquesta façana sabotejadora i prepotent s’hi allotja una personalitat sensible com la de tants altres, amb els seus somnis i frustracions, amb capacitat per a l’empatia i àdhuc per a l’amor... Però bo i admetent que tots tenim dret a un mal dia, o una mala setmana, mes o any, o fins i tot a una vida sencera d’infelicitat, em sento amb la necessitat i en el dret de manifestar aquí públicament que la seva presència entre la resta de mortals resulta una autèntica tocada de pebrots. I perdonin-me el grolleria.
Com passa a qualsevol col·lectiu laboral, el personal docent d’un institut ofereix un ventall divers i acolorit de personalitats i formes d’entendre la vida. De tota aquesta rica policromia humana, hi ha un to que he vist repetit en tots i cadascun dels centres on primer les llistes de susbtitucions i més tard els concursos de trasllats m’han anat portant. Es tracta del color negre, sense que amb això pretengui fer cap apreciació de caire racista, ni molt menys. Només faig referència a allò que de forma atàvica s’hi ha vist associat en la nostra cultura: l’absència de llum, la por, el pessimisme, la mort. En definitiva, a allò que en diem “veure-ho tot negre”.
Però per no abundar en una metàfora espinosa, d’ara endavant em referiré a aquesta figura com a doctor/a no. El personatge en qüestió, que pot ser tant home com dona, es distingeix d’una hora lluny com a aquell/a que sempre i en tot lloc diu “no”. A les reunions de departament, o d’equip docent, o als claustres, són els/les que alçaran la mà i la veu per desmuntar urbi et orbe tot allò que s’hi digui o faci. Tan li fa si es proposa l’adquisició d’equips informàtics com el canvi de la caldera, si es parla d’agrupaments flexibles, llibres, activitats extraescolars, programacions didàctiques, o del color de les cortines… la seva aportació inefable és la negació.
No es tracta, en principi, d’una conducta patològica i cal suposar que rere aquesta façana sabotejadora i prepotent s’hi allotja una personalitat sensible com la de tants altres, amb els seus somnis i frustracions, amb capacitat per a l’empatia i àdhuc per a l’amor... Però bo i admetent que tots tenim dret a un mal dia, o una mala setmana, mes o any, o fins i tot a una vida sencera d’infelicitat, em sento amb la necessitat i en el dret de manifestar aquí públicament que la seva presència entre la resta de mortals resulta una autèntica tocada de pebrots. I perdonin-me el grolleria.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada