
Em disculparan però no puc estar-me d’incloure aquesta trivial qüestió etimològica. En realitat com veuran, es tracta només d’una entremaliadura de perapunyetes amb pretensions de lingüista de pa sucat amb oli, però podria ser un exemple de com l'ús impropi dels termes pot acabar modificant-ne el significat.
El mot d’origen grec paidos (infant, impúber) ha generat en els idiomes del nostre àmbit cultural un seguit de derivats ben coneguts, com el que encapçala aquest capitol, o altres com ara pedofília (amor als nens o adolescents. Amor sensual d’un adult per impúbers d’ambdós sexes) i els seus derivats pedòfil-a i pedofílic-a; els quals no cal confondre amb pederàstia (relació sexual d’un home adult amb un impúber, generalment del mateix sexe) i els seus derivats pederasta i pederàstic-a. Totes aquestes paraules, siguin quines siguin les seves connotacions, tenen com a comú denominador la interacció entre individus adults i no adults de l’espècie humana.
El mot d’origen grec paidos (infant, impúber) ha generat en els idiomes del nostre àmbit cultural un seguit de derivats ben coneguts, com el que encapçala aquest capitol, o altres com ara pedofília (amor als nens o adolescents. Amor sensual d’un adult per impúbers d’ambdós sexes) i els seus derivats pedòfil-a i pedofílic-a; els quals no cal confondre amb pederàstia (relació sexual d’un home adult amb un impúber, generalment del mateix sexe) i els seus derivats pederasta i pederàstic-a. Totes aquestes paraules, siguin quines siguin les seves connotacions, tenen com a comú denominador la interacció entre individus adults i no adults de l’espècie humana.
Parlem ara del mot que més relació té amb els temes que ens ocupen. El paidagogos era l’esclau que, en la Grècia clàssica, es cuidava de dur els fills del seu amo a l’escola, un equivalent als moderns “cangurs” que menen els infants com a borregos, carregats de motxilles. D’aquí derivaria més tard el mot pedagogia per designar l’acció d’ensenyar nens i, més tard, l’estudi teòric dels sistemes d’ensenyament en general. Durant aquest procés, destacats pedagogs han proposat la distinció entre aquesta i l’andragogia i la ginegogia, per referir-se a l’ensenyament dels adults.
Ara bé, ¿quantes vegades hem sentit polítics i opinadors utilitzar l’expressió “ens ha faltat pedagogia” referida, per exemple, a la seva incapacitat de transmetre la conveniència d’aplicar una mesura legislativa o de fer valer les seves demandes davant determinades instàncies? Diccionari de l’Enciclopèdia Catalana en mà, avui dia es defineix pedagogia com a art de l’educació, i el mot pedagog-a com a persona que té al seu càrrec l’educació i l’ensenyament, especialment dels infants –amb la qual cosa s’acota un xic el terme, tot ajustant-lo més a l’etimologia que hem observat anteriorment.
Així doncs, per ser curosos i precisos, hauríem d’intentar eradicar la Pedagogia de les pràctiques polítiques o periodístiques i circumscriure’n l’ús a l’àmbit que li correspon, que és el de l’educació d’infants i adolescents. A menys, és clar, que es consideri a ses senyories diputats i diputades uns immadurs impúbers (que seria un altre tema a tractar, no es pensin pas).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada