L’escola com a transmissora de valors

Fa pocs dies sentia a la ràdio les declaracions d’un responsable polític, el nom del qual ara no ve al cas, que atribuia el creixent nombre de crims masclistes al nostre país a un sistema educatiu permissible en excés i que no forma les generacions de joves amb valors que els permetin afrontar la frustració. Aquesta incapacitat de gestionar el fracàs de les pròpies expectatives seria, doncs, la causa d’unes reaccions violentes i desaforades.

L’home es va quedar ben descansat. L’argument no sona malament, si ens limitem a la tonada, però per poc que ens fixem de veritat en la lletra ens haurem de plantejar forçosament una pregunta: aquest sistema educatiu -amb totes les imperfeccions que té- educa només els valors dels nens? És a dir, per aquesta regla de tres, no hi hauria d’haver també un esclat de casos de violència feminista?

No vull dir que el bon senyor, que tan taxatiu es mostrava en la seva epifanística revelació, no tingui una porció mínima de rao, en la mesura que l’escola és un de tants organismes que participen en la formació dels ciutadans. Però donar-li tanta preponderància és caure en un reduccionisme injust. ¿No hi pot influir també –pregunto jo- la desaparició de la familia extensa (la tribu) en benefici de la nuclear, o el progressiu abandonament de responsabilitats educatives per part d’aquesta? No és més versemblant pensar que els nois acabaran reproduint el model de relació de parella que viuen a casa, més que no pas la que els puguin ensenyar a l’aula? ¿Passarem per alt que els autèntics generadors de models de convivència social són, cada vegada més, les productores televisives, cinematogràfiques i multinacionals del videojoc?

L’aplicació de programes específics resulta tan evident que ja no causa la més mínima reacció en els nens i adolescents als quals s’adrecen, que ja estan perfectament immunitzats. Cada any els visita el guàrdia urbà de torn que els recorda els efectes de les drogues; els parla el mateix jove tetraplègic que els adverteix dels riscos de conduir sense seny; i tenen el mateix taller en el qual ve algú “guai” que els ensenya a posar-li preservatius a un cogombre que deu tenir una vida sexual ben ensopida –o no. Ells van dient que sí, però quan surten al carrer la societat els bombardeja amb centenars de missatges inespecífics –i efectius- que els convencen immediatament i fulminant de tot el contrari.

No voldria extendre’m en un llistat de valors, tradicionalment transmesos per la família-tribu, que la societat ha –hem- estat delegant en l’escola, com si fos responsabilitat dels mestres educar els fills dels altres. No oblidem que el departament d’Ensenyament es coneix ara com a departament d’Educació, un canvi conceptual gens innocent. ¿Realment pertoca als mestres, uns perfectes desconeguts nostres assumir:

• l’educació afectivo-sexual
• la prevenció de l’alcoholisme i les drogodependències
• l’educació viària
• la igualtat dels sexes
• l’educació mediambiental
• els valors de convivència i respecte per la diversitat
• l’educació religiosa, si s’escau
• la tolerància cultural i ètnica
• la solidaritat amb els més necessitats
• el tractament de les pors i fòbies infantils
• el control dels esfínters
• l’educació nutricional
• aconseguir que mengin fruita
• evitar que es tirin rots i pets a taula
• etc, etc, etc.?

Jo penso que no, però potser això es deu a què formo part d’una generació de professors laxos i permissius, que va ser educada -sense massa èxit, sembla ser- per una generació de professors durs i intransigents com els que li deuen agradar a aquest senyor.