Haver-se de justificar

Fa quasi dues dècades, quan vaig començar a exercir el meu ofici de mestre, vaig descobrir un fenomen que em resultava curiós. Al principi, almenys, perquè amb el pas del temps va acabar esdevenint veritablement enutjós. Quan se’m demanava quina feina tenia i jo responia “professor en un institut”, veia que el meu interlocutor adoptava immediatament un posat característic, a mig camí entre la complicitat, la resignació, l’enveja i el menyspreu. Es dibuixava al seu rostre aquella mitja rialla foteta i al cap d’un segons, amb una bel·ligerància irrefrenable, sorgia l’inefable comentari: “vosaltres rai, els mestres... vosaltres sí que viviu bé, amb poca feina i totes aquestes vacances...”

Al començament, deia, aquesta mena de comentaris em sorprenien. En la meva candidesa, m’afigurava que una tasca tan rellevant i digna com l’ensenyament de les noves generacions de la nostra societat despertaria altra mena de sentiments. Potser no d’admiració, ja que hi ha moltes professions que la mereixen molt més, però sí almenys d’un cert reconeixement, d’un cert respecte. N’hi hauria hagut prou amb un simple “oh, que interessant” o un “quina especialitat m’has dit que tenies, tu?”, però no, les persones a qui explicava la naturalesa de la meva vida professional es limitaven a prejutjar-la sense més. He de confessar que durant uns anys vaig fer l’esforç d’intentar-los fer veure que hi havia quelcom més que vacances en tot plegat, que durant els nou mesos que la mainada no són a casa, fotent nosa als seus pares, hi ha gent preparada que té cura d’ensenyar-los tot allò que un dia creuran que han après per ciència infusa (sia parlar idiomes, fer integrals o la “o” amb un canuto). No m’adonava que, un cop emès el seu veredicte, aquelles persones ja no m’escoltaven; no tenien ni havien tingut en cap moment, interès per allò que els pugués dir: la seva opinió estava formada i no hi hauria qui els la fes canviar. I menys un simple mestre!

Intentaré posar-me a la pell de diferents professionals, per escatir si es tracta d’una paranoia el que em fa sentir perseguit per una part significativa de la societat. És possible, penso, que aquesta reacció de malfiança, de rancúnia, de superioritat, també la pateixin altres col·lectius a banda del docent. Per això, imaginaré que sóc altres coses, i que algú em demana a què em dedico. I vosaltres intenteu pensar com es pot sentir cadascun d’ells si els toqués sentir, cada vegada, una estereotip poca-solta com els que completen els diàlegs que m’he empescat. Així doncs, va un i diu...

-Sóc metge.
-Ah, vosaltres rai... amb la bateta blanca amunt i avall, com si fossiu déu encarnat, i fent-vos un fart de follar a les guàrdies (que, per cert, us paguen doble, oi?).

-Sóc camioner.
-Ah, vosaltres rai... els reis del volant, repanxegats tot el dia a la cabina, veient món i anant de putes als bars de carretera...

-Sóc policia.
-Ah, vosaltres rai... fent-vos els pinxos amb la pistoleta i la porra, posant multes a tort i a dret, amb aquelles ulleres fosques...


-Sóc paleta
-Ah, vosaltres rai... tot el dia parant el sol i tirant floretes a les noies que passen, sense cap preocupació... un xollo home, un xollo.

-Sóc conductor d’ambulància
-Ah, vosaltres rai, que quan us voleu saltar un semàfor perquè feu tard a dinar només us cal encendre la sirena.

-Sóc operari en una fàbrica
-Ah, vosaltres rai... sense cap responsabilitat...apa: a la cadena de producció, pim-pam i a parar la mà a fi de mes, que l’empresari ja se la juga per vosaltres.

-Sóc pagès.
-Ah, vosaltres rai... al camp, la natura... que n’esteu de bé sense l’estrès de la ciutat i menjant embotit de primera!

-Sóc advocat.
-Ah, vosaltres rai... cobrant un sou de milionaris per quatre horetes de feina, sempre ben vestits, amb el mòbil i l’agenda...

-Sóc periodista.
-Ah, vosaltres rai... fent el tafaner i després esbombant les misèries dels altres, o inventant-vos notícies per vendre més diaris...i a sobre tothom us fa cas...

-Sóc enginyer.
-Ah, vosaltres rai... dissenyant instal·lacions des del vostre despatx, sense tenir-ne ni puta idea, i després han de venir els pobres lampistes a solucionar-vos els problemes.

-Sóc lampista.
-Ah, vosaltres rai... per arreglar uns fusibles en cinc minuts, cobreu una hora desplaçament i una hora sencera de feina... així qualsevol, home!

-Sóc representant d’una multinacional farmacèutica.
- Ah, vosaltres rai... cotxàs pagat, dietes, convencions formativo-recreatives en hotels de luxe...

I podríem seguir pàgines i pàgines, reproduint prejudicis absurds que potser algú sí que pensa (en aquest món, hi ha cretins per a tot) però que ningú no verbalitza. Excepte, és clar, en el cas dels mestres.