Hi ha una sèrie de notícies que apareixen als mitjans de forma cíclica. Informacions que ja ens coneixem, però que tanmateix obren els informatius any rere any, com ara l’arribada de les rebaixes d’estiu i de nadal, la cavalcada dels reis de l’orient, el concurs de gossos d’atura de Castellar de N’Hug, la inauguració de l’any judicial, les Havaneres de Calella de Palafrugell o les operacions sortida o tornada de vacances i, amb aquestes, l’inici i el final del curs escolar.
Cada any, també, l’eix vertebrador d’aquesta darrera notícia el constitueix la problemàtica logística que es deriva del cessament i la represa de l’activitat acadèmica. A final de juny, les imatges ineludibles són:
1.colla de nens que surt d’estampida de l’escola, com si fossin presoners acabats d’alliberar gràcies a una amnistia llargament esperada.
2.entrevista a nens i nenes que, esberats, expliquen a xiscles les ganes que tenien d’acabar per poder dedicar tot el dia, a tocar-se els ous.
3.entrevista a mares que, esberades, expliquen en quin infern s’acaben de convertir llurs vides ja que, tot d’una, descobreixen que tenen fills, i que els hauran d’aguantar –o tornar a aparcar en un altre pàrking- durant dos mesos.
4.entrevista a mares que, esberades, expliquen les tarifes que els cobren els pàrkings d’estiu –molt superiors a la tarifa del d’hivern que, en ser un dret universal, surt per la xocolata del lloro. Se sòl incloure un publi-reportatge sobre l’oferta lúdica d’estiu i una estimació del cost final per criatura.
5.entrevista a mares que, esberades, es queixen del calendari escolar, que no està dissenyat per conciliar la vida laboral (ui, perdó, es diu vida familiar, oi?)
6.s’aprofita l’avinentesa per fer algunes referències tangencials a altres aspectes, com els horaris lectius i els pobres resultats acadèmics dels nostres fills.
7.comentari d’algun locutor-opinador-que-entén-de-tot, criticant les vacances dels professors i posant en dubte la seva ètica professional i/ o moral.
A començament de setembre, els mitjans ofereixen les notícies següents:
1.colla de nens que arriba a l’escola, com si fossin un ramat de cabres esbalotades a les portes de l’escorxador.
2.entrevista a nens i nenes que, esberats, expliquen a xiscles les poques ganes que tenien de tornar (rialles còmplices de l’entrevistador), afegint com a únic alicient el fet de retrobar-se amb els seus amics i amigues.
3.entrevista a mares que, alleujades, expliquen en quin infern s’havien convertir llurs vides, ja que tot d’una havien descobert que tenien fills, i els van haver d’aguantar –o aparcar- durant dos mesos.
4.entrevista a mares que, esberades, expliquen les tarifes que els han cobrat els pàrkings d’estiu –molt superiors a la tarifa del pàrking d’hivern que, en ser un dret universal, surt per la xocolata del lloro. Se sòl incloure un publi-reportatge sobre l’oferta lúdica d’estiu i una estimació del cost mitjà per criatura.
5.entrevista a mares que, esberades, expliquen la despesa que hauran de fer en llibres i material escolar dels seus fills (incloent, en alguns casos, el preu de l’uniforme i del lloguer de les cavallerisses). Se sòl incloure un publi-reportatge sobre els preus de tot plegat. En aquest punt, algun pare es penedeix seriosament de no haver-se fet la vasectomia a temps.
6.entrevista a mares que, esberades, es queixen del calendari escolar, que no està dissenyat per conciliar la vida laboral (ui, perdó, es diu vida familiar,oi?)
7.s’aprofita l’avinentesa per fer algunes referències tangencials a altres aspectes, com els horaris lectius i els pobres resultats acadèmics dels nostres fills.
8.comentari d’algun locutor-opinador-que-entén-de-tot, criticant les vacances dels professors i posant en dubte la seva integritat laboral i/ o moral.
Avorrit de sentir cada any la mateixa cantinel·la, i aprofitant que enguany el departament d’educació s’ha empescat un nou calendari escolar que, per diferents motius, deixarà insatisfets tan mestres com nens i famílies, vaig enviar la següent carta al “Periódico de Catalunya”, que va tenir la gentilesa de publicar-la en la seva secció d’opinió. Llegir els subsegüents comentaris dels lectors al fòrum d’internet va resultar una experiència molt reveladora del tarannà d’uns i altres pel que fa al grau d’implicació real que tenim en l’educació dels nostres fills. Hi va haver qui, havent entès la ironia de la meva proposta, es va mostrar d’acord amb mi; altres que, havent-la entès, es van mostrar en desacord, i d’altres que no la van entendre però que es van posicionar igualment en un sentit o altre. En resum, tant li fa si allò del que parlaven era d’educació, o d’aspectes merament logístics, el més positiu que en vaig treure va ser la constatació que el tema de l’ensenyament encara fa i farà córrer rius de tinta (o hauria de dir bits d’informació?)
EL NOU CALENDARI ESCOLAR
Per fi s’ha aprovat el calendari escolar del curs vinent. Ja era hora! Ara bé, a mi em fa l’efecte que el govern s’ha quedat curt, perquè les modificacions introduïdes encara no s’ajusten prou al marc educatiu europeu ni a les necessitats de conciliació amb la vida laboral de les famílies catalanes. La meva modesta proposta de millora per a cursos futurs es fonamenta en el tres punts següents:
Primer: les classes començaran a les set del matí i acabaran a les set de la tarda per garantir que els pares i mares puguin portar i recollir els seus fills en persona, afavorint així un enfortiment del vincle emocional que la intervenció d’avis i cangurs ha malmès les darreres dècades. En els casos que els horaris laborals vagin més enllà d’aquest marc, s’estudiaran i s’arbitraran serveis d’acollida gratuits adhoc.
Segon: la setmana escolar serà de set dies, ja que hi ha amplis segments de població que treballen els caps de setmana, com per exemple tots aquells relacionats amb el sector de serveis i lleure. Aquesta mesura, a més, permetrà que altres professionals sotmesos a tensions laborals extremes gaudeixin d’un breu periode d’esbarjo sense mainada que repercutirà molt positivament en la seva vida conjugal i, com a conseqüència, en una actitud més receptiva envers els fills i la seva formació acadèmica.
Tercer: l’any escolar s’iniciarà el dia 1 de gener i s’acabarà el 31 de desembre, i l’activitat es desenvoluparà de manera ininterrompuda, sense periodes vacacionals prefixats. Tanmateix, si ho desitgen, les famílies podran endur-se els seus fills de vacances quan i durant el temps que vulguin. Aquests casos seran atesos de manera individualitzada per part dels centres, els quals garantiran que l’absència de l’alumne no perjudiqui el seu ritme d’aprenentatge, tot elaborant materials específics i adaptant les dates i els sistemes d’avaluació. A més, l’alumne disposarà d’un tutoratge telemàtic les vint-i-quatre hores del dia.
L’aplicació d’aquestes tres senzilles mesures suposarà, sens dubte, un gran pas endavant per al nostre país, que esdevindrà socialment més just, econòmicament més pròsper i educativament solvent. Les futures generacions estaran molt millor preparades per encarar els reptes del món globalitzat i així deixarem, per fi, de ser la riota internacional cada cop que es publiquin els resultats de l’informe PISA.
Només correm l’insignificant risc que els nostres fills i filles no ens reconeguin com a pares i mares. Però això, senyores i senyors, ja és una altra història.
Ironies a banda, allò que pretenia abordar en la meva carta eren els criteris reals que han de fonamentar els models de calendari i d’horari lectiu, més enllà de la comoditat personal dels adults. Sense ànims d’alliçonar o sermonejar, convindrem que portar fills al món és gairebé sempre una decisió lliure, però fer el millor per ells un cop han nascut és –o hauria de ser, almenys des del punt de vista moral- una obligació indefugible. Els fills no haurien de ser mai un problema, o una nosa, i la seva educació hauria de ser una de les nostres majors prioritats. Abans de discutir sobre horaris i calendaris, o sobre com aquests afecten la nostra vida, faríem bé d’escoltar la veu dels especialistes (si us plau, no es posin a riure, però aquests, entre altres, són els pedagogs i els professors), i si no volen, almenys la del sentit comú.
¿Ens adonem que els nostres fills comencen la seva “vida escolar obligatòria” als tres anys? (molts d’ells després d’una estada de pràctiques de dos anys en guarderies privades). Encara estan en edat de fer la migdiada, que ja els enviem a l’escola a fer una jornada completa de vuit hores. Això quan no els hem deixat una hora abans al pàrking de matí i/o una hora d’extraescolars a la tarda, la qual cosa allarga la jornada fins a les deu. Cinquanta hores setmanals! Els nens sembla que no es cansin mai, però aquesta és una percepció enganyosa. De fet, la seva capacitat de concentració i de resistència és molt menor que la d’un adult. Quan arriben a casa, pobrets, estan aixafats com una magrana i es mantenen desperts el temps just per poder mirar la tele una estona mentre els preparem el sopar i, si hi ha sort, llegir-los un conte d’aquells d’un minut i mig abans no se’ls acluquin els ulls. I l’endemà tornem-hi.
Ja ho sé que em diran que, essent mestre i amb el meu horari i calendari no tinc ni idea del que suposa per a moltes famílies poder-s’ho manegar. No els trec la rao, estic convençut que tothom fa un gran esforç per arribar a fi de mes i per donar als seus fills el màxim d’atenció i afecte. Però potser, només potser, podríem plantejar-nos la possibilitat de renunciar a una part del nostre sou i horari per estalviar-los a ells una jornada laboral digna dels temps de la revolució industrial; no pas una part de l’horari i sou que paguen menjar, vestir, cultura i lleure, sinó del que paga el talladet de cada matí, el menú del migdia, els mòbils multimèdia, el monovolum o el quatre per quatre, les pantalles de plasma, les sabatilles esportives de marca o els jocs de la PSP. Insisteixo: potser.
Cada any, també, l’eix vertebrador d’aquesta darrera notícia el constitueix la problemàtica logística que es deriva del cessament i la represa de l’activitat acadèmica. A final de juny, les imatges ineludibles són:
1.colla de nens que surt d’estampida de l’escola, com si fossin presoners acabats d’alliberar gràcies a una amnistia llargament esperada.
2.entrevista a nens i nenes que, esberats, expliquen a xiscles les ganes que tenien d’acabar per poder dedicar tot el dia, a tocar-se els ous.
3.entrevista a mares que, esberades, expliquen en quin infern s’acaben de convertir llurs vides ja que, tot d’una, descobreixen que tenen fills, i que els hauran d’aguantar –o tornar a aparcar en un altre pàrking- durant dos mesos.
4.entrevista a mares que, esberades, expliquen les tarifes que els cobren els pàrkings d’estiu –molt superiors a la tarifa del d’hivern que, en ser un dret universal, surt per la xocolata del lloro. Se sòl incloure un publi-reportatge sobre l’oferta lúdica d’estiu i una estimació del cost final per criatura.
5.entrevista a mares que, esberades, es queixen del calendari escolar, que no està dissenyat per conciliar la vida laboral (ui, perdó, es diu vida familiar, oi?)
6.s’aprofita l’avinentesa per fer algunes referències tangencials a altres aspectes, com els horaris lectius i els pobres resultats acadèmics dels nostres fills.
7.comentari d’algun locutor-opinador-que-entén-de-tot, criticant les vacances dels professors i posant en dubte la seva ètica professional i/ o moral.
A començament de setembre, els mitjans ofereixen les notícies següents:
1.colla de nens que arriba a l’escola, com si fossin un ramat de cabres esbalotades a les portes de l’escorxador.
2.entrevista a nens i nenes que, esberats, expliquen a xiscles les poques ganes que tenien de tornar (rialles còmplices de l’entrevistador), afegint com a únic alicient el fet de retrobar-se amb els seus amics i amigues.
3.entrevista a mares que, alleujades, expliquen en quin infern s’havien convertir llurs vides, ja que tot d’una havien descobert que tenien fills, i els van haver d’aguantar –o aparcar- durant dos mesos.
4.entrevista a mares que, esberades, expliquen les tarifes que els han cobrat els pàrkings d’estiu –molt superiors a la tarifa del pàrking d’hivern que, en ser un dret universal, surt per la xocolata del lloro. Se sòl incloure un publi-reportatge sobre l’oferta lúdica d’estiu i una estimació del cost mitjà per criatura.
5.entrevista a mares que, esberades, expliquen la despesa que hauran de fer en llibres i material escolar dels seus fills (incloent, en alguns casos, el preu de l’uniforme i del lloguer de les cavallerisses). Se sòl incloure un publi-reportatge sobre els preus de tot plegat. En aquest punt, algun pare es penedeix seriosament de no haver-se fet la vasectomia a temps.
6.entrevista a mares que, esberades, es queixen del calendari escolar, que no està dissenyat per conciliar la vida laboral (ui, perdó, es diu vida familiar,oi?)
7.s’aprofita l’avinentesa per fer algunes referències tangencials a altres aspectes, com els horaris lectius i els pobres resultats acadèmics dels nostres fills.
8.comentari d’algun locutor-opinador-que-entén-de-tot, criticant les vacances dels professors i posant en dubte la seva integritat laboral i/ o moral.
Avorrit de sentir cada any la mateixa cantinel·la, i aprofitant que enguany el departament d’educació s’ha empescat un nou calendari escolar que, per diferents motius, deixarà insatisfets tan mestres com nens i famílies, vaig enviar la següent carta al “Periódico de Catalunya”, que va tenir la gentilesa de publicar-la en la seva secció d’opinió. Llegir els subsegüents comentaris dels lectors al fòrum d’internet va resultar una experiència molt reveladora del tarannà d’uns i altres pel que fa al grau d’implicació real que tenim en l’educació dels nostres fills. Hi va haver qui, havent entès la ironia de la meva proposta, es va mostrar d’acord amb mi; altres que, havent-la entès, es van mostrar en desacord, i d’altres que no la van entendre però que es van posicionar igualment en un sentit o altre. En resum, tant li fa si allò del que parlaven era d’educació, o d’aspectes merament logístics, el més positiu que en vaig treure va ser la constatació que el tema de l’ensenyament encara fa i farà córrer rius de tinta (o hauria de dir bits d’informació?)
EL NOU CALENDARI ESCOLAR
Per fi s’ha aprovat el calendari escolar del curs vinent. Ja era hora! Ara bé, a mi em fa l’efecte que el govern s’ha quedat curt, perquè les modificacions introduïdes encara no s’ajusten prou al marc educatiu europeu ni a les necessitats de conciliació amb la vida laboral de les famílies catalanes. La meva modesta proposta de millora per a cursos futurs es fonamenta en el tres punts següents:
Primer: les classes començaran a les set del matí i acabaran a les set de la tarda per garantir que els pares i mares puguin portar i recollir els seus fills en persona, afavorint així un enfortiment del vincle emocional que la intervenció d’avis i cangurs ha malmès les darreres dècades. En els casos que els horaris laborals vagin més enllà d’aquest marc, s’estudiaran i s’arbitraran serveis d’acollida gratuits adhoc.
Segon: la setmana escolar serà de set dies, ja que hi ha amplis segments de població que treballen els caps de setmana, com per exemple tots aquells relacionats amb el sector de serveis i lleure. Aquesta mesura, a més, permetrà que altres professionals sotmesos a tensions laborals extremes gaudeixin d’un breu periode d’esbarjo sense mainada que repercutirà molt positivament en la seva vida conjugal i, com a conseqüència, en una actitud més receptiva envers els fills i la seva formació acadèmica.
Tercer: l’any escolar s’iniciarà el dia 1 de gener i s’acabarà el 31 de desembre, i l’activitat es desenvoluparà de manera ininterrompuda, sense periodes vacacionals prefixats. Tanmateix, si ho desitgen, les famílies podran endur-se els seus fills de vacances quan i durant el temps que vulguin. Aquests casos seran atesos de manera individualitzada per part dels centres, els quals garantiran que l’absència de l’alumne no perjudiqui el seu ritme d’aprenentatge, tot elaborant materials específics i adaptant les dates i els sistemes d’avaluació. A més, l’alumne disposarà d’un tutoratge telemàtic les vint-i-quatre hores del dia.
L’aplicació d’aquestes tres senzilles mesures suposarà, sens dubte, un gran pas endavant per al nostre país, que esdevindrà socialment més just, econòmicament més pròsper i educativament solvent. Les futures generacions estaran molt millor preparades per encarar els reptes del món globalitzat i així deixarem, per fi, de ser la riota internacional cada cop que es publiquin els resultats de l’informe PISA.
Només correm l’insignificant risc que els nostres fills i filles no ens reconeguin com a pares i mares. Però això, senyores i senyors, ja és una altra història.
Ironies a banda, allò que pretenia abordar en la meva carta eren els criteris reals que han de fonamentar els models de calendari i d’horari lectiu, més enllà de la comoditat personal dels adults. Sense ànims d’alliçonar o sermonejar, convindrem que portar fills al món és gairebé sempre una decisió lliure, però fer el millor per ells un cop han nascut és –o hauria de ser, almenys des del punt de vista moral- una obligació indefugible. Els fills no haurien de ser mai un problema, o una nosa, i la seva educació hauria de ser una de les nostres majors prioritats. Abans de discutir sobre horaris i calendaris, o sobre com aquests afecten la nostra vida, faríem bé d’escoltar la veu dels especialistes (si us plau, no es posin a riure, però aquests, entre altres, són els pedagogs i els professors), i si no volen, almenys la del sentit comú.
¿Ens adonem que els nostres fills comencen la seva “vida escolar obligatòria” als tres anys? (molts d’ells després d’una estada de pràctiques de dos anys en guarderies privades). Encara estan en edat de fer la migdiada, que ja els enviem a l’escola a fer una jornada completa de vuit hores. Això quan no els hem deixat una hora abans al pàrking de matí i/o una hora d’extraescolars a la tarda, la qual cosa allarga la jornada fins a les deu. Cinquanta hores setmanals! Els nens sembla que no es cansin mai, però aquesta és una percepció enganyosa. De fet, la seva capacitat de concentració i de resistència és molt menor que la d’un adult. Quan arriben a casa, pobrets, estan aixafats com una magrana i es mantenen desperts el temps just per poder mirar la tele una estona mentre els preparem el sopar i, si hi ha sort, llegir-los un conte d’aquells d’un minut i mig abans no se’ls acluquin els ulls. I l’endemà tornem-hi.
Ja ho sé que em diran que, essent mestre i amb el meu horari i calendari no tinc ni idea del que suposa per a moltes famílies poder-s’ho manegar. No els trec la rao, estic convençut que tothom fa un gran esforç per arribar a fi de mes i per donar als seus fills el màxim d’atenció i afecte. Però potser, només potser, podríem plantejar-nos la possibilitat de renunciar a una part del nostre sou i horari per estalviar-los a ells una jornada laboral digna dels temps de la revolució industrial; no pas una part de l’horari i sou que paguen menjar, vestir, cultura i lleure, sinó del que paga el talladet de cada matí, el menú del migdia, els mòbils multimèdia, el monovolum o el quatre per quatre, les pantalles de plasma, les sabatilles esportives de marca o els jocs de la PSP. Insisteixo: potser.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada