El viatge de fi de curs

no sóc jo, però podria ser-ho al cap de vuit hores camí de Pisa

A banda de les esmentades sortides d’una sola jornada, que en sí mateixes donarien per a un capítol, jo em centraré aquí en la sortida per excel·lència: el viatge de fi de curs –el viatge d’estudis, que en diuen, també. No és feina fàcil, és clar, car com comprendran hi ha infinitat de casuístiques entorn a les destinacions i les dates.

Pel que fa a dates, la majoria de centres de secundària reserven aquest viatge per al quart d’ESO, ja que marca el final de l’etapa i serveix com a comiat dels companys i companyes que, d’ençà, seguiran alguns d’ells camins divergents, però hi ha centres com el que actualment em suporta, on la tradició és fer-lo a primer de batxillerat ja que els alumnes de quart gaudeixen o pateixen circumstàncies massa heterogènies com per organitzar res conjuntament.

Quant a destinacions, hi ha des del clàssic viatge cultural a les Balears –ensaïmades- a alguna capital europea propera, amb pallissa d’autocar i museus inclosa –París, Roma-, fins al càmping cutre a l’extraradi, passant per les escapades en avió a Londres –compres a Carnaby street-, Amsterdam –porros al barri vermell-, i els intercanvis de deu dies amb un formós poblet de Dinamarca. Tot això depenent, és clar, no de l’excel·lència acadèmica dels alumnes o dels seus centres sinó dels diners que tinguin les famílies. La vida és així d’injusta, i no la canviarem pas ara i aquí a base de subvencions, però agraïria a les autoritats que reconeguessin almenys que, si bé l’educació és de moment un dret-deure universal, hi ha nens i nenes que són més “universals” que altres.

ON ANEM?

Fa tres anys que treballo al meu institut actual, un dels vint-i-un pseudoinstituts a què es refereix el meu pseudoconseller d’educació. Aquí m’ha correspost tutoritzar els grups de batxillerat, de manera que enguany la roda em porta a ser tutor per segona vegada del primer i, per tant, convertir-me entre altres coses en l’agència de viatges oficial. Bé, en tots dos casos, he de dir que vam fer “arrancada de cavall i parada de burro”, ja que vam començar plantejant-nos viatges “normals” fins que vaig aconseguir que s’adonessin que no són alumnes econòmicament “normals” -la majoria d’ells no només no es podien pagar el viatge a Roma, sinó que haurien tingut seriosos problemes de papers per sortir i tornar a entrar al país. Després de mirar-nos-ho del dret i del revés, anirem de vacances A UN CÀMPING DEL MEU POBLE! Ara bé, amb l’experiència de fa dos anys, he de dir que la sortida a Itàlia us la regalo. Sé que sonarà a tòpic i a excusa de mal pagador, però l’important no és on vas sinó amb qui, i quina relació acabes forjant amb ells.


ANAR DE VIATGE: UN XOLLO PELS PROFESSORS

Hi ha l’opinió força estesa, entre la població que no és del ram o que no té familiars directes al ram, que els professors ens barallem per anar de viatge (o de colònies a primària). Al capdavall, argumenten, ens surt gratis, perquè el nostre viatge es repercuteix en el preu que paguen les famílies. “Mira-te’ls ells: corrent la Seca, la Meca i la Vall d’Andorra amb totes les despeses pagades!”

Fem una prova: vagi’n-se’n de vacances pel món quatre o cinc dies sencers, fora del seu horari laboral, amb quaranta adolescents esbojarrats amb els quals no els uneix cap vincle familiar, portin-los arrossegant-los per les sales dels museus, vigilin-los de dia perquè no prenguin mal i de nit perquè no s’emborratxin o no duguin a terme totes aquelles pràctiques sexuals de risc comentades a les sessions de tutoria... i tot plegat sense cobrar ni un ral! Quan tornin, si és que han sobreviscut, ja parlarem de tornar-hi l’any vinent... i aquest cop pagant-se vostès el seu propi bitllet.


LA RESPONSABILITAT

Tot desplaçament, sia en autocar, tren, avió o vaixell, implica necessàriament un risc. Tot risc implica, necessàriament, la possibilitat que quelcom falli i es produeixi una desgràcia. Tota desgràcia implica, necessàriament, l’exigència i assignació de responsabilitats. Tota assignació de responsabilitats deriva, necessàriament, en l’aplicació de sancions.

Durant els trajectes, i mentre es duen a terme activitats guiades, és l’empresa que dóna el servei la que disposa de l’assegurança exigida per assumir qualsevol incidència –i per això són cada cop més freqüents les sortides que es limiten a entorns control·lats. Però en el cas del viatge de fi de curs es produeixen nombroses circumstàncies en les quals no hi ha ningú que disposi de cobertura legal davant d’una eventualitat com ara: furts, aldarulls, danys a tercers o al patrimoni monumental, lesió, pèrdua o segrest d’un alumne, malaltia o –en el més extrem dels casos- defunció. En aquests casos, el professor acompanyant es queda, com se sòl dir popularment, amb el cul a l’aire, perquè ningú no el protegirà davant les inevitables denúncies per negligència. L’únic que ens queda fer als docents que, fruit de la nostra inconsciència, acceptem endur-nos alumnes de passeig és creuar els dits o, si som creients, apelar al santoral en plè perquè a cap d’ells/es se’ls acudeixi fer alguna d’aquestes coses que he viscut en un sol viatge de 4t d’ESO a Itàlia:

1.escapar-se de nit de l’hotel per trobar-se amb un italià de vint-i-cinc anys que li ha dit: sei bellissima io ti amo

2.saltar d’una habitació a l’altra a través dels balcons d’un tercer pis, per passar-se la nit jugant a cartes i/o tenint coneixement carnal amb coetanis

3.comprar alcohol d’amagades per emborratxar-se com cretins

4.robar diversos productes a la botiga d’un museu sense que l’enxampin

5.robar una postal d’un kiosc a Venècia i que l’enxampin

6.passar-se tot el viatge vomitant d’amagades el menjar ingerit davant dels professors i, consegüentment, marejant-se i caiguent rodona per les cantonades

7.just un any després de l’atemptat de l’11-S, assenyalar ostentosament un altre viatger del vaixell de Gènova, d'aspecte àrab, i denunciar a crits: “és d’al qaeda!”

8.passar la bossa de mà per l’escàner dels carabinieri d’un museu de Florència amb la rèplica metàl·lica, i a escala natural, d’una arma automàtica