La responsabilitat civil – la bona voluntat i el seny

Fa uns dies, compartint dinar i agradable conversa amb un grup d’amics, va sorgir el tema de l’atenció dels alumnes amb malalties cròniques, específicament d’aquells que necessiten un tractament farmacològic o hormonal regular. Un dels amics, pare d’un nen en aquesta circumstància, es queixava de la poca sensibilitat que els docents mostrem a l’hora d’atendre’ls adequadament. “¿Tant us costa mesurar-li el nivell de sucre en sang, calcular la dosi d’insulina i injectar-la-hi? -venia a dir- Nosaltres ho fem en un tres i no res, i el nen hi està acostumat”

La diferència, vaig intentar argumentar, és que una cosa és administrar-li la dosi al teu fill i una de ben diferent administrar-li al fill d’un altre, sobretot si no tens ni una mínima formació –capacitació professional- ni cap cobertura jurídica en cas d’error (partint de la base que els professors som humans i ens podem equivocar, tot i que els anys d’exercici de la docència m’hagin ensenyat que poca gent ho entén així). De fet, no som nosaltres els que ens neguem a atendre la mainada en aquestes circumstàncies, sinó que és la normativa vigent la que ens impedeix administrar ni una trista aspirina quan tenen maldecap.

“Mai no passa res, fins que passa alguna cosa”, aquesta és una màxima que cal tenir gravada amb foc si és que es vol treballar amb menors d’edat. Si no passa res... endavant les atxes, tot ha sortit com estava previst i tan contents! ¿Però i si el professor erra la mesura, o ignora el significat d’algun símptoma... i si el nen fa un coma diabètic? Per molt que de tot cor creiem que acceptaríem la fatalitat, no podem estar segurs que la nostra reacció no fos de ràbia envers aquella persona a qui havíem confiat la vida del nostre fill, i tampoc no faltarien aquells que ens encoratjarien a denunciar-la i exigir responsabilitats civils i qui sap si penals.

En arribar a aquest punt, l’amic i jo mateix vam trobar un punt d’acord que no sembla forasenyat: Si no hi ha pressupost, com addueixen les autoritats, per contractar vetlladors, es podria formar professorat i dotar-lo de la cobertura jurídica necessària per dur a terme aquestes tasques. En aquestes condicions, això que ara s’interpreta com a falta de sensibilitat i que no és altra cosa que seny, deixaria de produir-se i la mainada rebria el servei que es mereix.