L’escola i la Normalització Lingüística

aquest titular del diari El Mundo no requereix traducció (ni cap comentari)

En aquest capítol he de començar per fer una prèvia adreçada a un hipotètic i improbable lector no català: la política de Normalització Lingüística és patrimoni dels països que, com al meu, no els deixen ser normals, i per això és un procés de correcció que costa tant d’entendre en altres contrades. Aquesta política lingüística es ve aplicant a Catalunya des del traspàs de competències en educació, i fins recentment no havia causat el més mínim rebuig, essent percebuda per la ciutadania com una eina integradora que tendia a assegurar la igualtat d’oportunitats de tothom, vingués d’on vingués, parlés una llengua poderosa com el castellà o una de culturalment minoritzada com el Berber o el propi Català. I aquesta harmonia es donava a les escoles, on els nens i nenes feien les classes en català (llevat de les de llengua castellana i anglesa) i es relacionaven i jugaven en la que els donava la gana, sense cap mena de conflicte ni prohibició. Diguin el que diguin els serveis propagandístics d’algunes emissores radiofòniques i cadenes televisives.

Però coincidint amb aquesta agressiva campanya d’insídies polítiques, amb aquesta repugnant allau de mentides malintencionades, s’ha produit un progressiu incompliment de la llei per part d’aquells que tenim no només la responsabilitat sinó l’obligació contractual d’aplicar-la. Ja en farem prou de redactar Projectes Lingüístics, de comptar amb la col·laboració d’assessors LIC, de fer veure que tots ens creiem el que estem fent. Potser ha arribat el moment de dir les coses pel seu nom: hi ha amplis sectors del professorat que fan les classes en castellà, tot i que en les seves programacions facin constar que són en català. Quines són les causes? Moltes i diverses, és clar, i estic convençut que en fer-ne una llista me’n deixaré moltes al tinter, però tot i així no me n’estaré de provar-ho.

Comoditat. La llengua socialment dominant a l’aula com al carrer –a les grans ciutats, on s’aplega el setanta per cent de la població del país-, és el castellà, i al docent li resulta més fàcil canviar d’idioma que no treballar amb la sensació –infundada- que no l’entenen.

Pressió de l’alumnat. És molt freqüent que els alumnes castellanoparlants, esperonats pel que senten dir a casa, es queixin, i fins i tot recriminin l’ús del català per part dels docents.

Pressió de les famílies. Cada vegada més, esperonades pels mitjans de comunicació esmentats abans i algunes formacions polítiques irresponsables, les famílies dels alumnes de parla castellana exigeixen, sovint amb males maneres, ser atesos en el seu idioma. Aquest és un fenomen molt extès, sobretot entre la població llatinoamericana, que perceb el català com un entrebanc i aquells que el parlem com uns imbècils.

Perquè sí. Hi ha professorat que, senzillament, és castellanoparlant i decideix fer les classes en el seu idioma, per comoditat expressiva o per militància anticatalana. Aquests darrers, però, no tenen cap inconvenient a rebre puntualment la seva nòmina en el nostre “dialecte”, o a parlar-lo si li han de llepar el cul a un inspector de centre per superar un procés d’oposició o d’accés a càtedra.

Desenganyem-nos, el català està perdent la batalla també a l’escola, i en tenim la culpa els mestres per manca de convicció i de coratge a l’hora d’aplicar la llei. Als que creiem en la supervivència del català, ens queda el repte de corregir-ho; i als que desitgen la seva desaparició, enhorabona, estan en camí d’aconseguir-ho. És possiblement només qüestió de temps.