Més que les tan debatudes vacances-xiclet del professorat (segons qui en parli es poden allargar fins a quatre mesos), el que hauria d’amoïnar la societat és la seva assistència efectiva a l’escola durant els periodes lectius.
Abans de l’aplicació de la LOGSE, quan un docent de secundària no anava a treballar els alumnes tenien l’hora lliure i en podien disposar de la manera com creien més convenient, (en els meus temps d’alumne de BUP, això solia equivaldre a fer una partida de botifarra al bar), però la incorporació d’estudiants de dotze i tretze anys als instituts va suposar un canvi substancial en la gestió d’aquest temps, ja que es van introduir les conegudes i temudes “guàrdies”, durant les quals, el professor s’ha d’enfrontar a un grup que a vegades no coneix, que no té feina (i si en té, òbviament ho nega) i que per tant està més excitat del que és habitual. Si ja resulta difícil mantenir la disciplina en condicions normals, és a dir, quan hi ha unes activitats programades i quan hom coneix l’alumnat, es fàcil imaginar què passa a les guàrdies i amb quina “alegria” s’entoma l’absència del company a substituir.
Però fins a l‘ESO l’absència del professorat sí que havia donat moltes alegries als joves, i no havia causat cap mena de problema a la resta de professors, que ens miràvem les “campanes” dels companys amb una barreja de desinterès i d’enveja malsana. L’absentista, doncs, era una figura dual com ho podria ser la d’un bandoler: mig delinquent mig heroi. Ningú no es molestava a fer un recompte de les hores que aquells poca-vergonyes escatimaven als seus alumnes i a la societat que els pagava el sou, de la mateixa manera com ningú no li demanava comptes de com tapava boques després, tot concedint aprovats generals sense haver cobert els temaris. I en aquest pecat hem trobat la penitència.
L’absentisme s’havia d’acabar amb l’arribada de les guàrdies, o això ens pensàvem alguns innocents. Exposats pel fet que un company hagués d’entomar la feina que ells deixessin de fer amb les seves faltes, l’absentista habitual tendiria a autoimposar-se una major disciplina i a reduir el nombre de hores sense aparèixer per l‘institut. Però aquesta autogestió, ailàs, va resultar inexistent.
Amb la perspectiva dels anys, he constatat com l’absentisme, lluny de reduïr-se, ha anat en augment. Hi ha teòrics de la psicologia de pa sucat amb oli que ho atribueixen a la síndrome de burn-out (que traduit significa una cosa tan prosaica com estar més cremat que la pipa d’un indi), però els que som del ram sabem perfectament de què es tracta: pura i dura cara; cara dura, això és. Els poca-vergonyes de sempre, i molts d’altres que han anat engrandint la llista i la llegenda, segueixen fumant-se les classes amb total naturalitat i, el que és molt més greu, impunement.
Parlo dels casos que he conegut als centres on he treballat, però pel que em diuen companys de professió, el fenomen és molt estès. Tots convivim amb membres del claustre que es posen malalts dies abans o després d’un pont llarg, que perden enllaços als aeroports i arriben tard de les vacances, o altres a qui el metge o el pediatra dels fills o el geriatra dels pares els dóna hora el dia que més carregat tenen de classes, o aquells que així que es convoquen oposicions agafen un virus misteriós i desapareixen fins al curs vinent…
Però bé, m’estic engrescant amb una enumeració que ja comença a ser massa llarga, de manera que continuaré en forma de llistat, que fa de millor llegir.
Avui no vindré perquè:
-Tinc el fill malalt (i, pobret, no té pare ni avis).
-He dormit malament (darrerament pateixo insomni)
-No acabo de trobar-me bé (un parell de dies, perquè, al tercer, un metge hauria de certificar-ho i, per tant, em recupero)
-He d’anar al notari o al banc a signar uns papers.
-Tinc examen a l’escola d’idiomes.
-He d’acompanyar els pares, que són grans, a l’aeroport (una setmana després els hauré d’anar a recollir)
-No se m’engegava el cotxe.
-M’ha deixat el nòvio i estic fatal.
-Hi ha hagut un accident a l’autopista i, després d’esperar, total per una hora que quedava me n’he tornat a casa (a més, m’estava posant nerviós)
-M’ha vingut la regla (aquesta és la única excusa que el professor mascle no pot adduir)
...
Admeto que alguna d’aquestes explicacions pugui semblar un acudit, però no n’hi ha cap que no hagi escoltat en persona. No entenc com l’autoritat educativa, que en tants d’altres aspectes tendeix a ser intervencionista en excés, es renta les mans pel que fa a la problemàtica de l’absentisme laboral i de la incidència que té en l‘educació dels nostres fills i filles. Sospito que hi deu tenir a veure la pressió dels sindicats (una pedrera d’absentistes i deslliurats, tot sigui dit) i la por de prendre decisions traumàtiques amb un col·lectiu com el nostre, tan propens al victimisme. O, fins i tot, no descarto que mirin cap a una altra banda per mala consciència, perquè saben que no s’ofereix a l’educació ni als educadors el tracte que es mereixen.
Mentrestant, creix la mala fama dels mestres, i en aquest cas de forma malauradament justificada. Els treballadors del sector privat ens miren de reüll i diuen: “quines penques que tenen: un contracte vitalici i unes vacances de quatre mesos i, a sobre, falten a la feina sempre que volen”.
I a continuació, sense tenir cap interès en la docència i havent estat sempre de l'opinió que la funció pública era una sagnia per als ciutadans decents i treballadors, opositen per entrar a formar part del cos de professorat i poder fer exactament el mateix que abans criticaven. Que, d’aquests, també n’he coneguts una pila.
Abans de l’aplicació de la LOGSE, quan un docent de secundària no anava a treballar els alumnes tenien l’hora lliure i en podien disposar de la manera com creien més convenient, (en els meus temps d’alumne de BUP, això solia equivaldre a fer una partida de botifarra al bar), però la incorporació d’estudiants de dotze i tretze anys als instituts va suposar un canvi substancial en la gestió d’aquest temps, ja que es van introduir les conegudes i temudes “guàrdies”, durant les quals, el professor s’ha d’enfrontar a un grup que a vegades no coneix, que no té feina (i si en té, òbviament ho nega) i que per tant està més excitat del que és habitual. Si ja resulta difícil mantenir la disciplina en condicions normals, és a dir, quan hi ha unes activitats programades i quan hom coneix l’alumnat, es fàcil imaginar què passa a les guàrdies i amb quina “alegria” s’entoma l’absència del company a substituir.
Però fins a l‘ESO l’absència del professorat sí que havia donat moltes alegries als joves, i no havia causat cap mena de problema a la resta de professors, que ens miràvem les “campanes” dels companys amb una barreja de desinterès i d’enveja malsana. L’absentista, doncs, era una figura dual com ho podria ser la d’un bandoler: mig delinquent mig heroi. Ningú no es molestava a fer un recompte de les hores que aquells poca-vergonyes escatimaven als seus alumnes i a la societat que els pagava el sou, de la mateixa manera com ningú no li demanava comptes de com tapava boques després, tot concedint aprovats generals sense haver cobert els temaris. I en aquest pecat hem trobat la penitència.
L’absentisme s’havia d’acabar amb l’arribada de les guàrdies, o això ens pensàvem alguns innocents. Exposats pel fet que un company hagués d’entomar la feina que ells deixessin de fer amb les seves faltes, l’absentista habitual tendiria a autoimposar-se una major disciplina i a reduir el nombre de hores sense aparèixer per l‘institut. Però aquesta autogestió, ailàs, va resultar inexistent.
Amb la perspectiva dels anys, he constatat com l’absentisme, lluny de reduïr-se, ha anat en augment. Hi ha teòrics de la psicologia de pa sucat amb oli que ho atribueixen a la síndrome de burn-out (que traduit significa una cosa tan prosaica com estar més cremat que la pipa d’un indi), però els que som del ram sabem perfectament de què es tracta: pura i dura cara; cara dura, això és. Els poca-vergonyes de sempre, i molts d’altres que han anat engrandint la llista i la llegenda, segueixen fumant-se les classes amb total naturalitat i, el que és molt més greu, impunement.
Parlo dels casos que he conegut als centres on he treballat, però pel que em diuen companys de professió, el fenomen és molt estès. Tots convivim amb membres del claustre que es posen malalts dies abans o després d’un pont llarg, que perden enllaços als aeroports i arriben tard de les vacances, o altres a qui el metge o el pediatra dels fills o el geriatra dels pares els dóna hora el dia que més carregat tenen de classes, o aquells que així que es convoquen oposicions agafen un virus misteriós i desapareixen fins al curs vinent…
Però bé, m’estic engrescant amb una enumeració que ja comença a ser massa llarga, de manera que continuaré en forma de llistat, que fa de millor llegir.
Avui no vindré perquè:
-Tinc el fill malalt (i, pobret, no té pare ni avis).
-He dormit malament (darrerament pateixo insomni)
-No acabo de trobar-me bé (un parell de dies, perquè, al tercer, un metge hauria de certificar-ho i, per tant, em recupero)
-He d’anar al notari o al banc a signar uns papers.
-Tinc examen a l’escola d’idiomes.
-He d’acompanyar els pares, que són grans, a l’aeroport (una setmana després els hauré d’anar a recollir)
-No se m’engegava el cotxe.
-M’ha deixat el nòvio i estic fatal.
-Hi ha hagut un accident a l’autopista i, després d’esperar, total per una hora que quedava me n’he tornat a casa (a més, m’estava posant nerviós)
-M’ha vingut la regla (aquesta és la única excusa que el professor mascle no pot adduir)
...
Admeto que alguna d’aquestes explicacions pugui semblar un acudit, però no n’hi ha cap que no hagi escoltat en persona. No entenc com l’autoritat educativa, que en tants d’altres aspectes tendeix a ser intervencionista en excés, es renta les mans pel que fa a la problemàtica de l’absentisme laboral i de la incidència que té en l‘educació dels nostres fills i filles. Sospito que hi deu tenir a veure la pressió dels sindicats (una pedrera d’absentistes i deslliurats, tot sigui dit) i la por de prendre decisions traumàtiques amb un col·lectiu com el nostre, tan propens al victimisme. O, fins i tot, no descarto que mirin cap a una altra banda per mala consciència, perquè saben que no s’ofereix a l’educació ni als educadors el tracte que es mereixen.
Mentrestant, creix la mala fama dels mestres, i en aquest cas de forma malauradament justificada. Els treballadors del sector privat ens miren de reüll i diuen: “quines penques que tenen: un contracte vitalici i unes vacances de quatre mesos i, a sobre, falten a la feina sempre que volen”.
I a continuació, sense tenir cap interès en la docència i havent estat sempre de l'opinió que la funció pública era una sagnia per als ciutadans decents i treballadors, opositen per entrar a formar part del cos de professorat i poder fer exactament el mateix que abans criticaven. Que, d’aquests, també n’he coneguts una pila.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada