We don't need no education

Hey, teacher, leave us kids alone!
All in all it’s just another brink in the wall.

Ep, mestre, deixa'ns en pau!

Tot plegat és tan sols un altre totxo al mur

Molta gent de la meva generació vam créixer enlluernats per aquesta consigna revolucionària sortida del mur blanc que il·lustrava el magnífic treball de Pink Floid. Però, és vàlida encara?

A començaments de la dècada dels vuitanta, no prou lluny d’anys de dictadura, de crucifixos, flors a Maria i càstigs corporals generalitzats, era comprensible que els joves –i no tan joves- ens veiéssim retratats en les víctimes de l’escola tenebrosa i sòrdida contra la qual es rebel·lava la banda britànica. ¿Qui de nosaltres no recorda les files marcials que s’organitzaven a les portes dels centres, o la forma com ens aixecàvem com un sol home (o com una sola dona, que en aquella època l’escola era sovint segregada) cada cop que un mestre entrava a classe, o els festivals de fi de curs en els quals els alumnes, uniformats, reproduíem demostracions sindicals en miniatura, o les lliçons apreses de memòria, o els cops de regle a la mà cada cop que cometíem un error?

Jo també ho recordo, i va ser en part pel desig imperiós de fer alguna cosa, per modesta que fos, per canviar aquells mètodes dictatorials que em vaig acabar convertint en mestre. ¿Hauria d’agrair-li doncs a un dels més bèsties que mai he conegut la meva orientació professional, mal que fos ensenyant-me allò que mai no hauria de ser un mestre? Sí, potser li hauria d’agrair però, sabeu què?, no ho faré. Com no oblidaré tampoc el final de primària que em va obsequiar.
D’extracció modesta, els meus pares van fer l’esforç de procurar-nos als meus germans i a mi una educació de qualitat. En aquella època (finals dels seixanta, inicis dels setanta), això equivalia a deixar-nos en mans del clergat, ja que en general es creia que les escoles nacionals eren poc més que institucions assistencials (anys després descobriria, és clar, que això no era així, i que no és or tot allò que llueix, però anem a pams). Així, l’Educació General Bàsica la vaig cursar en una escola de poble depenent del bisbat, amb nens uniformats com a únics companys i amb mestres del gènere masculí. La gran majoria eren seglars, amb una presència simbòlica de sotanes en els càrrecs de gestió i amb un ideari catalanista i, dins del que cap, políticament progressista.

En aquella escola -el nom de la qual ometré perquè potser en l’actualitat funciona de forma modèlica i no seria just que m’acarnissés en les males pràctiques de fa més de trenta anys- la disciplina era ferrenya i s’imposava mitjançant la intimidació i el càstic físic. Els nois que vam passar per aquelles aules vam gaudir, això sí, d’un grau d’exigència acadèmica notable, però a costa d’una metodologia antiquada que es fonamentava en la memorització de dades i de veritats absolutes. Això darrer podia tenir el seu vessant positiu a l’hora d’interioritzar qüestions que no són susceptibles de discusió, com ara les operacions matemàtiques elementals, els accidents geogràfics o les conjugacions verbals, però d’altra banda ens cohartava la curiositat i contribuia a extendre una percepció determinista de la vida i del món i, com a conseqüència, que res no es podia discutir.

Per això em va sorprendre tant que el darrer curs el nostre tutor, sens dubte el més dur de tots aquells professors, ens plantegés la possibilitat d’exposar per escrit les nostres opinions sobre l’escola, les vivències que hi havíem tingut, i els mètodes d’ensenyament-aprenentatge que s’hi utilitzaven. Com la majoria de persones als tretze anys, jo era un idealista i, sobretot, un càndid, de manera que no se’m va acudir altra cosa que escriure el que pensava quan, si hagués estat més despert i amatent al que m’envoltava, m’hauria adonat que aquell home no volia sentir les nostres opinions, sinó només allò que volia sentir. Fos com fos, en aquell paper se m’oferia una tribuna on denunciar per fi la metodologia represiva, les agressions físiques (no parlo d’un clatellot escadusser, que ja seria prou greu, si no de pallisses públiques), les humiliacions i les vexacions que havia presenciat al llarg dels anys. Ho vaig dir tal i com ho sentia, amb l’apassionament d’un adolescent, suposo, però amb el cor a la mà i amb la imparcialitat que em proporcionava el fet de no haver-ne estat mai jo víctima directa, ja que era un noi responsable, disciplinat, tímid, respectuós i, mal m’està dir-ho, un alumne de sobresalientes.

Suposo que això mateix fou el que devia desconcertat i enervar l’animalot del professor, perquè uns dies després, quan va procedir a l’anàlisi pública dels textos, a mi em va reservar el darrer i més important lloc. D’entrada em va fer posar dempeus a la seva vora, dalt de la tarima, exposat davant tots els meus companys (que havien estat molt més llestos que jo, malgrat no tenir molts d’ells tants de sobresalientes) i allà em va destrossar, de manera minuciosa i deliberada, amb la capacitat de foc verbal que li atorgaven els vint anys d’avantatge intel·lectual que em portava. Una a una va anar llegint les meves opinions i una a una les va anar rebatent amb l’argument que jo no tenia cap dret a queixar-me perquè a mi m’havien tractat amb guant de seda. Era un traïdor, un Brutus de pa sucat amb oli, un Judes amb bata de ratlles, un cony de malagraït. Aquell animal em va fer passar la que ha estat probablement l’hora més dura i humiliant de la vida. I no li perdonaré mai, és clar que no. Tot i que, per sort, pensar-hi ja em provoca més pena que amargor.

I vet aquí que avui, més de trenta anys després, m’assec davant d’un paper amb l’estúpida pretensió de plasmar-hi, una altra vegada, les meves impressions sobre l’escola. I malgrat que aquest cop ho faig com a mestre, em disposo a entomar de nou, si s’escau, la filípica amb la que algú –o molta gent- tingui a bé alliçonar-me. És d’aquella llei de decisions que prens bo i saber que faries bé de no prendre-les, però... endavant les atxes! Sé que no sóc el millor mestre; ni tan sols crec que sigui un mestre molt bo, però si alguna cosa puc dir a favor meu és que sempre m’he interrogat, qüestionat, avaluat, reinventat i, sobretot, he aconseguit fins al moment no perdre ni deixar de transmetre la il·lusió pel que faig. Que no és poc.